Maniobra de distracció

Estic mig convençut que el govern central no tenia la intenció d’impugnar el nou 9N en un principi. Les declaracions que havia fet mostraven sobretot menyspreu i en ridiculitzaven el format final. Ahir va anunciar per sorpresa que havia emprès el camí de la impugnació, demanant l’informe preceptiu al Consell d’Estat, que és el pas previ a elevar la impugnació al Constitucional. Per què aquest canvi? Doncs possiblement perquè ahir es va fer pública l'operació Púnica, que ha destapat una xarxa corrupta en el vèrtex de la qual hi hauria el delfí d’Esperanza Aguirre i secretari general del PP madrileny fins fa tres anys, Francisco Granados.

Quan semblava superat el tema de les targetes black de Bankia, al PP li esclata ara un nou cas de corrupció, amb ramificacions a diversos municipis, amb cinc alcaldes i un president de diputació imputats, que s’afegeixen al degoteig d'imputats derivat del “cas Bárcenas”, que no s’acaba de tancar (l'últim tot un exsecretari general, Ángel Acebes). A més, el que havia de ser el trimestre triomfal de la recuperació econòmica s’enfosqueix, per més que el ministre Montoro li posi voluntat tot pregonant a tort i a dret les bondats del seus pressupostos per a 2015.

L'escenari imaginat per Rajoy per al seu any electoral amenaça ruïna. El PP no s'acaba de desempallegar del fantasma de la corrupció i els oracles econòmics pronostiquen que està en marxa una nova recessió europea. Si l’economia no tira i l’ombra de la corrupció no acaba de desaparèixer, al PP només li queda un cartutx per afrontar amb certes garanties un cicle electoral transcendental: Catalunya.

Si en un principi Rajoy va optar per deixar que el que quedava de la consulta morís d’inanició, ara ha ordenat tornar a la càrrega. No crec que sigui perquè considera que el nou 9N sigui realment una amenaça (no ho és ja des que el president Mas el va convertir en una broma de si mateix), sinó perquè amb aquest moviment (i els que vindran: consell de ministres, recurs, Constitucional, suspensió) espera desplaçar part de l’espai que els mitjans pensaven dedicar a la corrupció i a les imputacions dels populars.

Aquesta nova impugnació està pensada, doncs, com una cortina de fum. La bona, la de debò, va ser l’anterior. Aquesta d'ara està concebuda com una maniobra de distracció al límit que doni al govern i al president una mica d’aire i els permeti aparèixer en positiu en els mitjans espanyols a un any de les generals (i a set mesos de municipals i autonòmiques). La recuperació econòmica igual no arriba, el PP pot ser que estigui podrit de corrupció, però Rajoy continua sent el campió de la unitat d’Espanya front al “desafío secesionista” i no li tremola el pols a l’hora de defensar l’ordre “constitucional”. Si el tema és l'economia, l'electorat centrista el podria abandonar; si és la corrupció, UPyD plantarà el cabàs per recollir els milers de votants del PP decebuts (com farà Podemos amb el PSOE); però si el tema és Catalunya, Rajoy encara tindria possibilitats, tot apel·lant a la defensa de la pàtria.

Aquesta maniobra de defensa tensa encara més la situació catalana, estreny encara més l’espai d’expressió d’una opció (l’independentisme) que hores d’ara és defensada per molts ciutadans de Catalunya, que es veuen novament abocats a un carreró sense sortida, fins i tot quan ja s’havia despullat el 9N de qualsevol rellevància jurídica. La situació catalana, amb aquesta nova impugnació (gratuïta), es fa més explosiva. Però això no sembla importar el president Rajoy i el seu govern, que actuen pensant exclusivament en la seva pròpia supervivència política. I ho fan a qualsevol preu.

