Paisatge després del cicle

Mitjana del % de vot dels partits guanyadors a les eleccions de cada cicle, 1977-2015

La convocatòria general del 20 de desembre ha posat fi a un cicle electoral trepidant, extenuant, de canvi profund d’alguns dels elements fonamentals dels sistemes polítics català i espanyol. Més enllà de si hi ha noves convocatòries en els propers mesos (un fruit més del canvi... i de la no adaptació als nous temps per part d’algunes forces), els elements del cicle estan fixats i ens permeten fer una ullada al que possiblement serà el nou paisatge polític dels propers anys a Catalunya.

No és un soufflé, és terra ferma

Perquè el primer que cal dir és que el que hem vist en les quatre eleccions del cicle està cridat a mantenir-se. No es desfarà, com si es tractés d’un malson o la borratxera d’uns electors irresponsables, fent tornar els antics equilibris del sistema polític dels anys noranta. No. Aquest ha estat el primer cicle d’una nova etapa (fins i tot, segons com, diríem que n’ha estat el segon), que tindrà, com totes, una certa vigència temporal. Vol dir que no hi haurà canvis? Evidentment que sí, però dins d’uns marges. Perquè els elements fonamentals, constitutius, d’aquesta nova etapa que hem observat en aquest cicle es mantindran com a regles rectores del funcionament en el nou període.

Tendència general

El cicle marca una tendència que no és ni catalana ni espanyola, sinó europea i mundial. És el final del recorregut del domini de la classe mitjana com a grup estructurador de la societat. El final d’un període de mig segle (des del final de la segona guerra mundial), políticament dominat per dues forces alhora antagòniques i complementàries: la socialdemocràcia i els democratacristians, en les seves diverses versions locals. És la fi de l’era de la televisió, un instrument d’estandardització i homologació de les societats occidentals, superada per internet i les plataformes multicanal.

En política, el pas de la televisió a internet és el pas dels electorats que opten entre dues grans forces “catch all” a l’electorat volàtil que tria entre desenes d’opcions en un escenari dominat pel soroll i la multiplicació d’altaveus. Un elector sotragat per l’esfondrament dels elements sòlids (estudis, treball, status, benestar) que els grans partits proveïen. La crisi d’aquests grans partits és la crisi de la classe mitjana, que és la crisi de l’estat del benestar, liquidat per la globalització financera i l’emancipació de les elits (un concepte que li vaig sentir dir a Isidre Molas quan encara érem al segle vint).

No és nou. La revolta contra l’establishment, contra aquest establishment que ja no proveeix seguretat a la classe mitjana, era a la base de l’elecció de Barack Obama a les primàries demòcrates de 2007 (abans de la crisi). I és el mateix foc que ha alimentat iniciatives tan allunyades entre si com Beppe Grillo, l’independentisme escocès o català (o el cors, que acaba de guanyar el govern de l’illa), la radicalització jihadista d’alguns joves francesos, angelsos o belgues, el vot al Front Nacional o a l’UKIP, l’accés al govern dels xenòfobs escandinaus, el paper lamentable dels governs europeus davant l’allau de refugiats, el soprasso de Siryza sobre el PASOK i del Partit Socialista sobre el socialdemòcrata a l’endreçada Holanda, l’emergència de Podemos, el triomf de les esquerres a les alcaldies de les principals ciutats espanyoles o el sorprenent (?) lideratge de Donald Trump a les primàries republicanes d’aquest any.

Tot això que sembla tan diferent té un mateix origen: la cerca de seguretat, de respostes, per part d’uns electors que han quedat a la intempèrie en un món nou i estrany. I aquestes seguretats i respostes no les busquen en les antigues forces, perquè senten que aquestes no han estat capaces de protegir-los. Així doncs, el nou món polític està dominat per un gran èxode d’electors des dels partits que han dominat l’escena cap a partits nous, amb posicions més extremes ja sigui en l’eix esquerra-dreta o en el de pertinença, o en ambdós (antieuropeus, nacionalistes, independentistes d’esquerra o dreta radical).

El mateix argument, actors diferents

En el cas català el cicle s’ha viscut en una constant sensació de vertigen. De fet, estem instal·lats en el vertigen des de fa tres anys (per no dir cinc), el que ve a demostrar altre cop que Catalunya és el laboratori del que després acaba passant a tota Espanya (com Barcelona és el laboratori del que després, més o menys, acaba ocorrent al conjunt de Catalunya).

Aquest vertigen de cavallets (o de sínia més aviat) crec que ens fa veure com una novetat absoluta allò que no és sinó una modificació superficial del que ha estat el mecanisme tradicional que ha mogut el vot català. En aquest sentit, el cicle ens deixa un escenari que només es diferencia del passat en els protagonistes, perquè els moviments profunds són pràcticament els mateixos. Com abans, els electors catalans voten diferent en funció del tipus d’elecció. Quan venen municipals, es vota en funció de les possibilitats de victòria de les opcions situades a esquerra i a dreta a cada municipi. En canvi, a les eleccions autonòmiques la part més important de l’electorat tria en funció de les relacions entre Catalunya i Espanya, mentre que a les generals es torna a imposar la lògica esquerra/dreta.

Certament, el cicle mostra una tendència a la polarització, amb posicions més dures per part de l’electorat (i dels partits), seguint la tendència mundial, associada a l’autisme (l’encapsulament) de les forces tradicionalment majoritàries. Però el mecanisme segueix sent el mateix. D’aquí les diferents majories. La major diferència respecte a cicles anteriors és als partits. Si abans municipals i generals les guanyava el PSC i les autonòmiques CiU, ara a les municipals hi ha un vot més repartit, a les generals guanya l’esquerra de En Comú Podem i a les autonòmiques els independentistes de Junts pel Sí.

Més coral, menys solistes

Un element de diferència d’aquest cicle és el major repartiment dels suports entre opcions diferents. És una tendència amb solera a Catalunya, de més de deu anys, però que en aquest cicle ha batut rècords. En són exemples tant la composició del parlament com la de molts consistoris i la dels diputats escollits a les últimes generals. Arreu s’imposa un major repartiment del vot. Prova d’això és el gràfic que encapçala aquest escrit. En aquest cicle electoral només el guanyador de les eleccions autonòmiques ha superat el 30% del vot vàlid. I això perquè no era un partit sinó l’agrupació de les dues forces més votades el 2012. A les generals, el guanyador (En Comú Podem, també una candidatura d’agregació de diferents organitzacions) no ha superat el 25%, i a les municipals (CiU) amb prou feines passa del 21% (deu punts menys que fa quatre anys).

El cicle marca l’ocàs de les grans majories d’un sol partit que havien estat la norma a Catalunya durant els vuitanta i noranta. L’escenari polític d’avui ja no té un dominador únic, només quan es formen coalicions (Junts pel Sí). S’imposa la negociació i el pacte (allò que els nostàlgics d’altres temps anomenen inestabilitat).

Els itineraris de vot i les fronteres poroses

La disponibilitat de forces i el canvi de l’eix principal en funció del tipus d’elecció fa que els salts dels electors entre partits sigui un dels elements fonamentals de la Catalunya política des de 1977. Ho eren abans i ho són ara. La diferència és que ara són més i més diversos. En el “món d’ahir” els itineraris principals de vot es donaven entre les dues forces dominants (CiU i PSC) i l’abstenció, i donaven forma als dos mecanismes d’explicació del vot català: el vot dual i l’abstenció diferencial.

Ara seguim tenint una porció important de vot volàtil, és possible que siguin més que abans, però el més nou és que trien entre un ventall més ample de partits. Així, tenim electors que han votat Colau a les municipals, Arrimadas a les autonòmiques i Domènech a les generals; o PSC, la CUP i ERC; o CiU, C’s i PP...

Hem passat d’un grup bastant “controlable” de vot volàtil a un festival d’itineraris de vot entre les més diverses opcions electorals en funció del tipus d’eleccions, que no segueixen els paràmetres clàssics. El votant ha diversificat les seves trajectòries entre opcions diferents, dibuixant itineraris complexos, no aptes per a simplificadors i simplistes.

