O millor, què fa que un partit sigui un partit? No és una pregunta fàcil, de fet una branca de la ciència política s’hi dedica des de fa un segle. No pretenc entrar en aquest debat, aquest no és el lloc. Tan sols ho deixo apuntat precisament per demostrar que la pregunta no té fàcil resposta. Tanmateix, jo n’apunto una, sense ànim de cientificitat: un partit no és més que una idea. Una idea organitzada, o una organització al voltant d’una idea. Sense idea no hi ha un partit, hi ha un grup de gent, hi ha interessos, hi ha activisme, però no partit polític.
ERC és
una idea, una organització bastida al voltant d’una idea, la de la
independència. També és una idea CDC, la de Catalunya. Pujol en el seu temps és
un gran líder no per ell mateix, sinó perquè encarna la idea que dóna sentit al
moviment polític que lidera (i aquesta idea durant un temps serveix per perdonar-ho
tot, perquè es fa en nom de Catalunya, de la idea).
El paper
fonamental de la idea en la gènesi i el recorregut dels partits és ben visible
en el cas de C’s. La seva performance electoral és millor a Catalunya que al
conjunt d’Espanya, perquè aquí encarna una idea clara, la defensa dels
castellanoparlants de Catalunya, mentre que a Espanya aquesta idea no té sentit
(no mobilitza ni arrossega).
La idea
que dóna sentit a un partit polític no cal que sigui complicada. És més, quan
més simple, quan més bàsica i elemental, millor. Podemos és la revolta, com ho és
la CUP a Catalunya. El PP és l’ordre, el “sosiego”, les coses “ben fetes”, la
gestió eficaç de l’economia i l’al·lèrgia als experiments i als estirabots (uns
conceptes que per una part important dels electors són més valuosos que
qualsevol cas de corrupció).
La idea històrica
del PSOE ha estat la modernitat (“el cambio”). Als vuitanta el PSOE existia per
fer d’Espanya un país normal, modern, europeu, un país que no fes vergonya. I
per això va guanyar les eleccions. Ja veieu que no és una idea molt elaborada,
però en aquell moment tenia una enorme força. L’èxit de l’empresa, tanmateix,
va fer que el partit perdés el fil.
A
mitjans noranta el PP va arrabassar als socialistes la idea de modernitat (això
és extraordinàriament complicat de fer entendre els meus alumnes de l’Autònoma,
però fou així). El PSOE era en aquell moment el partit dels vuitanta, mentre que
els populars apareixien, a ulls de la majoria, com un grup més jove, més
preparat, més “net” (front als escàndols de corrupció del PSOE de l’època). I
per damunt de tot, eren el partit que sabria redreçar l’economia, sotragada per
la desacceleració post-olímpica (el “miracle Rato”, una idea també difícil d’explicar
als alumnes).
El PSOE
va tornar a guanyar unes eleccions quan va ser capaç de recuperar la seva idea
primigènia, la de la modernitat. La segona legislatura d’Aznar va fer evident la
dreta antiga, arnada, que s’amagava al PP. L’exemple palmari fou la boda d’Ana
Aznar a El Escorial, tant de moda darrerament. El PP era l’Espanya dels fatxendes
amb gomina i les senyores amb peineta
i mantilla. Pur segle dinou.
El 2011
els socialistes perden el govern perquè els mateixos que van fer fora el PP per
tronat ara el recuperen per arreglar l’economia (més d’un milió i mig de
votants del PSOE de 2008 es passen a les files populars tres anys més tard). Aquest
cop, però, els socialistes no recuperen la idea de modernitat a temps, en part
per l’excessiva vigència de l’interregne Rubalcaba i en part per l’arribada de
Podemos, que enquadra el PSOE en el grup de la “vella política” i el statu quo.
La fractura generacional respecte del “sistema del 78” deixa al PSOE sense
possibilitat de tornar a ser una força modernitzadora.
Des d’aleshores
els socialistes han deambulat per l’escenari polític com un boxador sonat, com
un vell crooner passat de moda, tirant
de veta de consignes antigues que només funcionen als territoris on gaudia d’un
ampli marge respecte dels seus competidors (i encara gràcies, com donen fe els
resultats de les autonòmiques a Extremadura, Castella la Manxa i el suposat bastió
andalús).
El “no és
no” era una idea. Simple, bàsica, molt probablement no la millor del món. Però una
idea al capdavall. Serveix per aglutinar suports i bastir una organització al
seu voltant, i amb això n’hi ha prou per donar sentit a un partit polític. Sense
el “no és no” ni cap altre idea que ho substitueixi no hi ha partit. Hi ha
interessos particulars, i per tant és el campi qui pugui o el “sálvese quien pueda” (i molt d’això hi
ha en els conspiradors que governen comunitats autònomes i esperen cobrar-se el
suport a la investidura de Rajoy... els mateixos que li retreuen al PSC mirar pels seus interessos).
Un partit sense idea és una closca buida, un
altaveu que només se serveix a si mateix i que acaba només parlant-se a si
mateix, suplicant el suport amb l’única finalitat de seguir existint, de
sobreviure. D’aquí els raonaments del tipus “Espanya no pot no tenir un gran
partit socialdemòcrata” o “El PSOE té 137 anys”. Com si amb això n’hi hagués prou
per espantar el fantasma de la desaparició.
* la idea d'aquest text és fruit del Beers and Politics del 30 de setembre sobre la situació del PSOE