Objectiu Junqueras

Jugada mestra. El president Mas ha aconseguit quelcom impensable fa només una setmana: d’una sola tacada, ha eliminat el perill del 9N al mateix temps que ha donat la volta al marc electoral que li augurava una derrota segura a les eleccions al Parlament. La jugada ha de passar per dret propi als anals de l’estratègia política. Mas ha passat de cadàver polític a líder de la pàtria, de seguir un guió que no era el seu a marcar el pas de tots els seus rivals, i de tenir perdudes les properes eleccions a ser el cap d’una “llista de país” que el més probable és que arrasi.

Mas ha passat d’estar lligat de peus i mans a ser ell qui lliga el seu principal rival. Ara és Junqueras qui està en una posició de feblesa absoluta. El seu marge de discrecionalitat per decidir si ERC se suma a l'estratègia presidencial s’estreny cada dia que passa. Dimarts va provar una posició intermèdia davant de l’anunci de Mas que enterrava el 9N i obria de bat a bat la porta a la convocatòria electoral, i dijous al Parlament va mostrar el seu costat dur al president (que s'hi va tornar festejant les CUP). Però el degoteig a favor de les tesis de Mas, culminat amb l’acte d’adhesió al president per part de l’ANC i Òmnium d’aquest diumenge, està fent el seu efecte i a Junqueras no li quedarà altra opció que formar part de la “llista presidencial”.

La jugada és genial. Aquells que fa un mes i escaig convocaven més d’un milió de persones i reclamaven al president que no afluixés, s’han avingut sense cap problema a convertir el 9N en una simple celebració participativa i a fiar-ho tot a unes eleccions “plebiscitàries”, dissenyades exclusivament a evitar-li a CiU una derrota a mans d’ERC (que les europees ja van anticipar). Escac i mat. Junqueras ha de decidir entre ser el número tres de la “llista país”, darrera de Mas i Forcadell, o fer front a l’ostracisme i la persecució per part de l'aparell comunicatiu al servei de la Generalitat, que fins fa quatre dies l’aclamaven com el garant de la consulta. Ho va dir sense embuts Forcadell a l’acte de plaça Catalunya: qui no se sumi al carro serà considerat partidista. Missatge per al líder republicà: si no accepta formar part de la “llista país” serà el responsable d’impedir el triomf esclatant del moviment independentista liderat (coses veureu) per Mas.

El marge de Junqueras es fa més estret a mesura que el gruix del bloc del sí es decanta pel president, i la seva capacitat de condicionar Mas es redueix fins a casi desaparèixer. Si ERC no s’afegeix a la jugada presidencial li esperen temps difícils (potser divisions internes, potser un PI o una SI misteriosament renascuts). Així doncs, no li quedarà altra opció que incorporar-se, possiblement a canvi d’un vague compromís de Mas amb la DUI, que serà venut com una claudicació del president, per tal de salvar la cara a Junqueras davant dels seus i fer-los empassar que garanteixi que Mas segueixi com a president i que ERC deixi passar l’oportunitat de guanyar la Generalitat.

El calendari, a més, juga a favor de Mas. Si les eleccions són al febrer (com ha “imposat” Forcadell), la constitució del Parlament, l’elecció de president i la formació del nou govern ens situarà a les portes de les municipals, on ERC no podrà descavalcar de la llista conjunta. Després, vacances. Quan tornem estarem immersos en la precampanya de les generals, previstes pel novembre, on es presentarà novament la “llista país”. Tot plegat, la DUI pot esperar un any. Mentrestant, Mas i CiU seguiran al govern, i les possibilitats d’ERC per rellevar-lo probablement s’hauran marcit. Realment una jugada mestra. Mentre uns creien que la cosa anava d’èpica, resulta que Mas i CiU feien política.
 

foto: economiadigital.es

Per què Mas mata el 9N (i fa veure que no)

Ja estem, ja podem plegar. Hem arribat al final del recorregut del 9N tal i com l’havíem conegut fins ahir. Ahir va néixer un nou 9N, que malgrat el que diu i repeteix el president Mas no és el que s’havia plantejat fins ara, sinó que està plantejat com una sortida al cul de sac en què s’havia convertit l’aposta. Una sortida que permet a Mas mantenir viva la idea de la consulta (rebaixada, descafeïnada) i li garanteix (fins quan? en quina forma?) la unitat del nucli dur del bloc de partits pro-consulta. És a dir, el president i CiU compren temps, llencen la pilota uns metres més enllà i guanyen uns dies o unes setmanes més. A més, eviten el ridícul monumental de deixar caure el 9N sense més. Ara bé, s’acosten a la solució del problema d’origen? No gens, o no més que abans d’ahir o que fa un any.

