Vot al PSC per municipis a les eleccions al Parlament de 2003 i 2012. En % sobre cens
L’estiu de 2004, ara fa pràcticament deu anys, les conclusions d’un informe al President Maragall assenyalaven alguns elements d’amenaça per al vot socialista: el suport a les àrees de domini tradicional s’afeblia (fins i tot a les eleccions generals); el diferencial de vot a les municipals a les capitals (el “vot a alcalde”) s’esllanguia; el PSC no era capaç d’atraure el vot que es mobilitzava en ocasions puntuals (tret de les generals) ni el dels nous electors; i el creixement d’ERC desplaçava els socialistes com alternativa a CiU a la Catalunya no metropolitana.
Són les conclusions d’un paper de fa deu anys. Les
alarmes hi eren, els indicis més que evidents apareixen arreu i eren fàcils de
detectar... si es volia. El que ha vingut després, al llarg d’aquests deu anys,
és descriptible i ho sap tothom. El suport al PSC s’ha anat empetitint de forma
continuada i sense aturador, i sense que aparentment ningú trobés el desllorigador
per capgirar la tendència.
El vot socialista s’ha endurit, replegant-se sobre
seu a mesura que perdia capacitat de penetració en segments que no li eren
propis (i que són fonamentals per obtenir majories). Avui és un vot envellit,
prova evident que no ha aconseguit regenerar la seva base. La columna vertebral
del suport al PSC continua sent la generació del 82, és a dir aquells
que tenien edat per votar Felipe González fa més de trenta anys, i que ara
ronden la jubilació (o ja no hi són). L’any 2012 aquest grup seguia sent el més
nombrós entre el vot socialista (47%), malgrat que representava menys del 30%
de l’electorat total.
Aquesta tendència al replegament pot fer creure que
el vot socialista s’ha reforçat entre els seus segments de suport més fidel,
però és una sensació falsa. Entre el seu públic tradicional, el PSC també ha
anat perdent força. En els últims vint anys, el vot socialista entre els majors
de cinquanta anys ha baixat del 22 al 14%. Entre els castellanoparlants, del 27
al 14%. Entre els nascuts a la resta d’Espanya, del 27 al 18% (entre les seus
fills, del 17 al 9%). A la comarca del Baix Llobregat (el “bastió” socialista
per excel·lència), el PSC ha perdut el 36% del vot municipal i autonòmic i el
27% del general. I al seu espai ideològic d’assentament (a l’esquerra i
centresquerra “tan català com espanyol”) el suport als socialistes ha passat
del 40 al 20%.
L’últim intent seriós dels socialistes catalans per
definir una proposta i una estratègia que els permetés consolidar-se com el
partit majoritari no tan sols a les eleccions municipals i generals sinó també
a les autonòmiques, data de finals dels noranta. És a dir, fa quinze anys.
I va servir per guanyar el govern de la Generalitat. Des d’aleshores no hi ha
hagut una proposta clara de què volien fer i on volien anar els socialistes
catalans. Certament, hi ha qui diu que la proposta maragalliana és la culpable
de tots els mals posteriors, però fins i tot els defensors d’aquesta tesi no
han estat capaços de bastir una proposta alternativa, de manera que els
socialistes han quedat a mercè dels corrents durant deu anys, perdent més d’un
llençol a cada bugada.
El problema del PSC no és el “procés”, no és el
lideratge (o no només), no són els crítics, no és el resultat de les últimes europees.
El problema és de fons, és de manca de proposta i d’estratègia. El resultat és
ben visible. No era inevitable, però pot acabar sent irreversible. El problema dels
socialistes són quinze anys d’anar tirant, d’aprofitar l’onada (que ja fa temps
que és evident que no dóna més de si), de no voler veure el que passava, de
deixar-se arrossegar pel corrent sense decidir-se a marcar un rumb i una ruta. Els
que siguin, però un.
