La política impotent

 

El gran pensador Zygmunt Bauman, de visita a Barcelona fa unes setmanes, va deixar caure una frase que resumeix perfectament l’estat de coses actual: “Existeix un divorci evident entre la política i el poder”.

Des de Maquiavel sabem que la política és l’exercici del poder, és a dir la capacitat de fer que als altres facin coses que no voldrien fer, o que deixin de fer allò que voldrien fer. El poder és capacitat de coacció, ras i curt. Això no implica violència necessàriament. La coacció pot ser suau, delicada, pot expressar-se en raons, no cal que sigui a cops de roc. Però la coacció és la base de tot poder. I el poder és la base de la política, malgrat que aquesta es revesteixi d’infinitat de màscares i símbols. L’exercici de la política és per definició l’exercici del poder.

Doncs bé, segons Bauman ara ens trobem davant d’una política sense poder. Des de Mas a Rajoy, Hollande o Merkel, tots els polítics del món actual (potser amb l’excepció de Kim Jong Un, que ja es dir) tenen menys capacitat de coacció, és a dir de poder, de fer que els altres facin allò que no voldrien fer. És quelcom que s’intueix més enllà de la normalitat amb la que segueix actuant la política. Segueixen havent cimeres, reunions “d’alt nivell”, els dirigents es desplacen amb grans comitives, resideixen en els mateixos palaus que els seus antecessors, fan campanyes prometent arreglar això i allò, es presenten a les eleccions i fins i tot alguns les guanyen, prenen possessió i se’ls rendeixen honors. Tot com si res, però res és el mateix. La seva capacitat de tirar endavant les propostes fetes tendeix a zero.

Preneu Mariano Rajoy com exemple. La seva estranya loquacitat el traeix a cada moment. És l’autor de la frase que millor defineix el desempoderament de la política: "La realidad me ha impedido cumplir mi programa electoral". Voleu confessió més patètica d’impotència? O és cinisme? És com si digués, jo em vaig presentar a les eleccions amb un projecte que era paper mullat, però em va servir per guanyar-les. Ara, un cop al govern, “hay que hacer lo que hay que hacer” (aquest home és una mina), perquè en el fons no pot fer una altra cosa. Així, la política impotent és aquella on els projectes (els programes, les propostes, les promeses) no són diferents en funció de si s’és d’esquerres o de dretes, sinó si s’està al govern o a l’oposició. Quan no s’està al govern s’és lliure de dir el que es vulgui, però un cop s’ha estat elegit, l’acció governamental està pautada i no hi ha governant que s’aparti ni un mil·límetre d’aquesta pauta (que li demanin a Zapatero... o a Papandreu).

Voleu més evidència de la impotència de la política que Hollande? Elegit per donar un nou rumb a França i a Europa, amb un programa d’estímuls públics a l’economia i de recuperació de la iniciativa per l’Estat, la seva acció de govern ha acabat sent mimètica a la del seu antecessor Sarkozy. Retallades del dèficit per por als mercats i impotència per millorar la recaptació impositiva (adéu, Depardieu).

Fins i tot la poderosa “frau Europa”, Angela Merkel, que reparteix carnets de bon governant als alumnes més aplicats de la classe, no és mestressa de la seva política. Com els altres, és presonera de forces que la depassen i que li marquen les polítiques a desenvolupar si no vol tenir problemes a les eleccions de la tardor. És evident que l’austeritat imposada a les economies europees està passant factura a la indústria alemanya (les seves exportacions se’n ressenten) i que el paper de madrastra d’Alemanya fa trontollar el projecte comú europeu, però és que Merkel també està en mans del seu “lobby” financer local, que va apostar al casino immobiliari espanyol, grec o portuguès les pensions dels jubilats teutons. Més enllà que s’ho cregui o no, Merkel no pot triar, perquè es juga que la tercera edat alemanya (part important de la base electoral de la CDU) hagi d’admetre que ha perdut la pensió.

Així doncs, si els polítics són impotents, de què serveixen? Aquesta és la pregunta que, més o menys obertament, es fa pràcticament tothom arreu d’Europa. Per què tenim Parlaments, si només convaliden el programa únic que dicta el poder financer? Per què tenim presidents? Per què hem de fer eleccions, si al final les polítiques dels governs venen marcades i tant li fa quin partit guanyi les eleccions?

Podem exclamar-nos i fer proclames abrandades contra el neopopulisme i el feixisme que s’amaga darrera d’algunes de les afirmacions dels moviments antipolítics. Podem blasmar Grillo i titllar-lo de pallasso (des de quant és un insult?). O podem dir allò que tenim els polítics que ens mereixem i acabar entonant la lletania que la culpa és nostra (si us plau, una mica més de “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”), com si tornéssim als vells discursos de que “no estem preparats per la democràcia” o del “què us havíeu cregut?”. Podem deixar que els tertulians diguin allò que som uns desagraïts, amb tot el que els polítics han fet i fan per nosaltres (i tornar a donar-li voltes a la sínia de la “modèlica” transició, els pactes de la Moncloa i els pares de la pàtria). Podem també amenaçar veladament amb l’apocalipsi si critiquem massa la classe política. Fins i tot podem fer d’esquerra “raonable” i “enrollada” i fer la defensa de l’Estat del benestar, com si fos un “detente bala” amb super poders per arreglar-ho tot. O donar les culpes a la dreta, que sempre vesteix bé. O podem entregar-nos al “rajoyisme” i pensar que un augment del PIB el segon trimestre del 2014 ho arreglarà tot i que l’únic que cal és fumar-se un puro repapat al sofà.

Res de tot això servirà per a res. La democràcia, tal i com l’hem entès fins ara, està tocada en el seu fonament, que és aquest vincle prim de confiança que uneix representants i representats. La política sense poder és només teatre. Si la política no té la possibilitat de canviar les coses esdevé fum, retòrica buida, una fantasma que recorre Europa en limusina amb bandereta fent veure que fa coses, quan en realitat només té poder per aconseguir col·locar l’amic de torn o donar una concessió al col·lega, amb qui –mira tu- tens una societat mercantil a mitges. La política impotent afavoreix l'aparició i el triomf de venedors d'ungüents màgics, aprofitats de tota mena i salvapàtries més o menys ben intencionats que només excel·leixen en el debat de vol gallinaci i la batussa de corral.

 

El més greu de tot plegat (o el més ridícul, ja no ho sé) és que ningú no ha desempoderat la política, ningú li ha tret la capacitat de posar en pràctica els seus projectes. El més trist és que han estat els mateixos polítics els que han anat despullant governs i parlaments del seu poder fins a deixar-los en aquestes burles de si mateixos. Ha estat la ideologia que defensava que l’àmbit privat era més eficient que el públic, que la política no havia d’interferir en les institucions “tècniques” (com si un banc central fos una institució merament tècnica), portada a la pràctica per governs tant de dretes com d’esquerres des dels anys vuitanta, el que ens ha fet arribar fins aquí. Per tant, és la política la que ha de recuperar el poder perdut, només ho pot fer la política. El carrer pot ajudar, però no serà des del carrer que es convencerà els dirigents. Han de ser ells mateixos. Per vergonya torera, perquè ja no aguantin més fer el paper del cofoi emperador que es passeja tot nu. O per interès, tant li fa. Si no ho fan, que després no ens demanin que correm a salvar la democràcia. Se l’hauran carregat ells solets (però ho pagarem tots).

FOTO: panoramaaudiovisual.com