Les Catalunyes electorals

Tanmateix, aquest moviment entre opcions en funció de l’elecció que se celebra segueix una certa lògica, de manera que quan veiem els resultats dels partits en el territori ens apareixen pràcticament els mateixos “països electorals” descrits per Josep Maria Vallès a principis dels vuitanta. La diferència altre cop és als partits, a l’ampliació del ventall d’opcions a disposició de l’elector.

Així, a la Catalunya interior que senyorejava CiU hi han establert el quarter general ERC (de fa temps) i les CUP. A la metropolitana, la taca vermella del PSC s’ha acolorit del taronja de C’s i del morat d’En Comú Podem, en funció de quin sigui l’eix dominant. A l’Ebre segueix havent-hi vot al PP, però també hi ha aparegut C’s, i ERC li ha pres la cartera a CiU en més d’un municipi. L’únic espai que sembla nou (perquè és veritablement nou) és a la segona corona barcelonina (el nou Ohio català), on hi ha un veritable melting pot electoral, que lliga amb la barreja de vells residents i noves incorporacions (entre aquestes, fills i filles de la metropolitana que no encaixen amb els patrons clàssics de definició política).

Sorpresa! Catalunya és complexa

De tot plegat se’n deriva una constatació: electoralment Catalunya és un país complex. O millor hauríem de dir que Catalunya segueix sent un país complex. Perquè sempre ho ha estat, i el més probable és que ho segueixi sent. Catalunya era complexa abans i ho és ara. La diferència és que els ingredients d’aquesta complexitat han canviat, però el fons de la recepta (el brou) és el mateix de sempre.

No hauria de sorprendre gaire aquest moviment. D’una banda, el compost humà de l’electorat català és molt diferent del dels noranta. En els últims vint anys s’han incorporat a la vida política els nascuts en democràcia i els del “baby boom” s’han fet grans, han tingut fills, s’han entrampat amb hipoteques i veuen perillar el seu estatus social malgrat ser la primera generació universitària. D’altra banda, la generació que va fer la transició va passant. D’aquí que la pulsió de canvi vagi guanyant terreny.

I no només és això. És més senzill. El pas del temps modifica les coses. Millor dit, l’acumulació del temps, la combinació d’aprenentatge i degradació. Portem casi quaranta anys d’un sistema que no ha patit grans modificacions i que ha mostrat totes les imperfeccions i les arrugues. És la corrupció, però també el rovell de les organitzacions que han dominat l’escenari. Afortunadament, el sistema democràtic permet la seva pròpia regeneració. I aquí és on som.

Dues consideracions finals. Primera, la Catalunya d’avui és tan comprensible com la d’ahir. Hi ha qui tendeix a confondre la novetat amb la incertesa (de vegades, interessadament) i és un error. El cicle de 2015 no ha estat una disbauxa, sinó que ha seguit un patró, diferent (i tampoc ni tant) del previ, però un patró al cap i a la fi. I com tot patró es pot estudiar i analitzar.

La segona consideració. Hi ha qui confon novetat amb inestabilitat (potser interessadament també), com si el resultat del cicle portés indefectiblement a una incapacitat d’assentar les institucions. D’aquí algunes de les interpretacions sobre la necessitat de convocar noves eleccions (a Catalunya, a Espanya), que poguessin “restituir” l’estabilitat perduda.

Pensar així és propi d’esperits conservadors temorosos dels canvis, ja sigui per enyorança del passat o simplement per interès, perquè aquest passat els proporcionava posicions avantatjoses. Hi ha qui voldria que el cicle de 2015 només fos un parèntesi, després del qual tot tornaria a ser com era, tornarien els “vells bons temps” de les majories monopartidistes i de la “lottizzazione” de les institucions públiques. Malauradament per a ells, no sembla que les coses hagin de ser així (ni que es repetissin les eleccions ad infinitum). Som en un nou escenari, vulguin o no. Adapt or die.

20D: apunts de campanya

PP

Abans de començar la campanya, els populars comptaven amb sis milions de votants fidels i, el que és més important, amb un avantatge sobre el PSOE entre un i dos milions de vots. Evidentment, sis milions de vot decidit per al PP signifiquen una pèrdua tremenda de suport respecte de les eleccions de 2011, però són un coixí suficient per plantejar una campanya al ralentí, que tingui com a objectiu principal  quedar primers. Simple. Per fer-ho, el PP s'ha dedicat a evitar riscos, esquivar perills i arribar al 20D sense sobresalts.

El disseny de la campanya ha estat mil·limetrat, marca de la casa. Els arguments principals han estat manllevats de la campanya portuguesa (“ens van deixar un país destrossat i l’hem aconseguit arreglar”, "anem per bon camí, no ho espatllem"), en tot moment s’ha intentat protegir un Rajoy que durant el seu mandat ha batut tots els rècords d’impopularitat, i s’ha evitat parlar de la corrupció, la criptonita dels populars, apartant dels focus a personatges nocius com Bárcenas o els de la Gürtel.

Les enquestes mostren l’efectivitat del plantejament del PP: el seu vot no s’ha mogut ni un mil·límetre, no ha crescut però no ha baixat, i la distància amb els socialistes, que li posa a l'abast el seu objectiu de ser primera força, s’ha mantingut inalterable (1,6 milions d’avantatge mitjà en les enquestes publicades des d’octubre).

L’únic moment de perill per al PP va tenir lloc al debat cara a cara amb Sánchez, l’únic al que va accedir a anar Rajoy. El candidat socialista va utilitzar la criptonita a fons i Rajoy es va equivocar enganxant-s’hi, el que va fer reflotar la corrupció com a argument de campanya (cosa que fins el moment els populars havien controlat, fins i tot fent dimitir l’ambaixador a l’Índia). Tanmateix, segons el tracking andorrà l’episodi no ha servit per retallar l’avantatge del PP.

Una altra cosa és l’escenari post 20D. En principi el PP serà el partit més votat i el que tindrà més escons al Congrés, però li serà molt complicat configurar una majoria no ja estable sinó una majoria per a la investidura. Els últims sondeigs, amb la baixada de C’s, anuncien la necessitat d’un pacte a tres. Aquí s’obre la possibilitat certa que el PP hagi de sacrificar Rajoy. Les travesses estan obertes entre els meninos i el “club de la gaita” (no cal ser diputat per ser president del govern).

PSOE

A diferència dels populars, els socialistes no es podien permetre una campanya de manteniment, ja que sortien clarament per darrere. El PSOE només manté quatre dels sis milions de vots obtinguts el 2011. L’objectiu de la campanya era créixer, sumar suports. El problema per al PSOE era que partia d’una situació a la defensiva, ja que el seu espai estava amenaçat des de l’esquerra (Podemos) i des del centre (C’s).

L’elecció de Pedro Sánchez aparentment havia servit per assegurar l’espai que li havia quedat al PSOE després de perdre suport els dos primers anys de la legislatura (el període de pròrroga de Rubalcaba després de la derrota de 2011), però no havia aconseguit créixer (i reduir l’avantatge del PP) més enllà de l’activació de part del vot un cop començat el cicle electoral (sobretot a partir de les andaluses).

El problema de Sánchez aquesta campanya ha estat, d’una banda, l’estratègia del PP d'esquivar qualsevol cos a cos. Només el debat cara a cara amb Rajoy li ha donat al líder socialista la possibilitat de presentar-se com alternativa al PP. Està per veure si l’episodi només ha servit per revitalitzar els que ja estaven convençuts o li ha permès guanyar suports entre els que dubten entre votar PSOE o PP (1,3 milions segons el preelectoral del CIS).

De l’altra banda, la pressió a la que l’han sotmès els partits nous (sobretot Podemos), amb l’assimilació del PSOE amb el PP i el plantejament de les eleccions com un duel entre els “vells” i els “nous” partits, ha impedit als socialistes de convèncer una part important del seu vot tradicional de l’esquerra i el centreesquerra que ells són l’única alternativa real als populars. Sobre aquest front ha jugat Podemos.

Sánchez necessita guanyar aquestes eleccions per afermar la seva posició com a líder del PSOE. Si el 20D no guanya, li podrien moure la cadira. Si el resultat del PSOE és molt dolent podria passar la mateixa nit de diumenge, si no ho és tant podrien esperar a la negociació de pactes al nou Congrés.

