Apunts ràpids sobre la crisi socialista

El socialisme espanyol té dues crisis, una més nova i l’altre anterior, que van més enllà de l'enfrontament entre Pedro Sánchez i els barons capitanejats per Susana Díaz. Ambdues crisis són profundes i de fons, ambdues actuen alhora, i per tant són difícils de destriar. Ambdues també tenen difícil solució.

La primera és una crisi de model organitzatiu, que és també una crisi d’adaptació al medi. Al PSOE (com al PSC, al Labour i a molts altres partits socialdemòcrates europeus i del món) conviuen dos partits. A traç gruixut, el partit de masses (que a Espanya mai no ha estat de massa “masses”) i una mena de nou partit, horitzontal o de tendència horitzontalitzant.

Ambdues organitzacions responen a moments històrics diferents, a entorns diferents. El partit de masses és una organització concebuda per a una societat de classes, això és formada per uns individus que es reconeixen com a part d’alguna cosa sòlida i perdurable, que assumeixen el seu paper dins d’una jerarquia al capdamunt de la qual hi ha la direcció (el nom és prou explícit), que encapçala el líder.

El funcionament d’aquesta organització es basa en els estatuts, en les formes, en els equilibris de poder definits per la força de les organitzacions territorials. És el terreny dels barons i les baronesses.

Al costat d’aquesta organització, o al damunt, en els últims anys el PSOE (i el Labour també) ha adoptat mètodes que s’escapen a la lògica clàssica: l’elecció directa no només del candidat sinó també del primer secretari. Això introdueix a l’estructura orgànica clàssica una figura nova, que no basa la seva força en l’equilibri de poder territorial (com passava en un partit de masses), sinó en el vot directe de la militància expressat en eleccions secretes (és a dir, no controlables per l’estructura de poder).

Aquests dos partits, el clàssic i el nou, conviuen en un equilibri inestable, perquè es basen en lògiques diferents, ambdues legítimes: la de la delegació i la del vot directe.

Aquests dos models responen a dues tipologies de societat, amb patrons diferents. D’una banda, la societat antiga acostumada a creure i a obeir, de l’altra, la nova societat que vol decidir i es nega només a obeir. És a dir, d’una banda les persones amb baix nivell acadèmic que assumeixen que el líder en sap més que ells, i de l’altra els que es consideren tan o més preparats que la direcció (i per tant, no es deixen “dirigir”). És, en part, un conflicte generacional.

No li passa només al PSOE. Al Labour acaben de reelegir Jeremy Corbyn com a líder en elecció directa dels militants, malgrat que la gran majoria del grup parlamentari laborista als Comuns s’havia mostrat radicalment en contra de la seva continuïtat al capdavant del partit.

El “xoc de legitimitats” entre els barons i Sánchez no és res més que una expressió de la convivència de dos models de partit en part antitètics en una mateixa organització.

La segona crisi del socialisme espanyol és una crisi de contingut, i també és una crisi d’adaptació com la primera. Per dir-ho simple: els socialistes no saben quin paper han de jugar en el nou món sorgit de la crisi econòmica, que és també una crisi política, i que a Espanya és també una crisi d’envelliment del sistema del 78.

Aquí el PSOE tampoc no està sol. El debat sobre si donar suport a la investidura de Rajoy no és exclusivament espanyol. És el mateix debat que han tingut els socialista a tot Europa. Quin camí ha de triar el PSOE? El del SPD o el del Labour? Ha d’acceptar ser el segon partit del bloc conservador o ha d’intentar buscar-se un lloc entre les forces opositores?

El dilema entre Sánchez i els barons és més profund del que semblaria. Des de 2011 (o 2010) el PSOE no té un paper clar en un escenari que ha canviat profundament. No el té perquè no s’ha acabat de decidir entre les dues opcions que se li obren: o s’atrinxera amb el PP per preservar el sistema del 78 front a les hordes que el volen enderrocar, o es postula com la part moderada (“vella”) del bloc reformista.

