Invisibilitat o traïció

La política actual viu una paradoxa permanent. Per ser escoltada, per arribar al ciutadà mig, ha de fer quelcom espectacular, ha de tensar l'escenari, ser capaç de crear un momentum dramàtic. És l'única manera de captar l'atenció d'un elector sotmès a un soroll continu d'estímuls diversos vinguts de totes bandes. Però al mateix temps, la política actual és incapaç de complir amb les altíssimes expectatives que ella mateixa es veu “obligada” a aixecar.

Cert, la política és present de manera constant als mitjans. Té quota de pantalla fixa, però és invisible. La major part de les informacions sobre política consisteixen en declaracions de responsables polítics, senyores i senyors ben vestits que parlen i parlen de manera educada, utilitzant un llenguatge propi, el lapao político-mediàtic, indesxifrable per a la majoria. Així, malgrat la presència continuada a les nostres pantalles, la política no capta l'atenció d'espectadors i oients, acostumats a aquesta música de fons, al baix continu dels aparells audiovisuals que acompanya el dia a dia.

Sense momentum, la política forma part del paisatge, és una veu més del soroll, de la remor constant del que no distingim informació d'entreteniment o de publicitat. És un diputat, però podria ser un concursant, un venedor de cotxes, un periodista, un tertulià o un famoset de la premsa rosa. Us heu preguntat mai per què els dos últims presidents francesos van d'uniforme? O Angela Merkel? Per destacar del fons de l'escenari, perquè l'espectador escarxofat al sofà els distingeixi amb un sol cop d'ull. S'ho va inventar Berlusconi.

La política que es confon amb el paisatge no existeix. La normalitat no ven, no fa aixecar l'espectador un diumenge per anar a votar. Per tant, cal èpica, dramatisme, línies vermelles, punts i finals, caixa o faixa. I aquí ve la paradoxa de la política actual, perquè és incapaç de donar resposta a les enormes expectatives que es veu obligada a generar per captar l'atenció. Els dirigents polítics no poden evitar crear el momentum si volen ser visibles, però saben que fent-ho s'estan lligat la corda al coll perquè un cop hagin guanyat les eleccions, els serà impossible satisfer les ànsies que ells mateixos han generat. Vet aquí el dilema.

Agafeu les dues últimes eleccions, les generals de novembre de 2011 i les autonòmiques d'un any després. En ambdues es crea un escenari dramàtic similar. Rajoy, per guanyar les eleccions, dibuixa l'apocalipsi socialista dels tres últims anys de Zapatero i, acte seguit, proposa l'acràcia del seu govern que, per art de màgia, acabarà amb tots els mals del país (les hemeroteques són plenes de pistes: l'atur baixarà, la confiança retornarà, el crèdit fluirà).

Mas fa el mateix a Catalunya. Crea el clima, o més aviat atia un clima previ, buscant beneficiar-se'n. El país en una cruïlla decisiva, o caixa o faixa, el líder redemptor, la promesa al poble, la voluntat dels catalans, la pàtria que ha trobat el seu salvador. Momentum total.

Era necessari, en un i altre cas? Calia estirar tant la corda? Segurament. L'elector contemporani només s'aixeca del sofà quan se'l convenç que hi ha molt en joc i que la seva participació és cabdal. Si la política “normal” no genera mobilització, cal tirar per la banda de l'excepcionalitat (recordeu?), el plebiscit (un altre), el ara o mai, ens hi juguem molt, etc, etc.

El problema ve després, o fins i tot abans. Rajoy va sucumbir a les seves pròpies expectatives pocs mesos després d’estrenar el despatx de la Moncloa. El baròmetre del CIS d’abril de 2012 mostrava que el vot atret per Rajoy durant la campanya s’havia esfumat. El vot fidel del PP cinc mesos després de les eleccions era idèntic al previ als comicis. Dos milions de votants s’havien fet fonedissos. Tres mesos més tard, al baròmetre de juliol, dos milions més abandonaven el PP. La rapidesa en el desgast de Rajoy s’explicaria per la incongruència entre les expectatives aixecades durant la campanya electoral i la realitat posterior. L’aposta del PP va ser temerària, a la vista del que ha succeït després.

Gairebé el mateix pot dir-se de la peripècia d’Artur Mas, que va convocar precipitadament a les urnes per aprofitar el momentum de la gran manifestació de la diada, convençut que l’escenari de dramatisme i la seva aposta a tot o res li reportaria enormes rèdits (la majoria “excepcional”, recordeu?). Els resultats ja no li van ser tot el favorables que esperava, però el que és pitjor és que va quedar lligat a una promesa de difícil compliment, que el persegueix com un fantasma i li fa perdre suport a mans plenes. Segons la ja famosíssima enquesta de Gesop per a El Periódico de fa una setmana, avui només la meitat dels que va votar per CiU el 25 de novembre (fa sis mesos mal comptats!) tornaria a votar-los, i dos de cada deu votarien per ERC.

Són només dos exemples, però se’n podrien treure més. Hollande, sense anar més lluny. És el drama de la política actual, atrapada entre la necessitat de generar grans expectatives per mobilitzar un electorat que només reacciona per electroxoc i les escasses capacitats que té per dur les seves pròpies promeses a la pràctica. És el dilema entre passar desapercebut o passar per traïdor. Perdre visibilitat o perdre la confiança dels propis electors. Un remolí diabòlic en el que cada cop més la política i els polítics s’enfonsen en una lògica de promesa-decepció, seguit per una nova promesa que porta a una nova decepció, en una corba de descens continu i precipitat de la confiança ciutadana envers els seus representants. Hi ha algú que sigui capaç d’aturar aquesta deriva infernal?