Però és que aquest no és ja l’objectiu que guia l’acció presidencial en aquest tema, si és que mai ho va ser. Mas i CiU van entrar en aquest joc de la consulta menys per convicció que per interès. La patacada electoral de 2012 va posar els nacionalistes davant d’una realitat que fins aleshores havien sabut esquivar amb astúcia: l’esgotament de la seva estratègia política de peix al cove. Les del 2012 són les eleccions de la transformació definitiva del terreny de joc català. Des d’aquell moment CiU es queda sense full de ruta, com s’hi havia quedat el PSC dos anys abans. Als nacionalistes ja no els serveix el seu instrumental tradicional i decideixen manllevar el marc mental d’ERC, convertit des de llavors en la força que defineix la política a Catalunya.

L’adopció del marc mental republicà és visible en l’aposta per la independència de CDC a partir d’aquell moment, que culmina la presa del poder intern per part d’una nova generació de dirigents, més proclius al caixa o faixa que a la negociació versallesca i al sector negocis, majoritari fins llavors. El canvi de posició de CDC, però, no ve de la convicció sinó de la necessitat, i això és clau per entendre el que va passar ahir, perquè marcarà un límit infranquejable en l’estratègia nacionalista.

El marc mental en el que s’ha mogut ERC des de 1992 és clar. Per als republicans Espanya no existeix, en el sentit que no té res a dir sobre les decisions que es prenen a Catalunya. El capteniment dels dirigent d’ERC en els últims vint anys s’ha guiat per aquesta idea, com si Catalunya fos independent de facto. Així, en la negociació estatutària de 2005-2006, els republicans no van voler pactar al Congrés, amb l’argument que aquest només havia de validar el pacte assolit a la Ciutadella. En aquest mateix context, en canvi, CiU es va prestar a la negociació, bo i traient-ne un sucós rèdit en forma d’avantatge electoral, amb la sortida d’escena del president Maragall (oportunament empès pels seus companys de la direcció del PSC, tot s’ha de dir).

A diferència d’ERC, doncs, el nacionalisme conservador sempre ha tingut en compte l’escenari espanyol, compassant les accions a Madrid i a Barcelona per assolir el seu objectiu principal, per no dir únic: la conquesta, manteniment i retorn al govern de la Generalitat. És aquest objectiu el que guia l’acció de CDC en el seu canvi d’estratègia de 2012. No és tant que els nacionalistes hagin mudat de pell per tornar-se independentistes, és que necessiten pujar l’aposta per continuar al govern (i per tenir possibilitats de continuar-hi en el futur). Així doncs, en els dos últims anys CiU ha estat jugant en un camp de joc que no és el seu, seguint unes regles que no són les seves, amb l'objectiu de mantenir-se al govern. No ha estat per convicció que CiU ha liderat el moviment del 9N, sinó per interès.

