L’última enquesta publicada pel
Centre d’Estudis d’Opinió ha vingut envoltada d’una certa polèmica. Res fora de
l’habitual. Les enquestes, i més les que realitzen els organismes públics, als
que se’ls suposa un grau d’independència i neutralitat que no es reclama als
instituts privats (no diguem ja als mitjans de comunicació), sempre enutgen
algú. I més ara, en aquest món dominat pels ofesos, els enutjats, els que se
senten atacats pel simple fet que algú manifesta una opinió que no és la seva.
La “polèmica” de l’últim CEO ha
estat la baixada dels enquestats que han volgut contestar el qüestionari en
català, respecte de la sèrie històrica de sondeigs de la Generalitat. Només un 33%
dels entrevistats han optat per contestar l’enquesta en català, quan
habitualment són més del 40%. Això ha donat peu a considerar l’enquesta com a
no vàlida, des de posicions independentistes. I de passada, ha servit per posar en dubte
els resultats del sondeig, que precisament no eren molt bons per a l’independentisme.
Més enllà de les batalletes
tuiteres, la baixada del percentatge d’enquestats que responen en català el
qüestionari posa en evidència un element de fons preocupant. S’ha produït un
canvi en part de la població respecte del català. Si abans hi havia persones
que preferien contestar en català com a mostra de simpatia envers la llengua (i
com a deferència cap a l’interlocutor), ara s’hauria produït el contrari. No és
tant un rebuig del català (la majoria diu que tant li és contestar l’enquesta en
català o en castellà) com una pèrdua d’aquesta simpatia que dèiem. Una manera d’expressar
que, per aquesta part de la població, majoritàriament castellanoparlant, ja no
se sent el català com quelcom proper, quelcom propi. És un indicador del grau
de trencament que estem vivint al país. I és l’expressió d’una reacció.
El llarg procés independentista s’ha
basat en una estratègia, conscientment o inconscient, d’apropiació del país. En
són exemples la manifestació del proper vuit març, la gala del cinema català,
la manifestació contra els atemptats de Barcelona i Cambrils, les mobilitzacions
a favor de l’escola o contra les retallades (!), els mitjans de comunicació
públics, els carrers (que seran sempre nostres), la història, la diada
nacional, la Generalitat i també la llengua i la política d’immersió
lingüística.
El procés ha estat un procés d’apropiació
d’espais i de símbols que sempre havien estat comuns (o sempre s’havien volgut
comuns) i que a partir d’un moment passaven a pertànyer al món independentista.
La idea era bàsica: s’intentava convertir la proximitat als símbols nacionals en
suport a la causa independentista. L’objectiu? Aconseguir la majoria. Per a
això s’ha intentat fagocitar tot, tot allò que abans era patrimoni de tots.
Només pots defensar els presos si ets independentista, només ets demòcrata si
ets independentista, només pots ser català si ets independentista.
L’independentisme ha buscat l’associació,
l’assimilació, entre el país i la seva causa. Alguns conscientment com a part
de l’estratègia, altres com a ideologia (els que sempre han cregut que hi ha
catalans i catalans-catalans), i d’altres de manera inconscient. La recerca de
la majoria que no tenien (9N, 27S, 1O, 21D) posa de manifest l’idea profunda
dels independentistes: no es busca el consens, es busca la victòria. No es
busca la suma sinó l’adhesió a l’única causa veritablement catalana, la independència.
La idea de fons és que només els partidaris
de la independència poden decidir sobre el futur del país. La resta no estan
legitimats per fer-ho, perquè el seu projecte per al país no és “català”, no
respon a la voluntat del poble, que està prefixada i que només espera assolir
la majoria necessària per fer-se realitat.
