24 d’abril 2017

França 2017: apunts ràpids sobre la primera volta



1. La nova normalitat

Les dades de la primera volta apunten a un nou equilibri de forces, marcat per l’enfonsada del suport als partits tradicionalment dominants (en conjunt han perdut més d’onze milions de vots) i el seu transvasament a noves forces (Macron) o a forces situades als extrems i que mai no havien ocupat posicions de govern (Le Pen i Mélenchon).


El correctiu més dur se l’han endut els socialistes, esquinçats entre l’esquerra i els moderats. Els conservadors neogaullistes, tanmateix, han aguantat millor. És un escenari molt similar a l’observat a Espanya. Entre 2008 i 2016 el PSOE ha perdut més de la meitat del vot, mentre que el PP n’ha perdut una quarta part. A França, els gaullistes han cedit el 23% del vot de 2007 (quan va ser escollit president Sarkozy), mentre que als socialistes, que han perdut més del 80%, els ha perjudicat el sistema electoral majoritari.


Més enllà dels percentatges concrets, sembla evident que es tracta de la mateixa tendència. Els dos grans partits de les darreres dècades han perdut força, però els socialistes han estat els més perjudicats, perquè les polítiques que s’han dut a terme per sortir de la crisi han suposat una fractura moral de l’ideari que tradicionalment han defensat els partits socialistes. Mentre que per als conservadors l’austeritat, la devaluació salarial i les retallades en polítiques socials no suposen una contradicció amb els seus pressupostos tradicionals, per als socialistes signifiquen (i aquí hi ha els resultats) un harakiri ideològic en tota regla.



2. Els votants els prefereixen nous


Els resultats d’aquest diumenge han donat la raó al que apuntaven les enquestes, i mostren uns transvasaments bastants evidents.


Si es pren el vot de la dreta i l’extrema dreta i se’l compara amb la primera volta de 2012, s’observa que és la mateixa magnitud, prop de disset milions de vots. La diferència rau en la distribució entre les candidatures. Si el 2012 la majoria d’aquest bloc va optar clarament per Sarkozy (casi sis de cada deu), ara s’han repartit més: el 45% per a Le Pen, el 42% per a Fillon i el 10% per a Dupont-Aignan (1,7 milions de vots, poca broma).


El mateix ha passat a l’esquerra, tot i que amb alguna diferència. El 2012, prop de setze milions de votants van optar per les candidatures de l’esquerra, des de Lluita Obrera al PS. De tots ells, dues tercera parts van es van decantar per Hollande. Ara el bloc del vot a les forces d’esquerra ha quedar reduït a uns deu milions, ja que una part significativa del vot a Hollande ha optat pel centrista Macron. Aquest segment (uns sis milions de vots) és el que manca al bloc de l’esquerra. Aquests, juntament amb els tres milions que el 2012 van votar al centrista Bayrou, expliquen el resultat de Macron.


Més enllà d’això, en el conjunt (delmat) del vot a les candidatures d’esquerra s’ha produït també un canvi profund dels equilibris. Si el 2012, dèiem, que dues terceres parts van optar per Hollande, ara els deu milions de l’esquerra han optat clarament per la proposta encapçalada per Mélenchon: set de cada deu han optat per ell. Fins i tot si el socialista Hamon hagués aconseguit retenir tots els sis milions que se li han escapat cap a Macron, el PS només hauria pogut retenir la meitat de tot el bloc de votants de l’esquerra.


Així doncs, tant a esquerra com a dreta, el càstig dels votants ha seguit una mateixa lògica: han abandonat els partits “vells” per experimentar amb opcions noves.




3. Retorn al 2002?


La classificació de Marine Le Pen per a la segona volta (i l’eliminació del candidat socialista) porta aires de la convocatòria de 2002, quan Jospin va ser desplaçat per Le Pen pare. Ara bé, no es pot parlar d’un retorn a la dinàmica de fa quinze anys.


En primer lloc, perquè llavors la confrontació política no s’establia en l’eix establishment/antiestablishment, de manera que Le Pen podia aparèixer com un accident momentani, que es va poder solucionar amb l’alçament del front republicà, que donà a Chirac més del 80% dels vots a la segona volta.


Ara la història és diferent, d’aquí que sigui una mica més complicat bastir el front republicà. No només per Mélenchon i els seus dubtes a donar suport a Macron (dubtes que s’expliquen perquè prop de la meitat dels seus votants no està disposat a votar per un candidat que representa “la casta”). El 2002, Le Pen pare va obtenir menys de cinc milions de vots. Ara, la filla n’ha obtingut dos milions i mig més. Segons les enquestes, hauria estat la més votada a la primera volta entre els que tenen de vint-i-cinc a cinquanta anys, entre els empleats i obrers, entre els aturats i els que tenen menys estudis.


Si fa quinze anys la derrota de Le Pen pare a la segona volta va ser total, ara no sembla que pugui se tan fàcil. Les estimacions per Macron ronden el 60% i Marine Le Pen s’enfila al 40% amb certa facilitat. I entre els dos les enquestes mostren un gruix de vot no decidit important, proper als cinc milions de sufragis, la majoria votants de Fillon i de Mélenchon.



4. Macron i el fantasma de Hillary


Les possibilitats que Le Pen superi Macron a la segona volta són molt remotes, certament. Però existeixen. La clau estarà en la capacitat del candidat centrista per sumar suports des de l’esquerra i la dreta. Suports que no pot donar per obtinguts malgrat els pronunciaments d’anit de Fillon i Hamon. Els electorats ja no segueixen cegament les consignes dels seus líders, de manera que Macron se’ls haurà de guanyar en aquestes dues setmanes de campanya.


