La batalla de fons

Quinze dies després de la derrota electoral del PSOE sembla que l’atenció ha girat definitivament sobre qui ha de liderar el partit en els propers anys. Magnífic. Ja s’ha passat pàgina de les eleccions, ja no es parla del perquè ha passat el que ha passat. Es dóna per descomptat. Ara toca concurs d'aspirants al lideratge. Però, i el diagnòstic? La crisi, la refotuda crisi, la conjuntura, Zapatero, el candidat... Patada a seguir.

Sembla mentida però els partits majoritaris de l’esquerra no se n’han adonat que vivim en guerra, una guerra soterrada, sorda, però permanent i profunda, les conseqüències de la qual apareixen amb estrèpit a cada convocatòria electoral. Estem immersos en una batalla ideològica pel favor de les classes mitjanes, i l’esquerra majoritària sembla que no se n’adoni i està a punt de perdre per incompareixença (o per incompetència).

A Espanya, la derrota del PSOE no s’explica només pels efectes devastadors de la crisi sobre els partits de govern. Això ha estat la “puntilla”, el tret de gràcia. La constatació que la direcció socialista, amb ZP al capdavant però ben acompanyat dels altres, simplement “don’t get it”, com escrivia Joe Trippi al seu “The revolution will not be televised”, que en castís es podria traduir per “no ho pìllen”.

ZP va voler bastir la seva església sobre arenes movedisses pensant-se que era una pedra. Aquesta és la mare dels ous. La majoria de 2004 no responia a una majoria social a favor dels socialistes, era un mandat per desallotjar del govern al PP. Punt. ZP no va guanyar aquelles eleccions, les va perdre Aznar (amb l'inestimable ajuda d’Acebes).

Hi ha dues maneres de bastir una majoria política: construint una sòlida majoria electoral “des de la base”, atraient a les teves tesis més i més votants, i guanyant les eleccions, o guanyant les eleccions i, des del govern, bastir una sòlida majoria d’opinió al teu favor. Construir la majoria abans o després de les eleccions, vet aquí.

El 1996 el PP va accedir al govern a lloms d’una majoria sòlida que havia anat construint des que Aznar va prendre el partit el 1989. Les municipals i autonòmiques de 1995 van ser l’avantsala de l’accés al govern. El PSOE, en canvi, accedeix al govern sense majoria sòlida i l’ha de bastir des d’allà. I no ho fa. Les eleccions municipals i autonòmiques de 2007 en són una prova. El PP manté la seva base. I no és només el poder, és la majoria, és la força del vot urbà, que segueix confiant en els populars.

Però l’error del PSOE és creure’s que té una majoria, perquè guanya les generals de 2004 i 2008 (aquestes últimes gràcies al vot català i basc, perquè el centre de l’Espanya no perifèrica ja li havia girat l’esquena). Diguem-ho clar: des de 1996 les classes mitges urbanes espanyoles són del PP. La batalla per l’”ànima” l’han guanyat els conservadors. La cultura és conservadora (i per cultura no vull dir el cinema i els llibres, que també, sinó tots aquells elements que conformen la “psicologia col·lectiva”).

Als dirigents del PSOE se’ls pot retreure (i se’ls ha de retreure) una enorme miopia, o pitjor, una incapacitat supina per entendre la profunditat del repte al que s’havien d’enfrontar, o per definir una estratègia a mig i llarg termini que donés la volta al predomini cultural conservador. Es van conformar amb el seu govern, van fer avançar l’agenda progressista en alguns aspectes (crucials), però no van atacar el fons. D’aquí que, quan van venir maldades de debò, tot l’invent se n’anés a norris amb una ventada.

La crisi del capitalisme financer va agafar l’esquerra, l’espanyola, l’europea i la mundial, sense agenda, sense carta de navegació, sense criteri i sense programa alternatiu. Els va agafar tancats a casa, jugant al seu joc particular, o en el pitjor dels casos defensant les postures de la dreta.

La campanya electoral n’ha estat un bon exemple. La defensa de l’estat del benestar com a bandera, i el fet que aquest era una invenció socialista com a (casi) únic argument. “They just don’t get it!”. No va d’això, companys. No va de defensar l’última trinxera contra tot i contra tots. Va del mateix estat de benestar. L’onada triomfant conservadora, es vulgui o no, ha aconseguit arribar al seu límit: les classes mitges es plantegen per què han de seguir finançant l’estat del benestar. Ja no és si l’edat de jubilació s’ha d’ajornar dos anys o cinc, ja no és la protecció dels drets dels funcionaris... És la mateixa idea de les polítiques de benestar la que està en qüestió. I front a això calen arguments. Arguments, no eslògans abrandats, no talls de veu amb cara de circumstàncies, no frases buides declamades com si fossin tesis. Arguments!

Aquesta és una batalla ideològica, i l’esquerra l’està perdent perquè no és capaç de donar arguments que convencin les classes mitjanes que l’estat del benestar és un benefici especialment per a ells. D’aquí que aquestes classes mitjanes faci temps que s’han passat al “lado oscuro”. Per què he de pagar jo les pensions dels altres? Per què he de pagar el subsidi d’atur dels altres? Aquestes són les menes de qüestions que es pregunta la gent “normal”, gent que porta dècades sent bombardejada amb el discurs de l’estat mínim, de l’individualisme a ultrança, del “fes-t’ho tu sol”. I front a això, l’esquerra parla dels vells bons temps dels anys vuitanta, o defensa l’estat del benestar després de donar la raó a la dreta i retallar-ne una porció.

Aquesta és una batalla de fons, una batalla per l’hegemonia cultural i els conservadors l’estan guanyant. Potser perquè els partits d’esquerra, els realment existents hores d’ara, no fan la seva funció. Són màquines endogàmiques sense projecte, que han abraçat la pitjor versió del marketing polític, que parlen, parlen i parlen sense dir res, contribuint a l’allunyament dels ciutadans envers la política (ajudant a crear aquest monstre que és la política sense ciutadans). Com canten Los Planetas, “se acaba la película y los malos van venciendo...”.