09 de juny 2018

Moció sorpresa



Operació Win win

Pedro Sánchez no podia deixar passar l’oportunitat de presentar una moció de censura arran de la sentència de la Gürtel. La jugada tenia poc risc i molts avantatges. Fins i tot si es perdia situava Sánchez altre cop al centre de l’escena, després de mesos d’aïllament. Però l’objectiu de la moció era més prosaic: els quatre-cents mil votants del PSOE que, segons les enquestes, ara estarien disposats a votar C’s.

Recuperar aquest segment de vot projectaria els socialistes al grup capdavanter, amb capacitat de disputar la primera plaça a C’s i PP en els sondeigs. Això ho és tot. Si el PSOE no aconseguia situar-se en posicions de victòria (tal i com li ha passat l’últim any) el seu vot, sobretot la part moderada, es centrifugaria cap a C’s. Si, en canvi, els socialistes se situaven en posicions capdavanteres, es podria revertir el moviment. La clau de volta eren els quatre-cents mil.

La moció, doncs, pretenia situar C’s en una tessitura difícil: si li donava suport faria president Sánchez, si s’hi oposava estava enviant un missatge clar als votants del PSOE que ara s’inclinaven per Rivera. Si aquests dubtaven, podrien tornar al PSOE i només amb aquest petit moviment situar-lo en segona posició a poca distància del PP, la justa per a què Sánchez pogués reclamar el suport del votant d’esquerra que només vota quan hi ha possibilitats reals de guanyar.

Això si perdia. Si guanyava...


L’inèdit és el nou normal

Mai havia triomfat una moció de censura... fins ara. El mecanisme de la moció està dissenyat per assegurar que no hi haurà un buit en el govern, i alhora per protegir el president estant contra l’aspirant. La dificultat d’aconseguir l’acord de la majoria absoluta del Congrés per donar suport a un candidat alternatiu ha fet que tradicionalment les mocions de censura s’hagin utilitzat com a mecanisme per donar a conèixer l’alternativa, més que com una manera de canviar el govern... fins ara.

Estem immersos en el “mai abans”. Mai abans hi havia hagut tanta dispersió en el vot (el 2015 i el 2016). Mai abans hi havia hagut un govern amb tant poc suport al Congrés (el de Rajoy i ara el de Sánchez). Mai abans l’oposició havia guanyat tantes votacions contra el govern al Congrés (al Senat les coses són molt diferents).

Tot allò que mai no havia passat, i que ens feia afirmar categòricament que mai no podria passar, ara està passant. Es necessita nou instrumental, i molta molta modèstia.


No hi ha res que uneixi més que un bon enemic

L’altre nit a tv3 el professor Culla assenyalava les similituds entre l’episodi de la moció de censura i l’11M. Ambdós van fer fora el PP del govern per posar-hi els socialistes. Ambdós de manera traumàtica, pel que té d’inesperat (tot i que, com bé assenyalava Culla, aquest cop sense morts ni ferits).

El 2004 l’actitud del PP i d’Aznar va fer quallar una coalició de votants que van optar pel vot al PSOE com la millor manera de fer fora els populars. Era una coalició efímera i diversa, unida per un sol objectiu. Aconseguit aquest, la coalició es va desfer (el 2008 només en va quedar la part perifèrica, bascos i catalans, i el 2011 ja no en va quedar res).

La coalició que ha votat Sánchez és del mateix estil: efímera i agrupada amb l’únic objectiu de fer fora Rajoy. Com el 2004, ha estat més la reacció del PP a la sentència del cas Gürtel que la pròpia sentència, com en aquell cas fou la reacció del govern Aznar davant dels atemptats que els propis atacs terroristes. I llavors com ara el govern del PP ha anat acumulant mal estar fins a l’escena final.

És possible que el decantament final per donar suport a la moció s’hagi produït, ara com fa catorze anys, per l’actitud d’una representant del govern. En aquest sentit, el cop de gràcia a Rajoy l’hauria provocat la compareixença de Maria Dolores de Cospedal a la comissió d’investigació del Congrés dos dies abans del debat de la moció, de la mateixa manera que la derrota del PP el 2004 la va provocar Angel Acebes i les seves rodes de premsa (“hay dos lineas de investigación”) els dies previs a l’elecció de 2004. L’altivesa de Cospedal (“dígamelo en la calle”) va acabar de confirmar que el PP no pensava assumir cap responsabilitat pel tema Gürtel. Les raons per rebutjar la moció queien.


Govern llarg o govern curt?

La clau de volta del nou govern Sánchez serà la durada. Si resulta un fracàs estrepitós tindrem eleccions aquesta tardor (novembre?), si passa sense pena ni glòria es veurà abocat a convocar amb les municipals (maig 2019). Resistir fins la tardor de 2019 serà un èxit absolut. Esgotar la legislatura (estiu 2020) seria de traca i conga ministerial pels jardins de la Moncloa.

De què depèn que Sánchez se’n surti? D’una colla de factors, alguns que ja coneixem i altres que no sabem. Dels primers, l’actitud del PP serà d’una oposició total. Aquí servirà el record de la legislatura 2004-08: si Zapatero va arribar a la Moncloa en un tren de rodalies, Sánchez ho ha fet de la mà de colpistes i terroristes. El guió Hernando està descomptat. El PP bramarà contra el govern “il·legítim” des del minut zero.

Un altre element fix, però favorable per Sánchez: el sistema d’executiu reforçat. El nostre disseny institucional es basa en la premissa de la garantia d’estabilitat, el que atorga al govern un amplíssim marge de maniobra respecte del parlament. És el que ha fet servir Rajoy des del 2016. A Espanya és possible governar tranquil·lament sense gaudir de majoria parlamentària, ja que el govern té moltes atribucions. S’han d’entendre en lògica 1978: es volia fer un sistema que no deixés marge a la inestabilitat, al buit de poder. D’aquí que el govern pugui sobreviure, fins i tot amb 85 diputats.

