El que va passar ahir a la plaça cívica de la Autònoma no és nou. Episodis
similars fa temps que passen. Alguns, com el d’ahir, han arribat als mitjans, d’altres
han quedat en l’àmbit de la universitat, sense transcendir. Després hi ha els happenings
muntats per alguna figura política, que transcendeixen precisament perquè estan
pensats per a això, instruments de propaganda. Fou el cas de la “conferència”
de Cayetana Álvarez de Toledo, en plena campanya electoral.
Allò d’ahir no fou això, tot i que va ser ràpidament instrumentalitzat
pels de sempre, delerosos de treure suc de qualsevol situació per confirmar el
seu discurs. Val a dir que de vegades aquesta instrumentalització compta amb el
consentiment (no sé si la col·laboració entusiasta) dels protagonistes de les accions,
en aquest cas una associació d’estudiants.
També cal dir que la publicitat d’aquestes accions (i el benefici que
se’n deriva de la seva retransmissió) no seria possible sense el concurs
(entusiasta també) dels seus contraris, actors imprescindibles per a què la
lògica de la provocació funcioni.
Tanmateix, més enllà de les accions de propaganda de figures i partits,
des de fa temps que a la Autònoma es van succeint situacions d’una certa naturalesa,
protagonitzades per associacions d’estudiants o per individus aïllats, algunes més
tenses que d’altres, però totes amb certs denominadors comuns.
Al llarg dels últims anys he pogut parlar d’aquestes situacions, a l’aula
i fora de l’aula (al bar de la cívica, principalment), amb estudiants d’una i
altra banda. N’he discutit les raons, he escoltat els arguments, i n’he extret
algunes idees, que van més enllà dels fenòmens concrets, perquè el que passa a
l’Autònoma no és sinó un reflex de la societat. No és que aquí siguem especials
ni que es doni una situació única, com si el campus fos un espai on passen
coses que no tenen res a veure amb el que passa més enllà dels seus límits.
Aquesta és la primera idea, que em sembla important recalcar: l’Autònoma
serveix de mirall d’una realitat general, que és tensa i a estones violenta. No
tant físicament com verbal. El to de la conversa general des de fa uns anys té
quelcom de violent, de tens, com si tot estigués sempre a un mil·límetre d’esclatar.
Una altra idea. El que passa a l’Autònoma no és fruit del procés,
o no només. El propi procés és una expressió de la tensió general, no n’és
la causa, tot i que acaba funcionant com a motor, com a dinamo de la violència
soterrada. Atribuir el que ha passat exclusivament al procés forma part
de la manipulació interessada dels fets, que tant agrada a polítics i mitjans.
No hi ha res millor que la realitat s’adeqüi als teus interessos, i si no ho
fa, sempre se la pot retorçar fins a fer-los coincidir.
En el fons del que va passar ahir, i això crec que és l’important, s’hi
arrela l’esperit del nostre temps, una idea de com s’ha de governar la
societat, de com s’espera que siguin les relacions en un món on la gestió de la
pluralitat, de les diferències, ha canviat.
1. Davant de tot hi ha una idea de dificultat en la convivència, o fins
i tot d’impossibilitat d’aquesta, en el sentit que cada cop és menys assumible l’acceptació
de l’altre com a igual. Hem viscut (estem vivint?) un procés de creixent estranyament
de l’altre, dels que no són com nosaltres, alhora que vivim una eclosió de la
pròpia identitat com a patró de tot. Primer fou el jo i ara és el nosaltres, un
nosaltres tancat i elevat a categoria, a regla de mesura. Front a això, a l’assumpció
de la pròpia identitat com a norma, els que no són com nosaltres són anòmals,
fora de norma, i per tant és difícil (o directament impossible, fins i tot indesitjable)
conviure-hi.
A l’altre no se l’entén, se’l combat. Les relacions entre grups d’opinions
diferents es plantegen en base a la competència, a la lluita. No hi ha intercanvi
possible fora del propi grup. Hi ha confrontació. Perquè els altres són tan diferents
del “nosaltres”, tan allunyats, que és impossible plantejar-se un acostament a
risc de posar en risc la pròpia identitat.
D’aquí que en el debat públic (i en el privat, o en aquella frontera
que ara és més difusa que mai entre l’esfera privada i la pública) sovintegin
els adjectius grossos, com el tan utilitzat feixista per anomenar qualsevol
grup (o individu) que s’interpreta que no comparteix el nostre pensament. Ahir
vam tornar a tenir un festival de feixistes, els uns dient-ho dels altres i els
altres dels uns, en una cadena infinita.
