21 d’octubre 2016

Què és un partit polític?*


O millor, què fa que un partit sigui un partit? No és una pregunta fàcil, de fet una branca de la ciència política s’hi dedica des de fa un segle. No pretenc entrar en aquest debat, aquest no és el lloc. Tan sols ho deixo apuntat precisament per demostrar que la pregunta no té fàcil resposta. Tanmateix, jo n’apunto una, sense ànim de cientificitat: un partit no és més que una idea. Una idea organitzada, o una organització al voltant d’una idea. Sense idea no hi ha un partit, hi ha un grup de gent, hi ha interessos, hi ha activisme, però no partit polític.

ERC és una idea, una organització bastida al voltant d’una idea, la de la independència. També és una idea CDC, la de Catalunya. Pujol en el seu temps és un gran líder no per ell mateix, sinó perquè encarna la idea que dóna sentit al moviment polític que lidera (i aquesta idea durant un temps serveix per perdonar-ho tot, perquè es fa en nom de Catalunya, de la idea).

El paper fonamental de la idea en la gènesi i el recorregut dels partits és ben visible en el cas de C’s. La seva performance electoral és millor a Catalunya que al conjunt d’Espanya, perquè aquí encarna una idea clara, la defensa dels castellanoparlants de Catalunya, mentre que a Espanya aquesta idea no té sentit (no mobilitza ni arrossega).

La idea que dóna sentit a un partit polític no cal que sigui complicada. És més, quan més simple, quan més bàsica i elemental, millor. Podemos és la revolta, com ho és la CUP a Catalunya. El PP és l’ordre, el “sosiego”, les coses “ben fetes”, la gestió eficaç de l’economia i l’al·lèrgia als experiments i als estirabots (uns conceptes que per una part important dels electors són més valuosos que qualsevol cas de corrupció).

La idea històrica del PSOE ha estat la modernitat (“el cambio”). Als vuitanta el PSOE existia per fer d’Espanya un país normal, modern, europeu, un país que no fes vergonya. I per això va guanyar les eleccions. Ja veieu que no és una idea molt elaborada, però en aquell moment tenia una enorme força. L’èxit de l’empresa, tanmateix, va fer que el partit perdés el fil.

A mitjans noranta el PP va arrabassar als socialistes la idea de modernitat (això és extraordinàriament complicat de fer entendre els meus alumnes de l’Autònoma, però fou així). El PSOE era en aquell moment el partit dels vuitanta, mentre que els populars apareixien, a ulls de la majoria, com un grup més jove, més preparat, més “net” (front als escàndols de corrupció del PSOE de l’època). I per damunt de tot, eren el partit que sabria redreçar l’economia, sotragada per la desacceleració post-olímpica (el “miracle Rato”, una idea també difícil d’explicar als alumnes).

El PSOE va tornar a guanyar unes eleccions quan va ser capaç de recuperar la seva idea primigènia, la de la modernitat. La segona legislatura d’Aznar va fer evident la dreta antiga, arnada, que s’amagava al PP. L’exemple palmari fou la boda d’Ana Aznar a El Escorial, tant de moda darrerament. El PP era l’Espanya dels fatxendes amb gomina i les senyores amb peineta i mantilla. Pur segle dinou.

El 2011 els socialistes perden el govern perquè els mateixos que van fer fora el PP per tronat ara el recuperen per arreglar l’economia (més d’un milió i mig de votants del PSOE de 2008 es passen a les files populars tres anys més tard). Aquest cop, però, els socialistes no recuperen la idea de modernitat a temps, en part per l’excessiva vigència de l’interregne Rubalcaba i en part per l’arribada de Podemos, que enquadra el PSOE en el grup de la “vella política” i el statu quo. La fractura generacional respecte del “sistema del 78” deixa al PSOE sense possibilitat de tornar a ser una força modernitzadora.

Des d’aleshores els socialistes han deambulat per l’escenari polític com un boxador sonat, com un vell crooner passat de moda, tirant de veta de consignes antigues que només funcionen als territoris on gaudia d’un ampli marge respecte dels seus competidors (i encara gràcies, com donen fe els resultats de les autonòmiques a Extremadura, Castella la Manxa i el suposat bastió andalús).

El “no és no” era una idea. Simple, bàsica, molt probablement no la millor del món. Però una idea al capdavall. Serveix per aglutinar suports i bastir una organització al seu voltant, i amb això n’hi ha prou per donar sentit a un partit polític. Sense el “no és no” ni cap altre idea que ho substitueixi no hi ha partit. Hi ha interessos particulars, i per tant és el campi qui pugui o el “sálvese quien pueda” (i molt d’això hi ha en els conspiradors que governen comunitats autònomes i esperen cobrar-se el suport a la investidura de Rajoy... els mateixos que li retreuen al PSC mirar pels seus interessos).

Un partit sense idea és una closca buida, un altaveu que només se serveix a si mateix i que acaba només parlant-se a si mateix, suplicant el suport amb l’única finalitat de seguir existint, de sobreviure. D’aquí els raonaments del tipus “Espanya no pot no tenir un gran partit socialdemòcrata” o “El PSOE té 137 anys”. Com si amb això n’hi hagués prou per espantar el fantasma de la desaparició.