La provisionalitat en què ha viscut el PSOE des de l’ensulsiada de 2011 li ha impedit decidir quin camí prendre. Cinc anys després, els socialistes encara tenen pendent el debat sobre el perquè són on són i què poden fer per sortir-ne. Mentrestant, en aquests cinc anys, mentre se succeïen les direccions provisionals i els líders per sortir del pas, Podemos ha aparegut i s’ha emportat una part important del terreny abandonat pel PSOE, posant encara més pressió a una organització garratibada, encara en fase de negació permanent.

En la fase actual ambdues crisis apareixen juntes. És mèrit de Sánchez, que ha sabut dibuixar un camp de joc que li és molt favorable: qui se’l vulgui carregar, entregarà el govern al PP. Davant d’això, els barons apareixen com els dolents de la pel·lícula. La situació actual obeeix a un empat d’impotències. Ni Sánchez pot acabar amb els barons ni aquests poden descavalcar el secretari general. El dibuix que queda dóna fe de com han canviat les coses en la política. No fa tants anys, una situació similar s’hauria resolt amb la defenestració immediata de Sánchez per part de l’aparell. El secretari general no hagués resistit ni una setmana a l’ofensiva combinada dels líders territorials, la vella guàrdia i la majoria dels mitjans de comunicació (amb els “afins” al capdavant).

Ara Sánchez resisteix perquè compta amb una legitimitat pròpia, la dels militants. I el cop de saló d’ahir dels barons demostra la feblesa d’un aparell territorial que no sembla disposar del control ni d’un fòrum restringit com el comitè federal.

I Sánchez també resisteix perquè ha sabut lligar la seva substitució amb la investidura de Rajoy. D’aquí també que els barons no gosin atacar-lo de cara. Qui mati Sánchez quedarà tacat per haver rendit el PSOE al PP i serà un cadàver polític. D’aquí que ningú no gosi desembeinar el punyal i optin perquè Sánchez es mati sol, o el matin els estatuts. Empat d’impotències.

foto: lavanguardia.com

Una Diada no tan igual

La d’ahir en principi va semblar una diada igual a les quatre que l’han precedit. Gran èxit de convocatòria i organització, el ja tradicional “chute” de força anual per a l’independentisme a l’inici del curs polític i els mateixos discursos sobre la imminència de l’adveniment de la república catalana que reclama una majoria boirosa de la població. Ara bé, més enllà de les coincidències, la d’aquest any ha estat una diada independentista diferent de les anteriors en alguns aspectes importants.

1. Institucionalització

Després de cinc convocatòries, la concentració independentista organitzada per l’ANC i Òmnium és una data fixa al calendari, com ho és qualsevol festivitat que es repeteix d’any en any. Això, més les complicacions de l’escenari polític-institucional, fa que la diada independentista pateixi d’inèrcia. No és cansament, no és la baixada del soufflé tan anunciada per part dels contraris. És un problema d’objectiu. La concentració s’ha convertit en un punt de trobada festiu i reivindicatiu, però no té repercussió política més enllà de la mateixa celebració. Els participants participen i els polítics prenen nota. I punt.

La repetició any rere any de l’acte li ha anat traient consistència i força política, fins a convertir-lo en un acte auto-referencial, una festa independentista de la que no s’espera res més que trobar-se amb els de sempre per constatar un any més que són molts i que estan molt animats. Però res més.

El 2012 va ser una sorpresa majúscula la capacitat de convocatòria de l’independentisme i va servir per fer virar CiU de la seva posició tradicional cap a la independència (i amb la formació, la gran majoria dels seus votants). La via catalana del 2013 va refermar la capacitat de convocatòria i va espantar el fantasma del soufflé. Fa dos anys, el 2014, va ser el de la v i del “President, poseu les urnes”, que va portar al 9N. L’any passat a la Meridiana, va servir per donar el toc de sortida a la campanya electoral dels “últims comicis autonòmics”, de les plebiscitàries que ens havien de portar a la independència.

I aquest any? Quina conseqüència política tindrà la concentració? Cap ni una. Aquest és l’autèntic perill, que concentrar-se serveixi als independentistes només per això, per concentrar-se.

 
2. La por al cansament

Hi havia una mica d’això en l’ambient previ a l’onze. D’una banda, la colla del soufflé tornava amb la seva cantarella de cada any sobre el fracàs de la convocatòria, la “majoria silenciosa” i la lletania tradicional que inclou referències a l’Alemanya nazi. Això “va de soi”. La diferència amb altres anys és que els mateixos organitzadors temien una punxada. Al capdavall, cinc anys seguits de concentracions sense avançar significativament, malgrat les apel·lacions continuades a la proximitat de l’objectiu (“ho tenim a tocar”, “ja casi hi som”, “a punt”), podien fer sospitar que el bloc independentista podria patir un refredament.

D’aquí la “descentralització” d’aquest any, que a més de les incomptables virtuts (glossades per tota l’artilleria independentista als mitjans), en tenia una de principal: feia impossible la comparació amb la gran concentració de fa un any.

Més enllà de les estèrils discussions sobre el nombre de participants. Estèrils i fatigoses, però que gasten rius de tinta i tones de minuts de ràdio i televisió. Més enllà d’això, i donant per fet que la convocatòria va ser un èxit incontestable, és interessant que els organitzadors i els seus corifeus van considerar missió complida haver aguantat. Ho deien tots ahir al vespre: és tot un èxit haver repetit per cinquena vegada.

 
 3. Som els que som (i encara sort)

La satisfacció dels independentistes anit era la d’haver aguantat, de manera que feia evident que sí, que tenien por de punxar. No van punxar, certament (o no com esperaven els del soufflé), però no van créixer. I aquí està la clau del moment actual del bloc independentista. Fa quatre anys que són molts i molt convençuts, que pràcticament monopolitzen l’espai mediàtic i l’agenda política. A Catalunya tot gira al voltant del monotema, des dels debats parlamentaris a les converses de bar. Però no n’hi ha prou.

Els resultats del 27s pesen com una llosa damunt dels independentistes, per més cabrioles matemàtiques que facin. No hi ha majoria independentista al país. No per a una acció unilateral de ruptura, com a mínim. Es pot fer veure que sí, però la realitat és que no. És més, el suport a la independència com a opció preferida ha retrocedit respecte del període 2012-2014. Es pot comprovar als baròmetres del CEO.

Des del llunyà 9N l’independentisme s’ha estancat políticament i ha reculat socialment. El 20d va suposar un cop molt dur i la negociació per a la investidura de Mas va confirmar que les coses no serien tan fàcils com es pintaven.

D’aquí que aquest any els portaveus de les forces polítiques (una altra cosa és l’ANC i Òmnium) hagin tornat a la pantalla del referèndum acordat. Ni l’unilateral, l’acordat. És una jugada política, però a l’hora és la constatació d’una necessitat. L’única manera l’ampliar la “base social” independentista passa per renunciar als postulats que es defensaven fa just un any, abans de les eleccions “definitives” del 27s (“el vot de la teva vida”) i tornar a la pantalla del referèndum.

  

4. Madrid ja no mira

El problema amb el referèndum acordat és que la concentració independentista de la diada ja no fa por a Madrid. Els primers anys va ser la notícia de la setmana o del mes. Els mitjans madrilenys i els internacionals ho tractaven com una notícia transcendental (ja fos per blasmar-la o per mirar-se-la amb curiositat d’entomòleg). Aquest any poca cosa.

En part perquè la repetició sense més d’un fet deixa de ser notícia, li treu dramatisme i gravetat. Els independentistes es concentren, són molts, moltíssims, però són els mateixos que l’any passat i l’altre i diuen més o menys el mateix que aleshores. On és la notícia? Ni tan sols la presència per primera vegada d’un president de la Generalitat a la concentració ha provocat els vòmits d’odi habituals dels mitjans de la dreta cavernícola. Ha passat gairebé desapercebut.

I és que a Madrid estan massa preocupats pels seus temes, de manera que de Catalunya només els arriba una remor llunyana que no els obliga a aixecar el cap. Mentre no es desllorigui la formació de govern, no es pot esperar ni la més mínima atenció de Madrid. A això contribueix també el fet que la posició dels independentistes catalans al Congrés dels Diputats és totalment perifèrica i negligible. Ni a ERC ni a CDC se’ls espera per participar en la creació del govern central, ni per aritmètica ni per posició política. Els temps antics en els que Pujol actuava com el gran king maker d’Espanya ja han passat a la història, i no fa pinta que hagin de tornar.

En un escenari de ruptura unilateral això no seria un problema. Ara, si es pretén tornar a l’acord (ni que sigui per “fer un Mas”, és a dir anar a Madrid a que et diguin que no) és imprescindible tenir una certa posició de força, que ara no es té.

5. El fantasma del futur

La principal diferència d’aquesta diada amb les anteriors és en l’equilibri de forces dins del bloc independentista. No és nou, però aquest cop s’ha fet més evident que abans. L’onze de setembre de 2016 possiblement es recordi com el moment en què ERC va donar el cop de puny definitiu damunt la taula i es va emancipar de Convergència. I això té enormes conseqüències de cara al futur.

Fa deu anys que ERC pugna per desplaçar Convergència com a partit dominant del bloc nacionalista/independentista català. Deu anys d’alts i baixos, de guerra bruta subterrània entre les dues forces. Els últims cinc, però, veuen una tendència inercial negativa per als convergents i positiva per als republicans. Hi ha raons estructurals de fons (generacionals) que fan pensar que la tendència ha de continuar en el futur proper.

Convergència és actualment una força afeblida, desorientada, que figura com a primera però que sap en el fons que els equilibris sobre els que es va basar la confecció de Junts pel Sí fa només un any ja no són vàlids hores d’ara. En cas de noves eleccions no està clar que es pugui reeditar la coalició, i molt menys que els republicans acceptin un repartiment igualitari de les candidatures. Les dues convocatòries generals han posat cada força al seu lloc, i el de CDC és el segon sense discussió.

D’aquí que ERC hagi aprofitat la diada per treure pit i fer una mica de yuyu als seus socis. D’això anava l’acte de record dels quaranta anys del míting de Sant Boi, junt amb la CUP i Podem. No era un acte de passat, era un acte d’anunci d’un possible futur. ERC li deia a CDC que no la necessitava, que en podia prescindir si volia. Va ser l’acte d’anunciació d’un bloc que no existeix però que és possible: l’esquerra independentista, o casi. Amb aquest acte, ERC li estava indicant a CDC el camí al geriàtric. I això sí que és un canvi majúscul en la política catalana.

foto: ara.cat

A qui interessen unes terceres eleccions?

Després de la més que previsible derrota de Rajoy aquesta tarda, l’escenari polític espanyol quedarà a mercè del fantasma d’una tercera convocatòria electoral, que els partits s’aniran passant els uns als altres com la llufa que ningú no vol. D’aquí que el més probable és que el debat se centri en qui és el culpable de la probable repetició electoral, qui es menja el marró, vaja, entenent que el que sigui assenyalat com a culpable serà posteriorment defenestrat, ja sigui per les urnes o, si no s’arriba a les terceres eleccions, pels seus companys de partit.

El principal acusat, a tenor dels editorials, és Pedro Sánchez, culpable del delicte de bloquejar tot el sistema amb la seva persistent negativa a donar suport a la investidura de Rajoy. Del líder socialista es diu que manté la seva posició per “venjança personal”, per evitar que els “barons” el descavalquin de la secretaria general o per por a que Podemos tregui al PSOE el lideratge de l’oposició. Totes tres “raons” fan evident una sola cosa: Sánchez només pensa en els seus interessos, personals o del seu partit, i no en l’interès general. Per tant, cal que sigui conduit a la foguera quan abans millor pel bé del país.

El que es demana al PSOE (i no només a Sánchez) és un autèntic harakiri, un suïcidi col·lectiu a canvi de res, perquè en el sistema parlamentari espanyol un president investit, malgrat que no compti amb majoria al Congrés, pot governar a plaer.

Es parteix de la base que només hi ha dues opcions: o Rajoy o eleccions nadalenques. Aquesta disjuntiva és intencionada. A Catalunya, una situació de bloqueig similar (“o Mas o març”) es va acabar resolent amb un canvi de candidat de la força més votada, precisament la solució que no vol Rajoy. D’aquí també el bloqueig. Al líder del PP ni se li passa pel cap donar pas a un altre dirigent per a que intenti ser investit.

La idea oculta de Rajoy és apurar el calendari. Ara, les eleccions basques i gallegues i després nova investidura. Però Rajoy sap que això és una cortina de fum per anar-se acostant a desembre. En primer lloc, perquè serà molt difícil que els resultats d’ambdues eleccions canviïn la posició de Sánchez, i perquè els barons se’n guardaran prou de ser vistos com els que van entregar el PSOE al PP a canvi de res. És molt probable que el PP guanyi a Galícia, però també ho és que pugui haver una majoria d’esquerres alternativa. I a Euskadi ja es veurà, però la dispersió del vot pot afectar els populars i el supòsit d’una majoria “constitucionalista” és bastant improbable (sobretot si es compta amb Podemos).

A més, a Rajoy no se li escapa que octubre serà un calvari per al PP i per a ell, ja que el dia 4 començarà la vista del “cas Gürtel”. Algú s’imagina al PSOE investint Rajoy en el mateix moment que Correa i els seus estan declarant davant del jutge? Difícil.

Així que Rajoy juga a acusar Sánchez de voler les terceres eleccions quan possiblement sigui ell el més interessat en celebrar-les. Per què? Doncs perquè l’alternativa és deixar pas a un altre dirigent del PP que no estigui tan tacat com ell, algú que vengui renovació i saba nova. La llista de candidats és llarga. Ara bé, un escenari així és molt improbable per la demostrada resistència de Rajoy i el seu nucli dur. Cal recordar que el líder popular ha sobreviscut a un putsch en tota regla d’Esperanza Aguirre, als atacs d’Aznar i a l’intent poc dissimulat dels “sorayos” per defenestrar-lo després del 20D.

Si el deixen, el pla de Rajoy és o que li entreguin la investidura sense fer cap concessió, o arribar fins desembre fent veure que la culpa és del PSOE, perquè és incapaç de fer fora Sánchez. El primer escenari és difícil (és poc probable que Susana Díaz mati Sánchez per immolar-se acte seguit), per tant s’imposa el segon. Terceres eleccions en les que Rajoy tornarà a posar en solfa el “rally around the flag” per mobilitzar els seus i buidar l’espai de C’s, a més de comptar amb la desmobilització d’una part de l’esquerra. Acabaria derrotant els adversaris (interns i externs) a la “manera Rajoy”: per esgotament, sense haver-se mogut ni un pam des del 20D.

L’alternativa és la constitució d’una majoria diferent a la del PP, però és extraordinàriament complicat, malgrat que a favor juga la por tant de C’s com de Podemos a una nova convocatòria electoral. Els de Rivera ja van patir el “vot útil” el 26J i unes noves eleccions podrien reblar aquest moviment (d’aquí l’interès de C’s per investir algú, ni que sigui a risc de perdre la pròpia credibilitat). Els d’Iglesias van comprovar el 26J que el seu és un vot d’embranzida i que només funciona quan se’l manté en tensió, de manera que es va desinflant a mesura que passa el temps i els ritmes es desacceleren.

Així doncs, malgrat sorpreses d’última hora estil Puigdemont, atac d’egocentrisme suïcida de Díaz o febrada de generositat de Rajoy, semblem abocats a unes noves eleccions sota la premissa que és el PSOE qui les vol, quan en realitat el més beneficiat seria Rajoy. 

Tres idees finals per reflexionar. Primer, el consens de l’establishment en el repartiment de culpes en cas de repetició electoral, que posa de manifest una progressiva inclinació del bàndol lampedusià cap a posicions immobilistes. Segon, lligat a això, les dificultats de bastir una plataforma de canvi front a les tesis de continuïtat, malgrat que l’opció de canvi és amplament majoritària electoralment i parlamentària. I finalment, la idea de l’acció política com a miratge de moviment. En un context social i econòmic gripat, la política sembla tenir com a funció fer veure que les coses es mouen, crear la il·lusió entre la ciutadania que avancem (a Catalunya claríssimament), o que es vol avançar i hi ha qui no deixa (a Espanya). Per pensar-hi.