Maniobra de distracció

Estic mig convençut que el govern central no tenia la intenció d’impugnar el nou 9N en un principi. Les declaracions que havia fet mostraven sobretot menyspreu i en ridiculitzaven el format final. Ahir va anunciar per sorpresa que havia emprès el camí de la impugnació, demanant l’informe preceptiu al Consell d’Estat, que és el pas previ a elevar la impugnació al Constitucional. Per què aquest canvi? Doncs possiblement perquè ahir es va fer pública l'operació Púnica, que ha destapat una xarxa corrupta en el vèrtex de la qual hi hauria el delfí d’Esperanza Aguirre i secretari general del PP madrileny fins fa tres anys, Francisco Granados.

Quan semblava superat el tema de les targetes black de Bankia, al PP li esclata ara un nou cas de corrupció, amb ramificacions a diversos municipis, amb cinc alcaldes i un president de diputació imputats, que s’afegeixen al degoteig d'imputats derivat del “cas Bárcenas”, que no s’acaba de tancar (l'últim tot un exsecretari general, Ángel Acebes). A més, el que havia de ser el trimestre triomfal de la recuperació econòmica s’enfosqueix, per més que el ministre Montoro li posi voluntat tot pregonant a tort i a dret les bondats del seus pressupostos per a 2015.

L'escenari imaginat per Rajoy per al seu any electoral amenaça ruïna. El PP no s'acaba de desempallegar del fantasma de la corrupció i els oracles econòmics pronostiquen que està en marxa una nova recessió europea. Si l’economia no tira i l’ombra de la corrupció no acaba de desaparèixer, al PP només li queda un cartutx per afrontar amb certes garanties un cicle electoral transcendental: Catalunya.

Si en un principi Rajoy va optar per deixar que el que quedava de la consulta morís d’inanició, ara ha ordenat tornar a la càrrega. No crec que sigui perquè considera que el nou 9N sigui realment una amenaça (no ho és ja des que el president Mas el va convertir en una broma de si mateix), sinó perquè amb aquest moviment (i els que vindran: consell de ministres, recurs, Constitucional, suspensió) espera desplaçar part de l’espai que els mitjans pensaven dedicar a la corrupció i a les imputacions dels populars.

Aquesta nova impugnació està pensada, doncs, com una cortina de fum. La bona, la de debò, va ser l’anterior. Aquesta d'ara està concebuda com una maniobra de distracció al límit que doni al govern i al president una mica d’aire i els permeti aparèixer en positiu en els mitjans espanyols a un any de les generals (i a set mesos de municipals i autonòmiques). La recuperació econòmica igual no arriba, el PP pot ser que estigui podrit de corrupció, però Rajoy continua sent el campió de la unitat d’Espanya front al “desafío secesionista” i no li tremola el pols a l’hora de defensar l’ordre “constitucional”. Si el tema és l'economia, l'electorat centrista el podria abandonar; si és la corrupció, UPyD plantarà el cabàs per recollir els milers de votants del PP decebuts (com farà Podemos amb el PSOE); però si el tema és Catalunya, Rajoy encara tindria possibilitats, tot apel·lant a la defensa de la pàtria.

Aquesta maniobra de defensa tensa encara més la situació catalana, estreny encara més l’espai d’expressió d’una opció (l’independentisme) que hores d’ara és defensada per molts ciutadans de Catalunya, que es veuen novament abocats a un carreró sense sortida, fins i tot quan ja s’havia despullat el 9N de qualsevol rellevància jurídica. La situació catalana, amb aquesta nova impugnació (gratuïta), es fa més explosiva. Però això no sembla importar el president Rajoy i el seu govern, que actuen pensant exclusivament en la seva pròpia supervivència política. I ho fan a qualsevol preu.