Qui posa en perill la llengua?

La cohesió social, allò que abans s’anomenava la unitat civil del poble català, està en perill. De fet, ho ha estat sempre, ja sigui de manera explícita o soterrada. Catalunya ha viscut sempre sota l’amenaça de l’escissió social, de l’esquinçament lingüístic. El fantasma de la creació de dues comunitats que no conviuen, sinó que simplement se suporten, una al costat de l’altra, ha estat sempre present. Només cal repassar la ingent literatura sobre el tema, ja sigui històrica (els estudis sobre el lerrouxisme ocupen quilòmetres de prestatges) o contemporània.

D’una setmana ençà vivim un nou episodi d’aquesta pugna secular per evitar la divisió social d’arrel lingüística, arran de l’envestida del ministre Wert i el seu esborrany de llei educativa. No és nou, ni diferent d’altres ocasions. O sí? Doncs sí. Com a mínim, és diferent del que havíem viscut als vuitantes. I és que per primer cop correm el perill de fomentar la divisió no des de fora, sinó des del propi catalanisme.

L’ofensiva del govern central ha trobat el pati català en plena recomposició, després de les eleccions del 25N. De fet, Wert ha aconseguit (sense pretendre-ho, suposo) amagar el desastrós resultat per als seus interessos de l’estratègia impulsada pel sector sobiranista de CDC i els ha proporcionat una oportunitat per seguir estirant la corda de la tensió identitària amb Espanya (cosa que al PP ja li va bé).

Aquí rau el perill, que algú cregui que pot “netejar” les culpes amb una doble ració de caldo, com si intentessin guanyar les eleccions a la pròrroga, utilitzant la llengua i el model d’immersió lingüística com un element de l’ideari nacionalista i no com el que és, com el pacte més important al que ha arribat aquesta nació en els últims trenta anys. Part d’aquesta estratègia antipatriòtica d’apropiació de la llengua es va veure a la concentració de la plaça Sant Jaume dilluns passat, que alguns van voler convertir en un acte d’afirmació independentista, és a dir en una manifestació “de part”, no en una reivindicació nacional.

Aquest, i no les accions del ministre Wert, és el perill més gran que assetja el català com a ciment de la cohesió social, de la unitat civil. És un perill que es va esquivar als vuitanta a base de generositat per part de tothom, i que ara pot anar-se’n a norris, per raons estrictament partidistes. Després del mal resultat del 25N, el sector sobiranista de CDC podria estar temptat de fer servir la defensa del català per guarir-se les ferides, convertint la immersió en un element més del “kit” del bon independentista, és a dir apropiant-se de la defensa del català a l’escola.

La llengua ha sobreviscut tots els atacs perquè ha estat un element d’integració, de trobada, d’expressió no d’una part dels catalans sinó de tota la ciutadania. És així com s’ha esquivat l’escissió civil, fins i tot en moments més difícils que els actuals. Si el sobiranisme ferit pretén segrestar políticament la llengua per guanyar una batalla que ja ha perdut, acabarà engegant a dida el que ha estat possiblement el principal element de cohesió del poble català. El perill existeix i aquest cop no ve de fora, ve de dins mateix. Ull amb voler fer de la llengua una arma política en benefici partidista, perquè acabarem perdent tots. Com deia l’anunci, el català és cosa de tots. I ha de seguir sent-ho. Fins i tot (o principalment) d’aquells que no el parlen regularment. Seria dramàtic que el que no han aconseguit des de Lerroux a Wert ho acabin assolint les urgències internes dels “joves turcs” convergents. Seria l’acte més anticatalà que es pot fer en aquests moments.

L’educació com a camp de batalla

 

L’esborrany de reforma de la llei d’educació ha aixecat la polseguera que acostuma a acompanyar totes les iniciatives que empren el ministre del ram. Wert és sinònim de polèmica i això li garanteix els titulars i les primeres pàgines de l’endemà. Algú podria creure que Wert és un incendiari que actua pel seu compte, però no és així. Les seves accions i declaracions estan mesurades al mil·límetre i formen una de les línies més sòlides de l’estratègia política del Partit Popular al govern.

 

En primer lloc perquè el ministeri d’Educació ha passat de ser una “maria” a ser una trinxera política de primera línia. La política postmoderna d’aquest començament de segle ja no fonamenta les seves divisions en l’àmbit econòmic sinó en allò que els americans anomenen “la guerra dels valors”. A mesura que el dogma neoliberal aconseguia convertir-se en el pensament econòmic únic, i deixava als polítics l’enutjosa i mínima tasca de la gestió de les decisions que prenien altres, el conflicte entre els partits es traslladava a àmbits menys materials (en el sentit marxista), més simbòlics. Avui en dia els partits grans fonamenten les seves posicions en temes com l’avortament, el matrimoni homosexual, els drets individuals o el sempre profitós conflicte entre el centre i la perifèria. Aquí, el ministeri d’Educació és tan fonamental com abans ho era el d’Hisenda. I és aquí on la “contrareforma” de Wert esdevé clau per emmarcar el conflicte amb els socialistes. És la llibertat dels pares front el monopoli estatal, la competència del mercat contra la incompetència dels funcionaris, els valors tradicionals contra la laxitud dels seixantavuitistes. Guerra de valors en estat pur. La demostració més palmària de la inanitat política en la gestió de la crisi.

I aquest és un dels elements darrera de l’aparició estel·lar de Wert. La polèmica sobre la reforma de l’educació permet que passin de puntetes pel fons de l’escenari les terribles últimes xifres de l’atur. En concentrar els focus damunt seu, Wert, amb el seu histrionisme i el domini de l’escena (quin gran duo podrien fer amb Mourinho!), deixa en la penombra el tristíssim balanç econòmic del primer any del govern Rajoy i li fa un favor immens a la seva companya de gabinet Bañez.

Però n’hi ha més. L’atac al model d’immersió lingüística català no és gratuït. Persegueix una finalitat política que va més enllà de saciar les més baixes passions dels de sempre. Fins i tot va més enllà de l’estricta lògica de la brega entre Catalunya i Espanya. L’ofensiva de Wert permet posar els socialistes contra la paret. Això ho van descobrir els populars durant la tramitació de l’estatut. Si tensava al màxim el conflicte el PP aconseguia, d’una banda, aparèixer com la força que defensava Espanya dels “insaciables” catalans, perseguidors del castellà, i de l’altra, obligava els socialistes a situar-se en un terreny que els era i els és especialment relliscós, com ja es va demostrar entre 2006 i 2008.

Aleshores, el PSOE va ser incapaç de fer front a l’ofensiva espanyolista dels populars i ho van pagar amb la desafecció de la majoria d’electors centristes de l’Espanya “espanyola”, els mateixos que quatre anys abans havien fer president Zapatero. Llavors, el vot català va salvar la majoria del PSOE, però la llavor ja estava plantada. El PP sap (i el ministre Wert més que ningú, per alguna cosa és un expert demoscòpic) que la polarització entre el centre i Catalunya li dóna excel·lents rèdits, i per això fa el que fa.

És d’esperar, tanmateix, que aquest cop els del PSOE no caiguin al parany com fa quatre anys, quan van preferir acontentar la bèstia enlloc d’enfrontar-s’hi, i van acabar devorats. De tot allò ve precisament això d’ara, perquè l’ofensiva contra la immersió té la seva base jurídica en la famosa sentència del Constitucional contra l’estatut, aquella tan inofensiva. L’origen de l’embolic fou un recurs del PP, certament, però també és cert que els socialistes no van saber (o no van voler) gestionar-lo. No cal tornar a explicar com la tebior del govern Zapatero va permetre que els populars obtinguessin la majoria necessària en un tribunal en precari, farcit de recusats i prorrogats, i fins i tot algun difunt. Ja ho va escriure llavors algú tan fora de sospita com Carme Chacón: “El problema (...) radica también en la falta de energía de quienes desde Cataluña y desde el resto de España apostamos por la vía del entendimiento y rechazamos tanto el camino de la imposición uniformadora como el de la separación” (El Pais, 26/7/2010). A veure si han pres nota.
(foto Telecinco.es)

Primeres impressions del 25N

 

Aquestes són unes primeres notes a partir de l’anàlisi dels resultats globals de les eleccions al parlament celebrades ahir.

CiU apuntava a majoria absoluta i ha acabat “patint” una victòria pírrica

Curiosament, el resultat de la federació no és dolent si es compara amb la sèrie històrica del vot a les autonòmiques, però en contra li jugaven dos poderosos enemics: les expectatives i la participació.

Mas va convocar eleccions sense necessitar-ho perquè creia (o algú li havia fet creure) que podia aconseguir la majoria absoluta (“excepcional”) i surfejar els anys que teòricament queden de crisi per presentar-se com el president que ha salvat la pàtria. El llistó era tan alt que un resultat “normal” esdevé una derrota sense pal·liatius (tot i que CiU tindrà més del doble d’escons que el segon).

D’altra banda, l’augment de la participació, que marca el rècord d’unes autonòmiques, provoca que un descens moderat en vots (85.000) es tradueixi en la pèrdua de dotze escons. Massa per a algú que volia fer història.

 

El PSC “jibaritzat”

Ja és oficial. Els socialistes ja no són l’alternativa a CiU. Han passat a ser un més del pilot de secundaris. Ho venien anunciant les enquestes i els resultats dels últims nou anys: el PSC perdia un llençol (o dos) a cada bugada, ja fos municipals, autonòmiques o generals. Des de 2003, els socialistes han deixat escapar prop de la meitat del seu suport.

El 25N, el tímid avenç en alguns municipis metropolitans no amaga que els socialistes s’han convertit en un partit de gent gran, sense suport significatiu entre els menors de quaranta anys, on el seu electorat potencial (els “fills dels seus”) es reparteix entre Ciutadans, ICV i altres. Ho apuntaven les enquestes, el vot fidel socialista té més de seixanta anys, i ho corroboren totes les convocatòries: al PSC només li queden els “de Felipe”. Massa poc per remuntar (i fins i tot per aguantar).

L’opció ara pot ser la d’intentar una entesa amb CiU per conservar el poc poder institucional que els queda. La sociovergència del dèbils.

 

PP total

Els populars han assolit tots els seus objectius la nit del 25N: han batut el rècord de vot en unes autonòmiques, malgrat la competència de Ciutadans i la gestió de Rajoy al front del govern central; han col·laborat a afeblir fins a la inanitat al PSC, el que de retruc consolida el PP com a força hegemònica al conjunt de l’Estat; i de “regal” han vist com el “sufflé” de Mas se li desfeia al es mans. Tres de tres pels de Sánchez Camacho. A Génova li ho agrairan.

“Revival” d’ERC

Nou anys després de la “sorpresa Carod” de 2003, els republicans s’enfilen cap al mig milió de vots en un escenari favorable, però ple de trampes: l’estratègia de CiU orientada al menjar-los l’espai, l’aparició de les CUP i l’entossudida permanència de Solidaritat (i del Reagrupament de Carretero, que demanava el vot per Mas).

Malgrat tot, els de Junqueras (gran troballa de la campanya) han aprofitat bé la malfiança d’una part del vot independentista cap a les promeses de Mas. Aquests han acabat votant l’opció independentista “de sempre” en front dels “sobrevinguts”. El mes que li ha sobrat a CiU l’han aprofitat a fons els republicans.

 

ICV, sí però...

Els d’Herrera treuen petroli de la seva aposta per l’”eix social” i aconsegueixen el millor resultat des de 1980 en un escenari dominat pel debat sobiranista. No està gens malament, si no fos que els seus guanys (que marquen tendència de cicle: municipals, generals i ara autonòmiques) només signifiquen una petit part de les pèrdues del seu principal competidor, el PSC.

Els ecosocialistes progressen adequadament, però hi ha quelcom que no els acaba de rutllar per esdevenir el primer partit de l’esquerra.

 

Ciutadans es fan grans

La combinació de posicionament en el debat sobiranista i la presentació com a una força “nova”, diferent dels partits “de sempre”, ha permès als de Rivera esgarrapar alhora suports de PP i de PSC. Aquests últims no tan de forma directa, com indirecta. A manca de dades de major precisió, Ciutadans sembla consolidar-se com una opció significativa entre els “quarentons” de la metropolitana, que no se senten atrets pel partit dels seus pares, el PSC, al que percebrien com una força d’establishment.

De l’altra banda, Ciutadans mobilitzaria al seu favor aquella part del vot autonomista que veu el PP com una força massa dretana.

 

Hola, CUP

Ho deien les enquestes: les CUP fregaven el 3% a Barcelona, i això els donava tres diputats. A Girona i Lleida passen del llindar mínim, però els pocs escons a repartir no els han permès aconseguir representació. El seu repte és la consolidació d’un projecte nacional per part d’una formació eminentment local i multiforme. Formen part de l’eix de la “nova política” i caldrà seguir-ne l’evolució en aquesta legislatura.

 

Adéu, Solidaritat

 

Els de López Tena estaven ferits de mort des de l’11S. Sense un refugi de vot ni una posició nítida en l’eix esquerra-dreta, havent perdut un diputat a les primeres de canvi i a remolc durant tota la legislatura, el seu electorat era peça cobejada tant per CiU com per ERC. Ho deien les enquestes, Solidaritat ha estat flor d’un dia.

(foto REUTERS / ALBERT GEA)

A una setmana del 25N

Vistes les darreres enquestes (El Periódico, La Vanguardia, El Pais, ABC, El Mundo), i a manca de sorpreses de l’última setmana, ja tenim fixats els elements del quadre:

 

CiU sembla que guanya, però perd

L’objectiu únic de la convocatòria electoral era la consecució de la majoria absoluta (Mas en diu “excepcional” per no fer servir la paraula maleïda), i aquesta s’allunya dels dits dels nacionalistes cada dia que passa. A CiU li ha sobrat un mes de campanya. A l’octubre tenien la majoria a l’abast, gràcies a la galvanització del debat identitari, que li permetia establir una dinàmica pròpia d’eleccions generals a la pugna autonòmica. Els estrategs convergents havien fixat clarament el PP com a rival principal, el que els obria de bat a bat les portes de l’esquerra catalanista. Malauradament per a la federació, no els ha estat possible mantenir la tensió fins al final (malgrat els ajuts d’última hora de Pedro J.).

 

El PSC sembla que perd, i perd

La dels socialistes és la crònica d’una derrota anunciada, ja que en cap moment s’ha percebut ni un mínim intent de repunt. A les prèvies del 2010, el PSC doblava en vot el tercer classificat, però des d’aleshores no ha fet més que cedir terreny, el que el situa en perill no ja de quedar tercers, sinó fins i tot quarts, empatats amb PP i ERC. L’afebliment del vot socialista és constant des de fa sis anys (ha cedit la meitat del seu suport) i no sembla haver trobat aturador. Aquestes eleccions seran la constatació que el PSC ha deixat de ser el segon partit per esdevenir un més dels partits secundaris. S’obre un panorama complicat per als socialistes.

 

El PP sembla que perd, però guanya

La gestió del govern Rajoy i la competència de Ciutadans pel seu espai atura les expectatives de creixement dels populars, convertits per Mas al llarg de la legislatura en principal partit de l’oposició. Ara bé, pels del PP això és secundari, ja que l’objectiu primer d’aquesta convocatòria no era el de treure un bon resultat a Catalunya (mai no ho ha estat), sinó el d’assegurar-se la majoria a Espanya mitjançant l’afebliment definitiu del PSC, que afecta de ple les possibilitats del PSOE al conjunt de l’estat. Així doncs, objectiu aconseguit per als populars, passi el que passi diumenge.

 

ERC semblava que perdia, però guanya

Els republicans són el Llàtzer d’aquesta campanya. La van començar sota mínims, sucumbint a la competència de CiU en el seu propi terreny i als cants de sirena de Mas. A partir d’aquí, però, han sabut aprofitar el monopoli del debat independentista sobre la campanya i, a diferència del que li ha passat a CiU, no han deixat de créixer en els últims dos mesos. Part de l’èxit dels republicans se li ha d’atribuir a Oriol Junqueras, un insòlit líder més ben valorat.

 

ICV sembla que guanya, i guanya... però menys

Els ecosocialistes, juntament amb ERC i Ciutadans, estan cridats a ser els partits que creixen en aquestes eleccions. ICV podria recuperar els dotze diputats de 2006, però el seu augment queda curt davant l’enfonsada socialista. ICV aconsegueix mossegar una part de l’espai del centresquerra que abans era feu del PSC, però el seu increment representa només la meitat de les pèrdues socialistes. Massa poc per qui pretén erigir-se en l’alternativa d’esquerres.

 

Ciutadans sembla que guanya, i es consolida

L’escenari de polarització que havia d’afavorir CiU i PP ha acabat per tenir un convidat inesperat en el partit de Rivera. Ciutadans podria arribar a doblar la seva representació al Parlament gràcies al vot que li pren als populars. El doble discurs de defensa de la unitat d’Espanya i regeneració de la política, amb l’ajut inestimable de la ineptitud del govern Rajoy, propulsa Ciutadans i el converteix en un seriós competidor del PP en el seu espai.

 

Solidaritat sembla que perd, i desapareix

Els de López Tena sembla que seran flor d’estiu. La manca de perfil fa que els seus votants de 2010 es dispersin a dreta i esquerra: a CiU, ERC i les CUP. Tot sembla indicar que els quatre diputats de fa dos anys quedaran en res, precisament quan la independència és el tema monogràfic de la convocatòria.

