16 de maig 2018

Quim Torra com a símptoma



A aquestes alçades ja ha quedat prou acreditat el tarannà ideològic del nou president de la Generalitat, escampat en tuits i articles d’uns anys ençà. El perfil que en surt és el d’un representant del sector més integrista del nacionalisme català, versió etnicista. Torra i el seu pensament no són insòlits en el món de l’independentisme. En són una part, per bé que minoritària, fins i tot ara, quan ha estat designat per ocupar el càrrec més alt del país (amb permís del seu mentor, Carles Puigdemont).


“Catalunya, poble decadent”

El nacionalisme de caire ètnic, per no dir directament racista, existeix i ha existit històricament en tots els moviments nacionalistes. En el cas del català té una tradició, una escola diríem, que arrela a fons. Els escrits del nou president fan pensar en el llibre de Josep Antoni Vandellós, “Catalunya, poble decadent”, escrit el 1935, en plena primavera feixista a Europa. La tesi del treball de Vandellós, impecable des del punt de vista de l’anàlisi demogràfica, és que les febles taxes de reproducció de la “raça catalana” la menen inexorablement a la desaparició (d’aquí el “decadent” del títol). És potser el primer treball científic que posa xifres a la baixa natalitat dels catalans, la pedra fundacional de l’escola demogràfica catalana.

Ara bé, Vandellós no s’atura en l’anàlisi freda de les dades. Va més enllà. I tant. Desplega un discurs polític molt de l’època, on barreja propostes per desplegar polítiques de foment de la natalitat amb exabruptes contra la immigració castellana. Segons Vandellós cal preservar la “raça catalana” de la seva eliminació, alhora que s’atura la invasió de la “raça castellana”, portadora de tota mena de malures, entre altres, la maligna CNT, plena de “murcians”. No és coincidència que Vandellós tingués contactes estrets amb els demògrafs italians, generadors del discurs racial del feixisme mussolinià.

En els escrits de Torra (més enllà de les seves gloses a Dencàs i els nois d’Estat Català) hi glateix la idea que inspira Vandellós: la d’una raça catalana amenaçada pels de fora, per la invasió d’unes gents que busquen l’aniquilació de la puresa autòctona, barrejant-s’hi.


Contra la correcció política

Però el discurs de Torra no és tronat, malgrat que ho pugui semblar. Torra no és un personatge dels anys trenta tele-transportat al segle vint-i-u. Potser és que el segle vint-i-u s’ha retro-transportat als anys trenta, això és una altra cosa. Torra és radicalment contemporani, perquè el seu discurs etnicista, de replegament, d’exacerbació de la identitat no com a quelcom adquirit sinó com quelcom constitutiu de l’individu (o fins i tot pre-constituent), lliga amb les tendències polítiques d’aquests darreres anys post(?)crisi.

Torra no és un anacronisme, és el nostre Trump, el nostre Nigel Farage, el nostre Beppe Grillo. Torra forma part d’aquest moviment que defensa que s’han de dir les veritats, que és necessari treure’s la cotilla del llenguatge políticament correcte, que ha donat un vernís edulcorant a una realitat que és de tot menys ensucrada. Torra és de l’escola dels que diuen les coses pel seu nom (no és d’estranyar que digui que llegeix –i segueix- Salvador Sostres). I fent-ho, lliga amb un moviment global de descarament de les posicions polítiques i del seu llenguatge. Un llenguatge descarnat que pretén fer aparèixer la realitat que els eufemismes benpensants de la correcció política (i de la postmodernitat i el seu relativisme) han volgut dissimular.

El que escriu Torra és autèntic a la manera de Trump, que s’atreveix a dir el que els altres callen, garratibats per la correcció política. La força abassegadora de Trump entre un sector important del electorat nord-americà es basa en un profund cansament del discurs de les elits, que s’entén com a mentider i cínic.

Així, els escrits de Torra desprenen les mateixes veritats gruixudes que llença Trump (a través de twitter, curiosament). Veritats incòmodes però necessàries. Així, els catalans som una raça diferent i els espanyols ens volen aniquilar (ai, Israel!); els espanyols que viuen a Catalunya no es volen assimilar i actuen com a colons; Espanya està genèticament incapacitada per ser una democràcia; en canvi, els catalans som demòcrates des de Guifré el pilós. I així anar seguint. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

El món de Torra és un món de bons i de dolents, on els grisos no s’admeten, i on tot està determinat d’origen. Per tant, no intenteu canviar les coses, no vulgueu anar contra el pla de Déu, no sigueu il·lusos. Les coses són com són i això va d’ells contra nosaltres.


