Invisibilitat o traïció

La política actual viu una paradoxa permanent. Per ser escoltada, per arribar al ciutadà mig, ha de fer quelcom espectacular, ha de tensar l'escenari, ser capaç de crear un momentum dramàtic. És l'única manera de captar l'atenció d'un elector sotmès a un soroll continu d'estímuls diversos vinguts de totes bandes. Però al mateix temps, la política actual és incapaç de complir amb les altíssimes expectatives que ella mateixa es veu “obligada” a aixecar.

Cert, la política és present de manera constant als mitjans. Té quota de pantalla fixa, però és invisible. La major part de les informacions sobre política consisteixen en declaracions de responsables polítics, senyores i senyors ben vestits que parlen i parlen de manera educada, utilitzant un llenguatge propi, el lapao político-mediàtic, indesxifrable per a la majoria. Així, malgrat la presència continuada a les nostres pantalles, la política no capta l'atenció d'espectadors i oients, acostumats a aquesta música de fons, al baix continu dels aparells audiovisuals que acompanya el dia a dia.

Sense momentum, la política forma part del paisatge, és una veu més del soroll, de la remor constant del que no distingim informació d'entreteniment o de publicitat. És un diputat, però podria ser un concursant, un venedor de cotxes, un periodista, un tertulià o un famoset de la premsa rosa. Us heu preguntat mai per què els dos últims presidents francesos van d'uniforme? O Angela Merkel? Per destacar del fons de l'escenari, perquè l'espectador escarxofat al sofà els distingeixi amb un sol cop d'ull. S'ho va inventar Berlusconi.

La política que es confon amb el paisatge no existeix. La normalitat no ven, no fa aixecar l'espectador un diumenge per anar a votar. Per tant, cal èpica, dramatisme, línies vermelles, punts i finals, caixa o faixa. I aquí ve la paradoxa de la política actual, perquè és incapaç de donar resposta a les enormes expectatives que es veu obligada a generar per captar l'atenció. Els dirigents polítics no poden evitar crear el momentum si volen ser visibles, però saben que fent-ho s'estan lligat la corda al coll perquè un cop hagin guanyat les eleccions, els serà impossible satisfer les ànsies que ells mateixos han generat. Vet aquí el dilema.

Agafeu les dues últimes eleccions, les generals de novembre de 2011 i les autonòmiques d'un any després. En ambdues es crea un escenari dramàtic similar. Rajoy, per guanyar les eleccions, dibuixa l'apocalipsi socialista dels tres últims anys de Zapatero i, acte seguit, proposa l'acràcia del seu govern que, per art de màgia, acabarà amb tots els mals del país (les hemeroteques són plenes de pistes: l'atur baixarà, la confiança retornarà, el crèdit fluirà).

Mas fa el mateix a Catalunya. Crea el clima, o més aviat atia un clima previ, buscant beneficiar-se'n. El país en una cruïlla decisiva, o caixa o faixa, el líder redemptor, la promesa al poble, la voluntat dels catalans, la pàtria que ha trobat el seu salvador. Momentum total.

Era necessari, en un i altre cas? Calia estirar tant la corda? Segurament. L'elector contemporani només s'aixeca del sofà quan se'l convenç que hi ha molt en joc i que la seva participació és cabdal. Si la política “normal” no genera mobilització, cal tirar per la banda de l'excepcionalitat (recordeu?), el plebiscit (un altre), el ara o mai, ens hi juguem molt, etc, etc.

El problema ve després, o fins i tot abans. Rajoy va sucumbir a les seves pròpies expectatives pocs mesos després d’estrenar el despatx de la Moncloa. El baròmetre del CIS d’abril de 2012 mostrava que el vot atret per Rajoy durant la campanya s’havia esfumat. El vot fidel del PP cinc mesos després de les eleccions era idèntic al previ als comicis. Dos milions de votants s’havien fet fonedissos. Tres mesos més tard, al baròmetre de juliol, dos milions més abandonaven el PP. La rapidesa en el desgast de Rajoy s’explicaria per la incongruència entre les expectatives aixecades durant la campanya electoral i la realitat posterior. L’aposta del PP va ser temerària, a la vista del que ha succeït després.

