Avui, un cop passat la nit de l’escrutini, tothom dirà que Theresa May es
va equivocar fatalment al convocar de forma anticipada les eleccions generals a
la Gran Bretanya. I certament, a la vista de com ha quedat la situació (amb
pèrdues totals de fins a dotze escons), es pot afirmar que la jugada li ha
sortit fatal. Com deia un responsable tory
aquesta matinada: “no ens hem disparat un tret al peu, ens l’hem disparat al cap”.
A May se li recordarà el cas de Chirac el 1997 (i potser algú traurà a
passejar el cartell de Mas transvestit de Moisés), que també va avançar les
legislatives, just per trobar-se que havia perdut la majoria a l’Assemblea i
havia de cohabitar amb un primer ministre socialista. May més aviat ha emulat
Susana Díaz, que també va avançar les eleccions per legitimar-se i es va trobar
amb una majoria més feble que la que tenia.
Però és injust fins un cert punt valorar les coses un cop ja se n’han vist
els resultats. May es va equivocar, però en el moment de prendre la decisió tots
els elements semblaven apuntar que una convocatòria anticipada podria donar a
la premier la legitimitat que no
tenia d’origen (va heretar el 10 de Downing street per la renúncia de Cameron,
sense passar per les urnes).
SI li hagués sortit bé, avui tothom estaria glossant l’astúcia política de
May. I de fet, no seria estrany que d’aquí un temps (si aconsegueix resistir)
algú arribi a defensar que la convocatòria anticipada va ser una jugada brillant.
El temps ho cura (quasi) tot, i la velocitat de la informació és benzina per a
l’amnèsia.
Quan May va decidir convocar les eleccions, el Labour estava en plena
guerra civil, amb la majoria del grup parlamentari en contra de Corbyn, malgrat
el suport majoritari de les bases. Les expectatives electorals dels laboristes
eren penoses, a més de vint punts per sota dels conservadors, clarament per
sota del 31% de 2015, fins i tot per sota del desastrós resultat de Gordon
Brown de 2010.
Els competidors dels laboristes, en canvi, es mostraven forts. Els
nacionalistes escocesos, que havien escombrat els diputats laboristes el 2015,
es beneficiaven de la seva posició al Brexit,
que reforçava el sí al referèndum d’independència de 2014. A les generals de
2015, la ressaca independentista, i una campanya escorada a l’esquerra per part
del SNP, va fer que els laboristes, tot i avançar en vots, perdessin
vint-i-cinc escons, la gran majoria escocesos.
D’altra banda, els liberals també recollien beneficis de la seva aposta
clara pel remain al Brexit. Després de patir una derrota
monumental el 2015 a causa del govern de coalició Cameron-Clegg, els liberals
avançaven, en part gràcies a l’atracció de vot moderat laborista, recelós de
les propostes “radicals” de Corbyn.
Per la banda dels conservadors, la victòria al Brexit havia desarborat el principal competidor dels tories, l’UKIP, enfangat en una pugna
interna pel lideratge i sense programa a la vista, un cop ja havien aconseguit
treure el Regne Unit de la Unió Europea.
Amb tot això, té la seva lògica que May apostés per convocar només dos anys
després de començada la legislatura. Què podia sortir malament?
Doncs, vist el que va passar ahir, gairebé tot va sortir malament. I el més
important (i que no hauria d’oblidar cap líder, ni cap spin doctor) és que la convocatòria anticipada va fer aflorar
factors que no podien considerar-se perquè no existien abans que May fixés el 8
de juny com a data per a les eleccions.
Perquè, de totes les cartes que tenia a les mans, la majoria van sortir com
May havia previst. L’UKIP s’ha desplomat, perdent més de tres milions de vots,
un 84% del total de sufragis obtinguts fa dos anys. I tot fa pensar que la
majoria d’aquests vots han anat a parar als conservador, que tot i perdre dotze
escons, han incrementat en més de dos milions el seu resultat.
Per la seva banda, l’SNP ha reculat clarament, tot perdent un terç del seu
vot de 2015 i una vintena dels seus escons. Ara bé, paradoxalment la caiguda
dels nacionalistes escocesos ha beneficiat els conservadors, que han obtingut dotze
nous escons a Escòcia (sobretot a les terres altes).
Què ha passat, doncs? D’una banda, que els Liberals no han sabut retenir
tot el vot remain del referèndum, que
han compartit amb uns laboristes capaços de plantejar una opció responsable tant
amb el resultat del Brexit com amb els interessos dels contraris a la sortida
de la UE.
De l’altra banda, ha succeït quelcom inesperat... en part. Marca dels
temps. El rebel, el “radical”, l’esquerranós Corbyn ha aconseguit convocar al
seu voltant un gruix important de vot, majoritàriament jove, que ha fet que els
laboristes s’enduguessin una trentena d’escons i tres milions i mig de vots
nous. Cal retrocedir al landslide de
Blair el 1997 (13,5 milions) per trobar un resultat similar per a un líder
laborista. Sense recuperar Escòcia, els laboristes han avançat sobretot a l’antiga
àrea industrial del Nord-Oest (Manchester, Liverpool).
Aquestes eleccions han fet honor al període històric que vivim i Corbyn ha
estat el Sanders britànic, capaç d’aixecar a favor del Labour una massa d’estudiants
seduïts pel seu discurs antisistema. El mateix que Mélenchon a França fa un mes
(i aquest dissabte hi ha les legislatives), que Podemos fa tres anys o que els socialistes
holandesos.
El Regne Unit no s’escapa de la tendència general. Es pot dir que allà va
començar tot, amb el Brexit, i allà
ha continuat.
