11 de novembre 2011

Posar notes

Fa dos dies que criticava aquí la mania que tenen alguns diaris de posar notes als participants d’un debat, com si això fos possible, sense més. I vet aquí que els de l’Ara em demanen de fer el mateix amb el debat d’ahir. Estrictament això, posar notes, donar un número que resumeixi la intervenció de cadascun dels candidats. I res més. Qüestió d’espai, suposo.

Em veig forçat, doncs, a explicar-me. De fet, vull explicar-me. I com que no puc allà, ho faig aquí. Les meves qualificacions van ser: sis per a Chacón, Fernández Díaz i Coscubiela; cinc per a Alfred Bosch; i quatre per a Duran i Lleida. M’he basat en tres criteris. El primer si el candidat o candidata havia sabut (en la meva humil opinió) transmetre el missatge que volia. El segon, si s’havia dirigit al públic al que volia parlar. I tercer, aspectes més prosaics però igualment importants, com l’actitud, el to de veu, les formes.

En primer lloc, dir que va ser dels debats més animats que jo recordo. Hi va haver debat real, converses creuades, atacs, alguna frase interessant, patinades diverses. Els va costar arrencar, això sí, però anit vam veure un debat, crec. Possiblement hi haurà qui el trobés avorrit, però és que hi ha una certa confusió entre debat polític i “show” televisiu. Un debat és forçosament un espectacle bastant avorrit. No hi ha música, no entren vídeos, no hi ha zooms de Lazarof, ni (de moment) hi participa Belen Esteban. És un debat polític, de senyors i senyores que parlen entre ells, que de vegades (massa) monologuen sense escoltar-se. Però no enganya ningú. I en aquest sentit s’ha d’agrair que anit els candidats catalans estiguessin menys tensos, menys encarcarats (també ho provoca el fet que el debat sigui a cinc i no a dos, o que les coses no estiguin pautades al mil·límetre).

Els candidats. Chacón va estar bé, va transmetre el missatge que portava a la cartera, que és el fil conductor de la campanya socialista: el PP desmantellarà l’Estat del Benestar. No es va moure del guió. Va atacar Fernández Díaz per les retallades futures i Duran per les retallades presents. I es va saber defensar quan era atacada per l’acció del govern Zapatero i del tripartit. Un únic “però”: se li nota una gestualitat massa assajada, poc natural. I potser també li va faltar alguna frase brillant per a la galeria dels records.

L’altre que va estar bé va ser el candidat del PP. Venia a atacar Chacón i ho va fer amb contundència, amb un punt evident de demagògia, però molt més solt que el seu cap en el debat de dilluns. No va llegir. Fernández Díaz no va deixar passar cap ocasió per parlar, per respondre i atacar, fent del PP un dels protagonistes de la nit, quan tradicionalment acostuma a quedar-se despenjat en aquests debats. L’únic punt en contra, l’afonia que de vegades (si tancaves els ulls) et recordava Aleix Vidal Quadras (i una suor freda et recorria l’espinada).

Coscubiela també va estar bé. Va anar de menys a més, el que afavoreix una bona avaluació final. Al començament semblava despenjat, clamant en el desert davant la indiferència dels altres, però de mica en mica es va anar entonant i va aconseguir capitalitzar l’atenció del debat en algunes fases. A més, va col·locar algunes de les frases memorables, sobretot quan atacava Duran. Va saber llençar el seu missatge, que és el de presentar-se com l’única alternativa real al “consens” econòmic de PSC, PP i CiU. El seu punt feble, el tuf messiànic d’algunes afirmacions.

Alfred Bosch no ha nascut per a això. Ho intenta, però no pot. És escriptor, no polític. Veient-lo m’imaginava què hauria passat si el candidat hagués estat Ridao. Va quedar despenjat en moltes fases del debat, aferrat al seu únic discurs. I va patinar amb els quinze mil euros de sou d’algun (quin?) diputat. A més, la seva constant apel·lació a la “gent normal” (un amic seu, un expresidiari, un viticultor del Priorat) no va tenir l’efecte desitjat, malgrat algunes frases literàries de composició interessant. No crec que arribés amb claredat al seu electorat potencial i dubto que aconseguís guanyar un sol vot, o aproximar-s’hi.

Finalment, Duran. Aquesta no és la seva campanya, definitivament. Se’l veu tens, nerviós, a un pas de la histèria. I no només ahir, que no parava de moure les mans (el que feia que posessis més atenció en les mans que en el que deia). A l’anunci de CiU ja apareix tens, i ja comencen a ser multitud les patinades en el que portem de campanya. Anit, el va guanyar la tensió i va fer un mal debat. Va col·locar algun missatge, va contestar algun cop de roc (el de Coscubiela, quan el va “acusar” d’haver aprovat la reforma laboral de Zapatero), però va estar fora del debat en moltes fases. En general, no va aconseguir situar-se en la posició central que ha de tenir CiU en aquesta mena d’esdeveniments (al capdavall, és el partit de govern a Catalunya, té una forta majoria al Parlament i aspira, diuen, a guanyar aquestes eleccions). Va aconseguir situar-se per moments entre PP i PSC, però a risc de desdibuixar-se en un terreny neutral impossible. A més, se’l va veure poc còmode en els temes “nacionals”, com si tingués recança de seguir el guió sobiranista del “dret a decidir” i volgués nedar i guardar la roba en un equilibri quasi impossible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada