I ara?

Arribats al caire de l’abisme, les opcions que es barallen són poques i totes sense excepció comporten greus destrosses per a qualsevol dels participants. Ningú no està a recer, per molt segur que es pugui creure.

L’opció de guanyar temps, que és l’únic al·licient de la convocatòria electoral, no ens acosta a la solució, ens en distreu, i ens garanteix mesos de forta confrontació que només poden enverinar l’ambient.

Cal aturar-se, aturar-ho tot, fer un pas enrere i mirar el panorama sencer, deixar d’entestar-se en l’aquí i l’ara. Aturar la lletania de retrets, que només serveixen per fer feliç la parròquia pròpia, per reforçar-te davant dels teus.

Ara caldria ser valents, caram. I audaços. No astuts, audaços. No voler aconseguir una posició d’avantatge clavant el punyalet a l’esquena del rival (o del soci, que també), sinó inventar una sortida nova. No buscar dreceres, sinó agafar el colze del rival i convidar-lo a seguir un camí inexplorat. Atrevir-se. Ser valent.

Per fer-ho, primer caldria posar-se d’acord en uns pocs punts, assumir unes quantes idees molt simples, molt bàsiques.

- Tots ho hem fet malament, tots. Els d’una banda, els de l’altra i els del mig. Perquè no hem estat capaços d’aturar aquesta via cap al no-res.

- Si continuem per aquest camí, si seguim així una setmana més, prendrem mal tots. Absolutament tots.

- L’independentisme existeix i existirà. És una posició política legítima que defensen quatre de cada deu ciutadans de Catalunya. Qualsevol acord polític ha de comptar amb ells.

- Hores d’ara a Catalunya no hi ha una majoria suficient per proclamar la independència. Els independentistes són molts, possiblement són els més, però a dia d’avui no són prou.

- Més enllà d’aquest grup concret, a Catalunya hi ha una immensa majoria de ciutadans que no vol seguir tenint la mateixa relació que Catalunya té ara amb Espanya.

- Espanya pateix un greu problema que ha de solucionar, i del qual el conflicte català n’és només una part. Espanya necessita refer el vincle entre la ciutadania i les seves institucions.

Són punts molt bàsics, però a aquestes alçades, quan fa temps que tot s'ha esberlat, quan sembla impossible fugir del cul de sac on estem atrapats, cal tornar a començar pel començament, assentar unes bases mínimes, pactar les obvietats i assumir la realitat, com a primer pas per construir quelcom que ens allunyi de l'abisme.

De debò que això se soluciona votant?

Hi ha una remor que es va fent lloc a l’escenari circense en què s’ha convertit la política. So de timbal mentre el mag posa la mà dins del barret de copa i platerets quan n’extreu el conill. Eleccions! Vet aquí la solució, proclamen cada cop més veus. La idea s’ha anat obrint pas aquests dies, primer com un oferiment a Puigdemont per salvar la cara (?) i ara com la prova irrefutable de la bona voluntat del govern central per aplicar un 155 soft. Les eleccions, se’ns diu, ho curarien tot. Els ciutadans podrien votar (de debò, apunten) i s’escolliria un nou Parlament. Fem cau i net, comencem de zero, tornem a barallar les cartes.

El problema, crec, és que podríem estar barallant i barallant les cartes, però no crec que en surti un resultat diferent. A Catalunya hi ha dos milions d’electors que volen la independència i no es faran fonedissos. És més, si se’ls convoca a unes eleccions acudiran, com van fer fa dos anys. I si acudeixen (tots, no en mancarà ni un) el resultat serà si fa no fa el mateix que el de 2015. És a dir, que tindrem de nou un Parlament amb una majoria favorable a la independència, com tenim ara. Hauran servit per alguna cosa les eleccions?

No hauran servit per solucionar el bloqueig on som des de fa dos anys (o més). Pensar una altra cosa és pur wishful thinking. Pensar que apareixeran de sota les pedres milers de votants no independentistes és pura fantasia. Ja van aparèixer. El 2015 va anar a votar tothom, la participació va ser extraordinària, comparada amb la sèrie d’eleccions autonòmiques. Fins i tot comparada amb totes les eleccions celebrades des de 1977. La participació del 27s se situà al nivell de les grans eleccions generals de 1993, 1996 i 2004. Qui no va participar és que no va poder o que simplement viu tan allunyat de la política que ni en el context més tens s’aixeca del sofà per anar a votar. No hi ha un romanent de votants delerosos de ser convocats.