La crisi dels consensos

L’ascens d’un personatge com Torra a la presidència del a Generalitat és la culminació de la normalització d’un discurs que fins no fa gaire era minoritari i vergonyant, perquè anava contra el discurs dominant dels darrers cinquanta anys. El discurs que defensava (i defensa encara) que la catalanitat s’adquireix pel sol fet de viure (i si hi ha sort, treballar) a Catalunya.

La Catalunya contemporània s’ha bastit sobre aquesta idea, compartida per la majoria. El consens no equival a la unanimitat, però sí que defineix els límits del discurs públic, d’allò que s’accepta, d’allò que es pot dir (i per tant, del que no es pot dir). Que els catalans érem un sol poble no era discutible, com a mínim com a aspiració. Es podia polemitzar sobre la realització d’aquest objectiu i sobre els mitjans per assolir-lo completament, però la base, el fons del fons, la unitat civil, no es posava en dubte.

Això, no obstant, no treu que en alguns moments emergís un discurs de perfils etnicistes, prou evident en la campanya de CiU contra ERC entre 2006 i 2010, a compte del suport dels republicans a la investidura i al govern de José Montilla. Els orígens de Montilla van ser utilitzats als mitjans nacionalistes per afeblir la base electoral dels republicans, que havien comès el greu pecat de fer president un xarnego.

La diferència d’aquell moment amb l’actual és d’escala. El que llavors només se suggeria, o només es permetia dir en àmbits restringits, ara es possible esbombar-ho en públic i fins i tot fer-ne bandera com un exemple de l’autenticitat, de la sinceritat que sembla ser que ha de governar les relacions entre les persones.

Tot allò que abans no es podia dir, perquè calia preservar la comunitat, avui s’escriu, es tuiteja o s’explica sense problemes. El que abans es podia considerar una poca-soltada o un exabrupte avui cal tenir-ho per una opinió, tan vàlida com qualsevol altra, tan mereixedora de respecte com qualsevol, perquè és l’expressió de la llibertat individual del qui la diu. I tant se val que pugui ferir o ofendre. Tant se val l’efecte que tingui en la convivència. La “veritat” és el bé suprem (la veritat de cadascú, s’entén).

Així, si hom creu que els catalans d’origen forà “no es volen integrar” ha de tenir la tribuna per dir-ho i proclamar-ho, perquè no hi ha res més dolent que mossegar-se la llengua. No sé si la culpa és de les xarxes socials, la barra de bar global que és twitter on s’ha normalitzat l’insult com a manifestació màxima de la llibertat d’expressió. El cert és que els límits que imposava el consens estan saltant pels aires, i la designació de Torra n’és tot un símptoma.

Tanmateix, seria fins un cert punt injust carregar tota la culpa sobre Torra i l’independentisme. Hi ha d’altres símptomes escampats arreu. Possiblement el més vistós (juntament amb la designació del nou president) sigui que C’s hagi estat el partit més votat a les darreres eleccions. C’s, un partit nascut precisament per lluitar contra el consens catalanista i els seus pilars més fonamentals (la immersió lingüística a les escoles en primer lloc). C’s és el revers de Torra, una força que pretén representar una part del país, definida per la seva llengua o els seus orígens.

Ambdós, el president i la força més votada, són l’expressió d’un temps de replegament identitari (aquí i arreu), de reclusió en la pròpia comunitat, entre “els teus”, de la necessitat de pertànyer, de sentir-se part, de sentir-se aixoplugat en un món que ens és advers, de refugiar-se en les veritats compartides de la tribu, de tornar als vells mites que ens acomboien (make America great again), del passat esplendorós que ens van arrabassar amb traïdoria, quan tot era clar i “endreçat” i distingíem clarament els “nostres” dels “altres”, els bons dels dolents, els purs dels impurs.

2 comentaris:

  1. Un cop llegit, us recomano de llegir l'article de Miquel Puig, a l'ARA del dissabte 19 de maig.

    ResponElimina
  2. La realitat és tossuda i les veritats són les que són.
    Felicitats pel teu llibre El terratrèmol silenciós un cas més de realitat tossuda!

    ResponElimina