C’s

El perill per a C’s en aquesta campanya era l’assimilació amb el PP. Els de Rivera han pivotat la seva estratègia sobre la distinció vell/nou evitant en tot moment decantar-se entre PSOE i PP. D’aquí el rendiment que han tret al suport a Susana Díaz a Andalusia, que mostraven cada cop que algú (des del PSOE generalment) els volia presentar com el “nou PP”.

Aquest equilibri entre dreta i esquerra s’ha trencat en algun moment de la campanya, sobretot amb la polèmica sobre la violència masclista, que C’s no va saber aturar i que els va situar a la dreta. No els ha ajudat tampoc l’oferta de pacte estable feta per Rajoy ahir, ni que Catalunya no hagi estat un element important en la campanya, que el PP no ha utilitzat precisament perquè afavoria C’s.

A C’s li ha passat una mica el que va passar amb Podemos fa un any: han començat a rebre atacs i s’ha esvaït part del seu atractiu com a força sense cap taca. El problema per als de Rivera és que això ha succeït enmig de la campanya, sense possibilitat de recuperació , i possiblement sigui això el que assenyalin les últimes enquestes.

El problema de C’s és el mateix que va tenir Podemos a les andaluses: les expectatives. Durant la primera part de la campanya als de Rivera se’ls vaticinava que podrien arribar a desplaçar el PSOE del segon lloc. Si finalment acaben tercers empatats amb Podemos o fins i tot quarts, tindran problemes de gestió del resultat. Només els salvaria (i a mitges) ser la primera força a Catalunya.

L’autèntica prova de foc per a C’s vindrà després de les eleccions, ja que totes les enquestes l’assenyalen com la parella de ball ideal en qualsevol pacte de legislatura. Els de Rivera poden trobar consol en la desgràcia, ja que l’aritmètica pot obligar a un pacte a tres, on el paper de C’s quedaria més diluït.

Podemos

Van començar la campanya a remolc perquè totes les enquestes els pronosticaven una clara tendència a la baixa. De fet en un any Podemos havia passat de ser l’estrella rutilant de la política espanyola a ser pràcticament uns empestats. Però han sabut trobar una estratègia clara i coherent (els dos elements fonamentals en una campanya electoral): ha apuntat directament a la bossa de vot més nombrosa i més despistada, els exvotants socialistes.

La campanya dels d'Iglesias s’ha basat en reforçar els dubtes dels electors que havien votat PSOE abans de la desfeta de 2011. D’aquí els recordatoris constants a les suposades incoherències dels socialistes i l’apel·lació a l’esperit dels governs dels vuitanta, com si Podemos en fos hereu. Aquesta estratègia de seducció (només alterada per alguna sortida de to, com la de Colau i els socialistes “criminals”) té com a objectiu els dos milions de votants que dubten entre Podemos, PSOE i IU.

El principal risc per a Podemos era el mecanisme del “vot útil” que el PSOE ha intentat durant la campanya, i que no sembla haver funcionat. En primer lloc, perquè no es percep la possibilitat que el PSOE pugui guanyar les eleccions, i en segon lloc perquè en una part important del vot d'esquerres ha prevalgut la distinció entre vells i nous, introduïda per Podemos, que associa PSOE i PP (precisament el binomi que Sánchez va intentar trencar amb el seu atac a Rajoy en el cara a cara).

De tots els partits, Podemos és potser el que té millor panorama postelectoral. En primer lloc perquè no sembla ser que hagi de patir per la gestió de les expectatives, sinó tot el contrari. I després, perquè no serà clau en cap dels escenaris d’entesa que prefiguren les enquestes (a no ser un escenari en el que Pedro Sánchez intenti ser investit amb el suport de C’s i Podemos). Fins i tot en el cas que s’iniciï un procés de reforma constitucional, Podemos podria jugar a ser l’outsider (i quedant a l’espera d’una patinada del PSOE que li posi en safata el centreesquerra).

IU i UPyD

Les ventafocs de la campanya, expulsades per l’aparició de Podemos i C’s. Actuen sota radar, de manera que són difícilment detectables i el seu resultat és incert. Menys incert el d’UPyD, l’espai de la qual ha estat conquerit per C’s completament (no només l’espai electoral sinó també bona part dels quadres). IU sembla que ha aconseguit salvar un vot fidel que li permetrà tenir presència al Congrés i, per tant, certa visibilitat, tot i que la seva aspiració de ser “la CUP” de la propera legislatura sembla llunyana.

DiL

La pedra a la sabata de la campanya de CDC ha estat la no consecució d’un acord amb les CUP per a la investidura de Mas i la formació d’un nou govern independentista. Així, la campanya formal de DiL ha tingut un perfil baix, amb el lligam amb el 27S com a element predominant, que volia convèncer els que ja havien votat JxSí que votessin DiL com la seva seqüela lògica. La campanya “de debò” ha estat la permanent filtració sobre les negociacions amb la CUP i la proximitat d’un acord per a la investidura de Mas i la formació de govern. L’objectiu d’aquesta campanya paral·lela era el votant fidel de CDC que es podria veure desencoratjat per l’evolució dels esdeveniments després del 27S.

ERC

L’objectiu dels republicans en aquesta campanya ha estat la d’esdevenir la primera força del bloc independentista. És per això que van forçar la presentació de llistes separades amb CDC. El 20D havia de servir per dilucidar l’equilibri de forces entre ambdós. Si ERC aconseguia superar DiL refermaria l’escenari de les europees de fa un any, de manera que es cobraria el fet de ser la primera força de l’independentisme en la configuració del nou govern de la Generalitat, no tant en l’aspecte formal (hores d’ara les conselleries estan repartides), sinó en l’informal, molt més determinant.

Per assolir el seu objectiu, a ERC només li calia mantenir el seu vot del 27S i atraure alguns descontents de CDC i alguns pragmàtics de la CUP. En un escenari de forta fragmentació com el previst, es pot ser primera força amb només el 20% dels vots, el que permet als partits adoptar una estratègia conservadora. Lluny d’això, ERC ha escollit el risc i és possible que la cabriola de presentar un cap de llista com Gabriel Rufián li passi comptes diumenge. L’elecció de Rufián podria acabar despistant el vot proper a ERC sense aportar-li aquella porció de vot a la que sembla apel·lar la candidatura (castellanoparlant, metropolità). Si això acabés sent així, ERC haurà perdut una oportunitat d’or per superar CDC i condicionar l’escenari post 20D a Catalunya.

El Front Nacional, una moda europea

El diumenge 6 de desembre, al primer torn de les eleccions regionals a França, el partit més votat fou el Front Nacional. La notícia podria semblar una anècdota si no fos que a les europees de fa un any el FN ja fou la força més votada. Certament, ambdues eleccions conviden poc a la participació. A les regionals una mica menys de la meitat dels inscrits, a les europees el 42%. Però la tendència és sòlida i ve de lluny. En totes les eleccions, siguin del tipus que siguin, el FN ha doblat el vot entre el cicle 2007-10 i el cicle 2012-15 (a les europees l’ha triplicat). Això sol ja hauria de valer per encendre les alarmes i no tirar mà de l'arsenal d'excuses habitual, però hi ha elements “qualitatius” que ens fan un dibuix complex del nou vot al FN i que ens estan parlant d’un canvi profund de la configuració de l’escenari polític, que no només val per a França.

El vot del FN en aquestes eleccions regionals no és el vot de la dreta tradicional, no ocupa els seus espais, no copia el seu mapa d’assentament. La implantació del FN no es produeix a les àrees típiques del vot conservador (massís central, Aquitània, Normandia, Alsàcia i Lorena), sinó que arrela en algunes àrees on tradicionalment hi ha hagut un fort vot a l’esquerra (l’exemple palmari: el desindustrialitzat Nord Pas de Calais). El FN s’implanta tant a la França d’esquerra com a la de dreta. Per què? Doncs perquè “al mercat” hi ha vot d’esquerra i de dreta, vot dels gaullistes i dels socialistes. Són els votants moderats de principis de segle que s’han trobat a la intempèrie amb l’esclat de la crisi econòmica, i que no han trobat en les seves antigues fidelitats una resposta a la seva situació de desempara, de precarietat, una resposta que sigui alternativa a la que se’ls ha ofert durant els últims anys (devaluació salarial, retallades de drets socials i esperar que la “recuperació” els arribi) i que no els ha convençut.

