De bastions i altres mites

Increments i descensos del vot PSOE 2004-2008

Un dels pitjors errors que pot cometre un partit polític és creure que les coses que són ara, són per sempre. El PSOE ha comés aquest error, i ara el paga (de fet, l’està pagant fa temps, però no se n’ha adonat fins ara). EL PAIS publicava una enquesta aquest diumenge, que resumia amb el titular: "El desplome de los feudos del PSOE da una mayoría aplastante al PP". Això no és d’ara. El 2008 Andalusia ja va ser una de les zones on el vot socialista va retrocedir més, retrocés que van compensar Catalunya i Euskadi. I és que el PSOE ha oblidat que el que ara és d’una manera, demà pot ser (serà, segur) d’una altra. És de bojos creure que sempre es guanyarà en un indret, que el vot és fidel sempre i donar-ho per descomptat. És pitjor, és un suïcidi. Tres quarts del mateix passa a Catalunya, quan es parla del “cinturón rojo”, com si no hi haguessin hagut canvis en l'electorat de la metropolitana, com si no s’haguessin succeït les generacions, els canvis de residència, la incorporació de població nova, que genera noves aliances, nous alineaments i nous temes que pugen a l’agenda. N’hem tingut exemples per donar i per vendre. Si no s’han volgut veure, és una altra cosa.

Un partit no pot aquedar-se quiet davant del món, confiat que els “seus” el votaran sempre, passi el que passi, com si aquests "seus" visquessin eternament, o com si la seva opció política fos hereditària. I donar-li la culpa a un fenomen conjuntural (la crisi, un mal lideratge) és equivocar el tret. Andalusia queia el 2008, quan encara no hi havia crisi, o aquesta no tenia efectes visibles sobre l’electorat. El PSOE s’ha adormit, això es tot. S’ha confiat, o simplement no té la capacitat que va tenir en el seu moment el PP, que va ser capaç de plantejar una estratègia a mig i llarg termini, per sortir dels seus "bastions" tradicionals de la Castella rural per conquerir les classes mitges urbanes de l’Espanya espanyola (a la perifèria no ho va aconseguir). Entre 1995 i 1999 el PP va anar assolint capital rere capital. Madrid, València, Sevilla i Saragossa en part... Cert que era un cicle favorable als populars (1996-2000), però quan canvià el cicle a nivell general (2004), el PSOE no va ser capaç de reconquerir les classes mitges urbanes. Per què? Perquè no tenia estratègia per fer-ho, o com a mínim, no una estratègia global. El PP la va tenir el 1996, i la va aplicar. Va intuir que havia de convertir-se en el partit “modern” d’Espanya i ho van aconseguir (sí, des de la perifèria això sona estrany, però és cert, el PP és el partit “modern” a l’Espanya espanyola urbana). El PSOE va preferir quedar-se amb el que tenia, els seus feus, els votants “de Felipe”, els de tota la vida, les àrees rurals d’Andalusia i els “cinturones rojos”, creient que aquests aguantarien sempre. I ara es troben que no és així. Ho podrien haver vist fa temps, quan el vot “fidel” es contreia arreu (fins i tot a la fidelíssima Catalunya el vot socialista es contreia, però era reemplaçat per un vot conjuntural antiPP, que amagava el descens als feus tradicionals).

Resultat. El PP, quinze anys més tard (com proven les últimes municipals), segueix sent el partit de les classes mitges urbanes, aquelles que “creen tendència” perquè són la part més important del públic de les televisions, els que tenen més poder de consum, és a dir, els que perfilen els gustos de tots. I aquests són PP de fa anys. El PP ha aconseguit donar-li la volta al substrat cultural espanyol, de la modernitat i la “movida”, a un conservadurisme “modernitzant”, que ho impregna tot. Cert que el PSOE ha fet gestos per revertir la tendència, sectorialment. El matrimoni gai, per exemple. Pinzellades. Li ha mancat una estratègia de reconquesta dels sectors urbans, no s’ha plantejat quina mena de partit havia de ser, com podria fer-ho per tornar a ser el partit de la "modernitat”.

A manca d'una estratègia, ho ha fiat tot als “fidels”, al vot tradicional del PSOE, molts dels quals jubilats, sense entendre que la realitat d’aquests també ha canviat, i que són diferents, pensen diferent, no són aliens a les corrents de la "cultura dominant" que emana dels centres urbans. Reaccionen a altres estímuls, no a la retòrica dels vuitanta (per molt que ara els “eigthies” estiguin de moda). Resultat? Ensulsida del vot que se suposava fidel (menys "els últims de Felipe") i escassa empatia entre els votants potencials, la part del cosmos urbà d’ideologia progressista (galvanitzats, encara que no hi participin personalment, per la retòrica del 15M, que els allunya d'un partit d'"establishment" com el socialista).

Un partit polític democràtic no és un grup de gestors públics més o menys eficients (per molt que ara estiguin de moda els tecnòcrates). És un conjunt de persones que volen portar a la pràctica unes idees mitjançant el convenciment i la confiança de la majoria dels ciutadans. Per fer això aparentment tan senzill és necessari tenir una idea bastant precisa de com són aquests ciutadans, alliberar-se d’estereotips i prejudicis, entendre que la societat canvia, que ningú no et dóna la seva confiança perquè sí, que te l’has de guanyar, i guanyar-te-la no vol dir tenir una ocurrència un dia ni anar donant tombs a banda i banda creient que així acontentes tothom. Vol dir tenir un pla a mig i llarg termini, una estratègia definida, no tant per guanyar unes eleccions, sinó per generar una majoria política i poder, des del govern, fer avançar les teves idees. Per tant, has de tenir idees. Has de saber què vols. Has de saber perquè et presentes a unes eleccions, per fer què. I saber-ho transmetre. De tan senzill, sembla impossible.