La lògica del marc mental d’ERC, que els republicans segueixen sense complexes (perquè ells sí que ho fan per convicció profunda), porta indefectiblement a la DUI. Aquesta és l’estació final lògica del trajecte i ERC està disposada a arribar-hi, perquè és coherent amb la seva idea que Espanya no hi pinta res en el “problema català”. Ara bé, CiU no està disposada a endinsar-se en la terra incognita de la DUI, perquè no està segura que li proporcioni allò que vol, que és seguir al capdavant del govern de la Generalitat. És per això que el 9N ha arribat fins aquí i només continua transfigurat en fantasma, en una ombra del que havia de ser, en espantall que s’agita per demostrar que encara és viu, que tot segueix igual i que la llarga marxa continua. Res d'això, CiU ha arribat al final, ha anat tot al fons que li permetia el fet que no es creia de debò el camí que havia emprés des de la trista victòria de 2012. Possiblement esperava una mà salvadora just abans del precipici, un gest del govern central que li permetés reprendre el que encara és el seu adn polític (el pacte, el regat en curt, l’enyorat cove dels peixos). L’acord sobre la data i la pregunta podia entendre's com una invitació a moure fixa, però Rajoy no té cap incentiu per fer-ho, i ha deixat que CiU anés recorrent les estacions del seu calvari, enfonsant-se cada cop més a la ratera, a la seva pròpia trampa. Arribat al caire de l’abisme, el president Mas ha decidit no saltar, posant de manifest el caràcter instrumental de la seva aposta pel 9N.

Amb el seu gest, Mas guanya temps però posa en perill la continuïtat del bloc del sí+sí, perquè en fa evident les diferències internes (ICV ha agafat l’oportunitat al vol i ja ha saltat del carro). També posa en perill la ja malmesa salut electoral de CiU, perquè obre de bat a bat el seu territori a l’ofensiva d’ERC (“cap convergent no ens farà independents”). I fent-ho, posa en perill definitiu el ser de CiU, el seu preuat tresor, el govern de la Generalitat, perquè ara Mas es queda sense full de ruta. Ja no li és possible tornar al business as usual de CiU i tampoc pot anar més enllà en el camí que mena a la  DUI.

I amb tot això, el dinosaure segueix allà. Giragonses, trapezistes, jocs de mans, plebiscitàries... però seguim tenint un problema sense resoldre damunt la taula. De vegades sembla que la política (no només la catalana, ni només la nacionalista) s’entesta a parlar del “com” senzillament per amagar que és totalment incapaç de donar resposta al “què”.

foto: endirecto.lavanguardia.com

A un mes del 9N

Recapitulem. Aquesta història (o la fase actual d’aquesta història, perquè la història la podem remuntar dècades enllà) arrenca amb la sentència del TC de juliol de 2010. Com no podia ser d’altra manera, el trágala del TC va provocar un terratrèmol en l’escenari polític català, les rèpliques del qual encara no s’han aturat, que ha fet saltar pels aires la manera com ha funcionat la política a casa nostra des de finals dels setanta. Ras i curt, l’espai del mig, el catalanisme d’arrel pactista, el centre de gravetat del sistema, ha vist tancat el camí pel que tradicionalment han circulat les majories socials i polítiques del país. Al catalanisme històric li han tancat la porta als nassos, deixant-li dues alternatives: o acata o trenca la baralla. El mateix juliol de 2010 ja es va veure quina seria l’opció triada per la majoria.

La crisi catalana és en part un reflex de la crisi general del règim de la transició a Espanya. De fet, la reforma estatutària engegada el 2003 fou una resposta primerenca a la “fatiga de materials” del sistema del 78, que ja començava a fer-se evident. En aquest sentit, com en tants d’altres, Catalunya va ser pionera a intentar resoldre un problema que ara és damunt la taula de manera crua, i que amenaça amb trastocar els equilibris polítics heretats de la transició. Tant en el capítol català com en el general, la crisi de règim xoca amb una resistència fenomenal: el PP. De fet, si les coses han anat com han anat en el plet català ha estat en bona part per l’acció dels populars, que van veure en la reforma estatutària l’oportunitat d’or per fer fora el PSOE del govern central. Seu va ser el recurs al TC, seves les maniobres per tombar l’escarransida majoria progressista a l’alt tribunal, seves les campanyes d’agitprop (recollida de firmes, anuncis radiofònics, ofensiva total de la brunete mediàtica).