2. De la dificultat per a la convivència se’n desprèn un concepte singular
de la democràcia, basada en l’enfrontament a mort i en el joc de suma zero, que
fa que qui guanyi tingui la legitimitat d’imposar-se a l’altre, que ha d’acatar
la seva derrota i acceptar el sotmetiment al guanyador. No hi ha pacte possible.
Només hi pot haver victòria o derrota, i ambdues són totals.
D’aquí que es contempli com a legítima l’apropiació de tot allò
associat a la conquesta del poder: els símbols, les institucions i el propi
espai físic, que han de quedar "lliures" de tot símbol dels "altres". El que va passar ahir a l’Autònoma és un exemple d’això: la
minoria no pot fer-se present, no pot ocupar un espai, precisament perquè es
minoria i el que s’espera d’ella és que abandoni l’escena pública, que
desaparegui.
Òbviament no es pretén que la minoria desaparegui físicament com en una
dictadura. Senzillament s’espera que no es faci present, que no molesti, que
acati el seu paper i deixi a la majoria governar en solitari, com a
conseqüència (democràtica?) de la seva victòria, del seu rol com a majoria. I
en el cas de l’Autònoma la majoria és molt majoria.
Hi ha quelcom d’això en l’eslògan de la vomitiva manifestació
(minoritaríssima, però retransmesa abastament) de fa unes setmanes a Chueca: “fuera
gays de nuestros barrios”. És exactament això. Els barris són nostres, per tant
desaparegueu, feu-vos fonedissos, aneu allà on els vostres siguin majoria. És
una mena d’apartheid identitari, que pretén reproduir en la realitat
quotidiana el que ja és una realitat al món digital: jo i els meus.
Les paraules de Casado condemnant els fet de l’Autònoma són un exemple perfecte
de cinisme. El PP fa el mateix allà on té (o aspira a tenir) una posició majoritària:
eliminar la minoria, a la que es considera il·legítima pel sol fet de ser-ho. Per
no parlar de l’apropiació de símbols, institucions i conceptes. Tot i que això
no és exclusiu només del PP, o de Vox (en cas que algun dia pugui a arribar a
ser majoritari).
3. Aquesta idea de la imposició (“democràtica”) de la majoria sobre una
minoria il·legítima fa que normalitzi l’assetjament d’aquesta. La victòria de
la majoria fa que la minoria derrotada es contempli com una “anormalitat” obligada
a desaparèixer. No per sempre, es clar. La minoria podrà aspirar a convertir-se
en majoria quan sigui el moment, però mentrestant haurà de guardar un
respectuós silenci “democràtic”. Si no ho fa, se li haurà de recordar, fins i
tot violentament, amb pressió “democràtica”.
D’aquesta idea es deriva que de vegades (ahir a l’Autònoma) s’entengui
la presència pública de la minoria com una “provocació”. Més enllà dels episodis
que busquen la reacció per tal de “vendre’ls” als mitjans (i que per tant, són
provocacions), sovintegen les interpretacions d’aquest estil, que remeten a la
idea de l’apropiació de l’espai per part de la majoria i a la consideració d’il·legítima
de la minoria (per tant, no susceptible de fer-se present), fins i tot quan la
presència d’aquesta és pacífica i testimonial.
En aquest cas, el bullying es pot arribar a considerar com una
acció legítima, “defensiva”, que pretén preservar l’espai públic (o les
institucions) d’aquells que no estan facultats per ocupar-lo, precisament per
la seva posició minoritària o perquè se’ls considera antidemòcrates. És l’aplicació
de l’axioma de ser “intolerants amb els intolerants”. Evidentment, la decisió
de qui és intolerant és meva. I els intolerants (com l’infern) són sempre els
altres.
Sempre m’ha resultat curiós que, quan en una conversa amb un alumne he
utilitzat el típic argument de què diries si et fessin a tu el mateix que els
fas a ells, la resposta ha estat la mateixa: ho acceptaria, perquè ells haurien
guanyat i no em quedaria més remei que acatar-ho.
La resposta traspua aquesta idea de democràcia de suma zero, on el
guanyador s’ho emporta tot i el perdedor, conseqüentment, és expulsat. Una
democràcia de blanc o negre on és impossible compartir espais, on l’altre és considerat
un estrany (un feixista, un antidemòcrata), mentre que un mateix es creu el
súmmum de les virtuts, un defensor de la democràcia (un “antifeixista”),
exactament el mateix que es creien els que van assaltar el Capitoli, exactament
el mateix que es creuen Casado o Elisenda Paluzie.
No carregueu contra l’Autònoma. En el fons, no és més que un símbol del
que passa, ni més ni menys. I és greu, sí, molt greu, però l’origen no el
trobareu al campus. O no només. És a tot arreu. I això és molt més greu.
fotografia: uab.cat
