L'espai silenciós

 Estimació dels segments de l’electorat, segons dades del Baròmetre del CEO juny 2013.    Valors aproximats

Més enllà del ball de xifres que acompanya qualsevol acte massiu, no hi ha dubte que la concentració d’aquest dotze d’octubre a la plaça de Catalunya ha estat la major demostració de força dels contraris a la secessió de Catalunya respecte d’Espanya. A diferència de la magra assistència de fa just un any, aquest cop els partits representatius de l’espai del no a la independència han mobilitzat a consciència els seus partidaris fins a omplir la plaça. Era aquesta la “majoria silenciosa” que va reclamar representar el ministre de l’interior després de la diada? Ni més ni menys que les persones que omplien la plaça, nens inclosos? És aquesta la dimensió real de l’espai del “no”?

Si ens fixem en les dades de l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, publicat abans de l’estiu, els electors que optarien pel vot negatiu en un hipotètic referèndum per la independència representarien al voltant del 30%, és a dir, en números rodons més d’un milió i mig de catalans de més de divuit anys. Aquesta seria, grosso modo, la dimensió total de l’espai del “no” hores d’ara, el que no descarta que pugui créixer o disminuir d’aquí a la celebració de la consulta (si és que aquesta s’acaba produint).

Evidentment, aquest espai no és homogeni. No tots els electors susceptibles de votar “no” mostren una determinació igual. És possible, en base a les dades del baròmetre, determinar-ne grups en funció del seu grau de resolució. Així, existiria un nucli dur, el del “no militant”, format per aquells electors que no només es declaren decidits a votar negatiu a la hipotètica consulta, sinó que es mostren partidaris de la regressió autonòmica, és a dir que Catalunya passi a ser una simple “regió” d’Espanya. Podríem situar el gruix d’aquests en uns dos-cents mil electors.

Al voltant d’aquest nucli militant trobaríem el “no decidit”, format per aquells que tenen intenció de votar no i alhora defensen que Catalunya segueixi sent una comunitat autònoma com fins ara. Aquest seria el grup més nombrós de l’espai i sumaria prop del milió d’electors. Finalment, hi hauria un “no federalista”, format pels que votarien no al referèndum tot i que aposten per una relació de Catalunya amb Espanya de tipus federal. Aquests podrien arribar a ser uns quatre-cents mil.

En suma, conformarien un espai de més d’un milió i mig d’electors, al que es podria sumar un “no possible”, format pels defensors de la Catalunya regió o de l’actual Estat autonòmic que hores d’ara (o com a mínim al juny) tenen intenció d’abstenir-se en el referèndum. És molt possible que aquests s’acabin mobilitzant si finalment es convoca la consulta. Si acabés sent així, el conjunt del “no” podria passar dels dos milions de vots.

Tenint en compte aquestes xifres, la concentració de dissabte només hauria activat la meitat del “no militant”. En canvi, si acceptem que a la via catalana va participar prop d’un milió i mig de persones, estaríem parlant del 80% del “sí militant” (és a dir, aquells que declaren que votarien afirmativament al referèndum i que aposten per la independència com opció de futur).

El contrast en les magnituds no es deu tant a la diferència numèrica global entre partidaris i detractors de la independència, sinó al diferent grau de mobilització. L’espai independentista està significativament més mobilitzat que el contrari, el que fa que els seus actes siguin molt més concorreguts. A això cal afegir la cobertura mediàtica, ja que la via catalana va ser la culminació d’una campanya de comunicació llarga i intensa, en la que van jugar a fons canals de molta potència, mentre que la concentració del 12 d’octubre es va plantejar principalment com un acte militant, sense l’“escalfament” mediàtic necessari per convocar multituds, segons els organitzadors.

Seria erroni creure que els concentrats a la plaça de Catalunya eren tots els contraris a la independència, de la mateixa manera que no és cert que tots els que no participen als actes independentistes són potencials votants del “no”. Entre els uns i els altres s’estén un espai de matisos que segurament acabarà sent el que determini el resultat d’aquesta pugna.

(aquest article va sortir publicat a El Periódico ahir diumenge 20 d'octubre)