A aquestes alçades ja ha quedat
prou acreditat el tarannà ideològic del nou president de la Generalitat,
escampat en tuits i articles d’uns anys ençà. El perfil que en surt és el d’un
representant del sector més integrista del nacionalisme català, versió
etnicista. Torra i el seu pensament no són insòlits en el món de
l’independentisme. En són una part, per bé que minoritària, fins i tot ara,
quan ha estat designat per ocupar el càrrec més alt del país (amb permís del
seu mentor, Carles Puigdemont).
“Catalunya, poble decadent”
El nacionalisme de caire ètnic,
per no dir directament racista, existeix i ha existit històricament en tots els
moviments nacionalistes. En el cas del català té una tradició, una escola
diríem, que arrela a fons. Els escrits del nou president fan pensar en el
llibre de Josep Antoni Vandellós, “Catalunya, poble decadent”, escrit el 1935,
en plena primavera feixista a Europa. La tesi del treball de Vandellós,
impecable des del punt de vista de l’anàlisi demogràfica, és que les febles
taxes de reproducció de la “raça catalana” la menen inexorablement a la
desaparició (d’aquí el “decadent” del títol). És potser el primer treball
científic que posa xifres a la baixa natalitat dels catalans, la pedra
fundacional de l’escola demogràfica catalana.
Ara bé, Vandellós no s’atura en
l’anàlisi freda de les dades. Va més enllà. I tant. Desplega un discurs polític
molt de l’època, on barreja propostes per desplegar polítiques de foment de la
natalitat amb exabruptes contra la immigració castellana. Segons Vandellós cal
preservar la “raça catalana” de la seva eliminació, alhora que s’atura la
invasió de la “raça castellana”, portadora de tota mena de malures, entre
altres, la maligna CNT, plena de “murcians”. No és coincidència que Vandellós
tingués contactes estrets amb els demògrafs italians, generadors del discurs
racial del feixisme mussolinià.
En els escrits de Torra (més
enllà de les seves gloses a Dencàs i els nois d’Estat Català) hi glateix la
idea que inspira Vandellós: la d’una raça catalana amenaçada pels de fora, per
la invasió d’unes gents que busquen l’aniquilació de la puresa autòctona,
barrejant-s’hi.
Contra la correcció política
Però el discurs de Torra no és
tronat, malgrat que ho pugui semblar. Torra no és un personatge dels anys
trenta tele-transportat al segle vint-i-u. Potser és que el segle vint-i-u s’ha retro-transportat
als anys trenta, això és una altra cosa. Torra és radicalment contemporani,
perquè el seu discurs etnicista, de replegament, d’exacerbació de la identitat
no com a quelcom adquirit sinó com quelcom constitutiu de l’individu (o fins i
tot pre-constituent), lliga amb les tendències polítiques d’aquests darreres
anys post(?)crisi.
Torra no és un anacronisme, és el
nostre Trump, el nostre Nigel Farage, el nostre Beppe Grillo. Torra forma part
d’aquest moviment que defensa que s’han de dir les veritats, que és necessari treure’s
la cotilla del llenguatge políticament correcte, que ha donat un vernís
edulcorant a una realitat que és de tot menys ensucrada. Torra és de l’escola
dels que diuen les coses pel seu nom (no és d’estranyar que digui que llegeix
–i segueix- Salvador Sostres). I fent-ho, lliga amb un moviment global de
descarament de les posicions polítiques i del seu llenguatge. Un llenguatge
descarnat que pretén fer aparèixer la realitat que els eufemismes benpensants
de la correcció política (i de la postmodernitat i el seu relativisme) han
volgut dissimular.
El que escriu Torra és autèntic a
la manera de Trump, que s’atreveix a dir el que els altres callen, garratibats
per la correcció política. La força abassegadora de Trump entre un sector
important del electorat nord-americà es basa en un profund cansament del
discurs de les elits, que s’entén com a mentider i cínic.
Així, els escrits de Torra
desprenen les mateixes veritats gruixudes que llença Trump (a través de
twitter, curiosament). Veritats incòmodes però necessàries. Així, els catalans
som una raça diferent i els espanyols ens volen aniquilar (ai, Israel!); els
espanyols que viuen a Catalunya no es volen assimilar i actuen com a colons;
Espanya està genèticament incapacitada per ser una democràcia; en canvi, els
catalans som demòcrates des de Guifré el pilós. I així anar seguint. Perdoneu,
però algú ho havia de dir.
