El fet políticament
rellevant de les eleccions d'ahir a Grècia és que Syriza, que havia desplaçat els socialistes del PASOK com a
alternativa a la dreta a les eleccions de 2012, ha aconseguit guanyar la
majoria i formarà el nou govern. Tots aquells que deien que no era
possible, que el vot a Syriza era la manifestació d’un moment, de
l’esbravament, que només expressava la ràbia i que es fondria en pocs mesos (la
teoria del soufflé, que serveix per a tot), que mai no arribaria a ser majoria,
que era massa radical, que només guanyaria si se “centrava”... Tots els que
havien escrit i teoritzat en aquests termes ara es justifiquen dient que el cas
grec és molt particular, que allà les polítiques d’austeritat han estat molt
dures, o que la societat grega no és prou “madura”, o fins i tot (els més
llegits) que encara no s’ha superat la guerra civil entre comunistes i anti
comunistes.
Doncs
s’equivoquen, com s’equivocaven abans. Grècia no és només Grècia. És un cas
particular (com tots) d’un moviment d’abast europeu (si no mundial): el
reemplaçament dels principals partits de l’esquerra (socialistes i
socialdemòcrates) per forces noves. Que sigui un moviment d’abast europeu no
vol dir que el que ha passat a Grècia passi fil per randa a tots els països
d’Europa. La tendència comuna existeix arreu, però pren perfils diferents en
funció d’elements particulars. Entre aquests, el sistema electoral, la solidesa
interna dels partits socialistes, el que hagin estat o no al govern durant els
anys de la crisi, o altres elements de conjuntura (el lideratge, per exemple, o
la solidesa del sistema polític i la posició geogràfica, si s’està a l’òrbita
alemanya o a la perifèria Sud).
En
qualsevol cas, el que ha passat a Grècia posa de manifest algunes coses que cal
tenir en compte:
- Les eleccions se segueixen guanyant al
centre... però el centre ja no és el mateix.
- Els partits polítics han d’oferir aixopluc
i un horitzó... si volen sobreviure.
- L’austeritat és moralment injusta...
però el que l’ha matat és que és ineficaç.
- La política ha de decidir si és el
braç executor del poder econòmic... o la representant dels interessos dels
ciutadans.
Veient
el que ha passat a Grècia hom té la temptació de pensar que els grecs s’han
tornat bojos, que s’han radicalitzat i han perdut el senderi. Però no, l’electorat grec
no s’ha mogut cap a l’extrema esquerra. De fet, l’electorat no es mou gaire, el
que es mouen són els partits (aquesta és una de les màximes del mestre Isidre Molas
que, com la majoria, el temps tossudament demostra i torna a demostrar). Els
grecs segueixen allà on eren fa tres anys, o en fa deu, o en fa trenta. Les
posicions dels electors en els eixos ideològics es mouen a velocitat tectònica,
és a dir molt lentament, impulsades pel relleu generacional més que pels canvis
de majories. Ara bé, que els electors es mantinguin en el mateix lloc no
implica que les seves preferències siguin les mateixes any rere any. Al
contrari. Segurament, el que ha passat a Grècia és que una part significativa d’electors
del centreesquerra i el centre han vist en Tsipras i Syriza l’opció que millor responia
a les seves demandes.
És
el mateix que passa a Espanya. S’ha mogut el cos electoral amb la irrupció de
Podemos? No gens. I doncs? Doncs una part important dels electors del centreesquerra
i el centre, sense moure’s de lloc, han variat la seva intenció de vot. S’han
radicalitzat? No, simplement han trobat en Podemos una oferta que els ha
semblat més atractiva que les que hi havia abans.
Els
espais que decideixen les eleccions segueixen sent els mateixos (en el cas
espanyol el centreesquerra i el centre), però la demanda s’ha “endurit”
respecte de fa uns anys. Si als noranta els partits havien de difuminar els
seus contorns i fer ofertes vagues i descolorides per aconseguir els favors
dels votants, ara aquests mateixos votants, sense moure’s, exigeixen als
partits ofertes més concretes i “radicals” (és a dir, definides i clares). El
centre segueix sent l’espai decisiu, però els electors del centre ja no compren
cares maques i eslògans eteris.
Així
com ha canviat la demanda, l’oferta ha de canviar. I si no canvia, els
consumidors-votants optaran per productes que els semblin més atractius (com ha
passat a Grècia). La crisi ha canviat d’arrel la manera de fer política
electoral a tota Europa. Els viatges al centre i les terceres vies han deixat
pas a les ofertes més contundents. Els votants s’han tornat més exigents,
precisament perquè la seva situació és més complicada i no estan per promeses
endolcides d’un futur on tots serem rics i viurem feliços. La crisi ha
esmicolat la utopia neoliberal del progrés infinit i ha obligat els partits a
arremangar-se i enfonsar les mans al llot.
Tanmateix,
les inèrcies de molts anys de màrqueting insubstancial són difícils de
redreçar. I aquest està sent el problema principal dels socialdemòcrates arreu
d’Europa. La crisi els ha enxampat amb el perfil difuminat i no han sabut
definir un horitzó per oferir-lo a aquells que s’han vist al costat perdedor
(la majoria, votants seus). Sense un horitzó clar per oferir, els socialdemòcrates han
quedat atrapats en la simple gestió d’una política de dretes, que els està provocant l’abandó d’una part
substancial del seu electorat, que busca aixopluc en propostes més
definides (a l’esquerra o al nacionalisme, o als dos alhora).
És
evident que si les polítiques d’austeritat empreses per combatre la crisi
haguessin tingut efecte, res d’això no hauria passat. El moviment cap a l’esquerra
de l’elector mig grec no es deu a criteris morals sobre la justícia o
injustícia de l’austericidi ordenat per la troika. És clar que fer pagar tothom
els excessos i els riscos dels actors financers és moralment injust.
Socialitzar les pèrdues dels bancs i caixes alemanys i francesos en les seves
inversions immobiliàries (a Grècia o a Fuengirola) i fer pagar els plats
trencats als Estats corresponents ratlla l’estafa. Però no és per qüestions
ètiques que els ciutadans (majoritàriament) estan donant l’esquena a aquestes
polítiques, sinó per la seva incapacitat de donar la volta a les condicions de vida
de la majoria d’aquests ciutadans.
Segurament,
si el règim salvatge al que han estat sotmesos els grecs els hagués
proporcionat algun guany (o fins i tot l’expectativa d’un guany a curt o mig termini),
no s’haurien decantat tan massivament per Tsipras. El problema és que, passats
cinc anys, és més que evident que les polítiques d’austeritat no serveixen per
millorar la situació precària en què la crisi ha deixat les classes mitges de
tot el continent. Precisament perquè l’austeritat no tenia com a objectiu principal
això, sinó el retorn dels crèdits a les entitats financeres enxampades per l’esclat
de la bombolla.
I
aquí és on hi ha el moll de l’os. En aquesta crisi, l’acció dels poders públics
ha anat més encaminada a satisfer els interessos del sector financer que a
vetllar pels de la ciutadania. Ambdós interessos eren compatibles (no sense
estridències) abans de 2008, però després s’han fet dramàticament incompatibles.
El pacte tàcit ha saltat pels aires i l’Estat (tots els Estats) ha hagut de
triar partit. I ho ha fet, i tant que ho ha fet. Fins i tot la “totpoderosa”
canceller Merkel ha actuat més com una comercial dels bancs alemanys que com la
defensora dels ciutadans alemanys. Els resultats d'ahir a Grècia s'expliquen també en aquesta clau. Semblaria que els electors comencen a ser conscients del seu poder. I això és nou. I revolucionari. I no ha fet més que començar.
foto bbc.co.uk