Gairebé el mateix pot dir-se de la peripècia d’Artur Mas, que va convocar precipitadament a les urnes per aprofitar el momentum de la gran manifestació de la diada, convençut que l’escenari de dramatisme i la seva aposta a tot o res li reportaria enormes rèdits (la majoria “excepcional”, recordeu?). Els resultats ja no li van ser tot el favorables que esperava, però el que és pitjor és que va quedar lligat a una promesa de difícil compliment, que el persegueix com un fantasma i li fa perdre suport a mans plenes. Segons la ja famosíssima enquesta de Gesop per a El Periódico de fa una setmana, avui només la meitat dels que va votar per CiU el 25 de novembre (fa sis mesos mal comptats!) tornaria a votar-los, i dos de cada deu votarien per ERC.

Són només dos exemples, però se’n podrien treure més. Hollande, sense anar més lluny. És el drama de la política actual, atrapada entre la necessitat de generar grans expectatives per mobilitzar un electorat que només reacciona per electroxoc i les escasses capacitats que té per dur les seves pròpies promeses a la pràctica. És el dilema entre passar desapercebut o passar per traïdor. Perdre visibilitat o perdre la confiança dels propis electors. Un remolí diabòlic en el que cada cop més la política i els polítics s’enfonsen en una lògica de promesa-decepció, seguit per una nova promesa que porta a una nova decepció, en una corba de descens continu i precipitat de la confiança ciutadana envers els seus representants. Hi ha algú que sigui capaç d’aturar aquesta deriva infernal?

Els tres “sorpassos” d’El Periódico

www.elperiodico.cat

El baròmetre de primavera de Gesop per a El Periódico portarà cua, però el cert és que no hauria de sorprendre gaire. És un escenari anunciat, coherent amb les tendències de tots els sondeigs d’abans i després del 25N. De fet, segueix les pautes de totes les eleccions celebrades arreu d’Europa els últims tres anys.

Els partits tradicionalment “grans” del sistema pateixen, mentre que els tradicionalment “petits” avancen. Hi ha un transvasament clar de suport entre els uns i els altres. Els tres “grans” (CiU, PSC i PP) no fidelitzen ni la meitat dels vots obtinguts fa només sis mesos! La resta els fugen de les mans, i no precisament cap a la indecisió, sinó cap als “petits”.

El sondeig mostra tres “sorpassos” en paral·lel. El més cridaner, el d’ERC sobre CiU. Però també es dóna un fenomen similar entre PSC i ICV i entre PP i Ciutadans. En tots tres casos la mateixa idea: el “petit” es menja l’avantatge del “gran”. No pot ser casual. I no ho és.

Hi ha raons que expliquen aquest escenari, totes elles entrellaçades i coincidents.

Els votants exigeixen respostes

L’escenari actual és fruit de tres crisis superposades: la crisi econòmica, la crisi “nacional” i la crisi de la política. Totes tres es troben actualment en un cul de sac, i totes afecten les forces tradicionals (les que han tingut o tenen responsabilitats de govern), si bé en proporcions diferents.

Simplificant, sembla evident que l’afebliment del PSC front a ICV respon a la incapacitat dels socialistes per articular una resposta alternativa a la crisi econòmica. Una part del suport tradicional al PSC reclama una sortida diferent a la crisi actual, vist el que ha passat en els llarguíssims cinc anys de recessió, i sospita que els socialistes, en el cas de governar, no actuarien de forma molt diferent a com ho està fent el PP, de manera que opten per propostes trencadores, en aquest cas, les que dóna ICV.

La paràlisi del debat al voltant de la consulta pel dret a decidir és el que passaria factura a CiU. Mas va guanyar les eleccions amb una promesa clara (i irrealitzable?), sis mesos després una part del seu electorat s’ha cansat d’esperar i sembla optar pels “autèntics”, els que sí serien capaços (als seus ulls) de fer la consulta en un període breu de temps, ERC.

Pel que fa al transvasament de suport del PP a Ciutadans tindria a veure amb el paper galdós dels populars amb els temes de corrupció (Bárcenas, sobretot), i amb la impaciència de part del seu electorat per l’allargament de la crisi econòmica, que Rajoy va dir poder solucionar simplement apartant el PSOE del govern. Un any i mig més tard la recuperació (tot i els brots verds que veu algun ministre) és lluny d’arribar.