Les CUP sembla que guanyen, i això pot ser un problema

 

Tal i com va passar a les municipals de fa un any, la Unitat Popular es farà un lloc en l’electorat de l’esquerra independentista, a costa de Solidaritat, ERC i d’ICV. Les enquestes situen les CUP al llindar de la representació, el que els podria proporcionar tres escons al nou Parlament. De ser així, caldrà veure com una força de base local, polimorfa i assembleària, integra la representació a nivell nacional. (foto catalunyapress.cat)

La vaga "política"

Interessant reacció d’Alicia Sánchez Camacho a la vaga d’ahir. Ha dit que no és vàlida perquè era una vaga “política”. Resulta com a mínim xocant que una persona que es dedica professionalment a la política des de fa bastant temps, intenti deslegitimar una acció titllant-la de “política”, com si aquest adjectiu fos negatiu de per si i no calgués cap altra aclariment: si quelcom és “polític”, ja és dolent, no cal dir res més. “Polític” com afront en boca d’una política, interessant paradoxa. Però potser no era això el que pretenia la candidata Sánchez Camacho. Potser el que volia dir és que als sindicats “no els toca” fer una vaga política, volia dir que “la política” és un terreny vedat que gestionen “els polítics” en règim de monopoli (o de concessió administrativa), i que el que feien ahir els sindicats (i tota la gent que els acompanyàvem i secundàvem) era una intolerable intromissió en el “seu” vedat particular. El seu i el dels seus companys “polítics”. S’entén doncs que la candidata s’enfadés amb la vaga i recriminés als sindicats no limitar-se al seu terreny particular, les relacions laborals strictu senso. Potser a la candidata també li va desagradar que la ciutadania no es limités al seu paper de convalidadora de majories quan els “polítics” els criden a tal menester cada quatre anys (o cada quan els convé, com passarà el 25N) i gosés participar en una acció “política” que no havien convocat “els polítics”, els únics, a parer de la senyora Sánchez Camacho, legitimats per proposar i dirigir les actuacions “polítiques”. Interessant concepte de la democràcia, el que trasllueix la declaració de la candidata popular. La política és un vedat particular dels professionals de la cosa, que cada tant es presenten davant la ciutadania en una espècie d’Operación Triunfo que anomenem campanya electoral i que consisteix en una mostra més o menys lluïda de les habilitats dels diferents polítics, als que premiem o no amb el nostre vot. La resta del temps els hem de deixar fer sense molestar-los, que es veu que de política només en saben ells. 

Però en això Sánchez Camacho no està sola. Forma part del corrent que fa temps intenta restringir el camp de la política. En dos sentits. Primer, limitant l’acció política als professionals de la mateixa, excloent-ne la resta de ciutadans, convertits en simples espectadors d’un joc que només pot ser practicat pels connaisseurs (els "triunfitos"). En segon lloc, reduint l’acció política d’aquests escollits a la mera gestió d’un repertori limitat d’opcions, predeterminat per esferes de poder que no es consideren “polítiques”, però que en són i molt, malgrat no es vegin obligades a passar pel sedàs democràtic... o precisament per això.

(foto ARA.CAT)

El mal socialista

De vegades hi ha coincidències cruels. El trentè aniversari de la victòria de Felipe González, el passat diumenge 28, ha trobat el PSOE immers en la depressió, després dels resultats a Euskadi i Galícia de tot just una setmana abans. Què els passa als socialistes? Aquesta pregunta es repeteix des d’aleshores a les pàgines dels diaris i a les tertúlies de ràdio. La recerca de culpables no s’ha fet esperar i no han trigat a aparèixer llistes de sospitosos habituals: Rubalcaba, Zapatero, fins i tot el PSC, sospitós entre els sospitosos.

 

No crec que hi hagi una sola causa del mal socialista, possiblement hi ha una mica de tot. Desorientació ideològica, lideratges tan espectaculars com efímers, desconnexió amb la ciutadania, gestió governamental discutible, inèrcies orgàniques, manca d’aggiornamento (o una posada al dia mal entesa), manca de projecte, que no és sols atribuïble als socialistes espanyols i que afecta, en major o menor mesura, tota la socialdemocràcia continental (i insular).

 

Cadascun d’aquests elements té la seva part de culpa, segur, i per treure’n l’entrellat seria necessari un estudi aprofundit i clamat, que no es pot fer aquí. Però voldria apuntar una hipòtesi per afegir a l’inventari: la crisi del PSOE no és d’ara, ni de les últimes generals, ni del gir zapaterià del maig de 2010. Les seves arrels es troben lluny, molt lluny, a mitjans de la dècada dels noranta, i són fondes, molt i molt fondes.

 

La meva tesi és que el PSOE mai no s’ha recuperat de la pèrdua del predomini del “felipisme” a mans del aleshores nou PP d’Aznar. És cert, els socialistes han guanyat dues eleccions generals, però mai no han consolidat una posició de predomini com la que van gaudir els anys vuitanta, i això perquè des de que a mitjans noranta van perdre el favor de l’electorat urbà, mai no l’han tornat a recuperar. Sense el vot urbà, es poden guanyar unes eleccions, ben cert, fins i tot dues, però no és possible establir un període de predomini que vagi més enllà del breu instant que dura una majoria estrictament electoral.

Mirem les dades. Des de les generals de 1993 (les eleccions que inauguren la “legislatura de la crispació”), el PSOE només ha superat el PP a les ciutats de més de 150.000 habitants en una ocasió: les generals de 2004. A totes les altres eleccions des de 1993 fins ara, els socialistes han quedat per sota dels populars. Ni a les municipals de la primavera de 2003, enmig de la crisi del Prestige i la guerra d’Iraq, ni a les de quatre anys més tard, quan Zapatero encara mantenia l’aura de profeta del nou progressisme del segle vint-i-ú. El 2003, el PP va avantatjar el PSOE en quatre-cents mil vots als municipis més poblats, quatre anys més tard li va treure sis-cents mil. Dels vint municipis més poblats d’Espanya, el PSOE només va superar el PP en 7 el 2003 i en 8 el 2007.

