A Mariano Rajoy se’l recorda per algunes sentències memorables.
D’aquestes en destaca “un vaso es un vaso y un plato es un plato” (23 de
setembre de 2015), referida a la no contemplació en els tractats europeus d’una
possible independència de Catalunya. Amb aquesta expressió que ha passat a la
història, Rajoy volia dir que en política les coses son com son i no poden ser
d’altra manera. Però precisament en política, “un vaso” pot ser “un
plato” i “un plato” un avió, o el telèfon del comissari Villarejo.
Aquesta
capacitat de la política de transformar el que és en allò que sembla i no és,
fins i tot en el seu contrari, ha estat la norma a Catalunya al llarg de
l’última dècada. La política catalana ha excel·lit en aquesta derivada del
realisme màgic, en el que qualsevol cosa és susceptible de transformar-se en el
que es vulgui, sempre que es compti amb els recursos necessaris per fer-ho
creure. Ho ha explicat fantàsticament Guillem
Martínez en els seus articles a CTXT.
L’exemple
més recent d’aquesta transfiguració és la reunió de la taula de diàleg entre
els governs central i català, que va tenir lloc (en versió reduïda) dimecres
passat a palau. La taula és una taula, però també és (sobretot és?) moltes
altres coses.
La
taula és un tauler, on els que s’hi asseuen juguen una partida, o més aviat,
diverses partides simultànies. No només juguen els que s’asseuen a la taula.
També hi ha jugadors fantasma, tan presents com els que ocupen les cadires.
En
aquesta taula que és un tauler es dirimeix la competició eterna entre ERC i
Junts, però també la que disputen el PSOE i els grups de la dreta. Ambdues
competicions estan entrellaçades i es retroalimenten. El que passa en una
afecta l’altra. Amb la renúncia a participar-hi, Junts s’ha convertit en
jugador fantasma, com ho són el PP i Vox (Cs, pels seus errors, ha passat a ser
un simple espectador, quan no fa tant era jugador principal).
Una
taula és també una oportunitat. Pel diàleg, per un possible acord, per trobar
una solució a casi deu anys de conflicte. Sí, això també. Però sobretot és una
oportunitat per continuar la batalla electoral. Junts ha trobat en la taula una
oportunitat per assenyalar la feblesa d’ERC i denunciar la seva entrega al
govern central, tot creient que això reforçarà les seves opcions entre el
votant independentista. També ho creu així la CUP, un altre jugador que ronda
la taula amb el cistell obert.
Per
a la dreta espanyolista la taula és una oportunitat per seguir denunciant (com
Junts, curiosa coincidència, o no tant) la traïdoria de Sánchez i la venda de
la sobirania nacional a qualsevol preu, per tal de continuar a la Moncloa (ho
van dir el mateix dimecres al matí Pablo Casado i Santiago Abascal al Congrés,
i Inés
Arrimadas a la tarda enmig de la plaça sant Jaume, en una photo op marca de la casa).
La
taula és, doncs, un risc. Alhora que una oportunitat també. Tant ERC com el
PSOE arrisquen asseient-s’hi, ja que si el diàleg fracassa es quedaran sense
arguments davant dels qui, des de cada bàndol, reneguen de la taula i de les
seves possibilitats. Tanmateix, i aquí rau bona part del problema, ERC i govern
central no esperen el mateix de la reunió (o les reunions). És més, n’esperen
exactament el contrari. O això diuen. Potser la taula també és una expectativa,
o vàries, i és possible que també sigui un teatre.
La
taula és un President. Tot el que va precedir la reunió posa de manifest de
manera evident la centralitat de la figura presidencial en la nova legislatura
catalana. Aquesta és una legislatura de President, de manera que bona part dels
moviments dels actors s’expliquen per la seva intenció o bé de reforçar o bé
d’afeblir Aragonès.
Tot
el que ha fet ERC des de la nit electoral del 14 de febrer persegueix un
objectiu únic: propulsar Aragonès, dotar-lo de l’aura i la porpra pròpia d’una
figura presidencial a l’alçada d’un Pujol o un Maragall. D’aquí tota
l’escenografia que l’acompanya, meticulosament preparada i pensada (amb alguna
patinada, ningú no és perfecte, ni els spin doctors). La “nova
Generalitat republicana” és un eufemisme per dotar a la presidència d’Aragonès
de gruix històric. Veníem precisament del contrari. Torra havia sigut un
president prescindible des del moment de la seva presa de possessió. Ni tan
sols la seva inhabilitació (per la pancarta al balcó de palau) va aixecar les
masses. El mateix Torra es queixa (amb entendridora sinceritat) a les seves
memòries presidencials que ningú no li feia cas.
La
centralitat d’Aragonès a l’escenari polític és la manera que busca ERC per
guanyar la batalla interna a l’independentisme. L’“aragonessisme” hauria de
poder ampliar l’espai d’ERC a costa de Junts i dels comuns, i també de la CUP.
D’aquí que l’objectiu principal (únic?) dels exconvergents sigui afeblir la
figura del president. Jordi
Amat escrivia que el que havia fet Junts era una deslleialtat contra
el president. Exactament. Però Junts la ven com la resposta legítima a un president
que (segons ells) s’hauria mostrat massa contemporitzador (és a dir, poc
reivindicatiu) front el govern central. Les acusacions de traïdoria o de tebior
sempre han resultat efectives en la batalla interna de l’independentisme, ja
sigui en una direcció o en una altra. Com a mostra, les famosíssimes 155
monedes de plata de Rufián.
Una
taula és sobretot temps. Que ningú no s’esveri amb el que passa, i passarà,
aquests dies. És propi de la política contemporània. Cal cridar l’atenció. Cal
cridar, senzillament. Cal que sembli que tot se’n va a norris, generar un
bon crescendo, per acabar salvant-ho en l’últim instant. Allò de la
setmana passada no és el final del govern. Hi ha i hi haurà alguna
esgarrinxada, esquinçades de vestit, declaracions ferides, enrenou tuitaire,
però al capdavall res que no es pugui solucionar.
Perquè
en el fons ni Junts es pot permetre deixar el govern ni ERC es pot permetre
fer-lo fora, per molt que uns i altres ara cantin a pulmó el “no te ajunto”,
seguits pels seus corifeus professionals (o amateurs) a teles, ràdios, diaris i
xarxes vàries. Junts fora del govern no és res. O millor dit: sense pressupost
no és res. Es dedicarà a emprenyar i a buscar-li les pessigolles al president
(al qui són deslleials, simplement perquè no és dels seus, i per tant no creuen
deure-li lleialtat). L’objectiu de Junts és impedir que Aragonès es consolidi.
ERC
no els farà fora del govern perquè automàticament quedaria en minoria al
Parlament. És cert que el model de moció de censura constructiva fa molt
difícil substituir el president, però els republicans compten amb els mateixos
escons que el PSC i no està molt clar que Junts corri al seu socors si Illa
presenta candidatura.
El
que ens espera, molt probablement, és una nova ronda del que hem tingut fins
ara. Un govern dividit, gripat per la desconfiança mútua entre els socis,
mirant-se de reüll i sempre a l’aguait d’una oportunitat per fer-se la traveta.
Cap novetat, doncs. Falta un any i mig per a les eleccions municipals. Ningú
no trencarà la vaixella abans. Després? Ja es veurà, perquè es tornaran a
remenar les cartes i no sabem com quedarà l’escenari de cara a les generals,
que s’han de celebrar a finals de 2023.
Una
taula és en el fons un càlcul. I així anem passant els dies. Damunt la taula hi
ha “vasos”, però és possible que no ho siguin, que siguin qualsevol altra cosa.
foto: beteve.cat
