Junts pel Sí han decidit reformar el reglament del Parlament per poder promulgar la
llei de la desconnexió sense debat previ. L’oposició no podrà fer
esmenes, ni hi haurà temps per a la discussió. L’objectiu és evitar que el TC pugui invalidar
la llei abans aquesta no empari la convocatòria del referèndum d’independència.
És una prova més de l’astúcia dels independentistes. Una astúcia que es carrega
la democràcia. Però anem a pams.
La idea té sentit en el món mental de
l’independentisme català, segons el qual a Catalunya no hi ha veritable
oposició al referèndum. L’oposició és fora, és a Espanya. L’autèntica oposició
a la majoria (?) independentista és “l’Estat”, de manera que ells fan la guerra
amb aquest, no amb l’oposició parlamentària catalana. Aquesta, en definitiva,
seria entesa com una mena de “cinquena columna de l’Estat”, com uns titelles de
Madrid als quals se’ls pot ignorar perquè els que realment decideixen són els
d’allà.
Aquesta idea serveix a la causa
independentista tal i com servia històricament al nacionalisme pujolià. Els que
no estan amb mi no són catalans. Ergo, tots els catalans estan amb mi. Bons i
mals catalans. És el mateix. És la conseqüència natural de la divisió entre
catalans i “unionistes” posada en pràctica pels independentistes des del
començament del “procés”.
L’oposició al Parlament, doncs, no té
dret a veu perquè no és legítima. Aquest és el sentit de la democràcia d’aquest
bloc que diu lluitar-hi (love democracy).
Possiblement la llei més important, com a mínim la més transcendent, que
discutirà el Parlament català s’aprovarà precisament sense discussió.
Al “procés” el mata la pressa. Des
del començament. #tenimpressa era un
dels hashtags utilitzats a les concentracions
massives dels independentistes i el títol d'un llibre d'Heribert Barrera. Tenim pressa. La pressa també va ser la benzina
del full de ruta. Calia fer la independència en un any i mig, en divuit mesos.
Córrer. Cremar etapes a tota màquina. Per què? Per por que es desinflés el
moviment, bàsicament. Per por a què el pas del temps anés erosionant el suport
ciutadà a un procés que calia fer avançar a ritme de transatlàntic, com una
piconadora.
Precisament perquè el procés no avança calia imprimir-li més velocitat, reduir els terminis, mentre es
llençaven eslògans que prometien la prompta arribada a la meta (a punt, ja hi
som, ho tenim a tocar). La fixació amb la pressa demostrava la feblesa interna
del moviment. Calia anar ràpid perquè no se’ns desfés a les mans. Calia anar
ràpid perquè se sospitava que mai no es tindria una oportunitat igual per
assolir l’objectiu anhelat. I calia anar ràpid per un altre motiu: perquè una
de les potes del banc començava a deixar veure el corcó que l’estava buidant
per dins.
En primer lloc, cal que el procés
vagi ràpid per la simple dinàmica d’aquest. La base de tot el procés és la
mobilització ciutadana, des de la diada de 2012. El procés independentista té
sentit com a moviment massiu, per tant necessita d’un calendari plausible,
d’unes fites en el temps que mantinguin el bloc en moviment, tens. D’aquí la
impossibilitat de marcar fites a llarg termini, ni tan sols la fita final.
Calia fixar capítols al calendari, dates “històriques” que permetessin mantenir
la tensió dels participants.
Aquests darrers cinc anys han
sovintejat les convocatòries a manifestar-se, a concentrar-se, a participar en
centenars d’actes reivindicatius. Les agendes han permès que els
independentistes es mantinguessin mobilitzats, malgrat que els avenços polítics
eren escassos. No és coincidència que les legislatures durin menys de
l’estipulat, malgrat que el govern compti amb prou suport parlamentari. Les
convocatòries electorals també han servit per fornir el calendari, per donar
aquesta sensació d’avenç, de mobilització permanent, que ha estat el que ha
mantingut la base independentista. El procés només és possible en constant
moviment.
Ara bé, després de cinc anys amb
avenços escassos a nivell polític (algú pot defensar realment que avui som més
a prop de la independència que el 2012? Realment?), el procés necessitava d’una
acceleració. Ja no n’hi ha prou amb mantenir el bloc mobilitzat. Cal donar-li
un horitzó, i que aquest sigui proper, que es pugui albirar, tocar amb la punta
dels dits. D’aquí la pressa. Els participants del procés, cinc anys després de
començat, necessiten entendre que no són a la roda del hàmster. Calia accelerar.