Diferència entre PSOE i PP als trams de municipis més poblats, en % sobre cens

La majoria de Zapatero no es va traslladar als municipis grans. Però no només això. La victòria socialista a les generals de 2004 es va basar en els municipis mitjans, on el PSOE va assolir el major avantatge. A les ciutats grans, un magre 2%, menys d’un quart de milió de vots. I si traiem del càlcul lesciutats catalanes, l'avantatge socialista s'esfuma del tot. La pèrdua del vot urbà a mitjans dels noranta no ha estat corregida per part del PSOE en els gairebé vint anys transcorreguts. I sense el vot urbà, les majories són febles, perquè no arrelen.

 

Les classes mitjanes urbanes són el grup central de les societats d’avui. Obtenir el seu favor obre les portes a l’hegemonia cultural, perquè són aquestes les que defineixen les tendències de consum, d’entreteniment, culturals. I aquest segment fa temps que vota i segueix votant conservador, de manera que el model cultural a Espanya, el que defineix la modernitat, és proper al PP, de la mateixa manera que als vuitanta era proper al PSOE.

 

Sense prevaldre en el vot urbà, el PSOE no pot aspirar a ser el partit modern d’Espanya ni a gaudir d’un període de predomini electoral estable. El perill, ben real, és esllanguir-se com el partit de les classes passives: jubilats, mestresses de casa, ciutats mitjanes, món rural (Andalusia n'és un exemple clar). El PSOE podrà captar el vot dels urbans momentàniament, no tant per mèrits propis com per demèrits dels contrincants (com el 2004), però no aconseguirà bastir una majoria sòlida sense proposar-se reconquerir Madrid, València o Màlaga, on el PP és des de fa vint anys la força predominant. És aquí on rau el forat del PSOE i la seva solució, no a Catalunya. Ho deixo aquí apuntat, per si és de l’interès d’algú.

2000-2008: l'edat d'or de la igualtat?

Fa dies El Pais publicava que “España es el país con mayor desigualdad social de la eurozona”, on defensava que la crisi ha fet créixer la desigualtat a Espanya, segons el càlcul del coeficient Gini fetes per l’oficina estadística europea (Eurostat). Segons les dades de 2011, Espanya és, juntament amb Portugal, les repúbliques bàltiques i Romania, dels països més desiguals d’Europa.

El gràfic que acompanya la notícia no deixa marge pel dubte: des del 2009, l’índex de Gini, que mesura la desigualtat de rendes en una escala on zero seria la igualtat total i 100 la desigualtat total, ha augmentat de forma constant. És la crisi, diuen. I sí, però no del tot.

Les informacions sobre l’augment de les desigualtats en els últims anys subratllen com aquestes han crescut de forma espectacular arran de la crisi, deixant enrere un període durant el que s’havien anat reduint fortament.

Si s’analitza l’evolució del coeficient de Gini en un període més llarg, de mitjans dels setanta a l’actualitat, es podria concloure que la primera dècada del segle XXI va ser un moment de forta igualació social, ja que s’observa una millora constant en l’índex, des de l’inici del segle fins a 2008, quan just comença la crisi.

El gràfic mostra com de 1973 a 1990 la societat espanyola ha anat evolucionant de manera constant cap a una major igualtat. La crisi de principis dels noranta fa créixer la desigualtat fins 1995. D’aquí a 2000, l’índex es “normalitza” tornant a nivells previs a la crisi. A partir d’aquí comencen els vuit anys “gloriosos”, que coincideixen amb l’auge de la bombolla immobiliària.

En aquests vuit anys, la desigualtat s’hauria corregit gairebé en la mateixa mesura que ho hauria fet de 1980 a 1990. El camí invers s’hauria recorregut en només dos anys, de 2008 a 2010.

Evidentment, la força de la crisi actual és de tal magnitud que seria capaç de retornar l’índex deu anys enrere en només dos. Però hi ha quelcom que també explica la facilitat amb què s’ha revertit el coeficient d’igualtat a nivells de l’any 1995: la base falsa de la millora de l’índex en la primera dècada del segle.

No hi ha “dècada daurada” de la igualtat a Espanya. La reducció efectiva de les desigualtats socials es va aturar amb la crisi dels noranta. El que hi hagué durant la primera dècada d’aquest segle és una reducció fictícia, basada en l’accés de les classes mitges a la riuada de crèdit barat, que es traduí en un augment “comptable” del patrimoni, que no era altra cosa que augment del deute. Esvaït el crèdit, torna a aparèixer el veritable rostre de la desigualtat. I no és un problema només d’Espanya. Time Magazine va publicar fa temps un article defensant precisament aquesta tesi, referit a les diferències socials al gran Londres.

La crisi ha fet augmentar la desigualtat, certament. Però la qüestió de fons és que portem vint anys de polítiques que promouen la desigualtat social, i que s’emmascaren a base de deute. Sense entendre això, seguirem creient que els dies de la bombolla van ser una espècie de paradís socialdemòcrata (amb els “aznaromics” de l’amic Rodrigo Rato).

Wert i la catalanodependència del PSOE



L’exabrupte en seu parlamentària del flamant ministre d’Educació (“nuestro interés es españolizar a los ninños catalanes”) no és nou. De manera reiterada, el ministre Wert ha deixat anar perles similars. Hi ha qui diu que és un taliban espanyolista, un irresponsable, un piròman. Però la biografia del ministre els desmenteix. Wert sap molt bé el que diu i escull molt bé quan ho diu. Res és involuntari, ni s’ha de guanyar el sector ultra del seu partit (com sí que ho ha de fer el seu company de Justícia). Wert és un dels principals experts en demoscòpia d’Espanya. Abans de ser ministre era president d’un dels primers instituts d’enquestes i assessorava partits i empreses. Wert sap el que es fa i sap molt bé per què ho fa. No és un taliban, és un estrateg. Tensa l’escenari a propòsit, centra pilotes per a què les rematin Homs, Rigau o l’Òmnium Cultural.