Aquest és un vot a la recerca d’aixopluc, de protecció, front a una tempesta que amenaça amb arrabassar-los els elements de seguretat que els proporcionava l’Estat social previ a la crisi (pensions, educació de qualitat, treball digne). I aquesta protecció ja no l’ofereixen les forces “centrals”, ni la dreta tradicional ni un PS que s’ha vist arrossegat per la manca d’alternativa a un neoliberalisme que continua sent hegemònic malgrat la crisi. Així doncs, l’antic votant dels partits majoritaris, deixat a la intempèrie, troba aixopluc en el discurs del FN, en la retòrica de la renacionalització, del retorn de la sobirania, de l’antieuropeisme, o en el de la seguretat, el dels “francesos primer”, que assenyala la immigració com la principal culpable de la situació (ja sigui per la competència pel treball o per les polítiques socials, o pel terrorisme d’arrel jihadista).

La clau que mou els votants francesos en aquest cicle és la protecció, sentir-se protegit davant d’un món inhòspit i perillós. D’aquí el retorn a les “àrees de confort”, que són els vells conceptes sòlids d’abans de la revolució industrial (la nació, la sang, la religió) i no les classes socials, esvaïdes en l’ evolució “líquida” dels últims trenta anys. La tempesta de la crisi global ha deixat al caire del precipici la part més feble de la classe mitjana, els hereus ascendits de la vella classe treballadora, amb estudis però abocats a feines en precari, sense seguretat social ni perspectives de millora, sinó tot el contrari. Aquesta sembla ser la nova base del FN, jove, emprenyada, temorosa, cansada, que se sent tractada injustament i que busca un culpable a la seva situació. I a aquest votant el FN li proporciona culpables (les elits, els immigrants) i un refugi segur (la França només per als francesos).

Si mirem a qualsevol país d’Europa ens trobem un quadre similar: una fracció de la societat que es despenja i uns partits “centrals” que són incapaços de donar-hi resposta (alguns perquè no volen, els altres perquè simplement no en saben). De resultes, l’emergència d’un vot de trencament amb un establishment que no sap donar resposta, que no ofereix protecció, aixopluc. No només passa a l'Est (a Hongria, a Polònia, on l’esquerra ha desaparegut del parlament). Passa a Dinamarca o Finlàndia, on governen els ultres, passa a Alemanya amb AfD i Pegida, passa al Regne Unit amb el referèndum europeu instigat per l'UKIP. Passa a Escòcia, on el laboristes han estat escombrats, o a Catalunya. O a Espanya. Algú se sorprèn del que pot passar el 20D? Algú se sorprèn que el PP parli en els seus anuncis d’una Espanya “segura y unida”? Protecció, aixopluc, refugi, retorn a les essències, a allò que és sòlid. Una tendència europea.

Grans paraules al servei de petits interessos

La política d'avui, aquí i arreu, no té base, no s’aguanta sobre un pilar sòlid, no té un projecte al que aferrar-se. Només és gest i teatre i només persegueix seguir, sense més, sense plantejar-se més objectiu que el mantenir-se. Però per fer-ho es val com mai de l'èpica, de la grandiloqüència i de plantejaments maximalistes. És la paradoxa dels nostres temps, de la política impotent, que no pot fer res, i per a què no se li descobreixi el truc fa el fatxendeja, crida i gesticula sense parar. Precisament perquè no té res a fer, precisament perquè les seves accions (o no-accions) no tenen conseqüències, són només fum, retòrica buida.

Portem tres anys de procés i seguim allà on érem. No ens hem mogut ni un pam, per molt que diguin els exegetes del procés. La pressa i els interessos inconfessables malmetran el projecte independentista. Perquè és veritat que el temps juga a favor de la causa per la independència. El relleu generacional dels vells pels més joves du a un increment lent però constant (tectònic, com diria el mestre Molas) del pes de l’opció independentista, però a la majoria no s'hi ha arribat ara, com es va veure el 27s. La independència avui no compta amb la majoria... encara.

Però els actors del drama tenen pressa. Uns perquè creuen que mai no es tornarà a produir una conjuntura tan favorable com l’actual. Altres perquè volen salvar-se (és a dir, salvar els càrrecs i la posició). Tots tenen pressa. Però la pressa combina malament amb els processos polítics de llarg abast, que requereixen temps i paciència, molta paciència. I això és el que no tenen alguns. I això és el que, a la llarga, pot acabar malbaratant el procés i fent que la independència sigui impossible (com a mínim per a aquesta generació). Alguns dels líders del moviment independentista s’haurien de preguntar si no li estan fent un mal a aquest moviment, si no l’estan menant a un carreró sense sortida precisament perquè volen ser ells els protagonistes del fet, volen ser ells els que pugin al balcó per proclamar la república catalana. El moviment independentista ha crescut molt, s’ha fet fort i és l’actor polític hores d’ara més important del país (perquè és dels únics que té un projecte polític), però encara no és majoria. Encara no. Segurament més endavant. Segurament en uns deu anys, quan l’imparable moviment tectònic del relleu generacional venci l'equilibri de la balança social. Ara encara som al moment de construir, d’acumular forces, de fer camí. Ítaca encara queda lluny.

Però hi ha pressa. En part perquè es vol aprofitar el moment, perquè se suposa que part del suport a la independència podria perdre’s en una situació menys favorable (els independentistes donant suport a la teoria del soufflé?). Ara hi ha pressa. Una pressa que no obeeix al projecte sinó a la conjuntura, als interessos, a la batalleta d'uns i altres, a la politiqueria. I això afebleix el projecte i el pot portar al fracàs. Es declara solemnement la insubordinació de les institucions catalanes per un simple joc tàctic, per veure fins on pensen arribar els convergents per apuntalar Mas a la poltrona de president. Tan simple, tan estúpid, tan misèrrim com això. Sembla que els dirigents de les CUP han oblidat el que van dir la nit el 27s, que el plebiscit s'havia perdut i que calia perseverar. Una declaració valenta i coherent, que ara s'arracona per jugar a curt. Darrera de la solemne declaració que volen que  aprovi el nou Parlament (retòrica, teatre, gestualitat exagerada d’actors de la vella escola) no hi ha un projecte, no hi ha una idea. Hi ha un trumfo, una jugada, un “órdago” per fer-li suar a Mas la investidura. Un guant que Mas recull sol·lícit perquè li assegura que ell continuarà sent president i que CDC no saltarà en mil bocins, com a bon partit de govern.

CDC no té cap interès a desobeir. No és al seu ADN, per molt que diguin que ara han canviat i que ara sí que "van a totes". La declaració solemne d'insubordinació és el peatge que cal pagar, i CDC fa i farà el que sigui per aconseguir la investidura de Mas (és a dir, per mantenir-se al govern, encara que sigui regalant-ne la meitat a ERC). Si per fer-ho cal acceptar el que diguin les CUP, s’accepta. I si per fer-ho cal anar amb mocador palestí i sandàlies, s’hi va. L’objectiu, l’únic objectiu, es mantenir el govern. Aquest és el sol déu de la seva religió. I per acontentar-lo es fan les ofrenes que calguin i es balla la dansa que toca. L’hemeroteca n’és plena. El mateix Mas va amenaçar amb fer saltar la negociació de l’estatut per l’esment del president Maragall (visionari, com sempre) del 3%. I el mateix Mas va pactar amb Zapatero la reforma estatutària posant-li com a única condició la defenestració de Maragall, per aclarir-li el camí de retorn a la Generalitat. Què no faria ara per assegurar-se la investidura?