Ara bé, erraríem si creguéssim que el PP va muntar tota aquesta operació només per tornar a la Moncloa. No hi ha només interès en l’actuació dels populars, hi ha convicció. Des de fa més d’una dècada el nou PP s’ha proposat guanyar allò que AP va perdre en la discussió constitucional, principalment el títol vuitè (el de les autonomies). La segona transició no és la que proposa Pablo Iglesias i Podemos, en qualsevol cas seria la tercera, perquè la segona ja l’està aplicant (i com!) el PP des de fa anys. Els primers a desmantellar el “consenso” constitucional no són l’esquerra radical. Des de la seva primera majoria absoluta del 2000, l’objectiu del PP ha estat acabar amb el pacte constitucional tal i com va ser concebut, i l’episodi actual només és part d’aquesta història, de la que se’n poden observar traces arreu (proposta de llei electoral, fins i tot l’intent de tornar la normativa de l’avortament a un estat previ a la primera llei). El PP està embarcat en una operació de llarg abast, que és una reforma constitucional restrictiva sense tocar la literalitat del text (i per tant, sense patir-ne les conseqüències ni haver de pactar-ne els continguts), simplement amb l’acció continuada i precisa d’una majoria fidel al TC (en principi, un àrbitre per damunt dels partits).

Per tant, no es pot esperar cap moviment per part del PP en l’actual conflicte català. En primer lloc, perquè està convençut del que fa. En segon lloc, perquè li convé políticament, ja que li permet aglutinar forces contra un enemic clar i això deixa sense opcions els seus principals rivals (PSOE i UPyD), que es veuen forçats a donar suport al govern Rajoy en la seva acció si no volen ser expulsats de la “majoria patriòtica” (en sabem bastant aquí de com funciona aquest mecanisme). I finalment en tercer lloc, perquè sap que té les de guanyar, faci el que faci.

I aquí és on entra la seqüència que ha seguit el “procés” fins avui. Des de 2011, quan el PP recupera el govern central, a cada moviment fet des del bàndol català s’ha respost amb un no. Per què? Perquè des del minut zero el PP sabia on acabaria tot plegat. El “procés” ha estat des del començament un ratera, un viatge a un cul de sac. El govern central només ha hagut d’esperar que la majoria catalana anés endinsant-se al tub fins a trobar-se amb la paret. Primer negociacions, després declaracions solemnes, més endavant data i pregunta. La part catalana ha anat apujant la posta sistemàticament a cada no de Rajoy, fins arribar allà on el líder popular els volia.

Som avui més a prop que fa dos anys de solucionar el problema d’origen? Si som sincers hem d’admetre que no. I doncs? Què podem fer? Fer la consulta, encara que sigui sense garanties. D’acord, el 99,9% seran dobles sís. Bé, i després? Convocar eleccions “plebiscitàries” que guanyarà el bloc del “sísí” (si es que aconsegueix presentar-se com a tal) per una amplíssima majoria. D’acord. I? Plantejar una negociació amb el govern central. Fet. Diran que no. I després? Fer de les eleccions municipals una nova prova de “la voluntat catalana”. Perfecte. Tornarà a guanyar el bloc sobiranista. I doncs? Passar l’estiu i encarar les generals. Magnífic. A Catalunya tornarà a guanyar el bloc del “sísí”, però al conjunt d’Espanya és molt possible que Rajoy apliqui la lògica del rally around the flag i aconsegueixi mantenir –afeblida- la seva majoria, ja que el PSOE s’haurà vist obligat a seguir al PP i tindrà problemes en el seu flanc esquerre amb Podemos. Al Congrés resultant serà impossible una majoria alternativa a la del PP. Perfecte. Ens situem al novembre de 2015 i les posicions estan pràcticament allà on són ara mateix (i on han estat des que es va plantejar la celebració de la consulta el 9N). Hauran passat cinc anys des de la sentència del TC i el més calent serà a l’aigüera.

La consulta, que havia de servir per desllorigar la situació, ha acabat sent una trampa. Perquè és cert, el PP va aixecar una paret davant les legítimes (i amplament majoritàries) demandes catalanes, però l’opció de llençar tota la societat a estavellar-se contra aquesta paret ha estat de la majoria política a favor del “sísí”. Certament, CiU ha aconseguit mantenir-se al govern (que és el que buscava després del desastre de 2012) i ERC ha fet de l’independentisme l’opció central i és a les portes d’esdevenir la força hegemònica (el nou “pal de paller”) del sistema polític català. ICV ha sobreviscut (magra victòria) i les CUP fan equilibris per seguir sent fidels al seu ideari malgrat els estranys companys de viatge. Però més enllà d’això, el problema de fons continua inalterable (el dinosaure segueix allà) i la seqüència prevista ens mostra que podria continuar si fa no fa igual encara un any més, i sense visos de solució.

Qualsevol que s’ho miri amb una mica de perspectiva entén que som al final del camí encetat el dia que es van anunciar la data i la pregunta. El 9N ja no dóna més de si, però els seus promotors  no poden bandejar-lo sense més, perquè n’han fet un fetitxe, un emblema, el sagrat penó de santa Eulàlia. La insistència en el 9N, però, aboca la societat contra la paret i obliga els promotors a la tirallonga d’iniciatives descrita abans, que busquen mantenir viva la flama de manera artificial, augmentant la cridòria a mesura que se'ls estreny el marge, mentre la situació real del conflicte es manté inalterable.

Davant d’això s’imposa la cerca d’un desllorigador que eviti al conjunt de la societat catalana el cop de cap permanent contra el mur aixecat pel govern central. I aquest desllorigador és evident que no pot venir del bloc “pro-consulta”, massa lligats a la mística del 9N. D’ells només és possible esperar una radicalització en les posicions, com demostren les últimes derives (els crits d’independència dels alcaldes en un acte que en principi era per donar suport a la consulta, les reaccions al cas Brugué i l’ús cada cop més insistent del mot “traïdor” per referir-se als que no pensen com ells). La impertorbabilitat del PP a mesura que s’atansa el 9N genera un tancament de files en el bloc contrari, fins al punt que alguns comencen a especular amb la possibilitat d’un esclat violent, un “bloody Sunday” a la catalana, com a única sortida.

El tancament del bloc pro-consulta és explicable, però fa encara més impossible la consulta. Aquesta només podrà ser possible si és un moviment que va més enllà dels independentistes i defuig tota violència. La deriva que han pres els partidaris del 9N va precisament contra tot això. Esperar que Merkel pressioni a Rajoy commocionada per la repressió violenta de la policia contra les demostracions cíviques del catalans és el conte de la lletera i demostra que no s’ha entès que al govern central no li calen aquesta mena d’actuacions. Som en un atzucac, la partida està aturada i el futur immediat no augura res de bo.

A un mes del 9N s’imposa canviar el joc de dalt a baix, si el que es vol de debò és resoldre el problema original. Cal tornar al començament i bastir una nova majoria a Catalunya, que sigui més ampla que l’actual, i per tant que inclogui les forces no independentistes. Qui ho pot fer? El PSC, si realment vol contribuir a evitar estavellar tota la societat catalana contra una paret. Els socialistes catalans poden proposar una sortida, que ha de passar indefectiblement per una consulta amb tres opcions clares i definides, no aquesta argúcia de la resposta encadenada del 9N. Una consulta que no obligui (com passa ara) als defensors de major autogovern a haver d’escollir entre independència o statu quo. I evidentment una consulta que no quedi supeditada a una remota, boirosa, reforma federal de la Constitució que suposadament engegarà el PSOE quan governi i que sona massa a un nou apoyaré. El problema és entre Catalunya i Espanya. Per tant, no és vàlida una solució general, ha de ser particular. 

Amb un moviment d’aquest tipus, el PSC salvaria el bloc de la consulta perquè el faria més potent, bo i donant cabuda (i confort) als no independentistes, s’evitaria portar el país a l’auto immolació i començaria una nova partida des de posicions diferents (l’únic que la mantindria inalterable seria el PP, evidentment). De passada, una acció d’aquest tipus, malgrat que possiblement no ho entenguin, li faria un favor enorme al socialisme espanyol. Hi estan disposats els socialistes catalans?