 

La política és un circ amb diverses pistes i les eleccions al Parlament també es juguen a Espanya. Hi haurà repercussió a la pista espanyola del que passi el 25N. I el PP ha decidit treure’n profit, convertint els comicis catalans en un akelarre patriòtic, un duel de pistolers entre ells i CiU. Incrementar la tensió entre el govern central i la Generalitat afavoreix l’estratègia de rassemblement dissenyada per Mas-DeGaulle, i això interessa al PP, per molts escarafalls que faci de cara a la galeria. Convergents i populars coincideixen en un dels objectius d’aquestes eleccions: esventrar el PSC. D’això probablement van parlar Mas i Rajoy en el seu fast meeting del 20 de setembre a la Moncloa.

A l’arena espanyola, l’afebliment del vot socialista català té un impacte directe sobre les possibilitats del PSOE de recuperar el govern central algun dia. Els catalans han aportat històricament el 14% de tot el vot socialista, i en els moments més complicats han arribat al 16%. Una aportació que s’ha mostrat imprescindible per al PSOE i que ara podria perdre per un llarg període. Aquest és l’objectiu que persegueix el PP en aquestes eleccions catalanes: torpedinar el vot socialista en la seva línia de flotació. I en això coincideix amb CiU. L’enemic del meu enemic és el meu amic. Per això dia sí dia també apareixen ministres escalfant l’ambient (avui Wert, ahir García Margallo, demà Sáenz de Santamaría).

 

Al PSOE, la catalanodependència li ha evitat mirar-se al mirall i és possible que després del 25N, si funciona la pinça CiU-PP, no li quedi més remei que enfrontar-se a la crua realitat que fins ara havia amagat l’aportació extraordinària de vot català: la no recuperació del suport de les classes mitges urbanes espanyoles, que des de la dècada dels noranta van optar pel PP i allà segueixen, l'autèntic taló d'Aquil·les dels socialistes espanyols. (foto as.com)

Responsabilitat(s)

Sembla que Joan Sales va escriure que els catalans no som imbècils, però portem cinc-cents anys fent l’imbècil. I una de les imbecil·litats autòctones més arrelades és la que ens fa perdonar els nostres quan s’equivoquen, precisament perquè són dels nostres. Seguim la vella màxima de “puig parla català, déu li do” i hem oblidat el que deia a continuació el savi Joan Fuster: “puig parla català... vejam què diu”.

Als catalans sembla ser que tots els mals ens venen de fora. La culpa sempre la té “Madrid” i ens quedem tan panxos. Però aquest argument té un revers pervers. Si la culpa la tenen sempre els el altres, els nostres sempre ho fan tot bé. I quan ho fan malament, se’ls perdona, precisament perquè són els nostres i perquè vivim en una situació de permanent excepcionalitat... per culpa dels altres. I és cert que no ens volen, i que acumulem damunt la taula una pila de menyspreus. Però això exonera els nostres de la seva part de responsabilitat?

Un exemple. La negociació de l’estatut de 2006. La mare dels ous. Certament, la proposta catalana no va ser entesa (ni atesa) a Madrid. Es van disparar tots els ressorts de l’anticatalanisme i el PP va veure la manera de posar contra les cordes el PSOE. I ho va aconseguir a les generals de 2008, on els socialistes van salvar la majoria d’un pèl (gràcies al vot català). A partir d’aquí, tremolor de cames a Moncloa i deixar anar llast fins a la sentència d’un Constitucional amb el mandat caducat.

Podríem quedar-nos aquí i tornar amb la rondalla del “no ens estimen”. Però cauríem altre cop a la trampa del “bon català incomprès pels malvats espanyols”, la trampa que allibera els nostres de tota responsabilitat. Doncs no. Perquè en el final de l’estatut els nostres van jugar un paper ben poc estel·lar i edificador.

L'estatut. Un text que a mesura que s’anava concretant, anava perdent suports dins del partit que n’havia estat l’impulsor, fins al punt que en el trajecte cap al Congrés dels Diputats semblava més una dèria personal del president de la Generalitat, que una proposta avalada per la majoria. El PSC se’n va rentar les mans, de l’estatut, deixant-lo caure com l'última “maragallada”. CiU va fer servir la negociació estatutària com a hostatge de la tàctica de reconquesta de la Generalitat, bescanviant el seu suport per la defenestració del president Maragall. Algú pot culpar “Madrid” de no haver-se-la jugat a fons, quan els partits principals catalans xiulaven i miraven enlaire? Després sí, després grans escenificacions i estripar-se la barretina, però en aquell fiasco hi contribuí tothom. L’electoralisme del PP, el pànic del PSOE, la desídia del PSC i el tacticisme de CiU (i també l’afició d’ERC pel “programa màxim”, tot s’ha de dir).

No ho escric per passar comptes. Ho escric perquè tornem a ser en un punt de no retorn, que obliga tothom a mirar lluny. Tothom, els d’allà i els d’aquí. Perquè ja torna a sonar la cançoneta del pobre catalanet que de tan bo que és, els de fora li fan trampa. No hi tornem. Cal recordar les coses, no per assenyalar ningú amb dit, sinó per no tornar a caure altre cop en el mateix error o, com escrivia Joan Sales, per deixar de ser imbècils d'una vegada. (Fotografia: Maria Folch de Sales)

L'"elit extractiva"

 

En resposta a un article de César Molinas, “Una teoría de la clase política española”, publicat al diari El Pais el diumenge 9 de setembre.