Això ja no són els noranta

Davant de les tres crisis, els partits tradicionals han respost com a tals, maniobrant a l’espera que escapés el xàfec. Davant la corrupció, pilota endavant i judialització dels casos. Davant el cul de sac en què es troba la dita “transició nacional” declaracions, cimeres, consells assessors i tal dia farà un any. Front a la crisi, esperar que passi el pitjor i treure suc dels repunts puntuals del PIB i de la contractació.

El problema d’aquesta mena de política (si és que se’n pot dir política) és que es troba amb un electorat que ja no aguanta, que reclama sortides clares i, sobretot, urgents. La societat d’avui és una societat impacient, que ho té tot al segon i que vol respostes. Per dir-ho d’una manera: el centre s’ha endurit. El gruix de l’electorat català (aquells que se situen al centresquerra tan català com espanyol) sembla que ha deixat de confiar en les sortides tradicionals, s’ha afartat dels jocs de mans dels polítics “de sempre” i vol respostes, i les vol ja. I els partits tradicionals, educats en la lògica del “trilero”, no les donen. Ergo, els electors van a les opcions que no mostren ambigüitat.

Societat impacient/política impotent

El problema dels partits “grans” és que s’han vist arrossegats per una inèrcia antiga en un escenari totalment nou. Ells són els culpables de la seva pròpia desgràcia. Fixem-nos-hi. Rajoy va prometre el que no podia complir, que ell acabaria amb la crisi només guanyant les eleccions. Mas va fer tres quarts del mateix quan va deixar entendre que si era escollit president el camí cap a la consulta seria ràpid i sense entrebancs. Tant l’un com l’altre van pecar d’agosarats... O no, tant l’un com l’altre sabien que no podien complir les promeses, les altes expectatives desfermades, però no tenien altre remei si volien guanyar les eleccions. I aquí és on rau la mare dels ous. Fa massa temps que els partits “grans” tenen com a únic objectiu guanyar les eleccions, al preu que sigui, fent el que sigui, prometent el que calgui. Aquesta tàctica els està esclatant a les mans ara. La idea que els electors sempre et perdonen, que la seva capacitat de comprensió és infinita, que en tenen prou amb unes declaracions tranquil·litzadores i quatre xifres, ha volat pels aires. Està volant pels aires davant dels ulls dels dirigents dels partits “grans”. La crisi, o més aviat el capteniment dels partits tradicionals davant la crisi, ha provocat un trencament profund entre uns partits que guanyen les eleccions però són incapaços de fer allò que han promès en campanya electoral (i aquí hi juga també el PSOE), i uns ciutadans que se senten abandonats per aquells que suposament defensen els seus interessos.

El que ens diu aquest sondeig (i ens ho diuen tots els sondeigs des de fa temps) és que la paciència de l’elector mig envers els partits tradicionals s’ha esgotat. No és el radical, l’extremista, l’outsider, el que opta per partits nous. És la classe mitja, és la gent “normal”, farta que se’l tracti amb menyspreu i desdeny des de la política “oficial” i els seus agents.

La reacció?

Serà capaç d’entendre aquesta política “oficial” el que diu aquest sondeig? Tant de bo. Tanmateix el nivell d’esclerosi i autisme a què ha arribat la “casta” li farà molt difícil entendre el que li està dient l’electorat. Aventuro els arguments que utilitzaran per desacreditar les dades. Primer, atacar el sondeig, la metodologia, o rebaixar-ne la significació (“ja se sap”, “només són enquestes”, “a l’hora de la veritat, la gent vota qui toca”...). Segon, avisaran de la deriva “radical” que ens pot portar al desastre. I en tercer lloc, apel·laran a la ingovernabilitat del país per culpa d’un parlament atomitzat i sense majoria clara (és a dir, sense un clar avantatge d’un dels partits “de sempre”). Si aquesta és la reacció dels partits “grans” hauran perdut una nova oportunitat, i no en van sobrats. Una nova oportunitat d’escoltar i entendre, una nova oportunitat d’acostar-se altre cop als ciutadans, de ser-los útils a ells i no a l’embull d’interessos que conforma l’”establishment”. Hauran perdut una nova oportunitat de fer política.