Ni tampoc és plausible que una part dels que van votar les forces independentistes no comparegui a una nova convocatòria. Molt menys si n’és una que convoca el govern central perquè s’ha atribuït la potestat de dissoldre el Parlament, potestat que l’Estatut (encara vigent, per més que el propi govern català faci veure que no) atorga en exclusiva al president de la Generalitat. A algú li entra a la mollera que en una convocatòria d’aquest estil tots els partidaris de la independència (i tots són tots) no es plantaran davant les urnes? Evidentment que sí que hi aniran.

Creure que una part dels que van votar Junts pel Sí o la CUP el 2015 ara podrien optar per altres opcions és també realisme màgic, o optimisme desmesurat. Al contrari. Si les eleccions se celebren en un context de 155, fins i tot en la versió més soft, amb el govern central només prenent el control dels mossos i dissolent el Parlament, amb Puigdemont i tot el govern in office (i cobrant el sou), és probable que una part del vot que el 2015 no optà per les forces independentistes aquest cop sí que ho faci. Si s’imposa un 155 hard, que impliqui la destitució del govern, o fins i tot si un jutge vol fer punts i engarjola Puigdemont, la possibilitat que una part de votants no independentistes es puguin sumar a un front patriòticodemocràtic pro-autogovern s’incrementaria encara més.

En qualsevol cas, la conjuntura en què se celebrarien unes suposades eleccions repetiria la que es va viure el 2015, de manera que no és esperable que els resultats siguin molt diferents, sinó tot el contrari. Els blocs estan ben definits i no ha passat res capaç de modificar-los. Tot el contrari, el que ha succeït des de 2015 no ha fet més que reforçar els alineaments a una i altra banda. L’única possibilitat que semblava esberlar l’escenari, la declaració unilateral que per un moment va semblar esquerdar el bloc independentista, ha estat ràpidament contrarestada amb l’empresonament delirant de Sánchez i Cuixart, que ha tornat a soldar el bloc. L’opció del 155 no ha fet més que reforçar aquesta soldadura.

Un altre element que contribuirà a repetir els equilibris del 27s és el sistema electoral, que dóna una clara sobrerepresentació en escons a les forces que tenen major implantació a Girona i Lleida, és a dir als independentistes. Per aquesta banda, res de diferent.

Fins i tot, el calc respecte de 2015 pot ser complet perquè la situació en què es pretendrien celebrar eleccions impediria la presentació per separat d’ERC i el PDeCat, tot obligant-los a una reedició del Junts pel Sí. No seria comprensible en un moment on el govern central “dissol” l’autonomia que l’independentisme es presenti en candidatures separades. En aquest sentit, l’operació és perfecte per salvar el PDeCat d’un daltabaix segur, tal i com indicaven totes les enquestes.

Unes eleccions sota el 155 serien tot un regal per la exConvergència i una condemna per ERC i sobretot per Oriol Junqueras, que hauria de cedir la presidència de la Generalitat una altra vegada, i potser hauria de dir adéu definitivament a les seves aspiracions presidencials. Massa sovint els càlculs a llarg termini acaben naufragant per un element que no s’ha tingut en compte.

I un cop celebrades les eleccions, un cop constatat que tot segueix igual, escó amunt escó avall, què? Algú realment creu que les forces independentistes no pactaran si aritmèticament els surten els números? Evidentment que ho faran, i plantejaran un nou full de ruta que serà el mateix que ja van plantejar el 2015. I tornarem a estar igual, exactament igual. O no. Perquè la campanya haurà estat una batalla a mort entre els uns i els altres, que haurà esquinçat una mica més el teixit social, que haurà enrarit una mica més l’ambient. I doncs?

Doncs res. Perquè possiblement no tenen raó els que diuen que això se soluciona votant, perquè comptar-nos ja ens hem comptat, un cop i un altre. I sempre surt el mateix. I podem seguir fent-ho un cop i un altre i un altre, i un cop i un altre i un altre sortirà el mateix. La clau, doncs, no és saber quants som, és reconèixer que cap de nosaltres som prou per imposar-nos als altres. Podem estirar les coses fins a l’infinit, els convençuts seguiran convençuts però seguiran sent incapaços (els d’una i altra banda) per convèncer més gent, per sumar.

L’únic que aconseguirem és que cadascú es convenci encara més de les seves raons, acumuli més greuges, poleixi la seva veritat fins a fer-la lluent, immaculada, pura. Una veritat que lluirà en el seu pedestal, que senyorejarà un camp erm, un país enrunat, miserable, una Catalunya que serà la imatge més perfecta d’aquella Espanya decimonònica on cadascú es creia posseïdor de la raó i les disputes es resolien a garrotades. N’hi ha per aplaudir-los a tots.

