Final de règim?

 Estimacions de vot dels dos partits principals a Catalunya i a Espanya (baròmetres Gesop)

A principis de juliol, arran de les dades del baròmetre de Gesop per Espanya, aquest diari titulava “La crisi i la corrupció accentuen l'enfonsament del bipartidisme”, remarcant que poc més de la meitat dels votants optarien hores d’ara per alguns dels dos partits que han dominat l’escena política espanyola, PP o PSOE. El juny de 2011 n’eren vuit de cada deu. És a dir, en dos anys, els dos partits principals del sistema polític espanyol han perdut, conjuntament, un 30% del seu suport. Un fet inèdit.

Però no és només un fenomen estatal. Els mateixos baròmetres de Gesop per a El Periódico mostren una tendència similar a Catalunya. En l’últim, la suma de l’estimació de vot a CiU i PSC amb prou feines arribava al 33%. És a dir, només un de cada tres votants catalans donaria suport a algun d’aquests dos partits si avui se celebressin eleccions al Parlament. Fa tot just un any n’eren més de la meitat (i en fa tres, sis de cada deu).

En ambdós àmbits es reprodueix el mateix escenari: els partits que han dominat l’escena política cedeixen terreny, sense que cap es beneficiï de la caiguda de l’altre, ni el PSOE a nivell espanyol, ni el PSC a Catalunya (o a Barcelona, on les enquestes mostren la mateixa tendència). El domini que han exercit els partits grans sembla evaporar-se arreu, donant pas a un escenari més fragmentat i divers.

El darrer baròmetre del CIS, publicat oportunament l’endemà de la compareixença de Rajoy pel cas Bárcenas, ho corrobora: la suma conjunta del vot a PP i PSOE no arriba al 60%, quan no baixava del 75% des de feia disset anys.

És possible que el fenomen s’expliqui en part per la llunyania de les eleccions, i que a mesura que s’acosti el moment de votar les estimacions als partits grans augmentin. Podria ser. Tanmateix, aquesta idea no sembla aguantar el contrast amb les dades. Mai en la sèrie històrica d’enquestes havíem tingut un escenari com l’actual. A Espanya, PP i PSOE recollien tradicionalment el 80% de l’estimació de vot, tant en període electoral com a mig mandat. A Catalunya, el vot conjunt de CiU i PSC s’ha situat històricament per damunt del 60%. Què està passant? 

Tradicionalment, el vot dels partits dominants s’ha nodrit en bona mesura d’electors que opten per aquests partits sense estar-ne convençuts, simplement perquè són els únics que tenen opcions de formar govern. És el que es coneix com a vot útil. La novetat de l’escenari actual és que, per primer cop, aquest vot sembla decidit a triar exclusivament segons les seves preferències, sense tenir en compte les possibilitats de guanyar i fer govern. Tant li fa.

Tant a Catalunya com a Espanya s’està produint un mateix fenomen: una part significativa del vot dels “grans” ara votaria pels “petits”, en proporcions mai vistes. A Espanya, un de cada deu votants de Rajoy ara votarien UPyD i el 14% dels que van optar pel PSOE ara ho farien per IU. A Catalunya, segons l’últim baròmetre de Gesop, dos de cada deu dels que van votar Mas el novembre optarien ara per ERC, seixanta mil votants del PP votarien per Ciutadans, mentre que el PSC només retindria un de cada tres dels seus votants de fa vuit mesos. Mai abans aquests fenòmens havien estat de tal magnitud ni tan constants en el temps.

La coincidència de les crisis econòmica, política (Bárcenas, Palau) i de model d’Estat (dret a decidir) sembla que està canviant profundament un dels fonaments que definien el nostre sistema polític. Els partits que han dominat l’escena els darrers vint anys, a Espanya i Catalunya, semblen condemnats a cedir terreny. Som davant del final del sistema, tal i com l’havíem conegut.

(aquest article es va publicar a El Periódico el dimarts 27 d'agost)