La política aquests dies és un
circ de dues pistes. La que concentra més llum és la menys decisiva. La que
domina és l’altra, la que queda a la penombra. La pista aparentment central és
la de la investidura, a l’altra, la fosca, la decisiva, es juga el domini de l’independentisme
català entre ERC i JxCat (per posar nom a aquest magma boirós en què s’ha
convertit el món postconvergent).
La investidura de Pedro Sánchez no
es juga a la taula de la negociació entre PSOE-PSC i ERC. El que s’hi tracta té
un destinatari que no s’asseu a la taula. Els negociadors el miren de cua d’ull.
La part d’ERC no deixa de sentir el seu alè al clatell. Cada gest, cada
concessió, cada petita passa, es mesura en la reacció del món postconvergent,
en la possible resposta de Puigdemont, de qui els republicans escruten els
silencis tant com les declaracions.
La partida de debò no es juga a
la taula on s’asseuen els negociadors. Es juga a l’altra pista, on ERC i JxCat
es disputen la victòria d’unes eleccions que no han estat convocades i que
ningú sap quan es duran a terme. Però tothom, i especialment ERC, sap que seran
en el moment que decideixi Puigdemont, és a dir en el pitjor moment per als
republicans.
És per això que ERC necessita
blindar-se. I aquí és clau la pista central. Si ERC tingués garantida la victòria
sobre JxCat en les probables eleccions al Parlament, la negociació seria bufar
i fer ampolles. Però ERC no té segura la victòria i les seves possibilitats
depenen en part dels seus rivals (dir-ne socis de govern després de l’acord
fiscal amb els comuns ja és excessiu).
D’aquí que la negociació amb els
socialistes ha de permetre els republicans presentar-se davant el conjunt del món
independentista com els clars vencedors del pacte, perquè del contrari JxCat posarà
en marxa la maquinària electoral amb un sol i contundent missatge: ERC ha donat
els seus vots als socialistes gratis. Ja ho van assajar a les eleccions
generals de novembre, i no els va anar malament del tot.
Aquest escenari, i la por d’enfrontar-se
altre cop a Puigdemont a les urnes (que ja va sortir vencedor el 21D i a les
europees de maig), és el que més temen els negociadors republicans. I per això
pujaran l’aposta. Si Sánchez accepta potser Puigdemont es repensa la
convocatòria electoral i para el rellotge. Si Sánchez no accepta, ERC podrà
carregar-li les culpes. En qualsevol de les dues hipòtesis, tot continuarà com
ara.
El problema és si els socialistes
accepten. Llavors tremolor de cames i suor freda a Calàbria. És el que ha
passat avui. Estirabots i tornada a la taula. Res està pactat, no farem un pas
enrere. Al retrovisor la imatge d’un Puigdemont que demà pot quedar lliure i confortablement
assegut al seu escó de l’Europarlament. Malson a ERC.
La situació actual ja la
coneixem. No és nova, l’hem viscuda al llarg del procés. La competència entre
ERC i les diferents reencarnacions convergents explica molts dels camins que ha pres
la política a Catalunya en els últims anys. Les decisions preses per uns i
altres moltes vegades han obeït més a la pugna pel liderat de l’independentisme
entre ells que a la pròpia dinàmica del procés.
Però aquests dies recorden
poderosament el que va passar durant la primera meitat de 2005, quan es
negociava la reforma de l’estatut d’autonomia al Parlament. La pugna entre ERC
i CiU, amb aquesta última estirant de la corda per fer que els republicans trenquessin
el govern d’esquerres, va dominar la negociació, la va segrestar, convertint la
reforma de l’estatut en l’excusa per forçar unes noves eleccions que donessin l’oportunitat
a CiU de tornar al govern de la Generalitat (eleccions que finalment es van
produir, però no van dur Mas a palau).
Al final l’estatut sortint era el
de menys (com ho és ara la legislatura i la possibilitat de permetre un govern
de les esquerres a Madrid). L’objectiu era assegurar el retorn de CiU a la Generalitat,
d’on l’havia fet fora el vil “tripartit” (els lladres de Ferrussola), com ara l’objectiu
és assegurar el manteniment de JxCat a la presidència.
El final de la història és
conegut de sobres. La negociació estatutària es va convertir en una subhasta a
l’alça de trampes que col·locaven els convergents per fer caure ERC, que es
veia obligada a anar-los a l’encalç i pujar l’aposta, per no semblar menys
agosarats. Drets històrics, autodeterminació, nació... ERC va acabar abandonant
el govern i demanant el no “crític” al projecte de reforma, que Mas havia acabat
pactant amb Zapatero a canvi del cap de Maragall. L’estatut resultant va néixer
tocat i repudiat per tothom (tret de Maragall), per més que ara ningú no ho
vulgui recordar i s’esgargamelli contra la sentència del TC, convertida en el
començament de tot plegat.
Aires de 2005. Dos que es
barallen, els mateixos dos que aleshores. La investidura és l’excusa, com
llavors ho era l’estatut. La clau és a la pista que queda a l’ombra, on s’intenta
dirimir la mateixa pugna des de fa catorze anys.
foto: ccma.cat