Apunts ràpids sobre l'1-O

La hipòtesi bloody Sunday

Fa temps que s’especulava en alguns entorns que una de les maneres que podrien desbloquejar la situació a Catalunya passava, desgraciadament, per la violència. Incapaços els polítics de trencar amb l’empat de febleses, una acció de força podria decantar les simpaties d’aquells que no es manifestaven a favor d’un o altre contendent. Als del mig de vegades se’ls guanya pels camins més tortuosos i rebuscats.

La possibilitat d’un episodi violent era contemplat (que no volgut) per ambdós bàndols com un possible desllorigador de la situació. Un còctel molotov contra una caserna de la guàrdia civil o un policia que perd els estreps i dispara contra un grup de manifestants. Dos escenaris que de segur podrien moure simpaties en un sentit o un altre, i podrien cridar l’atenció internacional sobre el problema (sobretot en la segona hipòtesi).

El que ningú no s’esperava és el que va passar ahir. Una operació massiva de les forces de seguretat de l’Estat contra ciutadans pacífics i desarmats. Un bloody Sunday menys bloody però igualment eficaç en les seves repercussions. Perquè donava tota la raó al relat independentista sobre el feble esperit democràtic d’un Estat amb tics autoritaris, remetia directament al franquisme i la transició, que han estat un dels elements centrals de la campanya independentista (els cartells d’Òmnium, per exemple), i enviava una potentíssima senyal a l’exterior.

El mig es mou... però no tant

En el front intern, l’acció policial d’ahir (i les aparicions esperpèntiques del ministre de l’interior, la vicepresidenta i el president al llarg de la jornada) de segur que va moure simpaties cap al bloc independentista, a més de cohesionar-lo i atorgar-li la condició de víctima en una lluita desigual de David contra Goliat.

Ara bé, a la vista dels resultats proclamats pel govern de la Generalitat no sembla que aquest moviment hagi estat definitiu per modificar els equilibris en l’electorat català i donar a les tesis independentistes la majoria que pretenia.

Sense entrar en l’anàlisi de les xifres aportades per la Generalitat, tot sembla indicar que l’actuació desproporcionada de la policia ahir ha generat més un corrent de simpatia i suport tàcit que un veritable transvasament de suport explícit a l’independentisme d’una part dels ciutadans que conformen (conformaven) el tercer espai.

I ara què? Seguir, seguir, seguir...

Malgrat aquesta indefinició, el bloc independentista està compromès a continuar el full de ruta dibuixat en les lleis de desconnexió. Perquè no li queda altra sortida, ja que es va comprometre a “respectar” el resultat de la consulta. Seria inacceptable per a la seva gent que precisament ara (i amb les imatges de brutalitat policial d’ahir) el govern de la Generalitat s’aturés per demanar diàleg. L’única opció és continuar fins el final.

Per tant, aquesta setmana el govern emplaçarà el Parlament a assumir els resultats i declarar la independència de forma unilateral, el que molt probablement produirà una reacció per part del govern central, possiblement en forma d’anul·lació de l’autonomia (i detenció del president?).

La lògica de l’acció/reacció no s’aturarà després de l’1-O, perquè no s’ha produït un canvi significatiu en l’escenari que trenqui aquesta dinàmica. La bola segueix rodant muntanya avall sense control.

Hi ha gruix per a la DUI?

Aquesta és una de les incògnites que s’obren ara, i que els resultats d’ahir no esvaeixen. És evident (les dades ho diuen a totes les enquestes) que hi ha una grandíssima majoria que aposta per la sortida negociada al conflicte. També és bastant clar que prop de la meitat dels catalans voldria la independència. Però no està clar quants d’aquests estan d’acord amb una declaració unilateral.

Les paraules pesen, i de la mateixa manera que “referèndum” portava implícita una càrrega positiva de democràcia i expressió lliure la voluntat ciutadana, “unilateral” és un mot que, per a la majoria, conté una càrrega negativa. No serà fàcil fer passar la DUI pel Parlament, on poden reproduir-se les escenes de principis de setembre, que tan mal van fer al procés.

El sí és més plural del que sembla

És un error considerar els que ahir van votar sí com un bloc homogeni, sobretot per part dels dirigents independentistes. Ahir hi va haver un sí que vol la independència a qualsevol preu i un altre que no està disposat a pagar segons què. També hi ha votants que van optar pel sí com una manera d’obligar el govern central a asseure’s i pactar, ja sigui la independència o ja sigui una relació diferent entre Catalunya i Espanya.

És cert que les càrregues policials d’ahir van cohesionar aquest bloc, però no està clar que el pas següent compti amb tot el seu suport.