Segons l’autor, els mals d’Espanya són atribuïbles a la classe política, que ha esdevingut una casta depredadora que s’autoalimenta a costa de la ciutadania. En part té raó, però no per acció sinó per omissió. No ha estat la classe política la horda que s’ha enriquit a costa dels bens del país, no ha causat les bombolles immobiliària, energètica o d’infraestructures. La classe política no ha estat la gran beneficiària. Si hagués estat així, encara. La classe política, els polítics (alguns), han estat els col·laboradors necessaris del saqueig perpetrat per unes elits econòmiques que des de temps immemorials (des de l’imperi transoceànic) viuen de la caixa pública i es guanyen la vida amb els favors dels reis i els seus administradors. Són els mateixos de sempre. Els proteccionistes que mantenien l’economia espanyola sota vigilància perquè això els proporcionava això que ara diuen avantatges competitius, és a dir un mercat captiu, monopolis controlats, que els permetien mantenir un sistema econòmic caduc, que hauria capitulat davant la competència oberta. Són els caps de les grans empreses els enemics de la innovació i la competència, no s’equivoqui el senyor Molinas. Els polítics són els servicials criats d’aquests. Aquesta és la seva funció, totalment subalterna. I aquesta és la desgràcia del país, que els que estaven cridats a actuar a favor de l’interés general han sucumbit (alguns, no tots) a la pressió dels interessos particulars. Col·laboradors necessaris, però que no s’emportaven la part del lleó sinó les engrunes del pastís.

L’exemple són els “pelotazos” urbanístics. Cert, com diu Molinas, és imprescindible que hi hagi una requalificació, i això ho fan els polítics, però el negoci el fa el promotor. El regidor (o alcalde) de torn se’n du xavalla, un piset, uns dinerons, alguna compensació que en el volum total del negoci és miserable. Aquest és el problema. Els polítics (alguns, insisteixo) es venen per molt poc. I qui fa el negoci ho sap i paga a gust el preu, perquè li permet actuar com ha actuat històricament (una part) de l’empresariat d’aquest país, gaudint de l’avantatge que li proporciona tenir a sou (un cotxe, un xalet) el polític de torn. Pregunti qui ha estat el gran beneficiari de les concessions de les radials de Madrid? Els consellers de la comunitat? Les arques del PP? No m’ho sembla. O qui es va beneficiar del 1,4 bilió (amb b) de pessetes de l’erari públic que el govern Aznar va concedir a les elèctriques com a “costos de transició a la competència”? Bonica manera d’obrir el mercat a la “competència”, regalar aquesta quantitat als antics (?) monopolis elèctrics. No, el que van fer els polítics en aquests dos casos no va ser lucrar-se, va ser afavorir uns interessos particulars per damunt de l’interés general. Acanvi de què? D’uns llocs al consell d’administració? És aquesta la “casta depredadora”? No ho crec.

Té raó, senyor Molinas, (una part de) la classe política no ho ha fet bé. Però no perquè s’hagin constituït en “elit extractiva” com diu vostè, sinó perquè s’han rendit a l’autèntica elit extractiva del país, corrompent el mandat que la ciutadania els havia fet, de defensar els interessos col·lectius per damunt dels particulars. I fixi's, això és encara pitjor del que deia vostè.

I una postil·la. Un sistema electoral majoritari uninominal en aquestes circumstàncies no crec que sigui “la solució”. Qui escolliria el diputat de torn? Els ciutadans o el cacic local? O el gremi de constructors i promotors? El que cal és quelcom de més complicat i més profund: un canvi en la cultura dels partits actuals, una democratització interna i una assumpció sense embuts del seu rol de vehiculadors i defensors del bé comú, no de majordoms servils del poderv econòmic.

Retorn al setembre de 2005

És cert el que diuen que la història es repeteix, però com en la teoria del tirabuixó, res no torna tal com va ser, sinó una mica modificat, diferent. Aquests dies estem vivint una revival d’un fenomen que va passar fa justament set anys. Algú diria que no n’aprenem, que els catalans som rucs lligats a la sínia, que passem els dies donant voltes sobre un únic eix. Jo no diria això, però crec que encara no hem sortit d’aquell laberint on vam entrar (com Teseu sense Ariadna) fa set anys.

 

El setembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar per ampla majoria un projecte d’estatut d’autonomia. Recalco, un projecte. Era un primer pas imprescindible en el camí d’aprofundiment del nostre autogovern, l’acord català, que posteriorment s’havia de traslladar a Madrid per pactar-lo al Congrés dels Diputats. Ah! Però aquest segon pas semblava un pur tràmit, a parer dels comentaris de la jornada. Catalunya ja tenia el seu nou estatut. Els catalans havíem parlat. I punt. Madrid no podia més que validar l’acord de les forces catalanes. Cal que digui com va acabar la cosa? Cal que recordi com va acabar aquell subidón? La confusió (interessada en alguns casos) va acabar generant una enorme frustració, de la que encara seguim bevent a raig set anys després.

Ara la història es repeteix. És possible escoltar arreu arguments que diuen que Madrid ha d’acceptar l’acord del Parlament de Catalunya sobre el nou sistema de finançament (el pacte fiscal), perquè és un acord majoritari. I, evidentment, si no ho fan, estriparem les cartes i ens aixecarem de la taula. Tornem-hi. La mateixa paraula ho diu: pacte fiscal. Pacte? Entre qui? Doncs entre les forces catalanes i posteriorment amb el govern central (o amb la majoria del Congrés dels Diputats). L’expressió ho diu clarament. Sense el pacte amb Madrid no hi ha nou finançament. I aquí també, i punt. Dir el contrari és marejar la perdiu i tornar a generar frustració. I dir que trencarem la baralla és fer-se el mil homes inútilment (a Madrid se’n foten de les recurrents fanfarronades dels polítics catalans).
 

El problema és que hi ha forces polítiques que han viscut històricament d’aquest joc de trileros fet d’estira-i-arronsa retòrics, indignacions patriòtiques, ultimàtums que mai no es compleixen i sardinetes al cove. En això, però, la lògica del tirabuixó és inapel·lable, perquè malgrat que sembli que la història no fa més que repetir-se, en realitat avança tossuda i arriba un moment en què els jocs de mans ja no serveixen i cal decidir-se entre la caixa o la faixa.
 