Assegurar el govern, aquest és l’objectiu darrere de les grans paraules. Per fer-ho es farà el que calgui. Assegurar el govern i després ja es veurà, perquè a CDC saben molt bé que la vida dóna moltes voltes i ara ets aquí i demà qui sap. L’únic important és aguantar al govern, perquè des del govern es té força i es manté la centralitat, es distribueix el joc. Per a què? Per tenir aixopluc, per aguantar, seguint la màxima d'Andreotti (l'autèntic profeta del pujolisme) que el poder desgasta a qui no el té. Ser al govern per continuar sent imprescindible pels uns i els altres. Fora del govern, CDC no és res i queda totalment exposada als processos judicials que havia aconseguit trampejar, però que ara se li van acumulant i que se li acosten perillosament al moll de l'os.

El govern és el salconduit de CDC per continuar sent l'amo del joc, la banca del casino. Per dir als empresaris que si no hi ets tu vindran els altres i són pitjors. Dir a Espanya que si no hi ets, l’alternativa són les CUP i el desgovern. Dir a les CUP que si no hi ets tot l’envelat se’n va a norris. Intercanviar favors, ser la peça imprescindible del puzle, el node per on passa tot. I així assegurar-se l'endemà, sigui quin sigui. A la república catalana, a la reforma constitucional, al nou país o al vell, amb les CUP o amb Foment, però ser-hi (i fer que t’ho perdonin tot).

Catalunya s’endinsa una mica més en el carreró sense sortida de la retòrica buida a compte d’una independència sense prou suport, pel sol fet que Mas i els seus aspiren al blindatge que els donaria el govern. Alta política de baixos interessos. Quan més petit l’objectiu, més grans les paraules, més histriònic el gest. El problema és que darrere hi anem tots, hostatges entusiastes o rebecs, obligada comparsa d’un partit empetitit, triturat, investigat, en plena fugida cap a no se sap on.

El mal necessari

La imputació de Mas, Rigau i Ortega per la consulta del 9N és una acció política, no judicial. Per tant, és una acció que busca rèdits polítics, és a dir electorals. Al PP fa temps que se li en fum utilitzar les institucions de l’Estat per als seus interessos, malgrat que això acabi perjudicant la legitimitat d’aquestes institucions. Ho vam veure amb la utilització del Tribunal Constitucional durant el llarguíssim procés contra l’estatut, origen de l’actual situació política a Catalunya.

En aquell procés demencial ja es va veure que els populars no tenien cap mania en retorçar la legalitat (que diuen defensar) per assolir els seus objectius. Llavors, l’objectiu era tornar al poder, ara l’objectiu és mantenir-s’hi. Tan senzill com això. Qui hi busqui més interpretacions no entén la lògica del PP. Els conservadors es guien segons la interpretació més crua de Maquiavel: fer el que sigui per conquerir el poder i mantenir-lo. Ras i curt. Per fer-ho, tot val. Rebentar els equilibris entre els poders de l’Estat, legislar “ad hoc”, incendiar Catalunya, manipular, fer servir com peons a jutges, fiscals i inspector d’hisenda. Els cadàvers que van quedant a la cuneta del seu gloriós camí són simples víctimes col·laterals, sacrificades a favor d’un únic objectiu: el poder.

Catalunya ha estat una peça preuada d’aquesta estratègia, però crec que ens equivoquem si llegim les accions del PP en lògica catalana. Tenen lògica estatal. El PP fa temps que ha abandonat electoralment Catalunya. No els interessa. No hi guanyaran vots, però sí que els és útil per als seus propòsits. No tant per guanyar vots a la resta d’Espanya (que també), sinó per evitar que el seu principal rival els guanyi.

Al PP fa temps que van entendre que Catalunya és la clau de les victòries socialistes a les eleccions generals. Andalusia es dóna per descomptada, però Catalunya aporta (aportava?) el plus que els cal als socialistes per avançar els populars en el còmput final. La victòria mínima d’Aznar el 1996 no s’explica sense els vuit-cents mil vots d’avantatge de González a Catalunya (que van deixar el milió i escaig d’avantatge d’Aznar en uns pírrics dos-cents mil), i la segona victòria de Zapatero el 2008 es deu única i exclusivament al vot català (el milió d’avantatge del PSC sobre el PP, que va donar la volta a l’avantatge popular a la resta de l’Estat).

Diferencial de vot entre PSOE/PSC i PP a Catalunya, Espanya sense Catalunya i el total d'Espanya

Eleccions generals 1993-2011 (en xifres absolutes)

De fet, no és nou. El 1999, és a dir fa setze anys, en un estudi d’Isidre Molas i un servidor, concloíem que el diferencial de vot socialista entre les eleccions autonòmiques i les generals es devia principalment al suport dels electors catalanistes al PSC en les segones eleccions. És a dir, en aquell paper explicaven que el vot dels socialistes a les eleccions generals era més catalanista que el vot de les autonòmiques, on el PSC s’enfrontava a una força clarament espanyolista i de dreta. El 1996 González salva el resultat del PSOE de la catàstrofe precisament pel suport del vot catalanista, com tres anys abans el vot d’aquest sector li salva la presidència (a Catalunya els socialistes tripliquen l’avantatge sobre el PP respecte de la resta d’Espanya). I el mateix succeeix el 2008 (amb l’estatut ja al TC) amb Zapatero.

Sembla evident que a Génova van entendre perfectament el paper cabdal del vot catalanista en les victòries socialistes a les eleccions generals (sembla evident també que a Ferraz no ho van entendre, i sembla que encara no ho han entès). Així, la utilització del Constitucional per carregar-se l’estatut tenia un objectiu polític evident: tallar el suport del vot catalanista al PSOE en unes noves eleccions generals. És a dir, evitar situacions com les de 1993, 1996 i 2008, quan el catalanisme havia salvat el resultat socialista. Evidentment, el PP tenia altres motius per sentenciar l’estatut, però sospito que el principal fou aquest.

I seguint aquesta lògica tan utilitarista es pot entendre que el govern Rajoy insisteixi a mantenir viu el “problema català”amb la impugnació del president Mas i projectar-lo fins al 20-D. No és tant que el PP aconsegueixi guanyar vots amb el tema (que també), sinó que evita que els socialistes puguin plantejar les eleccions en base a la divisòria esquerra-dreta, PSOE-PP, Sánchez-Rajoy, que els és més favorable... sobretot a Catalunya.

La tàctica de Rajoy parteix de dues idees simples però òbvies: primer, qui guanyi el 20-D governarà, i segon, el PSOE no podrà guanyar sense el vot català. Simple i evident. La disputa d’aquestes eleccions està en quin partit (si PSOE o PP) quedarà primer. Tothom coincideix que cap partit tindrà majoria absoluta, però és evident que no és concebible que el que quedi segon pugui desplaçar el primer, malgrat que compti amb els suports necessaris. La cultura política espanyola no està preparada per un escenari d’aquest tipus. Pot donar-se (i de fet s’ha donat) a nivell municipal o autonòmic, però no es donarà a nivell estatal. No encara. Per tant, el que quedi primer, governarà (ja veurem amb quins suports i ja veurem qui encapçalarà el govern). Així doncs, la clau d’aquestes eleccions serà quedar primer.

I aquí és on entra Catalunya. Els socialistes no poden eixugar l’avantatge del PP a la resta de l’Estat sense comptar amb un bon resultat a Catalunya, és a dir, sense comptar amb el suport d’una part significativa del vot catalanista, que continua sent la majoria electoral del país. I aquest vot no optarà per les llistes socialistes si segueix viva la confrontació sobre la independència, perquè precisament des de fa cinc anys (des de la sentència del TC) bona part d’aquest vot ha anat evolucionant cap a posicions independentistes o properes a l’independentisme, com es va veure el 27-S.

D’aquí que a Rajoy li convingui mantenir viu el debat. No tant perquè amb aquesta tàctica el PP aconsegueix molts vots a la resta d’Espanya (que sí, però no seran suficients per compensar les pèrdues), sinó perquè evita que el PSC torni a aconseguir penetrar en l’electorat catalanista, i compensi l’avantatge que el PP aconseguirà al conjunt de l’Estat.