El món de Torra és un món de bons
i de dolents, on els grisos no s’admeten, i on tot està determinat d’origen.
Per tant, no intenteu canviar les coses, no vulgueu anar contra el pla de Déu,
no sigueu il·lusos. Les coses són com són i això va d’ells contra nosaltres.
La crisi dels consensos
L’ascens d’un personatge com
Torra a la presidència del a Generalitat és la culminació de la normalització
d’un discurs que fins no fa gaire era minoritari i vergonyant, perquè anava
contra el discurs dominant dels darrers cinquanta anys. El discurs que
defensava (i defensa encara) que la catalanitat s’adquireix pel sol fet de
viure (i si hi ha sort, treballar) a Catalunya.
La Catalunya contemporània s’ha
bastit sobre aquesta idea, compartida per la majoria. El consens no equival a
la unanimitat, però sí que defineix els límits del discurs públic, d’allò que
s’accepta, d’allò que es pot dir (i per tant, del que no es pot dir). Que els
catalans érem un sol poble no era discutible, com a mínim com a aspiració. Es
podia polemitzar sobre la realització d’aquest objectiu i sobre els mitjans per
assolir-lo completament, però la base, el fons del fons, la unitat civil, no es
posava en dubte.
Això, no obstant, no treu que en
alguns moments emergís un discurs de perfils etnicistes, prou evident en la
campanya de CiU contra ERC entre 2006 i 2010, a compte del suport dels
republicans a la investidura i al govern de José Montilla. Els orígens de
Montilla van ser utilitzats als mitjans nacionalistes per afeblir la base
electoral dels republicans, que havien comès el greu pecat de fer president un
xarnego.
La diferència d’aquell moment amb
l’actual és d’escala. El que llavors només se suggeria, o només es permetia dir
en àmbits restringits, ara es possible esbombar-ho en públic i fins i tot fer-ne
bandera com un exemple de l’autenticitat, de la sinceritat que sembla ser que ha
de governar les relacions entre les persones.
Tot allò que abans no es podia
dir, perquè calia preservar la comunitat, avui s’escriu, es tuiteja o s’explica
sense problemes. El que abans es podia considerar una poca-soltada o un
exabrupte avui cal tenir-ho per una opinió, tan vàlida com qualsevol altra, tan
mereixedora de respecte com qualsevol, perquè és l’expressió de la llibertat
individual del qui la diu. I tant se val que pugui ferir o ofendre. Tant se val
l’efecte que tingui en la convivència. La “veritat” és el bé suprem (la veritat
de cadascú, s’entén).
Així, si hom creu que els
catalans d’origen forà “no es volen integrar” ha de tenir la tribuna per dir-ho
i proclamar-ho, perquè no hi ha res més dolent que mossegar-se la llengua. No
sé si la culpa és de les xarxes socials, la barra de bar global que és twitter on s’ha normalitzat l’insult com
a manifestació màxima de la llibertat d’expressió. El cert és que els límits
que imposava el consens estan saltant pels aires, i la designació de Torra n’és
tot un símptoma.
Tanmateix, seria fins un cert
punt injust carregar tota la culpa sobre Torra i l’independentisme. Hi ha d’altres
símptomes escampats arreu. Possiblement el més vistós (juntament amb la
designació del nou president) sigui que C’s hagi estat el partit més votat a
les darreres eleccions. C’s, un partit nascut precisament per lluitar contra el
consens catalanista i els seus pilars més fonamentals (la immersió lingüística
a les escoles en primer lloc). C’s és el revers de Torra, una força que pretén
representar una part del país, definida per la seva llengua o els seus orígens.
Ambdós, el president i la força
més votada, són l’expressió d’un temps de replegament identitari (aquí i
arreu), de reclusió en la pròpia comunitat, entre “els teus”, de la necessitat
de pertànyer, de sentir-se part, de sentir-se aixoplugat en un món que ens és advers,
de refugiar-se en les veritats compartides de la tribu, de tornar als vells
mites que ens acomboien (make America
great again), del passat esplendorós que ens van arrabassar amb traïdoria,
quan tot era clar i “endreçat” i distingíem clarament els “nostres” dels “altres”,
els bons dels dolents, els purs dels impurs.
