Les preguntes fonamentals

Per a què serveix l’Estat? Així de crua és la pregunta que hi ha al fons del fons d’aquesta crisi de sistema en la que bracegem mig ofegats des de fa cinc anys. Quin sentit té l’Estat? En el fons, és LA pregunta que senyoreja tota la disputa política i ideològica, als parlaments o a l’acadèmia, des de finals dels setanta. Si es para bé l’orella totes les discussions polítiques dels darrers trenta anys van d’això. És realment necessari l’Estat? Té sentit que hi hagi una institució que regula la societat, imposa límits, recapta diners i els redistribueix?

A aquesta pregunta la dreta ha contestat clarament que no. L’Estat no té sentit. Ras i curt. S’ha convertit en una llosa pel progrés i (atenció!) per la llibertat dels individus. El govern no és la solució, és el problema, va dir Reagan. Per tant cal acabar amb el govern, reduir-lo a la mínima expressió. Trenta anys més tard, la seva profecia és a punt de complir-se. Digueu-li pensament únic, abisme fiscal, segrest o filibusterisme, anomeneu-los llibertaris, anarco-capitalistes, neoliberals o neocons. L’objectiu de tots ells és el mateix: reduir l’Estat al mínim.

Front a l’ofensiva, l’esquerra majoritària no ha sabut respondre. O ha respost de manera equivocada. O de maneres equivocades. Uns han intentat negociar un “desmantellament ordenat” de l’Estat, preservant-ne algun element simbòlic (l’educació i la sanitat públiques, per bé que com a últim reducte pels més desafavorits). Altres han fet de la defensa de l’Estat “tal i com era fa trenta anys” la seva particular línia vermella. Trenta anys més tard es pot dir que uns i altres no se n’han sortit. Avui l’Estat és en perill més que mai. El problema de l’esquerra (de totes les esquerres) és que han donat respostes sobre el funcionament de l’Estat quan la pregunta proposada pels neoliberals en qüestionava directament les bases, el fonament sobre el que l’Estat (sobretot l’Estat social, però no només) ha basat la seva existència.

No és l’estat del benestar i el seu paper al món el que està en qüestió. És l’existència mateixa de la societat, allò que Margaret Tatcher va dir que no existia. L’ofensiva conservadora va molt més enllà de la discussió sobre si és sostenible econòmicament l’Estat social. Es planteja quin sentit té parlar de societat i de bé comú quan el que realment existeixen (diuen) són individus maximitzadors de la seva llibertat. Aquí rau l’èxit de la revolució neoliberal, en la construcció d’un model social que respon a les seves idees. La de Tatcher (com la de Reagan) és una profecia autoacomplida: no és que la societat no existís, és que es van aplicar totes les forces necessàries a desmantellar-ne la base, el fonament.

Portem trenta anys de construcció d’un model de societat individualista, dirigida per l’exaltació de la llibertat personal per damunt de qualsevol altra cosa. L’autorealització, que es fa no amb el altres, sinó en contra dels altres. Els individus que competeixen entre ells per eixamplar el seu espai de decisió, de llibertat. La teoria del “lebensraum” portada a nivell personal. La lluita per fer que la frontera entre la meva llibertat i la de l’altre se situï com més enllà millor. L’infern són els altres, com va escriure Sartre.

En un sistema d’aquest tipus l’espai compartit es converteix en l’espai “competit”. El que és de tots no és de ningú, i cal que sigui conquerit per algú. No hi ha bé comú, tots els béns han de ser d’algú i el moviment social és la pugna dels individus per l’eixamplament del seu espai “vital”, convertit en càpsula de gaudi personal, on els altres són acceptats només per estricta “invitació”. Innerarity en diu alguna cosa en el seu darrer llibre.

La lògica de la competència s’imposa a la de la col·laboració. La victòria s’imposa al pacte. La guerra a la negociació (no és això del que va l’abisme fiscal?). Tots els elements que fonamenten la societat (pacte, acord, negociació) queden arraconats, i amb ells els organismes i institucions que els donen forma: els partits i els sindicats, òbviament, però també les administracions, totes aquestes instàncies que tenen com a matèria primera el bé comú, l’espai públic.

Les associacions només s’accepten si són personalment consentides, si són voluntàries, és a dir fruit de la meva llibertat individual i de la meva decisió estrictament personal. És la lògica del filantrop: dono diners al banc dels aliments, sóc membre d’una ong o ajudo al sosteniment d’un casal de barri perquè em dóna la gana, perquè vull i puc. La misericòrdia substitueix l’imperatiu. L’ajuda social és una decisió des de la llibertat individual, mai una imposició d’un estament superior (l’Estat) que té el deure de vetllar per tots. El bé comú és una opció personal, com la pertinença a un club.

En un món d’aquest tipus és irrellevant preguntar-se quin paper té l’Estat, perquè simplement és inconcebible l’existència d’un ens regulador de quelcom que ja regula (i de manera altament eficaç mitjançant la seva “mà invisible”, dirien) la llei del mercat. Potser hauríem de canviar la pregunta i qüestionar-nos si existeix allò que anomenàvem la societat, més enllà de la mera suma d’individualitats en continua competència.

Foto realclearpolitics.com