Evidentment, l’estratègia popular no està exempta de riscos. D’una banda, obre la porta a C’s, que és el gran beneficiat de la mobilització del “no” (com es va veure el 27-S), però a Rajoy no l’importa que els de Rivera tinguin una posició forta al Congrés dels Diputats. De fet, els pot ser útil per al a governació futura. L’interès primer del PP és superar al PSOE, després ja es veurà.

Un altre risc de la tàctica popular és enquistar el “problema català”, però ja fa temps que això al PP no importa gaire. Fins i tot, les conseqüències de la impugnació de Mas poden tenir una derivada interessant per a Rajoy. La metamorfosi del president des del número quatre de la llista de Junts pel Sí al martiri patriòtic posa pressió a les CUP per investir Mas, i a Rajoy al final sempre li interessarà més tenir a Palau un Mas reforçat que un Mas en mans de les CUP. Pel que pugui venir després del 20-D.

Apunts a dos dies del 27s

A la recta final d’una de les eleccions al Parlament més emocionants i estranyes (per bé que ens hauríem d’acostumar a eleccions “estranyes”, perquè possiblement siguin la norma a partir d’ara), les estimacions de les enquestes publicades aquest mes ens deixen damunt la taula alguns elements dignes d’anàlisi. Certament, en un escenari convuls i incert les estimacions de vot són més arriscades que mai, però també és cert que no tenim cap altre instrument de mesura. De manera que a mig camí entre la credulitat absoluta i les teories conspiranoiques, apuntem algunes claus de la “foto finish” d’aquesta campanya.

Fracàs de les apostes estratègiques

Aquesta convocatòria electoral està marcada pels canvis en l’oferta partidista. Per primer cop, opcions tradicionals no es presenten com a tals. A les taules electorals els votants no trobaran les paperetes de CiU, ni d’ERC, ni d’ICV. Al seu lloc, hi hauran llistes d’agregació, que tenen com a propòsit ampliar l’espai de suport tradicional d’aquestes opcions.

Ara bé, aquestes propostes no semblen haver funcionat. Segons totes les enquestes, Junts pel Sí obtindrà un resultat per sota de l’aconseguit conjuntament per CiU i ERC el 2012 (fins i tot si considerem l’estimació de vot a Unió, que en aquestes eleccions es presenta en solitari). L’aposta d’un gran moviment que aglutini tot l’independentisme en una sola candidatura no sembla que funcioni (en part perquè, com ja va passar a les municipals, les CUP se n’emporten una porció important).

Tampoc no sembla acabar de rutllar l’aposta de l’esquerra de reproduir a Catalunya l’èxit aconseguit per Barcelona en Comú a les municipals. Segons totes les enquestes, Catalunya sí que es pot només aconseguirà afegir un petit percentatge al vot d’ICV-EUiA de fa tres anys. Magra pesca per un combinat que inclou Podemos i aspirava a ser de lluny la primera força de l’esquerra no independentista.

Tampoc sembla que funcioni l’aposta del PP per Albiol. La seva elecció com a cap de llista i la tria per una línia dura de confrontació no sembla haver aturat l’hemorràgia de vot popular cap a C’s, que les enquestes situen a l’entorn del 40% del vot al PP de 2012. L’aposta Albiol no ha acabat de funcionar, segons tots els sondeigs.

En canvi, les enquestes apunten a un notable creixement d’aquelles opcions que han mantingut el perfil estratègic, per bé que hagin canviat els seus caps de llista. Tant les CUP (amb Baños substituint Fernández a causa de la limitació de mandats que impera en la formació) com C’s (amb Arrimadas prenent el testimoni d’un Rivera que apunta a Madrid) milloraran els seus resultats, segons totes les enquestes.

Finalment, el PSC és l’única opció que perd pes tot i mantenir el seu perfil estratègic. En el cas dels socialistes sembla clar que la polarització i el fet de representar la “vella política” pesaran més que els esforços coreogràfics del seu cap de cartell.

Del 20/60/20 al 40/40/20

El 27s refermarà algun element de fons que ja va apuntar la convocatòria de 2012. Catalunya ha canviat. Tradicionalment, l’electorat català es distribuïa al voltant d’un espai central, el catalanisme, amb totes les seves variants. Aquest espai agrupava el 60% dels electors, i deixava a banda i banda les opcions més extremes: l’independentisme i l’espanyolisme, cadascuna agrupant al voltant del 20% del cens.

Aquest esquema centrípet salta pels aires entre 2010 i 2012, quan la sentència del TC sobre l’estatut deixa el catalanisme tradicional sense recorregut i quan CDC (amb Unió a remolc) es resitua en aquest nou escenari tot abraçant la causa independentista. Ambdós moviments fan que una part del catalanisme (un 20%) es desplaci cap a l’independentisme, fent néixer un nou equilibri de forces: 40/40/20. És a dir, un 40% d’independentistes, un 40% de catalanistes diversos (federalistes, confederals i demés) i el 20% tradicional de l’espanyolisme.

Aquestes eleccions són les primeres que es juguen en aquest nou terreny de joc. D’aquí que l’independentisme hagi guanyat pes front al més tradicional catalanisme d’arrel pactista, que ja no representa la gran majoria que tradicionalment representava. Ara bé, d'aquí també que a l'independentisme per si sol li costi tant assolir el 50% dels suports.

La “zona gris”

Malgrat aquest canvi substancial en l’equilibri de blocs, la clau d’aquestes eleccions continua sent a l’espai del mig, que tot i disminuït manté un pes decisiu, sobretot si l’independentisme aspira a aconseguir el 50% dels vots (fita màgica per desplegar el “full de ruta”).

Els independentistes han intentat jugar a la desmobilització dels electors que se situen entre ells i l’antiindependentisme (identificat amb les opcions del camp espanyolista: PP sobretot, però també C’s). El problema per al camp independentista és que la necessitat de polaritzar la campanya per mantenir el seu camp mobilitzat podria haver despertat la “zona gris”. I aquí resideix el punt d’incertesa d’aquestes eleccions: la mobilització del bloc del mig, d’aquest 40% clau.

Si com a mínim un 10% d’aquests acaba optant per candidatures independentistes (Junts pel Sí, principalment), aquestes assoliran el 50%. També podrien assolir-lo si una part significativa del vot del mig acaba no anant a votar. Però si aquest bloc s’activa i opta per alguna llista “grisa” (Catalunya sí que es pot, PSC, Unió, fins i tot C’s), els independentistes quedaran per sota del 50%.

Malgrat el canvi profund operat en l’electorat català aquests últims cinc anys, l’independentisme no és (encara no és) majoritari. De manera que la seva victòria per més de la meitat dels vots (una altra cosa són els escons) dependrà dels no independentistes. Al final, hi ha coses que no varien. També CiU guanyava les seves majories en funció del que feia aquest bloc. O bé s’abstenia perquè no trobava oferta o bé votava per una opció nacionalista moderada embolcallada de tecnocràcia i modernitat (és així com Mas va aconseguir els seus tan preuats 62 escons el 2010).

En unes eleccions a vida o mort com les del 27s, a Junts pel Sí els és difícil aspirar a atraure aquest vot (per bé que l’”operació Romeva” anava per aquí), i fins i tot podria ser que el seu plantejament de campanya (la polarització plebiscitària entre sí i no) acabi sent en última instància la responsable de no assolir el 50% dels vots.

I el 28s, què?

Pràcticament totes les enquestes (de fet, totes menys una) suposen que Junts pel Sí no assolirà la majoria absoluta d’escons, de manera que haurà de pactar amb una altra força per investir un president. I aquí s’obren mil hipòtesis. L’aliat “natural” de Junts pel Sí, les CUP, ja han manifestat que no pensen investir Mas (ni facilitar-ne la investidura, és a dir abstenir-se), el que posa més pressió a l’escenari. Si això fos així, l’aposta de Mas hauria fracassat en els dos objectius principals: el primer, assolir un resultat molt més ampli que el vot a CiU i ERC de fa tres anys; el segon, garantir la continuïtat del propi Mas a la presidència de la Generalitat.

