Fa dies El Pais publicava que “España es el país con mayor desigualdad social de la eurozona”,
on defensava que la crisi ha fet créixer la desigualtat a Espanya, segons el
càlcul del coeficient Gini fetes per l’oficina estadística europea (Eurostat).
Segons les dades de 2011, Espanya és, juntament amb Portugal, les repúbliques
bàltiques i Romania, dels països més desiguals d’Europa.
El gràfic que acompanya la notícia no deixa
marge pel dubte: des del 2009, l’índex de Gini, que mesura la desigualtat de
rendes en una escala on zero seria la igualtat total i 100 la desigualtat
total, ha augmentat de forma constant. És la crisi, diuen. I sí, però no del
tot.
Les informacions sobre l’augment de les
desigualtats en els últims anys subratllen com aquestes han crescut de forma
espectacular arran de la crisi, deixant enrere un període durant el
que s’havien anat reduint fortament.
Si s’analitza l’evolució del coeficient de Gini en un període més llarg, de
mitjans dels setanta a l’actualitat, es podria concloure que la primera dècada
del segle XXI va ser un moment de forta igualació social, ja que s’observa una
millora constant en l’índex, des de l’inici del segle fins a 2008, quan just
comença la crisi.
El gràfic mostra com de 1973 a 1990 la societat
espanyola ha anat evolucionant de manera constant cap a una major igualtat. La
crisi de principis dels noranta fa créixer la desigualtat fins 1995. D’aquí a
2000, l’índex es “normalitza” tornant a nivells previs a la crisi. A partir
d’aquí comencen els vuit anys “gloriosos”, que coincideixen amb l’auge de la
bombolla immobiliària.
En aquests vuit anys, la desigualtat
s’hauria corregit gairebé en la mateixa mesura que ho hauria fet de 1980 a 1990. El camí invers
s’hauria recorregut en només dos anys, de 2008 a 2010.
Evidentment, la força de la crisi actual és de tal magnitud que seria capaç de retornar l’índex deu anys enrere en només dos. Però hi ha quelcom que també explica la facilitat amb què s’ha revertit el coeficient d’igualtat a nivells de l’any 1995: la base falsa de la millora de l’índex en la primera dècada del segle.
No hi ha “dècada daurada” de la igualtat a
Espanya. La reducció efectiva de les desigualtats socials es va aturar
amb la crisi dels noranta. El que hi hagué durant la primera dècada d’aquest
segle és una reducció fictícia, basada en l’accés de les classes mitges a la
riuada de crèdit barat, que es traduí en un augment “comptable” del patrimoni,
que no era altra cosa que augment del deute. Esvaït el crèdit, torna a
aparèixer el veritable rostre de la desigualtat. I no és un problema només
d’Espanya. Time Magazine va publicar fa temps un article defensant precisament
aquesta tesi, referit a les diferències socials al gran Londres.
La crisi ha fet augmentar la desigualtat,
certament. Però la qüestió de fons és que portem vint anys de polítiques que
promouen la desigualtat social, i que s’emmascaren a base de deute. Sense
entendre això, seguirem creient que els dies de la bombolla van ser una espècie
de paradís socialdemòcrata (amb els “aznaromics” de l’amic Rodrigo Rato).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada