Passar
la maroma és un exercici arriscat, més que res perquè si caus et pots fer molt
mal. Que li ho preguntin a Philippe Petit, l’home que va creuar entre les torres
bessones de Nova York per una corda a quatre-cents metres d’alçada. La clau d’un
exercici de funambulisme és l’equilibri, per això els que ho fan s’ajuden d’un
pal llarg. Cal que el funàmbul mantingui la centralitat, que no s’inclini massa
a cap dels costats, perquè si ho fes, la força de l’atracció el faria caure. Hi
ha un punt delicat, casi imperceptible, a partir del qual el cos venç i el
funàmbul acaba inexorablement a terra.
Pedro
Sánchez està fent de funàmbul des que a la nit del 20 de desembre, i després de veure com quedava el panorama
parlamentari al Congrés, va traçar una corda que el menava a la presidència del
govern. Per recórrer-la li calia vèncer les reticències (i alguna cosa més)
internes per part del sector que havia posat preu al seu cap des d’abans de la
campanya. Els va guanyar, però no derrotar. Segueixen allà, mirant el funàmbul amb
la secreta esperança de veure’l caure.
L’exercici de Sánchez per
arribar a la presidència del govern consisteix a posar d’acord dues forces
antagòniques en molts aspectes. A C’s i Podemos només els lliga la voluntat de
regeneració d’un sistema, l’espanyol, que pateix una gravíssima fatiga de
materials. No és poca cosa, però acaba no sent res, perquè en tota la resta (i
això és molt) estan a les antípodes. Fins i tot hom sospitaria que si s’asseguessin
a parlar de la regeneració, tampoc no s’acabarien de posar d’acord.
El problema de Sánchez és
que, aritmètica mediant, necessita tots dos per arribar a fer govern. No hi ha
una altra via. Ha de sumar la seva dreta (C’s) i la seva esquerra (Podemos), l’única
manera de garantir la investidura, tenint el compte que el PP s’hi oposarà i no
pot comptar amb una part important dels tradicionals aliats, els nacionalistes
catalans.
La clau de l’exercici de Sánchez
era l’equilibri, dosificar les cessions a dreta i esquerra per evitar que cap
dels dos pogués trencar la baralla, i fent-ho, enviés el funàmbul al terra.
Calia mantenir un contrapès exquisit entre uns i altres si es volia arribar al
final de la maroma.
La part més difícil de l’exercici
era la de l’esquerra, per diversos motius. Podemos té unes posicions més dures
que C’s, un partit “centrista” (amb tot el que això vol dir, que no vol dir res
i ho vol dir tot). A més, Podemos lluita per l’espai socialista, que és l’espai
de creixement de qualsevol opció d’esquerres que vol ser majoritària. En canvi,
C’s, després d’una campanya electoral que els havia situat massa a la dreta
(pels atacs dels socialistes i per més d’una pífia pròpia), necessita recuperar
perfil progressista per tornar-se a plantar en aquell espai eteri que anomenem
centre.
Per tant, Sánchez havia de
vigilar molt la seva banda esquerra, és a dir havia de procurar no caure de la
banda dreta, si no volia perdre l’equilibri. I vet aquí que el líder socialista
ha perdut l’equilibri. El pacte amb C’s, prolix, detallista, venut com un gran
acord amb acte de signatura inclòs, ha donat l’excusa perfecta a Podemos per
aixecar-se de la taula. El funàmbul trontolla dalt la corda. No ha caigut, però
la seva posició és més incerta.
Per a què l’exercici li
sortís bé, Sánchez necessitava lligar a C’s, conscient que lligar Podemos era
més complicat. Ara bé, necessitava que el pacte amb C’s fos prou lax, prou
obert per posar Podemos contra la paret, possiblement ja al debat d’investidura
i des de la tribuna del Congrés. O jo o el PP. O jo o eleccions, i ja veurem
què passa. La idea de fons era situar Podemos davant la disjuntiva de donar
suport a un govern progressista i reformista (ai, els mots!) o evitar-lo,
obrint la possibilitat d’un nou govern conservador o d’una convocatòria
electoral en la que els de Pablo Iglesias apareixerien com els culpables.
Per fer-ho, el funàmbul Sánchez
necessitava mantenir la verticalitat, deixar a Podemos un marge. I no ho ha
fet. Els ha posat contra la paret i alhora els ha obert una porta per on fugir.
El pacte amb C’s ha decantat Sánchez massa a la dreta, de manera que la seva
esquerra s’ha sentit legitimada per tocar el pirandó i deixar-lo penjat de la
corda. Possiblement un pacte amb C’s més genèric, un decàleg, una encaixada de
mans i ja està, hauria estat millor per mantenir l’equilibri i pressionar l’esquerra,
però sembla que als equips negociadors els ha pogut més la gestió que la política
i han acordat un programa de govern sencer. El diable és als detalls, com
diuen, i a l’acord n’hi ha a paletades.
El funàmbul ha ensopegat, li ha fallat un peu. La
gent que s’ho mira des de baix conté l’alè, les crispetes a mig camí de les
boques obertes, els ulls esbatanats. Silenci.
foto: elperiodico.com
