06 de març 2018

La temptació d’apropiar-se del país


L’última enquesta publicada pel Centre d’Estudis d’Opinió ha vingut envoltada d’una certa polèmica. Res fora de l’habitual. Les enquestes, i més les que realitzen els organismes públics, als que se’ls suposa un grau d’independència i neutralitat que no es reclama als instituts privats (no diguem ja als mitjans de comunicació), sempre enutgen algú. I més ara, en aquest món dominat pels ofesos, els enutjats, els que se senten atacats pel simple fet que algú manifesta una opinió que no és la seva.

La “polèmica” de l’últim CEO ha estat la baixada dels enquestats que han volgut contestar el qüestionari en català, respecte de la sèrie històrica de sondeigs de la Generalitat. Només un 33% dels entrevistats han optat per contestar l’enquesta en català, quan habitualment són més del 40%. Això ha donat peu a considerar l’enquesta com a no vàlida, des de posicions independentistes. I de passada, ha servit per posar en dubte els resultats del sondeig, que precisament no eren molt bons per a l’independentisme.

Més enllà de les batalletes tuiteres, la baixada del percentatge d’enquestats que responen en català el qüestionari posa en evidència un element de fons preocupant. S’ha produït un canvi en part de la població respecte del català. Si abans hi havia persones que preferien contestar en català com a mostra de simpatia envers la llengua (i com a deferència cap a l’interlocutor), ara s’hauria produït el contrari. No és tant un rebuig del català (la majoria diu que tant li és contestar l’enquesta en català o en castellà) com una pèrdua d’aquesta simpatia que dèiem. Una manera d’expressar que, per aquesta part de la població, majoritàriament castellanoparlant, ja no se sent el català com quelcom proper, quelcom propi. És un indicador del grau de trencament que estem vivint al país. I és l’expressió d’una reacció.

El llarg procés independentista s’ha basat en una estratègia, conscientment o inconscient, d’apropiació del país. En són exemples la manifestació del proper vuit març, la gala del cinema català, la manifestació contra els atemptats de Barcelona i Cambrils, les mobilitzacions a favor de l’escola o contra les retallades (!), els mitjans de comunicació públics, els carrers (que seran sempre nostres), la història, la diada nacional, la Generalitat i també la llengua i la política d’immersió lingüística.

El procés ha estat un procés d’apropiació d’espais i de símbols que sempre havien estat comuns (o sempre s’havien volgut comuns) i que a partir d’un moment passaven a pertànyer al món independentista. La idea era bàsica: s’intentava convertir la proximitat als símbols nacionals en suport a la causa independentista. L’objectiu? Aconseguir la majoria. Per a això s’ha intentat fagocitar tot, tot allò que abans era patrimoni de tots. Només pots defensar els presos si ets independentista, només ets demòcrata si ets independentista, només pots ser català si ets independentista.

L’independentisme ha buscat l’associació, l’assimilació, entre el país i la seva causa. Alguns conscientment com a part de l’estratègia, altres com a ideologia (els que sempre han cregut que hi ha catalans i catalans-catalans), i d’altres de manera inconscient. La recerca de la majoria que no tenien (9N, 27S, 1O, 21D) posa de manifest l’idea profunda dels independentistes: no es busca el consens, es busca la victòria. No es busca la suma sinó l’adhesió a l’única causa veritablement catalana, la independència.

La idea de fons és que només els partidaris de la independència poden decidir sobre el futur del país. La resta no estan legitimats per fer-ho, perquè el seu projecte per al país no és “català”, no respon a la voluntat del poble, que està prefixada i que només espera assolir la majoria necessària per fer-se realitat.

Per això l’independentisme no negocia, no dialoga. Només admet adhesions a la causa. I com que aquesta és l’única causa justa i democràtica, com que només aquesta és l’encarnació de la voluntat nacional, popular i democràtica, tots els símbols i institucions del país s’hi ha de sotmetre, tots i totes han de ser encarnacions d’aquesta causa. D’aquí que, pels independentistes, que TV3 defensi els seus postulats no és res criticable, sinó natural. És l’expressió de servei al país (al veritable país) per part de la televisió pública. El mateix per a l’administració pública, que no s’entén com a tendenciosa sinó com a “democràtica”, en el sentit que expressa l’anhel nacional que espera ser majoritari.

D’aquí també la perplexitat de no tenir majoria. Si s’entén que la independència és “la voluntat del poble”, com és possible que una part del poble no se sotmeti a aquest anhel? Una de dos, o aquesta part del poble encara no ha vist la llum, o bé són uns antidemòcrates que caldria foragitar.

D’aquí que, per als independentistes, només els independentistes poden decidir sobre el futur de Catalunya. Òbviament, aquest no és un grup tancat. Al contrari, s’hi pot sumar tothom, vingui d’on vingui, parli el que parli i pensi com pensi. Això sí, ha de donar suport a la independència, es clar. És l’exemple de Rufián. L’independentisme català (la majoria, com a mínim) no és segregador per origen o per llengua. Només ho és pel suport a la independència. Per què? Perquè només accepta com a veritables catalans aquells que volen constituir la República.

El problema per al país és que aquesta estratègia deixa fora molta gent. Gent que es pot sentir propera als símbols nacionals, que els sent seus, gent que parla el català i se sent català (tan català com qualsevol), però que en els darrers temps s’ha sentit exclòs d’aquest país que han anat bastint els independentistes, assimilant els símbols i les institucions de tots amb l'objectiu polític d'uns (molts, però no tots, ni tan sols la meitat). L'apropiació feta per l'independentisme ha allunyat molta gent de la diada, de l'autogovern, dels Segadors, de la llengua. És potser la conseqüència més greu (pel país) del procés independentista, l’expulsió del gran espai del catalanisme d’una porció important de catalans i catalanes.

