El proper dimarts el president Mas té previst anunciar-nos el futur polític que ens ha dissenyat, després de la ronda de contactes encetada just passat el 9N i d’uns quants dies de suspens, animats pel serial de la querella de la fiscalia.
El 9N va servir al president per recuperar la iniciativa política i per situar-se al mig de l’escenari, una posició privilegiada que li permet triar pràcticament sense lligams (pràcticament). El paper jugat per Mas des del 14 d’octubre fins al 9N estava calculat al mil·límetre per permetre al president assumir el rol de líder únic del país. Si a l’estratègia presidencial se li suma la impugnació d’última hora del govern central (instigada per l’operació púnica) i el tristíssim paper de Junqueras durant la votació del 9N (lligat a una taula mentre el president feia el seu passeig catòdic davant de tots els catalans), la jugada li ha sortit rodona a Mas. Ara té davant tres possibles escenaris.
El president ha de decidir si convoca o no eleccions, i si ho fa, si es presenta amb ERC o sense. Abans del 9N la hipòtesi de presentar-se sense els republicans era simplement impensable, però després del que ha passat és una opció factible, com a mínim digna de ser discutida.
Tot avançament electoral té riscos (que li preguntin a Mas, precisament), ara bé també pot tenir avantatges. Mas podria sospesar aprofitar l’onada del 9N i el seu recuperat paper com a líder del moviment (“el responsable d'obrir els col·legis sóc jo”). Per fer-ho comptaria amb l’inestimable ajut del govern central, entestat en convertir-lo en màrtir via querella de la fiscalia. Si finalment optés per dissoldre el parlament i convocar eleccions, podria seguir amb la idea inicial de fer unes “plebiscitàries”, és a dir unir totes les forces proconsulta en una sola llista. Això li garantiria la majoria, però al mateix temps l’obligaria a pagar peatge, principalment a ERC, que se sumaria a la llista amb condicions. Així, Mas encapçalaria de nou el govern, amb una majoria més que còmode que l’actual, però amb un full de ruta que no seria exclusivament el seu.
Davant d’això, el president podria optar per una acció més arriscada: decidir que no vol pagar el peatge que li plantejaria ERC (possiblement un compromís per a una declaració unilateral immediata) i jugar-se-la sense els republicans. Aquest és un escenari que fa un mes es veia impossible. Després del 9N és viable, arriscat, però viable. En aquest cas, si guanyés, un Mas reelegit tindria les mans pràcticament lliures per fer el que volgués i per imprimir al procés el ritme que més li convingués.
L’adopció d’aquest escenari depèn d’una qüestió purament aritmètica: caldria veure si una llista presidencial sense ERC sumaria o no els vots necessaris. Si els àugurs presidencials ho veuen clar és possible que Mas se la jugui sense els republicans. En contra hi ha el record de l’infaust avenç electoral de 2012, a favor la possibilitat de guanyar sense hipoteques. Només caldria preparar bé el terreny, lligar curt l’ANC i Òmnium i qui sap si algun republicà reconegut disposat a sumar-se, confeccionar una llista potent i deixar Junqueras sol com un mussol, a mercè d’una campanya de desprestigi comme il faut que el pinti com un polític només interessat en guanyar les eleccions (quina ironia).
Ara bé, si el president no ho veu clar i de totes maneres no vol pagar el preu exigit per ERC per formar part de la “llista país”, hi hauria encara un tercer escenari. Consistiria en no dissoldre el parlament, aprovar els pressupostos gràcies al PSC i tirar milles. Els socialistes segurament no exigiran un pagament tant important com els republicans, perquè no disposen de cap element de pressió i estan molt més necessitats de “centralitat”. La maniobra no està exempta de risc, però permetria a Mas tenir les mans lliures de cara a futur. Quin futur? Quan parlem de no avançar les eleccions autonòmiques no estem parlant d’esgotar la legislatura (és a dir, eleccions la tardor de 2016). Estem parlant del novembre de 2015. D’aquí a un any just.
L’horitzó de Mas en qualsevol dels tres escenaris mira el novembre de 2015, quan s’hauran de celebrar les eleccions generals a Espanya. Fins llavors el tema català seguirà pràcticament igual, ningú no mourà peça. Per això, en part, a Mas l’interessa no lligar-se a un termini més curt (com el que l’imposaria ERC amb la DUI immediata). Rajoy necessita mantenir calent el “desafío catalán” perquè li dóna rèdits electorals, i perquè no pot fer altra cosa ara que ha vist que des de la dreta dura li reclamen que no baixi la guàrdia. Per tant, res de negociar abans de les generals. Canya al mono i a esperar que l’economia no trontolli i que Bárcenas segueixi mut.
Les generals hauran d'obrir finalment el meló de la reforma constitucional, perquè la irrupció de Podemos obligarà a PP i PSOE a actuar i deixar-se de gesticulacions. Alguna cosa hauran de fer si no volen que la tempesta se’ls endugui per davant. I aquí és on s’obra la maniobra lampedusiana de la salvació. I aquí és on entra la possibilitat de solucionar via pacte el “problema” català. Un nou consens (la segona transició, o la tercera), que consistirà en salvar la posició dels partits “del règim del 78” mitjançant una reforma constitucional, que inclourà elements de regeneració democràtica i que per nassos haurà d’incorporar el tema territorial. Aquesta és l’escletxa que busca Mas.
Dissoldre o aguantar, i si es dissol, anar amb ERC o sense. Ho sabrem dimarts. Però sigui el que sigui, els ulls del president estan mirant un punt. I aquest és la convocatòria general de 2015. Ens queda un any, doncs. Un any més. Un any encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada