¿Juntos, mejor?

Fa uns dies Enric Juliana escrivia a La Vanguardia que corre per Madrid l’idea de constituir un govern “d’ample espectre”, que comptés amb persones dels dos partits majoritaris i amb algun tècnic rellevant, obligat per la gravetat de la crisi. Doncs vet aquí que ahir a El Pais apareix un article que, sota el títol “Juntos, mejor”, proposa exactament això. L’escrit el firmen dos exministres, un de cada bàndol, Jordi Sevilla i Josep Piqué (que, a més, representen altres sensibilitats: Sevilla és un jacobí demostrat, mentre que Piqué sempre va ser “el” catalanista del PP). L’article pretén (ho confessen obertament els autors) empènyer en la direcció d’una “gran coalició” no tant per formar govern com per arribar a uns incerts “pactes d’Estat” per treure el país de la crisi. Els autors no amaguen les influències i al final del primer paràgraf ja apareixen la transició i els “pactos de la Moncloa”. En un altre part fins i tot denominen el moment actual com a “re-constituyente”. Tenim fixat el marc, doncs.

A parer meu, a la proposta li fallen dues peces fonamentals: el “qui” i el “per a què”, que acaben (com a mínim per a mi) generant més dubtes que certeses sobre el projecte. D’entrada, no em sembla malament un gran acord per sortir de la crisi, però qui l’ha de fer i què ha de contenir aquest acord?

Tinc la impressió que l’exemple dels pactes del a Moncloa ennuvola la mirada dels autors i llasta tota la seva proposta. A l’escrit es persegueix constantment el fantasma de la transició, com si fos possible reeditar-lo sense més. Ara bé, és una proposta de reedició sui generis. L’article només parla d’un pacte entre els partits, en cap moment es fa esment a les forces del treball, per exemple, que sí que van ser als pactes monclovites. És un dels punts febles de la proposta, al meu entendre, que la fa clarament elitista i restringida en els seus actors principals, deixant el comú de la ciutadania en un paper subsidiari. Als ciutadans se’ls concedeix que els acords “deberán ser explicados luego a los ciudadanos, para que valoren el conjunto del plan”. Magnífic. Els polítics es posaran d’acord i després tindran la deferència d’explicar-ho a la ciutadania, i aquesta podrà valorar els pactes (enlloc diu que la ciutadania els pugui aprovar, o rebutjar, només valorar).

No crec que estiguem en un moment en el que els ciutadans “comprin” una idea d’aquest estil. Potser el 1977 era possible, però afortunadament ja no som al 1977. Aleshores la ciutadania tenia por, la situació era incerta (molt més incerta que ara) i l’estabilització democràtica no estava garantida. És més, la societat espanyola de fa trenta-cinc anys era molt diferent de l’actual en aspectes fonamentals, com ara el nivell acadèmic. Sembla més acceptable un pacte d’elits per part d’una societat amb un 25% de persones no escolaritzades (cens 1981) que per una amb el 35% de titulats universitaris (sobre els nacionals espanyols, amb dades de 2001).

Això pel que fa al “qui”. Pel que fa al “què” els autors diuen poca cosa. Ho anuncien des del començament: “el anàlisis exhaustivo de la crisis y las respuestas anta la misma, no son objeto de estes artículo”. Magnífic. Si no es detecten els problemes que ens han dut fins aquí, com podrem trobar les solucions? Ah, misteri. Semblaria que, pels autors, el simple pacte ja fa la cosa. Tant se val del contingut, la unió de les dues forces majoritàries actuaria com a bàlsam miraculós i acabaria de cop amb la desconfiança que pesa sobre Espanya, i que sembla ser el nus del problema (la bombolla immobiliària i les males arts bancàries són tocats de puntetes). Com escriuen els autors, fent servir les enquestes d’excusa, els partits haurien de deixar de “pelearse por casi todo” i participar junts a la recerca de solucions. I això ho diuen dos exministres!

A Sevilla i Piqué se’ls acaba de veure el llautó quan assenyalen l’”escasa confianza, por parte de los mercados, respecto a nuestra realidad y perspectivas”. És això, doncs. El pacte de les elits polítiques, al que la ciutadania hauria de donar el “enterado”, perseguiria guanyar-se la confiança dels mercats internacionals, que acabarien amb la crisi a l’instant tot reobrint l’aixeta del crèdit (per a què? per tornar al totxo? Això no ho diuen...). Segurament, els ciutadans agrairien als polítics que es prenguessin les mateixes molèsties (ja no dic més) per guanyar-se la seva, de confiança.