08 de gener 2021

El Dow Jones no mira al Capitoli


Just en el moment en què la turba, incitada per l’encara president Trump, assaltava el Capitoli, a l’una del migdia del dia de reis (hora de la costa est nord-americana), l’índex Dow Jones assolia un rècord històric, amb 30.990,8 punts. La sessió d’aquell dia havia començat als 30.338,7 i acabaria als 30.829,4. Els diaris de l’endemà dirien que s’havia produït un creixement del 1,6% el dia mateix que la democràcia americana patia l’atac més greu de les darreres dècades.

És veritat, després de l’assalt el Dow Jones va recular. Va arribar a perdre un 0,77% en les hores posteriors, però va recuperar una tercera part d’aquestes pèrdues al tancament de la sessió. No res. Ni cataclisme, ni pànic borsari, ni inversors llençant-se de les finestres dels edificis de Wall street. El mercat ni es va immutar.

Mentre les ordes trumpistes es passejaven pel Capitoli i els representants eren evacuats a llocs segurs, mentre la ratificació del nou president del país quedava aturada i no se sabia què acabaria passant, els traders seguien venent i comprant accions i valors com si res. És un exemple de la desconnexió completa de l’elit econòmica envers la realitat. Més que desconnexió, impermeabilitat. L’economia va sola, ha aconseguit ser immune, viu en una realitat a la que no l’afecta el que passa en altres àmbits.

Hi havia un temps en el que la incertesa política provocava daltabaixos financers, pànic. El diner és poruc, deien, el diner vol estabilitat, vol seguretats. D’aquí que fos beneficiós per a tothom que els països s’abstinguessin de convulsions si volien atraure capital. Les guerres i les revolucions feien fugir el diner, els sistemes sòlids (democràtics o no, tant s’hi val) atreien les inversions. Ho havíem entès així des de sempre.

Doncs vet aquí que ja no. Les convulsions polítiques ja no afecten el diner. En vam tenir un tast el passat novembre també als Estats Units. Mentre el país vivia en la incertesa derivada del resultat de les eleccions presidencials, al caire del conflicte, el Dow Jones sumava 1.678 punts al seu compte, un increment del 6%, completament immune a la inquietud política.

És un signe del nostre temps, d’aquest temps que no és tan nou, però al que semblem incapaços d’acostumar-nos, nostàlgics del temps passat, l’antic sistema de causes i conseqüències, d’estabilitat i certeses, en el que encara (si ens despistem) creiem viure.

En aquest nou temps l’economia (l’economia dels grans) s’ha emancipat de la realitat mundana i viu en un món que és exclusivament seu, impenetrable per als pobres mortals. Entre aquests s’hi compta la política (i la petita economia). Que el Dow Jones segueixi creixent mentre la democràcia americana és en perill no explica tant la robustesa de l’economia sinó l’extrema feblesa de la política envers aquella. Tant és el que passi al Capitoli, tant és qui guanyi les eleccions, Wall street segueix el seu camí, perquè sap que el seu destí no depèn de qui ocupi la Casa Blanca, ni tan sols depèn de que una colla d’eixelebrats posin cap per avall el parlament.

Hi havia un temps en el que la política tenia capacitat d’influir en l’economia. Un temps on el que feien els governs tenia un efecte sobre els beneficis de la gran economia, de la banca, de les grans corporacions. Sobretot els governs de segons quins països (el d’Estats Units, per damunt de tots). Aquest temps s’ha acabat. I si s’ha acabat per als Estats Units, imagineu-vos què passa amb els governs d’altres països. La política s’ha quedat sense eines (i sense manual) per influir en les grans tendències de l’economia. Li pot demanar almoina (i ho fa, per finançar les campanyes electorals), però ja no té capacitat coercitiva, o ni tan sols d’influència. Per a la gran economia, el millor que pot fer la política és no molestar. I això intenta.

Però hi ha quelcom d’aquest episodi que va més enllà de les relacions de poder i que defineix perfectament aquest temps nostre. El poder econòmic marca el camí que, tard o d’hora, de grat o per força, haurem de seguir tots: l’acceptació de la incertesa. És més, l’adaptació a un món incert, volàtil, inestable. El diner ja no té por, el diner ha après a moure’s en aquest nou espai on res és sòlid. No només ha après a moure-s’hi, a après a treure’n benefici. El diner ja no busca la seguretat, sinó tot el contrari. Instiga la inseguretat, perquè sap que en pot treure més rendiment. I aquesta inseguretat és el medi on es desplega el nou temps, i el diner ho sap, ho ha vist i ha decidit que quan abans aprengui el nou ball millor per a ell.

Mentrestant els altres, la resta, seguim anhelant el món d’ahir, el de les coses certes i previsibles, aquell món on les sessions al Capitoli són avorrides i no les rebenten turbes d’homes blancs que possiblement també demanen certeses i un cert retorn a un món previsible, estable i senzill on tot és al seu lloc.

2 comentaris:

  1. De fet, les guerres civils eren dolentes per la indústria, però no pels especuladors: el primer Rothschild es va fer ric durant la Revolució Francesa comprant a preus tirats els patrimonis d'aristòcrates que fugien, i la seva màxima era "Cal comprar quan la sang corre pels carreres". El que cal és una entesa entre les esquerres i els que produeixen coses (manufactures, aliments), contra les finances especulatives. I el que ens passa és que no ho entenem : mirar com són les bases socials de Biden i de Trump serveix per entendre les dimensions del nostre lio.

    ResponSuprimeix
  2. Molt ben vist. Crec que a algunes capitals africanes els xinesos continuaven construint grans infrastructures mentre els grups armats campaven pels voltants i amenaçaven de prendre la ciutat. Un surrealisme cada cop més real.

    ResponSuprimeix