La democràcia en venda

Miserable espectacle el d’aquestes segones eleccions gregues. Ho pagarem. Miserable l’espectacle el dels líders europeus, pressionant els electors grecs perquè no votessin els “dolents”, “els que posaven en risc l’euro”, els que se sortien de la recta via que marquen els mercats i Angela Merkel, que fa més de dos anys ens diuen que ens traurà del forat i cada dia ens hi enfonsa més i més. No recordo cap cas d’ingerència d’aquest tipus en un país soci de la Unió Europea, mai. I amb arguments que són més propis de metròpolis envers les seves excolònies, com si els grecs fossin negrets del Congo a qui s’ha d’instruir en això de la democràcia. De democràcia va la cosa. I no són precisament els que diuen defensar-la els exponents dels seus valors. Al contrari. Passen coses molt greus a Europa, i més greu que la crisi i les seves conseqüències és aquest malvendre’s els principis per acontentar la bèstia dels mercats. Abans va ser el desplaçament de governs escollits a les urnes per tecnòcrates aparentment angèlics (desplaçament en alguns casos amb la benedicció molt democràtica de l’elit parlamentària, incapaç de fer front a la tasca per a la què havia estat elegida pels ciutadans, però incapaços alhora de deixar anar l’escó on reposaven els seus darreres). A Grècia ja van passar per això. Ara es va una mica més enllà: es compren les eleccions a base d’atemorir el personal, a base de dir que ja es té enllestit el “corralito” si és que guanya qui no toca. “Europa respira alleugida” titulen avui els diaris. Doncs no. Potser alguns respiren alleugits, i el més probable és que més aviat del que es pensen tornin a sentir la pressió al coll, perquè als mercats Grècia se’ls en fum. Els mercats fan negoci. I el negoci d’extorquir Estats encara és legal i (més important) altament profitós. Així que els que avui respiren alleugits, demà tornaran a ofegar-se. Els que no respirem alleugits som els ciutadans europeus veient com els nostres dirigents es venen els principis per unes hores de pau, per una treva dels mercats, per una baixada de mig punt de la prima de risc o un augment de mitja dècima de qualsevol índex borsari. És això el que val la democràcia per aquesta gent? Mig punt de Dow Jones? Europa s’enfonsa cada cop més en una crisi moral de la que serà molt difícil rescatar-la encara que els diners brollin de la terra. Perquè el que està passant no s’arregla amb diners, ni amb una injecció massiva de “confiança”, ni amb promeses del G-20. S’estan venent la democràcia a trossos, l’estan desmantellant per peces fent passar els instruments que pressumptament els treuran de la crisi per damunt del principis. I no ho fan els feixistes, ni tan sols aquests mercats tan sensibles. Ho fan els demòcrates, presidents de governs escollits pels ciutadans que no dubten a sacrificar-ne la llibertat i la dignitat. Avui han estat els grecs, no dubteu que demà (si ho creuen necessari i sempre pel nostre bé) serem nosaltres.

¿Juntos, mejor?

Fa uns dies Enric Juliana escrivia a La Vanguardia que corre per Madrid l’idea de constituir un govern “d’ample espectre”, que comptés amb persones dels dos partits majoritaris i amb algun tècnic rellevant, obligat per la gravetat de la crisi. Doncs vet aquí que ahir a El Pais apareix un article que, sota el títol “Juntos, mejor”, proposa exactament això. L’escrit el firmen dos exministres, un de cada bàndol, Jordi Sevilla i Josep Piqué (que, a més, representen altres sensibilitats: Sevilla és un jacobí demostrat, mentre que Piqué sempre va ser “el” catalanista del PP). L’article pretén (ho confessen obertament els autors) empènyer en la direcció d’una “gran coalició” no tant per formar govern com per arribar a uns incerts “pactes d’Estat” per treure el país de la crisi. Els autors no amaguen les influències i al final del primer paràgraf ja apareixen la transició i els “pactos de la Moncloa”. En un altre part fins i tot denominen el moment actual com a “re-constituyente”. Tenim fixat el marc, doncs.

A parer meu, a la proposta li fallen dues peces fonamentals: el “qui” i el “per a què”, que acaben (com a mínim per a mi) generant més dubtes que certeses sobre el projecte. D’entrada, no em sembla malament un gran acord per sortir de la crisi, però qui l’ha de fer i què ha de contenir aquest acord?

Tinc la impressió que l’exemple dels pactes del a Moncloa ennuvola la mirada dels autors i llasta tota la seva proposta. A l’escrit es persegueix constantment el fantasma de la transició, com si fos possible reeditar-lo sense més. Ara bé, és una proposta de reedició sui generis. L’article només parla d’un pacte entre els partits, en cap moment es fa esment a les forces del treball, per exemple, que sí que van ser als pactes monclovites. És un dels punts febles de la proposta, al meu entendre, que la fa clarament elitista i restringida en els seus actors principals, deixant el comú de la ciutadania en un paper subsidiari. Als ciutadans se’ls concedeix que els acords “deberán ser explicados luego a los ciudadanos, para que valoren el conjunto del plan”. Magnífic. Els polítics es posaran d’acord i després tindran la deferència d’explicar-ho a la ciutadania, i aquesta podrà valorar els pactes (enlloc diu que la ciutadania els pugui aprovar, o rebutjar, només valorar).

No crec que estiguem en un moment en el que els ciutadans “comprin” una idea d’aquest estil. Potser el 1977 era possible, però afortunadament ja no som al 1977. Aleshores la ciutadania tenia por, la situació era incerta (molt més incerta que ara) i l’estabilització democràtica no estava garantida. És més, la societat espanyola de fa trenta-cinc anys era molt diferent de l’actual en aspectes fonamentals, com ara el nivell acadèmic. Sembla més acceptable un pacte d’elits per part d’una societat amb un 25% de persones no escolaritzades (cens 1981) que per una amb el 35% de titulats universitaris (sobre els nacionals espanyols, amb dades de 2001).

Això pel que fa al “qui”. Pel que fa al “què” els autors diuen poca cosa. Ho anuncien des del començament: “el anàlisis exhaustivo de la crisis y las respuestas anta la misma, no son objeto de estes artículo”. Magnífic. Si no es detecten els problemes que ens han dut fins aquí, com podrem trobar les solucions? Ah, misteri. Semblaria que, pels autors, el simple pacte ja fa la cosa. Tant se val del contingut, la unió de les dues forces majoritàries actuaria com a bàlsam miraculós i acabaria de cop amb la desconfiança que pesa sobre Espanya, i que sembla ser el nus del problema (la bombolla immobiliària i les males arts bancàries són tocats de puntetes). Com escriuen els autors, fent servir les enquestes d’excusa, els partits haurien de deixar de “pelearse por casi todo” i participar junts a la recerca de solucions. I això ho diuen dos exministres!

A Sevilla i Piqué se’ls acaba de veure el llautó quan assenyalen l’”escasa confianza, por parte de los mercados, respecto a nuestra realidad y perspectivas”. És això, doncs. El pacte de les elits polítiques, al que la ciutadania hauria de donar el “enterado”, perseguiria guanyar-se la confiança dels mercats internacionals, que acabarien amb la crisi a l’instant tot reobrint l’aixeta del crèdit (per a què? per tornar al totxo? Això no ho diuen...). Segurament, els ciutadans agrairien als polítics que es prenguessin les mateixes molèsties (ja no dic més) per guanyar-se la seva, de confiança.

Partit de govern = partit d'"establishment"?

Els partits de l’esquerra majoritària tenen una mena de confusió entre voler ser “partit de govern” i formar part de l’”establishment”. Suposo que els ve dels noranta, de la fal·lera que els agafà als partits d’esquerra pel centrisme, la tercera via, el nou centre i tot plegat. Pels socialistes, ser “partit de govern” s’equipara a ser “moderat”, a fugir dels “extremismes". No està malament, no m’hi oposo d’entrada. Als vuitanta i noranta la moderació els obrí les portes de la gran massa d'electors de centre. El problema ve quan canvia l'escenari i no es varia el rumb ni et desempallegues dels tics adquirits. L'exemple grec és aclaridor. El PASOK, partit d’establishment com manen els cànons, ha estat bandejat de la seva posició preeminent per no entendre a temps que la seva aposta de “partit de govern” era entesa com una traïció per una part important dels seus suports. Resultat? Han perdut més del 70% del seu vot.

Intentar des de l’esquerra mantenir el statu quo quan aquest ha saltat pels aires és optar per un bàndol, el dels “banquers” front els “ciutadans”. Ja ho sé, és molt esquemàtic (i demagògic, també), però no deixa de ser cert. Quan el pacte social esclata i els fonaments bàsics d’això que n’hem dit “l’Estat social” se’n van a can Pistraus (gràcies a l’emancipació del capital, com diu Isidre Molas), cal escollir un bàndol. Els partits de dreta fa temps que ho han fet. La radicalització de les dretes és un dels fenòmens més interessants (i poc estudiats) dels darrers vint anys, com bé ha dit Joan Botella. Les dretes fa anys que s’han desprès de tot allò que les lligava a la doctrina del pacte social dels cinquantes i han abraçat la filosofia del “ja t'ho faràs”.

Curiosament, davant d’això les esquerres majoritàries han seguit apostant per la moderació i el “centrisme”, sense entendre que les polítiques de desregulació salvatge de l’escola neoliberal buidaven el centre i nodrien els extrems, buidatge que ha consumat la crisi. Les classes mitges falsament enriquides amb la bombolla creditícia han descobert l’abisme de la proletarització sota els seus peus i reclamen justícia, peti qui peti. Rebutgen l’esquerra “soft” perquè entenen que forma part de l’altre bàndol, de l’establishment, dels “poderosos”. I no sembla que l’esquerra majoritària ho hagi entès, a la vista de les seves tímides reaccions (Bankia, per exemple). Han preferit mantenir-se en línia amb el statu quo, sense entendre que això es veu com un “conchabeo” d'elits per tapar-se les vergonyes els uns als altres. Carnassa per al a demagògia, sí. I una dosi més de ràbia per una ciutadania que se sent desemparada davant la injustícia d’aquesta crisi i de la manera que se’ns proposar “sortir-ne” (socialització de les pèrdues i indemnitzacions multimilionàries pels responsables).

L’esquerra majoritària ha d’entendre que aquí hi ha una batalla, i que és una batalla moral, no tècnica. És una batalla sobre la justícia, sobre el que està be i el que està malament, sobre la societat i el món que volem. Política en estat pur. Ha canviat l'escenari, i cal actuar en conseqüència si no es vol acabar fet un "pasok" qualsevol...