Per què ho fa tan malament el PP?

Del que va passar ahir, potser l’aspecte més xocant és la ceguera del govern central a l’hora de mesurar la reacció a l’acció policial, tant a Catalunya com de cara a l’exterior. Però és que probablement el PP no buscava millorar les seves taxes d’aprovació entre els electors catalans, sinó que perseguia un objectiu diferent.

Tot al llarg del conflicte català, des de fa més de deu anys, el PP ha tingut en el punt de mira un sol objectiu: el PSOE. I ahir no va ser diferent. La força desproporcionada desplegada ahir pels efectius policials buscava tallar qualsevol possibilitat als socialistes de poder conformar una majoria alternativa a la de PP-C’s al Congrés dels Diputats. Es tractava de lligar curt Sánchez.

El PSOE arraconat

Amb un escenari com el d’ahir, i el que s’espera en els propers dies, la direcció socialista va optar (altre cop) per la prudència i es va arrenglerar al costat del govern, amb alguna crítica per que no fos dit (no va ni demanar la dimissió del titular d’interior, que li hauria sortit gratis).

Possiblement anit Sánchez va deixar passar l’única oportunitat que tenia per distanciar-se de Rajoy i del PP, i és probable que ho pagui car. Ahir era el dia de l’audàcia, la que havia demostrat Sánchez quan va dimitir per donar la batalla interna (ahir precisament feia un any), però va preferir aparèixer com un home d’Estat.

El problema per a Sánchez és que amb una DUI damunt la taula, el seu marge de maniobra és possible que s’esvaeixi, i amb ell les seves opcions de bastir una alternativa al PP. Iglesias no es cansarà de disparar en aquesta direcció.

Cada cop hi ha menys marge

L’estretament del marge de maniobra no és un problema només per a Sánchez. Tots els dirigents polítics estan patint del mateix mal. Sembla com si tots haguessin entrat en un túnel que a cada pas es va fent més i més estret. A Rajoy, ja sigui per convicció (?) o per mandra, no li queda més remei que aplicar la línia dura. A Puigdemont tres quarts del mateix. Cap dels dos pot fer-se enrere, en part perquè han entregat la direcció estratègica a altres, que els van marcant les passes. A Junqueras, que en algun moment del procés podria semblar que tenia marge per explorar una via pròpia, també se li ha acabat el perímetre, i és probable que no pugui evitar un segon Junts pel Sí (i que s’ajorni sine die el seu somni de ser president).

Agendes ocultes

Hi ha més batalles dins de la batalla i hi ha més actors dels que apareixen a la foto. Els blocs enfrontats són menys blocs, ja que no tots els seus integrants juguen al mateix joc.

La pugna dins de l’independentisme entre pragmàtics i durs ha marcat bastantes fases del procés i és al fons d’algunes de les decisions que s’han anat prenent. De fet, la desconfiança entre ERC i el PDeCat és a l’origen de la deriva insurreccional del moviment independentista l’últim any, que ha donat la direcció efectiva a l’ANC, Òmnium i la CUP.

A Madrid també hi ha qui juga una guerra soterrada. Sembla evident que dins del govern hi ha diferents faccions, algunes amb una llarga trajectòria conspiradora, d’altres amb posicions de força des de les que impulsen una agenda que no és la de Rajoy (els jutges i fiscals, clarament). I també hi ha el factor humà, com sempre. Les petites batalletes o els llops solitaris, com el fiscal general de l’Estat, entestat a netejar el seu honor, “mancillado” pel Congrés.

El cant del cigne

L’opció per la línia dura d’ahir no es pot separar del que passa a Madrid. El sistema polític espanyol tal i com l’hem conegut des de 1978 ha entrat en fase terminal (de fet, està en temps de descompte des de 2014), i com succeeix en tots els casos com aquest, els durs han decidit evitar la caiguda, bo i apartant els febles o marcant-los la línia a seguir.

Qualsevol sistema que afronta la seva fase final pateix una deriva similar. Per tal de salvar el règim, aquest s’enroca, torna a les essències, s’encapsula, i fent-ho accelera la seva desintegració. És la “solución Arias” després de la mort de Carrero Blanco. Als sistemes els costa morir, i oposen una dura resistència al desenllaç. Són capaços de rebentar-ho tot abans de deixar-se anar.

Estem en aquesta fase. Allò d’ahir és el símptoma de la impotència del sistema del 78, quan ja no li queden més arguments que les porres per defensar-se. Trigarà més o trigarà menys, però el sistema polític espanyol està tocat de mort. La pregunta és quan de temps trigarà en morir i què s’endurà per endavant.