* la idea d'aquest text és fruit del Beers and Politics del 30 de setembre sobre la situació del PSOE

10 d’octubre 2016

L’estratègia colombiana de Trumplusconi


Després del segon debat entre Trump i Clinton l’estratègia del candidat republicà és clara: servir grans dosis del seu missatge més dur als seus, no claudicar, no descafeïnar el seu perfil. Aquest cop, Trump li ha llençat a la cara a Clinton que si ell fos president ella seria a la presó. A més, ha convidat finalment al debat quatre dones que acusen l’expresident Clinton d’assetjament sexual. Tu m’acuses d’això, doncs té.

Trump té un vot dur molt convençut, disposat a comparèixer a les urnes en massa el 8 de novembre. No són majoria, ni molt menys. Però són molts, moltíssims. Potser són fins i tot suficients. I aquí és on juga Trump. Sap que no pot fer concessions. Si ho fes, desmobilitzaria bona part de la seva force de frappe, destenyiria el seu missatge dur sense que això li aportés el suport de ningú més. La idea central de la seva campanya és, doncs, mantenir el to dur per alimentar els seus i alhora esperar que l’estratègia de Clinton no aconsegueixi mobilitzar els indecisos. Trump busca un escenari a la colombiana: que la poca participació li permeti assolir la presidència només amb el vot dels seus fidels, tal i com va fer Uribe amb el referèndum sobre l'acord de pau amb les FARC. No és una bogeria, per molt que ara tot l'establishment del partit republicà li doni l'esquena (fins i tot això podria beneficiar la seva estratègia d'outsider, tal i com va beneficiar als del "no" colombià).

La participació és el primer problema de la campanya de Clinton, i per conjurar-lo no se li ha acudit res més que fer de Trump el centre de la seva campanya. Tots els seus missatges giren al voltant de l’aspirant republicà. El seu únic objectiu és desacreditar-lo. Per què? Per disminuir la base de suport a Trump? No ho sembla, aquests votants són immunes a qualsevol escàndol del seu preferit (és més, li riuen totes les pallassades, o simplement les consideren part de l’estratègia de descrèdit impulsada des de l’establishment). L’objectiu de Clinton és dibuixar Trump com un personatge perillós al que cal barrar el pas a la presidència.

No és una gran estratègia, que es digui. El missatge de la campanya de Clinton no busca la connexió de la candidata amb l’electorat potencial sinó la mobilització d’aquest per contrast amb Trump. És com si digués: jo ja sé que no sóc la vostra candidata, però ell és pitjor, així que voteu-me a mi no tant per mi, sinó per evitar que ell sigui president. Una estratègia realista, però trista i basant galdosa. Si aquest és l’únic argument per pot esgrimir Clinton per mobilitzar el vot al seu favor, no ha de sorprendre que l’elecció segueixi oberta a menys d’un mes.

Evidentment, els estrategs de Clinton no són enzes. Parteixen del fet que la candidata no suscita grans entusiasmes més enllà dels seus convençuts (que no són molts més que els convençuts de Trump). És més, Clinton suscita un recel bastant estès (igual que Trump, com es pot veure a les dades de l'enquesta del New York Times i la CBS). D’aquí que la seva campanya no giri al voltant dels seus (evidents) mèrits per ser presidenta sinó al voltant dels demèrits del rival. El problema per a Clinton és que fent això, fa del republicà el centre de la seva campanya (la de Clinton), fent bona la idea de Lakoff en “No pensis en un elefant”. Doncs bé, en aquesta campanya l’elefant i les seves maldestres cabrioles són al centre de l’escenari i ocupen tot el camp de visió del votant.

De res serveix que Clinton tingui un full de serveis perfecte i Trump exhibeixi la seva ignorància com un mèrit. Els votants d’un i altre ho donen per descomptat. Tampoc no sembla servir de res que Clinton faci de la ignorància enciclopèdica (?) de Trump el centre de la seva campanya. Pels supporters del republicà el seu desconeixement dels temes el fa “autèntic”, mentre que pels votants indecisos la preparació de Clinton la fa aparèixer “distant” i “elitista”. Quan més episodis enutjosos es coneixen de Trump, més connexió guanya amb l’elector mitjà, per al qui Trump, malgrat ser milionari, apareix com un d’ells, que parla com ells, que diu el que ells diuen. I aquest lligam d’arrel emocional és més fort que qualsevol argument racional.

Els estrategs demòcrates podrien recordar com va acabar l’enfrontament entre George W. Bush i Al Gore. O anar una mica més lluny i preguntar als seus col·legues italians com se les gastava Silvio Berlusconi. Ell també feia gràcia al començament. També semblava que el seu pas a la política era la pallassada d'un multimilionari amb ànsies de notorietat. La seva era una retòrica més pròpia del futbol que de la política (el partit que va crear tenia -té encara- el nom de Forza Italia). També deia representar l'home del carrer i es desplaçava de mansió en mansió en el seu jet privat. Prometia que acabaria amb l'establishment corrupte de la primera república, tot i que ell n'havia estat un gran beneficiari (i excels benefactor). En els seus mítings també cantava, feia acudits de mal gust i insultava sense miraments. Tot això i més. Els seus rivals van començar per ignorar-lo, després ridiculitzar-lo, i en acabat demonitzar-lo. Res no va servir per impedir que guanyés les eleccions i fos primer ministre d'Itàlia.

foto: abc.net.au