No crec que sigui possible ara el que sí va ser el 2005, per molta estelada que li posin al tema. Només hi ha dos camins. O es negocia a Madrid l’acord del Parlament sobre el pacte fiscal, d’acord a la situació actual de pertinença de Catalunya a un Estat, l’espanyol, o es tira per la via del trencament (amb els costos i les incògnites que això suposa). Intentar fer veure que som independents de facto (i que per tant no cal l’acord amb Madrid) només porta a un cul de sac. Per tant, o juguem al joc acceptant les normes o (legítimament) trenquem. Fer el petardista per després utilitzar un altre cop la ressaca del subidón patriòtic per sortir amb avantatge en unes (possibles? probables? properes?) eleccions al Parlament aquest cop serà impossible. (foto Ara.cat)

Quan la política no és pedagogia

Un dels fenòmens que més sorprenen d’aquesta crisi de mai no acabar és la relativa facilitat amb la que els governs (el d’aquí i el d’allà) van implementant les retallades als serveis socials. Cert, hi ha protestes sectorials. Els de la cultura contra l’alça de l’iva, els funcionaris contra les rebaixes dels sous i l’acomiadament d’interins, els metges contra l’exclusió dels sense papers de la sanitat pública. Però no hi ha un aixecament general contra les accions manifestes de desmantellament de les polítiques de benestar que duen a terme tant la Generalitat com el govern central. Hi haurà qui dirà que és la por, que domina les classes mitges i els deixa garratibats entonant a cor el “virgencita, que me quede como estoy”. Hi haurà qui parlarà de l’individualisme rampant d’aquesta nova societat que ens van construint a base de decrets i alces de la prima de risc. No nego ni l’una ni l’altra. Però hi afegiria un element que crec  que té certa importància: la creació de l’Estat del Benestar a casa nostra va ser una decisió de les elits i mai no ha estat explicada a la ciutadania. D’acord, dit així sona fort. Provaré d'explicar-me.

 

Rafel Campalans és una figura poc coneguda. De fet, si no fos perquè la fundació del PSC pren el seu nom, poca gent li coneixeria. L’Isidre Molas i uns quants erudits més. La poca gent que ha sentit parlar de Campalans, tanmateix, és capaç de reproduir la seva sentència més famosa: “política és pedagodia”. Al pobre Campalans només se’l coneix per una frase (i gràcies), però déu n’hi do quina frase. Política és pedagogia. És a dir, fer política és principalment explicar, fer entendre, ensenyar. I aquesta és la part que la política de la transició (i la de després) no va fer. Va implantar la sanitat universal, certament, i la gratuïtat de l’educació, va millorar de manera important la qualitat de l’escola pública i va obrir a tothom les universitats, va establir les pensions no contributives, va dignificar el subsidi d’atur. Tot això es va fer. Però no es van explicar les raons de fons del perquè es feien les coses. 

 

La ciutadania s’ha beneficiat d’aquests avenços. N’ha vist els resultats. Qualsevol és atès en un hospital, independentment de la seva renda i posició, tots els infants estan escolaritzats gratuïtament i els jubilats cobren les seves pensions amb puntualitat gairebé germànica. El que no s’ha explicat és que aquesta és una opció, i que no és l’única, però en un moment donat ens va semblar la més justa. Les polítiques de benestar impliquen costos. Res és un regal, tot es paga. I es va decidir (?) que era millor pagar-ne els costos que assumir que cadascú es busqués la vida com pogués i si pots, pots, i si no a la misericòrdia (que és l’altra opció). Això no es va explicar, no es va voler explicar. 

 

El resultat és que sense pedagogia no hi pot haver convenciment. Si no s’explica perquè es fan les coses, tot sembla que neix perquè sí. Aleshores, de la mateixa manera, tot s’acaba perquè sí. De la mateixa manera que el “papa Estat” ens ha regalat les escoles i els hospitals, el rei del ganxo de la crisi ens els pren perquè hem sigut mals minyons i hem viscut (tornem-hi) per damunt de les nostres possibilitats. A qui pot sorprendre la passivitat general davant les retallades? No es pot demanar a la gent que lluiti quan no se’ls ha explicat perquè. Quanta raó tenies, Campalans!

Una proposta modesta

Proposo al president Mas que faci una cosa. Podria reunir els senyors més rics de Catalunya, alguns dels quals s’asseuen al seu consell assessor per a la represa econòmica, i els podria demanar que, pel país, renunciessin a les operacions especulatives en contra de l’euro, que és la moneda del país, per part de les seves societats d’inversió, “family offices” i sicavs. És a dir, els podria demanar que els seus diners (els seus, els particulars) no servissin per enfonsar l’economia catalana i fer més difícil la vida dels seus (els seus!) compatriotes.

És fàcil i pot fer-se amablement, sense estirabots. No es tracta de fer nous impostos, ni de gravar el seu esforç i el de les seves empreses en pro del creixement. Que no pateixin. És només sol·licitar-los que tinguin una mica de coherència entre el que diuen en els fòrums i les jornades on parlen de com s’ha de superar la crisi i el que fan amb els seus diners. Que el patriotisme que exhibeixen quan es reuneixen amb ell, amb el president, i fan cara de preocupats, que el posin en pràctica de la manera més simple, evitant que els seus diners serveixin per fer allò que critiquen. Ja sé, ells no són els únics responsables dels atacs a l’euro, però no sembla molt lògic demanar-li patriotisme vers Catalunya a un fons d’inversió taiwanès. En canvi, els d’aquí, que es mostren capficats dia sí dia també amb el futur de la pàtria, podrien fer el gest. Ja no els demanem que les seves caixes i empreses participades deixin d’atacar l’euro, o de formar part de fons i d’instruments d’inversió que aposten contra la moneda única. Sabem la de milions que es fan amb aquestes operacions i no els demanem que renunciïn a un botí d’aquesta magnitud. És només un gest personal, estrictament personal, de coherència entre el que es diu i el que es fa.

Ho podria fer el president, i si se’n surt, per què no, ho podrien imitar el president Rajoy i la cancellera Merkel. Sortir no sortiríem de la crisi, segur, però possiblement tindríem la sensació de viure en una societat més honesta, on tothom rema en la mateixa direcció i on ningú té la sensació de ser l’únic enze que paga la festa.