Per això l’independentisme no
negocia, no dialoga. Només admet adhesions a la causa. I com que aquesta és l’única
causa justa i democràtica, com que només aquesta és l’encarnació de la voluntat
nacional, popular i democràtica, tots els símbols i institucions del país s’hi
ha de sotmetre, tots i totes han de ser encarnacions d’aquesta causa. D’aquí
que, pels independentistes, que TV3 defensi els seus postulats no és res
criticable, sinó natural. És l’expressió de servei al país (al veritable país)
per part de la televisió pública. El mateix per a l’administració pública, que
no s’entén com a tendenciosa sinó com a “democràtica”, en el sentit que
expressa l’anhel nacional que espera ser majoritari.
D’aquí també la perplexitat de no
tenir majoria. Si s’entén que la independència és “la voluntat del poble”, com
és possible que una part del poble no se sotmeti a aquest anhel? Una de dos, o
aquesta part del poble encara no ha vist la llum, o bé són uns antidemòcrates
que caldria foragitar.
D’aquí que, per als
independentistes, només els independentistes poden decidir sobre el futur de
Catalunya. Òbviament, aquest no és un grup tancat. Al contrari, s’hi pot sumar
tothom, vingui d’on vingui, parli el que parli i pensi com pensi. Això sí, ha de donar suport a la
independència, es clar. És l’exemple de Rufián. L’independentisme català (la
majoria, com a mínim) no és segregador per origen o per llengua. Només ho és
pel suport a la independència. Per què? Perquè només accepta com a veritables
catalans aquells que volen constituir la República.
El problema per al país és que
aquesta estratègia deixa fora molta gent. Gent que es pot sentir propera als
símbols nacionals, que els sent seus, gent que parla el català i se sent català (tan català com
qualsevol), però que en els darrers temps s’ha sentit exclòs d’aquest país que
han anat bastint els independentistes, assimilant els símbols i les institucions de tots amb l'objectiu polític d'uns (molts, però no tots, ni tan sols la meitat). L'apropiació feta per l'independentisme ha allunyat molta gent de la diada, de l'autogovern, dels Segadors, de la llengua. És potser la
conseqüència més greu (pel país) del procés independentista, l’expulsió del
gran espai del catalanisme d’una porció important de catalans i catalanes.
A aquesta porció sembla apel·lar aquest
invent de nom Tabàrnia, que volent confrontar l’independentisme li fa el joc i
li dóna la raó. Si l’independentisme diu “Catalunya pels independentistes”, els
promotors de Tabàrnia responen “ja us la podeu quedar”. En el fons, Tabàrnia (que
és quelcom més que una broma innocent) accepta el terreny de joc proposat per l’independentisme,
en el sentit que admet l’expulsió de Catalunya d’aquells que no combreguin amb
la independència i, a canvi, els ofereix un país nou per ells solets. Un ghetto, un bantustan,
una Crimea del Mediterrani occidental.
Corren mals temps per a les barreges.
Arreu del món s’imposen les uniformitats, les comunitats de combregants, d’iguals,
de fidels, de fanàtics. Arreu el diferent és expulsat, perquè s’entén que la barreja porta
problemes, genera conflictes. I la nostra societat actual fuig del conflicte que
implica la convivència dels diferents. Es porta l’adhesió del grup, la
confrontació entre els homogenis. Mireu Espanya, que no sap com gestionar la
seva diversitat. I mireu-nos a nosaltres, escindits, mirant-nos de cua d’ull,
cada cop més distants, amb el “traïdor” i el “feixista” a flor de llavis.
Hi ha una solució. Només hi ha una solució. És el vell,
gens glamurós, pragmàtic catalanisme. Un ideal que entén la pluralitat del
país, la reconeix, l’accepta i l’aixopluga. Un ideal de respecte i convivència. És possible que encara hi siguem a
temps. De retrobar-nos. De donar-nos les mans. Sense renunciar a cap dels
nostres anhels, però entenent que serem tots els que decidirem on anem i que hi
anirem tots junts. Encara hi som a temps.
foto: diada de 1977 (Colita)
