Espanya ha tornat a patir la ira dels mercats. Un nou episodi de nervis que no han aconseguit aplacar ni la presentació dels pressupostos “més restrictius de la democràcia”, ni la promesa d’una retallada addicional de deu mil milions (deu mil milions!), que aquest cop sí que tocarà la sanitat i l’educació, ni les contínues crides desesperades de De Guindos (al Frankfurter Allgemeine Zeitung i a l’agència Efe). Només la promesa de suport del BCE ha semblat rebaixar la tensió. Però el problema segueix. No hi ha confiança, diuen. Els mercats estan nerviosos, asseguren. Cal més carn per calmar la fera.
Realment estan nerviosos els mercats? No ho crec. Els mercats estan encantats. Les eleccions andaluses han demostrat que el flamant govern Rajoy té problemes i no hi ha res que agradi més als mercats que un govern amb problemes. Els mercats ensumen la sang, detecten debilitats amb el seu finíssim radar. No és res personal. És el seu negoci. No ho fan per manca de confiança o per mania persecutòria. Es dediquen a això. Vint-i-quatre hores al dia tots els dies de l’any. Escanegen les economies en busca d’oportunitats de negoci, i quan detecten una debilitat, una possible escletxa, s’hi llencen amb tot l’equip.
I en això Espanya ha ofert un flanc perfecte. La possibilitat d’un govern d’esquerres a una comunitat tan important (en pes demogràfic, és a dir econòmic) com l’andalusa, que no segueixi la doctrina estricta del govern Rajoy de retallada de la despesa, genera aquesta mena de debilitat que els mercats saben convertir en oportunitat. I s’hi llencen. Per malícia? No, per fer diners, que és al que es dediquen.
Què pot fer Rajoy? Intervenir Andalusia. Anul·lar el govern autònom, enviar l’exèrcit o la Guàrdia Civil, instal·lar un delegat i posar “sota control” els díscols. Els andalusos s’han equivocat i cal fer-los-ho veure. I si no, haver-hi pensat abans d’anar a votar. S’ha acabat l’autonomia, aquesta aberració que pretenia “integrar els nacionalistes” (Esperanza dixit).
Un cop intervinguda Andalusia, Rajoy ja no trobarà obstacles per desplegar el programa màxim: a per la part del lleó de la despesa pública, educació i sanitat. A posar en pràctica la “doctrina Homs”, alumne avantatjat del patró de Ryanair. Sanitat “low cost”, deu euros pel dinar, un euro per anar al lavabo i dos per la bata que et deixa el darrera a l’aire.
I? I quan ho haguem arrasat tot, què? Quan els “liberals” (els hereus sobrevinguts de “la Pepa”) s’hagin carregat el contracte social, l’herència bàsica dels liberals de veritat, quan no quedi Estat social (allò que està escrit a l’article primer de la “sacrosanta” Constitució del 1978), què? Tindran clemència els mercats? Es donaran per satisfets? Atacaran algú altre i ens deixaran en pau? Momentàniament pot ses que sí. Però el més probable és que, tard o d'hora, seguirem ballant-la a la corda fluixa. Perquè no és la confiança, no és el dèficit ni la sanitat ni l’educació. És el negoci, mestre. I el negoci mana. I mentre tinguin les mans lliures per poder especular amb qualsevol cosa (les monedes, el deute públic, les collites d’arròs de 2015), s’hi llençaran amb tot l’equip. Ja ho deien a “El Padrino”: no és res personal, són només negocis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada