22 de maig 2017

Apunts ràpids sobre la victòria de Sánchez



1. Una elecció normal 

La victòria de Pedro Sánchez pot haver sorprès per la seva amplitud, però era una possibilitat real a la vista de com han anat les eleccions internes a la major part dels partits socialistes d’arreu del món els últims anys. En pràcticament totes s’han imposat els candidats que es presentaven com a contrincants de l’aparell partidista, de la direcció. Ha estat el cas de Hamon a França, de Corbyn al Regne Unit i casi de Sanders als Estats Units.

El PSOE, així, segueix amb la “tradició” de rebel·lions internes als partits del centreesquerra. Una dada que no semblaven haver computat els que van impulsar la candidatura de Susana Díaz.


2. Dues estratègies antagòniques

Les estratègies seguides pels dos principals contendents en aquesta elecció interna no podien ser més diferents, i al final s’ha demostrat que la de Sánchez connectava millor amb l’estat d’ànim de la majoria de la militància.

La proposta de Sánchez era la del “comeback kid”, l’heroi abatut de manera injusta que torna d’entre els morts per lliurar la batalla definitiva. El Conde de Montecristo, que li ha dit Juliana. El fantasma de Juli César que mostra la seva túnica ensangonada i assenyala els seus assassins reclamant allò que li van prendre. Un relat èpic, emocional, que denuncia la injustícia, que reclama la corona manllevada.

Davant seu, Díaz no va ser capaç d’alçar un relat similar. No es va saber desempallegar del paper de bruixa de conte (amb poma enverinada inclosa) que li havia penjat Sánchez. Al contrari. Díaz va exhibir allò que el seu rival denunciava: la força de l’aparell, del PSOE “de sempre”. La primera fila del seu acte de presentació era tota una declaració de principis, i al final li ha pesat com una llosa.


3. Una cosa és vintage, l’altra passat de moda

La proposta de Díaz ha consistit en recuperar el “PSOE guanyador”. La seva ha estat una campanya de retrovisor. Díaz es presentava com la reencarnació de Felipe González, la candidata que sap guanyar eleccions. El problema per a la líder andalusa és que la seva analogia de González es basava en una simplificació. Felipe no només guanyava eleccions, va ser capaç de proposar a la ciutadania un projecte polític de canvi que connectava profundament amb els anhels de la majoria electoral espanyola (i va perdre aquesta connexió quan va esgotar l’impuls de canvi inicial).

L’altre problema de Díaz és que proposava un retorn a un PSOE (el dels vuitanta) que ja no existeix. I aquí rau possiblement el problema principal de la seva proposta: Díaz i els seus no van saber veure que la militància socialista actual no és la dels vuitanta. El temps, a més de passar, també pesa, i trenta anys han deixat un pòsit important en la societat espanyola i en els militants del PSOE. D’una banda, els nous militants enrolats entre 2003 i 2004 (gràcies a José María Aznar i la seva majoria absoluta) ja no responen als estímuls dels vuitanta. I de l’altra, els vells militants, la gent de Felipe, fa temps que s’han desencantat de la deriva dels seus antics líders.


4. Vot de la por / vot útil

Contra Díaz ha jugat un element nou que recorre totes les eleccions, internes i generals, dels últims anys. Ja no funciona el vot de la por ni el seu bessó, el vot estratègic (allò que diuen “vot útil”). Els electors (i en aquest cas, els militants socialistes) ja no responen com abans a les apel·lacions apocalíptiques que es derivarien del seu vot. En aquest cas, les crides per part dels corifeus de Díaz a una ruptura segura del partit si la victòria es decantava del cantó de Sánchez. No han funcionat. És més, poden haver esperonat algun militant a decidir el seu vot pel comeback kid.

No és nou. A les eleccions generals de 2015 i 2016 ja es va veure que les crides a la “sensatesa” que va fer el PSOE per evitar la fuga de vot a Podemos no van funcionar. L’elector sembla haver decidit votar en consciència, independentment de les conseqüències que això pugui arribar a tenir. I això val pel vot a Podemos, a Sánchez o als independentistes.


