El mal socialista

De vegades hi ha coincidències cruels. El trentè aniversari de la victòria de Felipe González, el passat diumenge 28, ha trobat el PSOE immers en la depressió, després dels resultats a Euskadi i Galícia de tot just una setmana abans. Què els passa als socialistes? Aquesta pregunta es repeteix des d’aleshores a les pàgines dels diaris i a les tertúlies de ràdio. La recerca de culpables no s’ha fet esperar i no han trigat a aparèixer llistes de sospitosos habituals: Rubalcaba, Zapatero, fins i tot el PSC, sospitós entre els sospitosos.

 

No crec que hi hagi una sola causa del mal socialista, possiblement hi ha una mica de tot. Desorientació ideològica, lideratges tan espectaculars com efímers, desconnexió amb la ciutadania, gestió governamental discutible, inèrcies orgàniques, manca d’aggiornamento (o una posada al dia mal entesa), manca de projecte, que no és sols atribuïble als socialistes espanyols i que afecta, en major o menor mesura, tota la socialdemocràcia continental (i insular).

 

Cadascun d’aquests elements té la seva part de culpa, segur, i per treure’n l’entrellat seria necessari un estudi aprofundit i clamat, que no es pot fer aquí. Però voldria apuntar una hipòtesi per afegir a l’inventari: la crisi del PSOE no és d’ara, ni de les últimes generals, ni del gir zapaterià del maig de 2010. Les seves arrels es troben lluny, molt lluny, a mitjans de la dècada dels noranta, i són fondes, molt i molt fondes.

 

La meva tesi és que el PSOE mai no s’ha recuperat de la pèrdua del predomini del “felipisme” a mans del aleshores nou PP d’Aznar. És cert, els socialistes han guanyat dues eleccions generals, però mai no han consolidat una posició de predomini com la que van gaudir els anys vuitanta, i això perquè des de que a mitjans noranta van perdre el favor de l’electorat urbà, mai no l’han tornat a recuperar. Sense el vot urbà, es poden guanyar unes eleccions, ben cert, fins i tot dues, però no és possible establir un període de predomini que vagi més enllà del breu instant que dura una majoria estrictament electoral.

Mirem les dades. Des de les generals de 1993 (les eleccions que inauguren la “legislatura de la crispació”), el PSOE només ha superat el PP a les ciutats de més de 150.000 habitants en una ocasió: les generals de 2004. A totes les altres eleccions des de 1993 fins ara, els socialistes han quedat per sota dels populars. Ni a les municipals de la primavera de 2003, enmig de la crisi del Prestige i la guerra d’Iraq, ni a les de quatre anys més tard, quan Zapatero encara mantenia l’aura de profeta del nou progressisme del segle vint-i-ú. El 2003, el PP va avantatjar el PSOE en quatre-cents mil vots als municipis més poblats, quatre anys més tard li va treure sis-cents mil. Dels vint municipis més poblats d’Espanya, el PSOE només va superar el PP en 7 el 2003 i en 8 el 2007.

Diferència entre PSOE i PP als trams de municipis més poblats, en % sobre cens

La majoria de Zapatero no es va traslladar als municipis grans. Però no només això. La victòria socialista a les generals de 2004 es va basar en els municipis mitjans, on el PSOE va assolir el major avantatge. A les ciutats grans, un magre 2%, menys d’un quart de milió de vots. I si traiem del càlcul lesciutats catalanes, l'avantatge socialista s'esfuma del tot. La pèrdua del vot urbà a mitjans dels noranta no ha estat corregida per part del PSOE en els gairebé vint anys transcorreguts. I sense el vot urbà, les majories són febles, perquè no arrelen.

 

Les classes mitjanes urbanes són el grup central de les societats d’avui. Obtenir el seu favor obre les portes a l’hegemonia cultural, perquè són aquestes les que defineixen les tendències de consum, d’entreteniment, culturals. I aquest segment fa temps que vota i segueix votant conservador, de manera que el model cultural a Espanya, el que defineix la modernitat, és proper al PP, de la mateixa manera que als vuitanta era proper al PSOE.

 

Sense prevaldre en el vot urbà, el PSOE no pot aspirar a ser el partit modern d’Espanya ni a gaudir d’un període de predomini electoral estable. El perill, ben real, és esllanguir-se com el partit de les classes passives: jubilats, mestresses de casa, ciutats mitjanes, món rural (Andalusia n'és un exemple clar). El PSOE podrà captar el vot dels urbans momentàniament, no tant per mèrits propis com per demèrits dels contrincants (com el 2004), però no aconseguirà bastir una majoria sòlida sense proposar-se reconquerir Madrid, València o Màlaga, on el PP és des de fa vint anys la força predominant. És aquí on rau el forat del PSOE i la seva solució, no a Catalunya. Ho deixo aquí apuntat, per si és de l’interès d’algú.