A aquesta porció sembla apel·lar aquest invent de nom Tabàrnia, que volent confrontar l’independentisme li fa el joc i li dóna la raó. Si l’independentisme diu “Catalunya pels independentistes”, els promotors de Tabàrnia responen “ja us la podeu quedar”. En el fons, Tabàrnia (que és quelcom més que una broma innocent) accepta el terreny de joc proposat per l’independentisme, en el sentit que admet l’expulsió de Catalunya d’aquells que no combreguin amb la independència i, a canvi, els ofereix un país nou per ells solets. Un ghetto, un bantustan, una Crimea del Mediterrani occidental.

Corren mals temps per a les barreges. Arreu del món s’imposen les uniformitats, les comunitats de combregants, d’iguals, de fidels, de fanàtics. Arreu el diferent és expulsat, perquè s’entén que la barreja porta problemes, genera conflictes. I la nostra societat actual fuig del conflicte que implica la convivència dels diferents. Es porta l’adhesió del grup, la confrontació entre els homogenis. Mireu Espanya, que no sap com gestionar la seva diversitat. I mireu-nos a nosaltres, escindits, mirant-nos de cua d’ull, cada cop més distants, amb el “traïdor” i el “feixista” a flor de llavis.

Hi ha una solució. Només hi ha una solució. És el vell, gens glamurós, pragmàtic catalanisme. Un ideal que entén la pluralitat del país, la reconeix, l’accepta i l’aixopluga. Un ideal de respecte i convivència. És possible que encara hi siguem a temps. De retrobar-nos. De donar-nos les mans. Sense renunciar a cap dels nostres anhels, però entenent que serem tots els que decidirem on anem i que hi anirem tots junts. Encara hi som a temps.

foto: diada de 1977 (Colita)

16 comentaris:

  1. Completamente de acuerdo.pero creo
    Que Tabarnia es más una reacción al apoderamiento por parte de los indepes de todo escenario público y acepta la confrontación en el sentido de si os vais , nos quedamos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es una reacción, evidentemente. Pero en vez de disputarle el pais a los independentistas, se lo regala. Creo que es un error mayúsculo

      Elimina
  2. "Només hi ha una solució. És el vell, gens glamurós, pragmàtic catalanisme.". A què es refereix? Al pujolisme? Al peix al cove? Ai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No gens. Em sap greu que no hagi sabut explicar que aquesta precisament no és la solució que jo proposava...

      Elimina
  3. Estoy de acuerdo con tus planteamientos. Ahora, debemos saber explicar sin miedo lo que queremos ofrecer a los catalanes. Una solución de izquierdas, federal, integradora y social.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hombre Javier, en todo el mundo hay partidos y personas de derechas, no los excluyas. ¿Federal? Lo que hay ahora es ya de facto federal.

      Elimina
  4. El problema és que els "unionistes" s'han apropiat del famós "catalanisme" i ara serà molt difícil de tornar-lo a fer transversal si està contaminat d'espanyolitat.
    Perquè una cosa és no ser independentista (el que po ser una postura merament pràctica) i altra molt diferent és combregar amb exercir d'espanyol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es que ser catalán era sinónimo de ser español. Ahí esta vuestro fracaso, hay gente que no quiere renunciar a sus identidades ni escoger entre ellas. Por eso es un proyecto excluyente.

      Elimina
  5. Quanta "intelliguensia" per fer passar "bou per bèstia grossa" ..amb el fàcil que seria comptar-nos en un referèndum civilitzat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. Un referendum amb tres opcions? Amb dues? Amb quina proporció pel guanyador? Guanyadors i perdedors? Fem un referèndum per decidir sobre si fem un referèndum? De fàcil, res: caldria primer desintoxicar TV3, 3/24, aparcar subvencions... i una bona temporada donant exemple de respecte a les lleis, a l'estatut, a la Constitució i a les nostres pròpies lleis...

      Elimina
    3. En España Sr.Royo, tendrian que desintoxicar todos los medios informativos españoles, todavía estamos esperando que algun medio español programe algunos reportajes que aclaran muchos hechos, poco a poco se va a desenterrar todo lo que el gobierno español ha escondido a todo el mundo.

      Elimina
  6. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Muy bien explicado, es exactamente lo que pienso.
    Cuando viajo fuera de Cataluña me siento como si estuviera en otro "país", supongo que lo mismo le pase a un madrileño cuando viaja a Cataluña o a Galicia o a Murcia. Es lo que tiene España: diversidad. Diferentes lenguajes, diferentes acentos, diferentes costumbres, diferentes comidas, diferentes climas, etc. Y es bonito eso ¿no? Es enriquecedor y hace a un país grande.
    Pero cuando se comienza a "confundir" indentidad, idiosincrasia, historia con independentismo ahí comienza a gestarse un monstruo.
    Vivo en Cataluña hace mas de 20 años, ni siquiera soy nacida en Europa. No estoy de acuerdo con el Gobierno de España, me gusta la escuela en catalán a la que van mis hijos (y no considero que esté adoctrinada ), hablo catalán, estoy perfectamente integrada en las costumbres, amo el sitio donde vivo, no estoy de acuerdo con los presos, ni con la actuación policial del 1-O, ni con algunas actuaciones del gobierno. Pero no soy independentista, ni creo que lo sea, nadie ha logrado convencerme.

    ResponElimina
  8. I no es podria dir el mateix de l'unionisme i del gobierno ?

    ResponElimina
  9. Sr. Bartomeus si està diciendo por ejemplo que los sadanistas han echado a los no independentistas está equivocado, si alguien unionista ha dejado de ir a su colla es por que hay mayoría indepes, pero nunca los indepes se van de una colla que la mayoría son unionistas, oi que me explico?

    ResponElimina