5. Matar el(s) pare(s)

Aquesta elecció posa de manifest que la majoria de la militància socialista ha decidit emancipar-se del que havien estat els seus mentors. El resultat mostra fins a quin punt es viu una crisi dels prescriptors, que no només afecta el PSOE i no només es dóna a Espanya (Hillary Clinton ja ho va viure al novembre). Ni el suport de González i la vella guàrdia, ni el control de l’aparell territorial, ni la campanya paral·lela dels mitjans tradicionalment proclius al PSOE, han fet tombar a favor de Díaz la majoria del vot. Al contrari.

La major part dels vells dirigents han quedat retratats en la seva llunyania de les bases del partit. L’aparell totpoderós ha mostrat les seves febleses de manera pregona, a més de deixar al descobert les males arts que encara perviuen a l’interior de l’organització. La diferència entre els avals recollits i els vots obtinguts per la candidatura de Díaz (sobretot a Aragó i a la comunitat Valenciana) posen de manifest la necessitat de millorar els mecanismes d’expressió interna. Finalment, la reacció de mitjans com El Pais (que, emulant el seu editorial d’avui, ha fet tot un “brexit” respecte de la militància socialista), mostrant la seva incapacitat de conduir la voluntat dels electors, segurament ha ajudat a enfonsar Díaz i a donar el triomf a Sánchez.


6. Un escenari intern millor del que es preveia?

L’amplitud de la victòria de Sánchez li atorga un marge inesperadament ample per maniobrar. Ara bé, el secretari general ha de saber-lo administrar. En això de les eleccions internes encara queda molt per aprendre. Aprendre a fer-les, aprendre a informar-ne (començant per no dir-ne primàries, oi @erpas?), i també aprendre a guanyar-les (... i a perdre-les).

Però no és només l’avantatge que Sánchez ha aconseguit sobre Díaz, sinó el fet que aquesta només ha guanyat al seu feu d’Andalusia. Que Sánchez hagi guanyat a les federacions dels aliats de Díaz li ha de fer més fàcil (si en sap) articular acords amb els diferents barons territorials. Sánchez s’equivocaria ara si volgués convertir les seves victòries a Extremadura, Castella la Mancha o a València en pugnes pels lideratges territorials. Ha d’utilitzar la feblesa dels barons per atraure’ls al seu projecte i allunyar-los d’una Susana Díaz a qui costarà un cert temps pair la derrota.

Atraure els fidels de Patxi López, sobretot al grup parlamentari (Patxi president?), i pactar amb els barons de cara al congrés de juny a canvi de tranquil·litat als seus respectius congressos regionals. I deixar a Díaz temps per llepar-se les ferides, reclosa al seu palau de San Telmo.


7. El PSC respira alleugerit

El PSC ha esquivat el pitjor escenari: una victòria de Díaz, que hauria obligat Iceta a fer equilibris i malabarismes per mantenir una via pròpia, diferenciada de les tesis de la líder andalusa.

A més, els resultats han permès respirar als socialistes catalans. Si Sánchez hagués guanyat per un marge molt estret, es podria haver atribuït la seva victòria en exclusiva als vots del PSC, de manera que s’hauria tornat a engegar la maquinària anti-catalana que ja va estar a punt de fer fora d’aquesta elecció els militants del PSC. Els socialistes catalans han contribuït a fer Sánchez secretari general, però no l’han coronat ells sols.


8. A la caça dels mutants!

Fa uns dies el professor Marí Klose definia en un article el que anomenava els “socialistes mutants”, aquells votants que havien passat de votar el PSOE el 2011 a Podemos el 2015. L’autor assenyalava que aquests podrien ser el primer objectiu del PSOE si volgués recuperar terreny. L’elecció de Sánchez posa aquest grup en primera línia.

En base a l’últim baròmetre del CIS (abril) és possible quantificar el grup que se situa a la frontera porosa entre PSOE i Podemos: serien 1,2 milions d’electors, ballant en el territori sense amo que hi ha entre les dues forces de l’esquerra. Si s’hi afegeixen els indecisos que van votar PSOE el 2016, s’enfilen més enllà dels 2 milions d’electors. Mai es podrà saber com s’hauria comportat aquest grup en cas de victòria de Susana Díaz, però sí que serà possible en els propers mesos comprovar cap on es mouen, un cop Sánchez ha recuperat la secretaria general del PSOE.


