Una estratègia “bumerang”

Transvasament de vot entre CiU i ERC. Enquestes El Periódico, CEO i CIS (juny 2011-2013)

La recent publicació del sondeig postelectoral del Centro de Investigaciones Sociológicas sobre les últimes eleccions al Parlament afegeix una pista clau al trencaclosques del comportament dels votants catalans durant l’últim any. Recordem: la convocatòria electoral es va avançar dos anys, deixant la legislatura inaugurada el 2010 a la meitat. L’avançament electoral pretenia incrementar el nombre d’escons de CiU (62 aleshores) a l’escalf de la massiva manifestació de l’onze de setembre.

Contràriament al que suposaven el president Mas i els dirigents de CiU, instigadors de l’avançament, la federació nacionalista no va aconseguir reforçar la seva majoria, sinó tot el contrari. Es va deixar dotze escons pel camí. Què va passar? Les dades del CIS ho posen damunt la taula amb tota la cruesa. L’objectiu de CiU a la convocatòria de novembre de 2012 era aglutinar al voltant de Mas una gran majoria nacionalista, que beuria tant del vot fidel a la federació, com de votants d’ERC seduïts pel missatge del president (“La voluntat d’un poble”), que pretenia galvanitzar al seu favor la mobilització de la diada.

Certament, segons el CIS, hi va haver una part important del vot a ERC de 2010 que es va sentir atret per la campanya de Mas. El 13% del vot republicà de 2010 va optar per CiU el 2012, una xifra important, prop de trenta mil vots. El problema per CiU fou que un de cada deu dels seus votants de 2010 van fer el camí invers i van optar pels de Junqueras, i això representa prop de cent vint mil vots. El resultat de sumes i restes dóna una minva de quasi noranta mil vots per als de Mas, vot més, vot menys els que va perdre entre les convocatòries de 2010 i de 2012.

L’estratègia del reagrupament de tot l’espai nacionalista al voltant de la figura de Mas i la seva aposta pel dret a decidir no va acabar de funcionar, ans al contrari. Va servir principalment per enfortir ERC en aquells espais on CiU havia fonamentat les seves majories absolutes als vuitanta i primers noranta (el centresquerra de pertinença catalana) i, el que és encara més important, per obrir-los la porta del “sancta sanctorum” dels nacionalistes: els votants situats al centre catalanista, el nucli d’assentament històric de l’electorat convergent, el pinyol del pinyol.

El sondeig del CIS és important perquè es va fer just després de les eleccions, de manera que reprodueix el més fidelment possible la fotografia del moment. Tanmateix, des d’aleshores els sondeigs han anat modificant les tendències que s’hi observaven, fent més palès l’avançament d’ERC sobre l’espai tradicional de CiU. El baròmetre de Gesop per a El Periódico de gener 2013 incrementava el transvasament de vot de la federació als republicans fins als cent cinquanta mil (respecte del vot de 2012) i el de maig augmentava la xifra fins a més de dos-cents mil, o el que és el mateix, avui un de cada cinc votants de Mas optarien per Junqueras.

CiU es troba immersa en un atzucac. Compromesa amb una estratègia que li és clarament desfavorable, però de la que no es pot desfer sense pagar un preu enorme en termes electorals. Tanmateix, mantenir-la també li suposa perdre peu, com li auguren els sondeigs. En aquesta conjuntura, no haurien de sorprendre els moviments interns d’uns i altres, els estirabots de Duran i l’estat de nervis general en comprovar com, dia rere dia, és ERC qui es beneficia d’un escenari dissenyat i executat per la pròpia CiU.

(aquest article es va publicar a El Periódico el diumenge 14 de juliol)