A partir d’aquí, s’obren diversos escenaris. El més obvi, la pressió sobre les CUP per terra, mar i aire per garantir la investidura de Mas. Si això no fructifica, la cerca d’alguna opció alternativa dins de les pròpies files de Junts pel Sí (aquí hi pot jugar Romeva, però també Junqueras o algun candidat “civil”). El problema en qualsevol cas és la pluralitat interna de la candidatura, i del grup parlamentari resultant. Depenent del resultat final, CDC podria disposar de menys de quaranta escons al nou Parlament, que serien suficients per bloquejar una sortida diferent a la de Mas (l’”opció Romeva”) però no serien prou per evitar aliances, que no sembla que puguin ser altres que ERC i les CUP (l’opció d’investir Mas amb els vots de Catalunya sí que es pot és hores d’ara pura ciència ficció).

Finalment, cal tenir en compte que la nit del 27 comença la precampanya de les generals (si és que no ha començat ja), de manera que no és previsible que les posicions es relaxin. Ens podríem trobar, doncs, en una situació de bloqueig institucional, amb l’amenaça de fons d’haver de cridar a noves eleccions en el termini de dos mesos després de la primera votació d’investidura.

Tot això, és clar, en el ben entès que les enquestes no s’equivoquin...

Rajoy vol guanyar les generals (al preu que sigui)

Els últims moviments del PP apunten una intencionalitat electoral clara: estan dissenyant l’escenari més favorable per a les eleccions generals. Els de Rajoy saben que al Congrés que sorgirà d’aquestes eleccions serà molt complicat que cap partit tingui una majoria sòlida que li permeti governar en solitari. Tanmateix, al PP estan disposats a obtenir el millor resultat possible, no només que els permeti ser els més votants sinó que els doni un avantatge sobre el segon que faci que la legislatura els pugui ser més plàcida del que anunciaven els auguris.

Els de Rajoy s’han llençat a dibuixar un escenari el màxim de favorable als seus interessos. En primer lloc, han fet fora de la pista C’s, que li havia pres una parcel·la important de la bossa de vot moderat que havia optat en massa pel PP a les generals de 2011. Totes les enquestes mostren una davallada significativa dels de Rivera. Segons el CIS, d’abril a juliol el PP ha recuperat prop de set-cents mil vots que havien marxat a C’s. Els de Rivera “només” li prenen al PP 1,3 milions de vots, lluny dels casi 2 milions que li prenien a la primavera.

La baixada de C’s s’ha produït en paral·lel a la desaparició de Rivera dels mitjans conservadors, que fins no fa gaire li donaven canxa. El líder de C’s va deixar de ser el soci fiable quan li entregà Andalusia a Susana Díaz i, sobretot, quan posà en perill l’avantatge dels populars sobre el PSOE a les generals. Si alguna cosa té clara la dreta és que amb les coses de menjar no es juga i la possibilitat d’una majoria PSOE-Podemos al Congrés era un plat massa indigest per als seus gustos. Així que, desinflat C’s, el PP ha tornat a situar-se al capdavant de les estimacions de vot (ho reconeix fins i tot la poc sospitosa cadena SER).

Però al PP saben que no n’hi ha prou. Certament l’escenari comença a definir-se a favor dels seus interessos, la cançoneta de la “recuperació” funciona, amb la inestimable cameo de Merkel, Bárcenas és només un record boirós i l’avantatge respecte del PSOE s’aferma. Les eleccions són allà on Rajoy les volia. Però no n’hi ha prou, Rajoy no en té prou. El proper Congrés serà complicat i encara seria possible una majoria alternativa a l’esquerra, el que obligaria el PP a ser més depenent de C’s del que segurament voldrien.

Rajoy no pensa en el 20 de desembre, pensa més enllà, i sap que necessita un avantatge sòlid que li permeti surfejar la legislatura sense haver de patir gaire. O dit d’una altra manera, governar fent les mínimes concessions possibles (i aquí pensa en la casi inevitable reforma constitucional). I és aquí on Rajoy tira mà del que pot ser la seva carta definitiva: Catalunya.

Al PP saben que necessiten aglutinar el màxim de suport per part d’aquells que encara no han decidit el seu vot (uns 5 milions d’electors, la gran majoria ubicats al centre i que històricament han optat o bé pels populars o bé pel PSOE). Aquest segment acostuma a mobilitzar-se només quan perceben que hi ha quelcom de molt important en joc i tendeixen a fer un vot “de govern”, a favor de l’estabilitat. Són el gruix que votà Aznar quan el PSOE es desinflava, però que va donar l’esquena al PP el 2004. I són els mateixos que es van convèncer que Zapatero duia el país al desastre.

Paradoxalment, aquest grup es desmobilitza en un context de millora econòmica. Rajoy ha intentat activar-los associant Pedro Sánchez amb l’esquerra “radical”, però no sembla que la jugada li funcioni. Sense el suport d’aquest grup, Rajoy pot tenir assegurada la victòria, potser el govern, però no la tranquil·litat. Li cal quelcom per activar-los i el “cas català” és perfecte, en primer lloc perquè dóna a les eleccions el dramatisme necessari per mobilitzar els moderats; en segon lloc perquè situa Rajoy i el PP com el vot “inevitable” si no es vol que Espanya “es trenqui”; i finalment, perquè deixa molt poc espai al PSOE per situar-se en una posició alternativa (a no ser que vulgui aparèixer com “l’amic dels separatistes”).

És en aquest sentit que cal entendre la proposta de reforma de la llei del TC, un despropòsit en la forma i en el fons, però que està pensat com un acte de precampanya, no de les eleccions catalanes (per molt que García Albiol en fos protagonista), sinó de les generals. Forma part del disseny de l’escenari. El rival de Rajoy i el PP a les eleccions generals no seran Sánchez i el PSOE, sinó Mas i els independentistes. Serà una batalla per l’ànima d’Espanya entre dos bàndols antagònics (un plebiscit, vaja, en això Rajoy curiosament copia els independentistes catalans), però que en el fons tindrà com a objectiu la captura del màxim nombre d’indecisos.

No és el primer cop que el PP fa servir aquesta tàctica. La va utilitzar en la discussió sobre l’estatut al TC, que tenia per objectiu final evitar l’avantatge electoral del PSOE en situacions d’empat virtual a les eleccions generals (ja en parlarem un altre dia). Com va passar llavors, al PP se li en fum les conseqüències que la seva estratègia pugui tenir a Catalunya. Per a ells és un territori descomptat, on no esperen recollir més suports que el votant dur al qui agrada el discurs de Garcia Albiol. Ens equivoquem si creiem que l’estratègia del PP està pensada per Catalunya. Tindrà efectes en l’escenari català, òbviament (el més clar, la “resurrecció” de Mas), però l’objectiu final són les generals, aconseguir el millor resultat possible a les generals, les eleccions que realment importen als populars. La resta són només víctimes col·laterals.

Una Catalunya gripada*

Finalment el 27 de setembre hi haurà eleccions al parlament, perquè qui té la facultat de dissoldre la cambra ha empenyorat la seva paraula, i per molt que volgués fer-se enrere (que no ho sabem), no pot. Tanmateix, l’avançament electoral no persegueix altre objectiu que el de mantenir viu “el procés”, és a dir la mobilització cívico-política iniciada amb la diada de 2012, i que va culminar el 9 de novembre amb el “procés participatiu” que va convocar dos milions de persones.

Després del 9N al “procés” li sobrevingué la ressaca natural de tot moviment que arriba a una fita i no en té cap altra a l’horitzó. La convocatòria del 27S va venir a cobrir aquest buit, és a dir a donar una fita temporal a mig termini, que evités la relaxació del moviment.

Alhora el 27S ha de resoldre dues incògnites. La primera, si efectivament existeix una majoria clara a favor de la independència de Catalunya. La segona, si existeix una força amb capacitat per liderar aquesta majoria. Ambdues preguntes són igual d’importants, i ambdues s’han de resoldre de manera clara, ja que l’ambiciós calendari definit en el “full de ruta” només es pot dur a terme amb un fort recolzament ciutadà i amb un lideratge definit i clar.