En segon lloc, els independentistes
tenen pressa perquè no són majoria. La por a l’estancament del procés té dues
dates claus: el 27 de setembre i el 20 de desembre de 2015. A partir de
llavors, el procés s’accelera, perquè és l’única sortida que troben els seus
dirigents per sortir del cul de sac que representa el no guanyar les eleccions
“plebiscitàries”. El 48,7% és una llosa i la majoria dels Comuns a les generals
la constatació que existeix un altre bloc, una majoria alternativa. En aquells
moments (i amb la CUP vetant Artur Mas) el procés trontolla i els seus
dirigents assumeixen que l’única sortida és la sortida endavant. No hi ha
reformulació sinó tot el contrari. Dues tasses. Full de ruta. Finalment
l’horitzó a tocar. En divuit mesos independents, sí o sí, peti qui peti.
Es podria haver optat per una altra
solució. Obrir el camp i intentar acollir en el procés part de la majoria
alternativa. De fet, el retorn al referèndum busca incorporar els “comuns” al
projecte. Però és una jugada a mitges. Perquè per ampliar la base
(imprescindible per assolir la majoria) és necessari alentir els terminis, i
els processites no poden donar-se aquest luxe. No els ho permetria la seva base
militant, els mobilitzats del primer dia als que se’ls hauria d’explicar que
cinc anys de mobilitzacions no els han acostat a l’objectiu.
D’aquí que la reculada fins a la
pantalla del referèndum es combini amb un reforçament de la velocitat i del
calendari marcat al full de ruta. D’aquí, doncs, les dificultats dels “comuns”
per assumir íntegrament els postulats independentistes, com ja li havia succeït
a ICV abans del 9N. La pressa del procés li fa perdre llast, i al final el
deixa únicament i exclusiva amb els convençuts. I els convençuts no sumen
majoria.
És més, la pressa i l’acceleració
aixequen la por entre els no independentistes, com ja es va poder comprovar el
27s. La velocitat és contrària al convenciment i a la seducció. El procés no
podrà afegir cap més suport dels ja existents si no rebaixa la pressa o els
plantejaments. I ni l’un ni l’altre són assumibles per la direcció processista,
llançada a tota marxa com a única opció per mantenir les peces juntes i salvar
el tinglado. La pressa és el que garanteix la supervivència del procés i dels
seus dirigents.
Hi hauria un tercer element que
empeny el procés a la pressa, i aquest és l’objectiu de salvar el que queda de
l’antiga Convergència. El calendari que espera a l’antic partit dominant és terrorífic.
El judici del cas Palau iniciat ahir promet destapar la claveguera de
finançament irregular de la formació. Queda el procés del 3%, que cueja. A
aquestes alçades sembla evident que la refundació ha estat un fracàs. Els nous
dirigents s’han vist superats pels vells i hores d’ara és més que evident que
Artur Mas torna a estar al timó (cap clar, cor calent, etc.), si és que mai
l’havia deixat.
Les perspectives electorals del
PDeCat són desastroses. La solució és doblar l’aposta, imprimir velocitat, que
tot giri, que no hi hagi temps, que el procés acceleri cap al seu final en un crescendo on es pugui confondre tot, on
tot sigui percebut per l’òptica d’amic-enemic del relat independentista. El 3%
és una invenció de l’Estat, una persecució no a CDC, sinó a Catalunya. Altre
cop l’assimilació entre el partit i la nació, entre Mas i la pàtria. Res de
nou. El procés neteja la cara de CDC i dels seus dirigents, presentats com a
màrtirs d’una operació de guerra bruta (el GAL!) contra la democràcia.
La idea de fons (compartida pel PP?)
és salvar l’antiga Convergència, els dirigents de la qual apareixen com els
grans damnificats del procés... a diferència dels líders d’ERC, als quals la
fiscalia no persegueix, nets de pols i palla. Són Mas i els seus els que se la
juguen per Catalunya i per la democràcia, els que baixen al fang i es juguen la
carrera. I són ells els que estiren del carro del procés, els que fan les declaracions
més abrandades, els plantejaments més agosarats, aprofitant l’altaveu i la tribuna
que els brinden les querelles de la fiscalia estatal. Qualsevol diria que
preparen unes eleccions on es dirimeixi el pes de cadascú dins del
bloc independentista.
imatge: productesdelaterra.cat