9. Les rèpliques del terratrèmol: Madrid

L’elecció de Sánchez provocarà (les està provocant ja) canvis substancials als equilibris polítics al Congrés dels Diputats. Com en un joc de vasos comunicants, tots els partits queden afectats.

Podemos veurà reduir-se el seu espai, sobretot si es compara amb la hipòtesi d’una victòria de Susana Díaz. És possible que Iglesias plantegés la moció de censura no tant per guanyar Rajoy com per postular-se com l’única esquerra davant d’aquell segment més a l’esquerra de l’electorat socialista, la frontera amb Podemos. Aquest bloc, bastant nombrós, podria decantar-se només si Díaz guanyava la secretaria general i mantenia el perfil moderat de la gestora. Amb Sánchez com a líder socialista, a Iglesias li serà més difícil convèncer l’electorat del PSOE que ell és l’única esquerra de debò. Evidentment acusarà Sánchez de no fer-li costat, però aquesta acusació tindrà menys recorregut que si el PSOE estigués dirigit per Díaz. Iglesias corre el perill de cremar-se inútilment a lo bonzo a la tribuna del Congrés.

Per a Rajoy, la victòria de Sánchez és agredolça. D’una banda, li permet apujar el to contra el PSOE, tot assenyalant la seva deriva esquerranosa (en això excel·leix García Albiol). Però, per altra banda, Rajoy sap que no pot esperar res dels socialistes, i que per tant a partir d’avui està més sol. Una situació així podria resoldre’s amb la dissolució de les càmeres i la crida a les urnes, però Rajoy no pot. En primer lloc, perquè segurament ara mateix l’electorat del PSOE està patint un subidón que de segur que es traduiria electoralment (les properes enquestes segur que recullen aquest efecte, passatger). I en segon lloc, perquè els escàndols de corrupció no permeten a Rajoy la convocatòria electoral. Li espera, doncs, una bona travessa, amb una oposició llançada a la jugular i un via crucis processal. Li quedaria una bala, ara en parlem.

Finalment, el teòricament més beneficiat de l’elecció de Sánchez és Ciutadans. Rivera ja ha començat la dansa de Salomé per atraure socialistes moderats. No trigarà gaire a comparar Sánchez amb Maduro, la CUP i el que calgui (en això sempre pot comptar amb l’ajuda d’El Pais). El problema per a Rivera és que a partir d’ara es veurà constantment entre l’espasa i la paret. L’espasa de la seva aposta per la regeneració democràtica i la paret de ser l’únic suport del PP (sobretot ara que el PNB ja té el que volia, i que el PDECat encara el moment culminant del procés).


10. Les rèpliques del terratrèmol: el procés 

L’elecció de Sánchez no afecta las posició general del PSOE envers el “problema català”. El to de Sánchez sobre el tema és sensiblement diferent del que ha mostrat Díaz. Ara bé, si algú creia que el nou secretari general s’estrenaria assistint a la conferència del president Puigdemont avui, anava errat. Sánchez mantindrà a grans trets la línia dels socialistes d’oposició al procés, tal i com el plantegen els independentistes.

La qüestió catalana, però, li podria servir de baló d’oxigen a un Rajoy molt necessitat. Aquesta és la bala que deia abans. Acorralat per la corrupció i assetjat al Congrés, Rajoy podria prémer el botó vermell per intentar guanyar temps (i aire). A la compareixença d'ahir va recuperar el to dur que feia temps no se li veia. Aquí la posició de Sánchez li facilitaria un atac al PSOE pel flanc nacionalista (ja se sap que un dels leitmotiv tradicionals de la dreta espanyola –i la nostrada- és l’acusació d’antipatriota).

Paradoxalment ( o no tant), la necessitat de Rajoy pot anar d’allò més bé als promotors del procés (vasos comunicants), necessitats al seu torn d’un crescendo dramaticopatriòtic a la tardor que pugui sumar suports al projecte de referèndum, per evitar repetir el 9N i veure’s abocats a la convocatòria electoral.

foto: elpais.com

6 comentaris:

  1. Diagnòstic exacte. Sánchez és un “comeback kid” i fins i tot a les converses de perruqueria o de botiga s'imposa aquest relat entre la gent corrent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sorprèn la poca traça de l'"aparell" per captar l'aire del temps...

      Elimina
  2. Bona anàlisis que comparteixo en gran part..també article AP.

    ResponElimina