Doncs bé, intueixo que el 27S no resoldrà cap de les dues preguntes. Hi haurà majoria independentista al parlament, però no serà definitiva (ni tan sols a nivell d’escons, com pretenen alguns), i dins del bloc sobiranista no quedarà definit un lideratge potent. El resultat d’aquesta convocatòria avançada serà un país gripat, incapaç de tirar endavant i incapaç de tornar enrere. El primer per manca de força, el segon perquè és impossible.

Exposo les raons del perquè crec això.

En primer lloc, perquè el suport polític al procés independentista s’ha anat reduint paulatinament des del començament. La setmana que ve farà cinc anys de la sentència del Tribunal Constitucional que declarava inconstitucionals diversos articles de l’estatut d’autonomia. A la manifestació convocada hi va assistir tot l’arc polític excepte el PP (instigador del recurs) i C’s. A partir d’aleshores s’han anat succeint les defeccions del procés: el primer el PSC, després les CUP i ICV, per motius diferents, arrel del nou 9N, i finalment Unió, que acaba de baixar del tren amb un gran cost intern (com el PSC i ICV).

Aquesta pèrdua de suport polític, aquesta destil·lació que ha acabat només amb CDC i ERC com a promotors (els únics partits firmants del “full de ruta”, amb les entitats socials), no ha suposat però un afebliment del suport electoral a la causa, que des de 2010 ha oscil·lat entre els 1,1 milions de les municipals 2011 i les europees 2014 i els 1,8 de les eleccions al parlament de 2012 i la consulta del 9N (tot i que aquesta incloïa menors de divuit anys i estrangers).

De fet, el bloc sobiranista s’ha reforçat, però ho ha fet a base de tancar i estrènyer el seu espai, i endurir els seus postulats (des del dret a decidir fins al suport sense matisos a la independència). Això li ha permès enfortir i mobilitzar els propis (l’endogrup), però ha aixecat una barrera amb els de fora, els que no combreguen amb la causa independentista (l’exogrup). El problema per al “procés” és que necessita comptar amb part d’aquests “de fora” per assolir la majoria necessària per tirar endavant el seu propòsit explicitat al “full de ruta”. No en té prou amb els independentistes declarats (els 1,8 milions del sísí representen el 34% del cens i només el 51% del vot vàlid de les autonòmiques de 2012), i per tant el tancament de l’independentisme acaba actuant en contra del seu propòsit final.

Això es podria solucionar incorporant gent a la causa, però sembla evident que aquesta ha arribat a un punt d’estabilització difícil de superar (tot i que el govern central ho intenta a base de querelles). El suport a la independència, mesurat en els baròmetres del CEO, ha tingut una progressió espectacular des de la sentència del TC, tot passant del 24 al 44% entre juliol de 2010 i novembre de 2012. Ara bé, a partir d’aleshores la taxa s’ha estabilitzat a l’entorn del 45%, sense arribar a superar el 50% en cap sondeig.

Això no seria un greu problema si s’aconsegueix desmobilitzar una part significativa del vot no independentista. Ja se sap que moltes vegades s’aconsegueix guanyar no tant per mèrits propis com per incapacitat del contrari (que li demanin al PP com va assolir les majories absolutes de 2000 i 2011). Ara bé, l’aparició de Podemos fa més difícil aquest objectiu, ja que el nou partit està servint de canal de reenganxament a una part de votants (molts d’ells propers al PSC), que s’havien esborrat de les eleccions (i de les enquestes) els darrers dos o tres anys, i que han “reaparegut” arran de les eleccions europees de 2014. Aquest fet explicaria l’afebliment de l’opció independentista en els darrers sondeigs (del 45% a l’octubre de 2014 al 39% al febrer d’aquest any).

La baixada en la preferència per la independència no es deuria tant a un afebliment dels independentistes (el famós “soufflé” amb què alguns somien), sinó a la reaparició en les mostres d’un segment de votants que (ja fos per cansament, per “vergonya” o per l’espiral del silenci) havien tendit a no contestar enquestes des de 2012. Podemos els serveix a aquests votants un canal d’expressió política que els mancava des d’aleshores, el que fa que automàticament el pes del bloc independentista baixi en relació al conjunt del vot (de manera que els és més difícil assolir un percentatge suficient per tirar endavant el projecte independentista).

Però a més a més l’aparició de Podemos, i la seva capacitat de mobilitzar aquest segment de vot “reaparegut”, afebleix l’independentisme perquè introdueix al discurs general una variant que escapa al monotema que ha dominat l’escena des de 2012. Ho va reconèixer el propi president Mas quan digué que el discurs de Podemos “distreia” del que (segons ell) era el més important, i s’ha fet evident amb el nou govern municipal de Barcelona.

Pel que fa a la segona pregunta, les eleccions municipals han mostrat un evident afebliment del pes del vot a CiU dins del bloc sobiranista, que ja s’havia observat a les europees de fa un any. Aquest afebliment és molt clar en les grans ciutats, on CiU ha superat ERC i les CUP només en quinze dels trenta-cinc municipis més poblats. Seria un error extrapolar directament aquestes dades a unes eleccions al parlament, però la comparació amb la convocatòria de 2011 i de 2007 és prou evident, i en qualsevol cas els diferencials favorables a CiU s’assenten en els resultats als municipis petits de l’interior, on els nacionalistes aglutinen el vot moderat i on la figura dels alcaldes és rellevant a l’hora de decidir el vot. A les ciutats de més de cent mil habitants (exceptuant Barcelona), en canvi, el vot a CiU només representa el 30% de tot el suport als partits independentistes.

Si a això li sumem la ruptura amb Unió, al posició de CDC com a líder indiscutible del bloc sobiranista trontolla. No tant per la quantitat de vots que es pot endur Unió, sinó per l’estratègia de tancament de la pròpia CDC en l’espai acotat dels que se senten independentistes. Sembla com si els dirigents de CDC haguessin renunciat a captar suports més enllà de la rasa i concentrin els seus esforços a capturar vots a la frontera amb ERC, basant-se en la figura del president Mas com a esquer (d’aquí la “llista del president”, que és un succedani de la llistà única que Mas va intentar i Junqueras va impedir).

El moviment de CDC deixa “a la seva esquena” tot un espai que havia estat clau en les victòries autonòmiques de CiU, però que ara ha quedat darrere la tanca aixecada pels independentistes. Estaríem parlant d’uns vuit-cents mil electors de centre, que es defineixen com a duals (“tan català com espanyol”) o de catalanisme moderat i es declaren no independentistes. Aquest és possiblement l’espai al que apuntava Duran, però les darreres enquestes assenyalen que hi està penetrant C’s, erigit en l’alternativa de vot centrista, molt més digerible que el vell PP (que obtenia bons resultats en aquest espai a les generals), i que podria beneficiar-se de la polarització entre independentistes i anti independentistes i de l’efecte cicle, bo i aixecant un vot “avançat” a les generals de novembre. Així, podria ser que el 27S coroni C’s com a força principal del bloc no independentista, gràcies a la feblesa de PP i PSC i la seva capacitat d’aglutinar un gran espai centrista que arribi fins a tocar la frontera de l’antic espai de CiU.

Si això fos així, el dibuix parlamentari sorgit del 27S donaria una majoria sobiranista capaç de fer govern però sense la força suficient per tirar endavant el calendari marcat per accedir a la independència en divuit mesos. Una majoria sense un lideratge evident, ja que els pesos entre les diferents forces (CDC, ERC i CUP) serien més equilibrats que fa tres anys i la figura de Mas hauria sortit tocada d’unes eleccions en les que la sola concurrència de Podemos (sota la forma que fos) produirà un major repartiment dels escons (com s’ha vist a les municipals, i com es veurà a les generals de després). I per acabar-ho d’arreglar, sense possibilitats de bastir una majoria alternativa (aspiració secreta de la vella guàrdia convergent i de part del poder “real”), ja que serà impossible aritmèticament amb PSC o ICV, i impossible amb C’s (sobretot abans de novembre).

De manera que el 27S és possible que ens deixi un país gripat, clavat, al que només li quedarà esperar al novembre, tot i que sense gaires esperances d’aconseguir res.

Continuarà...

* intervenció al Beers and Politics organitzat pel Xavier Peytibí el divendres 12 de juny al bar Schultz