La clau estarà en la mobilització, i aquí li pot jugar en contra la certesa de la seva victòria. Hi ha molt votant socialista (i possiblement gaullista) a qui no agraden les propostes de Macron i que només estaria disposat a optar per ell si hi ha un perill real de victòria de Le Pen. Si aquest perill no es materialitza a les enquestes, si Macron va com una bala cap a una victòria segura i es confia, podria ser que una part d’aquest vot (impossible saber-ne la magnitud) prefereixi quedar-se a casa. En aquest cas, les possibilitats de sorpresa augmenten.


Faria bé Macron de no oblidar els errors de la campanya de Hillary Clinton.



5. Un president sense partit


En qualsevol cas, el 6 de maig no acaben els maldecaps per a Macron, ja que l’11 i el 18 de juny s’han de celebrar les eleccions legislatives, i Macron corre el risc de convertir-se en un president sense grup parlamentari, el que li podria complicar bastant la vida tenint en compte l’arquitectura institucional de la Cinquena república.


Així, és molt probable que la campanya per a la segona volta li serveixi al president in pectore per anar recollint suports de líders territorials amb la vista a confegir un partit que li pugui assegurar una certa estabilitat durant el seu quinquenat.


De tota manera, el més probable és que el futur president Macron es trobi amb dos problemes, un de nou i un de vell. El primer, el nou, és el fet que la nova Assemblea Nacional presenti una pluralitat de forces superior a l’habitual. Tot i que el sistema majoritari a doble volta restringeix l’accés a la representació, hi ha una clara tendència a la dispersió en el vot. S’ha comprovat a Espanya, on les restriccions del sistema electoral no han impedit que tant Podemos com C’s (encara que menys) tinguin una presència significativa al Congrés, tot competint amb PP i PSOE fins i tot en aquelles províncies que semblaven reservades als dos grans. Si la dinàmica segueix a França, és més que probable que tinguem una Assemblea Nacional més atomitzada del costum.


El segon problema, el vell, és la tradicional indisciplina dels parlamentaris francesos (en part, culpa del sistema electoral, que els fa més dependents dels electors de la seva circumscripció que dels líders del grup). Això podria ser bo, en el sentit que Macron podria comptar per apuntalar el seu govern amb dissidents del PS i dels gaullistes. Però també suposaria un problema per a un president que comptaria amb un partit-Frankenstein, composat de peces de procedència diversa i unit únicament pel poder.


No seria d’estranyar que a mesura que discorre el quinquenat s’aixequin veus per a un reforçament dels poders presidencials front a un parlament “ingovernable”. No trigarem a llegir editorials sobre els perills de tornar a la Quarta República i als seus governs febles. Al temps.




6. Enquestes: les velles dames gaudeixen de molt bona salut


No se n’ha sentit res. Després de les eleccions presidencials als Estats Units es va aixecar un cor d’indignació. Les enquestes fallen, les enquestes menteixen. Ràpids els enterramorts van córrer a llençar paletades de terra sobre els instituts demoscòpics. Les enquestes eren un mètode superat, d’un altre temps. El nou món, el de les xarxes socials i la informació instantània, no es podia capturar per unes tècniques tan ineficients i imperfectes.


De res va servir posar damunt la taula l’evidència que les enquestes no havien fallat als Estats Units. El cor va dictar sentència: les enquestes estaven superades. Els espavilats van començar a vendre el seu fum: el que es porta ara són els algoritmes basats en el big data, abocar els bits a la coctelera i agitar-la convenientment, com si es tractés d’una feina de xaman, la fórmula de la coca-cola.


Doncs vet aquí que les velles, passades de moda, gens glamuroses enquestes l’han tornat a encertar. I malgrat aquest èxit, no ens estarem de dir que les enquestes no serveixen com a oracles, o no principalment. Malgrat que les rebreguin i les facin servir per al que no serveixen, malgrat que les vulguin reduir a una única xifra i a un titular, les enquestes segueixen sent una arma meravellosament útil per saber què passa, per entendre com són les coses i per intuir tendències de futur.




7. Els nous votants


D’aquestes tendències de futur que capten les enquestes, n’hi ha una que sobresurt arreu, i que explicaria algunes de les novetats que veiem, a França i a Espanya: hi ha un vot nou que creix i es consolida, que té un perfil diferenciat del precedent.


És un vot espasmòdic, que no s’està quiet, que salta d’una opció a una altra amb enorme facilitat, en part perquè és un vot que no està subjecte a condicionants previs (classe social, origen). És un vot que ha aprés a votar com a aprés a consumir: ràpid i sense fidelitat. Un vot que ha crescut en una època sense grans ideologies explicatives, que ha entès (perquè així li ho han dit) que la democràcia no és un concepte moral sinó una relació de guanys i pèrdues (com tot en la seva vida). Tant dónes, tant has de rebre, i quan no reps, no dónes. És un vot cínic i individualista, poc amic dels partits tal i com els coneixem, que no pertany si no vol, que no accepta les jerarquies imposades ni les limitacions. Un vot que té en alta consideració la seva opinió, que s’informa a través d’un repertori propi de mitjans i que desconfia de les grans cadenes.


Aquest vot està cridat a créixer en les properes dècades, i a reemplaçar el vot dels que van viure els anys gloriosos de l’Estat del benestar. Aquest és el vot del malestar i del consumisme que no ha vist la cara de la democràcia sinó la seva creu. A França, l’ha explicat magníficament el sociòleg Vincent Tiberj.

3 comentaris: