Un any després (i II). Un país escindit?

Hi ha una paraula que es repeteix a la majoria de les anàlisis de les últimes enquestes (la de La Vanguardia de principis de mes i l’última d’El Periódico): polarització. Com una ombra que creix sondeig rere sondeig, la idea que l’electorat es decanta cada cop més per opcions “radicals” en detriment de les “moderades” recorre diaris, tertúlies i informatius.

És cert, a la vista dels sondeigs, que el país viatja a tota velocitat cap a la confrontació? No ho sembla. Segons les enquestes el bloc nacionalista (CiU, ERC i les CUP, i abans Solidaritat i Reagrupament) aglutinaria entre el 47 i el 53% del vot si ara se celebressin eleccions al parlament, mentre que el bloc espanyolista (PP i Ciutadans) entre el 20 i el 23%. Això és molt o és poc? Doncs és pràcticament igual que a les últimes eleccions (49,9% per als nacionalistes, 20,9% per al espanyolistes). Per tant, no sembla que el país corri el risc de polarització. Com a mínim, no més del que ja es va polaritzar el 2012.

Vol dir això que Catalunya no es “trenca”? Més aviat vol dir que estem equivocant l’objectiu, que estem construint un discurs sobre un ratolí quan tenim davant dels nassos un elefant.

La conclusió més important de les enquestes no és el creixement del vot als blocs sinó la transformació radical d’aquests pel que fa a la seva composició interna. Aquest és el gran canvi polític a Catalunya, els equilibris intrabloc més que interblocs.

Si comparem els sondeigs d’El Periódico i de La Vanguardia de fa nou anys amb el actuals veiem que el 2004 dos de cada tres votants del bloc nacionalista català optava per CiU i només un terç per ERC, mentre que ara els republicans representen el 45% dels vots del bloc. I el mateix passa a l’altre bloc. Fa nou anys l’espanyolisme era representat en exclusiva pel PP, mentre que ara prop de la meitat (47%) vota Ciutadans.

Composició interna dels blocs nacionalista i espanyolista.

Enquestes El Periódico i La Vanguardia 2004-13

 

Aquest és el canvi fonamental del paisatge electoral català. I és un canvi que no sembla respondre tant a una “radicalització” de l’electorat com a la substitució de preferències per forces “noves” front a forces “gastades” (el mateix que detecten les enquestes a nivell espanyol). Només des d’una idea preconcebuda és possible afirmar que Ciutadans és més “extrem” que el PP, o fins i tot que ERC és més radical en els seus plantejaments del que és avui CDC.

De tot plegat no es pot deduir que el país s’està esquinçant en un escenari de polarització creixent. Simplement som davant d’un canvi de fons en les preferències electorals, possiblement d’arrel generacional. Ho expressava perfectament Carles Castro: “El mapa electoral catalán de la transición se hace pedazos”. És exactament això. Els partits que han dominat l’escenari polític des de finals dels setanta s’afebleixen i creixen i es reforcen organitzacions fins ara secundàries. Això porta a la polarització i al desgovern? Rotundament no, per molt que hi hagi qui tingui ganes de posar-li dramatisme al quadre (ja sigui per nostàlgia o perquè creu que així podrà revertir la tendència). Som davant de l’evolució “natural” del sistema política català, que ens porta a un escenari nou (ni millor ni pitjor), al que més val que ens anem acostumant. Un escenari que no serà ni més difícil ni més tens que l’actual, per més que clamin alguns profetes de l'apocalipsi. Simplement alguns actors hauran d'aprendre's un nou paper.