A més, el nou govern compta amb una agenda de sortida definida per les majories que s’han produït al Congrés en contra d’algunes de les lleis més impopulars del mandat Rajoy (llei mordassa, LOMCE, elecció de la direcció de RTVE). En aquest sentit, Sánchez ja té una part de la feina feta. I a més li pot servir per posar C’s contra la paret (altre cop), ja que havia donat suport a algunes d’aquestes iniciatives quan era el partit de la regeneració democràtica (abans de veure “sólo españoles”).

El principal problema pel nou govern serà la pressió que poden exercir les expectatives que s’han posat en ell. L’error de Sánchez seria el de Zapatero: voler fer la revolució. No pot, li manquen els suports necessaris. L’eufòria del moment no hauria de fer oblidar a Sánchez que la correlació de forces (la “vella dama”) no ha variat. Si el nou govern no descarrila pot fer que es modifiqui en un futur (prèvies eleccions?), però ara com ara la situació es manté pràcticament com abans.


Catalunya, camp de mines

Això val primerament per Catalunya, que és el punt feble del nou govern. Haurà d’anar amb peus de plom perquè aquesta partida s’ha anat enrocant i emmetzinant. El nou govern obre una finestra que no existia, però desfer el que s’ha fet no serà senzill. El vals català s’ha de ballar en parella, compassant els moviments a Barcelona i Madrid, tot sabent que un mal gest, un pas de més, pot esguerrar la dansa.

Amb la moció Berlin ha perdut, tot quedant més aïllat del que estava. El PDeCat s’ha rebel·lat i s’ha situat en la línia d’ERC dins del camp independentista, el que modifica substancialment l’equilibri dins del bloc sorgit del 21D. Després de mesos de tempteig, tot sembla indicar que els partidaris d’una certa “normalització” estan guanyant la partida front els que voldrien mantenir la situació d’excepcionalitat. Però no hi ha res guanyat encara. Ara comença el joc de debò, de fet. Caldrà fer passes, dotar de substància les apel·lacions al diàleg.

Cada camp té un sector dur amb capacitat de fer descarrilar la cosa. A Madrid el PP i C’s (i el “cazalla party” de mitjans i jutges) esperen la patinada de Sánchez, les concessions excessives als independentistes, que rebentaria el govern i conduiria a eleccions de forma immediata. A Barcelona, la pressió del sector dur redueix el camp d’acció d’un Torra que podria transitar des de l’”excepcionalisme carlí” al pragmatisme.

Tothom té pressa per veure avenços (acostament de presos, alliberament, retorn dels fugitius) i això podria ser fatal. Qualsevol pas s’ha de compassar. I caldrà mantenir el ritme. És una dansa de llarg recorregut. No hi valen les dreceres i qualsevol pas en fals pot dur l’oportunitat al precipici. Caldrà molta paciència i molt diàleg de sota mà, tramar una xarxa espessa de relacions, de noves confiances. És possible traslladar al Parlament la majoria a favor de la moció? Seria possible configurar una majoria entre l’esquerra i una part de l’independentisme, que deixés fora l’espanyolisme i la part de l’independentisme que defensa la unilateralitat? Segurament ara mateix no, però en el mig termini podríem acabar veient el sorgiment d’un transsumpte d’aquella “coalició del seny” que havíem intuït (mig en broma) abans del 21D.


Comença una nova partida

El triomf de la moció de censura ha canviat l’escenari. S’han barallat les cartes i es tornaran a repartir. Els que semblava que ho tenien tot guanyat (C’s) ara han quedat descol·locats. Els que vagaven com ànimes en pena ara s’asseuen al banc blau del Congrés. Tot està per fer, però (malgrat que tot no és possible). Amb les noves cartes els jugadors hauran de decidir què fan. Poden fer-ho bé o poden perdre bous i esquelles. El que és segur és que la partida ha tornat a començar. El crupier ens ha esberlat tots els pronòstics.

Ara, Sánchez i el PSOE podran treure profit de la seva nova situació. El vot d’aquells que opten pel partit en el govern els serà favorable i possiblement veuran tornar milers de votants que els havien donat per morts, tant des de l’esquerra com des del centre. Les enquestes els projectaran amunt, mentre que l’exuberància demoscòpica de C’s empal·lidirà. Veurem què passa amb un PP en stand by, pendent del congrés extraordinari que ha de triar el substitut (o substituta) de Rajoy, amb Aznar disparant fum per evitar que la Gürtel li enfonsi el llegat. Podemos s’haurà de resituar i haurà de decidir si juga a fer d’aliat estable de Sánchez o es converteix en la seva mosca collonera.

A Catalunya també hi haurà moviment, sobretot a l’interior del bloc independentista. L’arribada de Sánchez al govern (o més aviat la sortida del PP) accentuarà les diferències entre els que voldran aprofitar l’oportunitat de fer passes i els que es tancaran en banda. L’empat inestable que ha viscut l’independentisme des del 21D podria trencar-se definitivament si el PDeCat segueix sense fer cas a les trucades de Berlin. Aquí també hi ha risc. Les enquestes demostren que es configura un bloc dur format per la CUP i el sector d’obediència carlina de JxCat.

Haurem d’estar atents a les fronteres, aquells territoris que es mouen i acaben decidint les eleccions, aquí i a Espanya. I no ens equivoquem: el que diguin les enquestes de demà valdrà just per demà.

1 comentari: