Impugnació de la transició. Segona part

Els resultats de les eleccions andaluses, que marquen el to del cicle electoral que han obert, han posat dades a un fenomen que s’ha anat cuinant en els darrers anys. En aquest sentit, no es pot dir que Vox hagi nascut ara. Com a molt, ha aparegut, però les arrels ja hi eren. Els resultats andalusos són conseqüència i no causa, i han posat damunt la taula un fenomen que va molt més enllà d’aquestes eleccions i del cicle electoral que enceten.

Les eleccions andaluses han dimensionat l’espai de la crítica a la transició democràtica des de la dreta. És un fenomen relativament nou, però és coherent amb el que ha succeït a Espanya des de l’esclat de la crisi política, que es pot situar simbòlicament el maig de 2011.

El 15M fou l’aparició en públic d’un sentiment de desafecció amb el pacte original del sistema polític espanyol i la posada de llarg de la generació nascuda amb la democràcia, que posava el dit a la nafra de la fatiga de materials de l’edifici constitucional trenta anys després de la seva construcció.

El 15M era un moviment sorgit arran de la crisi econòmica, cert, però anava més enllà en la denúncia de les deficiències estructurals de l’arquitectura constitucional des de posicions d’esquerra. D’alguna manera, el 15M era la unió de la nova generació que no va viure la transició amb els que la “van perdre” des de posicions de l’esquerra radical.

La protesta impugnava un pacte constitucional que s’havia anat encarcarant, incapaç d’un aggiornamento que la crisi econòmica feia inajornable a ulls dels fills de la democràcia.

Des d’aleshores, aquesta impugnació des de l’esquerra ha solidificat no només en una representació parlamentària a tots nivells (a partir de 2014) sinó en un discurs que dibuixa la transició com un gran engany a través del qual les forces del règim franquista haurien perpetuat la seva posició de domini sota una aparença de democràcia. I que aquest engany hauria comptat amb l’aquiescència de l’oposició democràtica del moment, que s’hauria “venut” a canvi d’assegurar-se una parcel·la de poder en el nou sistema.

Aquest relat, de naturalesa radicalment contemporània (és a dir, conspiranoic), hauria fet fortuna no només entre les generacions que no han viscut la transició sinó entre una part considerable de les generacions que s’han anat sentint progressivament desencantades amb el resultat d’aquesta transició, a mesura que se n’apagava la flama i se’ls desfeia el lligam emocional construït des dels temps de l’antifranquisme. Una evolució similar pot veure’s en la societat catalana i l’esclat de l’independentisme.

A la impugnació de la transició “per l’esquerra” li mancava la reacció, és a dir la impugnació “per la dreta”, que és el que han posat de manifest amb gran terrabastall els resultats de les andaluses. Si pels primers la transició fou la continuació del franquisme amb un altre rostre, pels segons va significar obrir la porta a la voladura d’Espanya, principalment per la qüestió territorial, però no només.

Si hom mira l’ideari de Vox hi trobarà el programa polític de la dreta que va perdre la transició. Hi són tots els fantasmes: avortament, feminisme, “libertinaje”, autonomies. De la mateixa manera que hi ha hagut un renaixement del programa de l’esquerra que va quedar fora del pacte original (república, dret d’autodeterminació), ara també reneix el de la dreta, reencarnat en la figura d’un Cid campeador que pretén corregir els "excessos" comesos en aquests quaranta anys.

Com s’explica tot plegat? Per moltes coses, algunes que escapen a l’àmbit estricte del sistema espanyol, d’altres consubstancials al pas del temps i algunes que són conseqüència del tacticisme partidista.

La impugnació de la transició a Espanya no és diferent del que passa a qualsevol país del món ara com ara, sobretot arran de la crisi terminal de l’Estat social. El sentiment d’estafa que senten bona part dels espanyols és similar al que experimenten els francesos que voten Mélenchon o Le Pen, els italians que donen suport als 5 Stelle o a la Lega o els alemanys d’AfD i Die Linke. Fins i tot, els americans de Trump o de Sanders. L’autoritat ha caigut, en part perquè els seus discursos s’han convertit en paper mullat i la confiança que reclamava s’ha esvanit a ulls d’una part important de la societat.

D’aquí que és normal que una part dels espanyols d’avui es preguntin si la transició va valer la pena, si el que tenen avui realment respon al que esperaven aleshores. Al cap de molta de la gent que va viure la transició ressona el “no és això, companys, no és això”, ja sigui perquè s’esperaven una democràcia més igualitària, una Catalunya més lliure o una Espanya més unida. Des de qualsevol posició ideològica és possible sentir-se defraudat, quaranta anys més tard, pel resultat del procés democràtic.

El pas del temps és un altre factor important. Però no és només el pas del temps, que en si no té cap importància. És la incapacitat que hi hagut per part del sistema d’implicar les noves generacions en el pacte original, de fer-les-en partícips. No només a través de reformes en la constitució sinó en l’explicació de la transició a la democràcia. A Espanya la política sempre s’ha considerat com quelcom de mal gust que calia mantenir lluny de les criatures. D’aquí que hagi quedat completament al marge de la formació dels nous ciutadans, com quelcom vergonyant (més vergonyant que l’educació sexual, que sí que s’imparteix als instituts).

La transició no ha estat una cosa viva, que es transmetia, que s’heretava, de la que es parlava i discutia. Lluny d’això, la transició ha ocupat un espai al mausoleu, al panteó dels dies històrics, esculpida en marbre, immune a la crítica. D’aquí que les noves generacions hagin preferit les explicacions alternatives, molt més llamineres precisament perquè contradeien la sacrosanta versió oficial, que només acceptava la veneració.

Que la Constitució (i la transició a l’engròs) no s’hagi pogut tocar no vol dir que no s’hagi tocat més del que sembla. Els últims vint anys s’ha viscut un procés d’apropiació del pacte original per part del PP, fins a l’extrem que avui ser “constitucionalista” equival a donar suport a una certa lectura del text constitucional que no té tant a veure amb la literalitat del propi text com amb la relectura que n’han fet els conservadors (precisament els que no hi van estar del tot d’acord fa quaranta anys).

Aquesta interpretació del pacte original expulsa bona part dels partidaris de la reforma i fa que un partit com Vox, que defensa coses molt allunyades de l’esperit de la transició, es pugui presentar com una força “constitucionalista” sense cap problema aparent (i amb l’aquiescència de PP i C’s). A diferència de l’esquerra, la impugnació de la transició de la dreta es fa des de dins, fent-la passar per “constitucional” quan precisament és una revisió de dalt a baix del pacte de la transició.

El cicle electoral que han iniciat les andaluses acabarà de dibuixar un escenari de fractures creuades que projecta un nus d’aparença irresoluble pels propers anys. D’una banda, una esquerra esmicolada entre els defensors d’un pacte original, de contorns difusos i de reforma incerta, i una altra esquerra que proposa una esmena a la totalitat d’aquest pacte, esmena que coincideix, si més no retòricament, amb l’independentisme català. I a l’altra banda, una dreta que, tot i presentar-se formalment dividida, coincideix en la relectura restrictiva del pacte i la necessitat d’esmenar-ne algun aspecte (clarament, el territorial).

El 2011 l’esquerra va impugnar la transició, tot reclamant-ne una revisió crítica que enfortís alguns dels elements que la necessitat del conces va deixar al calaix. Set anys més tard s’ha consolidat un revisionisme des de la dreta que sembla estar guanyant la partida del relat a l’esquerra. I qui pot guanyar, no pacta. La “vella dama” de la correlació de forces, com fa quaranta anys, segueix explicant-ho tot.

foto: El Español

La política sentimental

 

Fa tres dies la Comissió Europea va tirar enrere el projecte de pressupostos presentat pel govern d’Itàlia, i automàticament el vicepresident Salvini va sortir a contraatacar, dient que la Comissió no havia atacat un govern sinó “un pople” i amenaçant sense embuts (marca de la casa, Salvini està en campanya permanent).

L’interessant de les seves paraules fou (com sempre) l’argument que va utilitzar. Va dir que el no de la Comissió als pressupostos és d’aquelles coses que fan “irritar” els italians (“sono cose che fanno irritare ancora di più gli italiani”). Va utilitzar l’expressió “irritar”. No va parlar de la sobirania del parlament italià, no va plantejar una qüestió econòmica sobre el paper del dèficit públic com a incentivador de la recuperació econòmica (ho podria haver fet). Res d’això. Va parlar que la comissió havia “irritat” els italians.

Més enllà de l’evident connotació electoral a pocs mesos de les eleccions europees, les paraules de Salvini són una mostra (una més) d’una deriva que ha pres tota la política, no només a Europa sinó a tot el món. Aquesta deriva és la que porta de la fredor tecnocràtica a l’escalfament sentimental. La política d’ara, la de la post-crisi, és una política sentimental, que busca la mobilització de l’electorat no en base al contrast de projectes sinó a la incitació dels seus sentiments, a la reacció sentimental d’un electorat que se sent enutjat o ofès, agreujat, temorós, esperançat... En política, els tecnòcrates han donat pas als demagogs, de la mateixa manera que la creença en el progrés tecnològic ha deixat pas a la conspiranoia servida per internet.

Certament, la política sempre ha tingut un component emocional. En el fons la política, sobretot la política democràtica (però no només ella), implica un flux de confiança entre la ciutadania i els dirigents polítics, i aquesta confiança es basa en bona part en emocions.

Ara bé, les emocions són reaccions puntuals de gran intensitat, són esclats momentanis que responen a accions externes, a reaccions a alguna cosa de l’exterior que ens commou. Els sentiments, en canvi, no són això. Els sentiments no són un esclat fugisser sinó una disposició profunda envers alguna cosa, que no depèn de l’acció d’aquesta. El sentiment no és una reacció momentània sinó quelcom que ens constitueix, que forma part de nosaltres, que ve de dins, per dir-ho d’alguna manera.

Quan algú diu ara que la política s’ha tornat emocional i ho critica dient que abans (quan?) era racional (és a dir, segons aquests, millor), crec que comet un error de base. La política sempre ha estat emocional. El canvi que s’ha operat en els últims anys en la política no té a veure amb les emocions, sinó amb els sentiments. No vivim en un estat emocional permanent, extasiats, reactius, en constant electro shock. No és això el que fa la política d’aquests temps nostres. Ni tan sols el procés independentista ha aconseguit mantenir en continu èxtasi la seva parròquia.

El que fa la política ara és apel·lar a l’interior de cadascú d’una manera més profunda, menys espasmòdica. La política s’infiltra en la bombolla autosuficient en la que vivim cadascú de nosaltres per tocar aquella fibra interior, profunda, sentimental. És una derivada del que anomenen la “política de la identitat”, que és meitat derivada de l’individualisme radical de la nostra societat (la que neix el 1979) i meitat derivada de la crisi dels grans projectes polítics omnicomprensius.

La nostra és una societat d’individus amb els sentiments a flor de pell, que s’expressen com a tals perquè es volen autèntics, únics. Evidentment que aquests individus s’agrupen, formen part de projectes, però ho fan des d’aquesta individualitat radical, no com quelcom que els ve donat sinó com quelcom que trien des de la seva llibertat. La pertinença llavors és excessiva, vital, extrema, s’hi implica la pròpia vida de la persona, és un compromís existencial.

La política el que fa és adaptar-se a aquest nou context governat pels sentiments, per la seva exposició constant. Les xarxes socials són, en bona part, grans abocadors de sentiments, no d’informació o coneixement, que també, però menys. El trencament de les fronteres de la privacitat ha inundat tots els aspectes de la societat d’ofesos i d’agreujats, que passegen el seu interior com a bandera, com a expressió de la seva individualitat, que no pot ser atacada.

El que fa la política sentimental és prendre aquesta pornografia sentimental escampada per tots arreu i utilitzar-la en benefici propi. Forçar els sentiments fins a dur-los a un cul de sac impossible. Perquè els sentiments tenen una característica fonamental, i és que són de fàcil inflamació però són molt difícilment extingibles. Quan els sentiment són duts a l’extrem apareix la frustració, que també és utilitzada políticament (que li diguin a Trump).

Si ens fixem, el debat “tècnic” ha desaparegut pràcticament de la conversa política i ha estat substituït per l’apel·lació sentimental, pel greuge o la reivindicació del que hom és o del que hom se sent. Ara no es fan lleis, es fan decrets sentimentals, pressupostos sentimentals. Tot apel·la a l’interior, tot pretén mobilitzar a partir de l’interior: reivindicar la pròpia història (la personal o familiar), ofendre’s, reparar greuges històrics que s’entenen com a personals (tot i que hagin passat fa dos segles). Els sentiments, la reivindicació dels sentiments (individuals o col·lectius) ho impregna tot.

Mireu si no l’enquesta del CEO del gener. Es demana als entrevistats quins sentiments els van provocar esdeveniments com la consulta del 1-O, la DUI o l’aplicació del 155. No se’ls demana si consideren bé o malament aquests fets, o si hi estan d’acord o en desacord. Se’ls demana si aquests esdeveniments els van provocar molta o poca ràbia, por, orgull, vergonya o il·lusió. Pra demoscòpia sentimental.

Aquests són els vectors de la política dels nostres temps davant la desaparició dels projectes, de la sensació que no és possible un projecte diferent del que domina l’escena des de 1979. Si no és possible confrontar propostes, confrontarem sentiments, clans, tribus. És el signe del nostre temps. La victòria del ofesos.

El problema és que els sentiments en si mateixos són l’antítesi de la política democràtica. No és possible negociar sentiments, pactar sentiments: et canvio el 10% del meu greuge per un 15% de la teva por. Els sentiments es tenen o no es tenen, es combaten potser, es comparteixen. Però no poden ser objecte d'acord o de pacte. L’exacerbació sentimental com a base de l’acció política ens porta indefectiblement a la confrontació, que és exactament on som.

Diada 2018: i ara, què?

La concentració independentista que se celebra cada onze de setembre permet fer una radiografia de l’estat d’ànim del moviment i de les perspectives polítiques més immediates. Com sempre, la manifestació d’aquest any va ser un èxit absolut de convocatòria. Més enllà de les xifres que donen els uns o els altres, és indiscutible que l’independentisme és capaç de mobilitzar un contingent humà molt nombrós, el més nombrós del país. I això per sisè any consecutiu. Èxit indiscutible, doncs. Al costat d’això, l’acte familiar organitzar per C’s a la plaça del rei (“viva el rey!”) no va passar d’una acció testimonial que només tenia sentit com a marc per a què els mitjans recollissin les declaracions dels seus principals dirigents.

1. Diades i diades

La concentració independentista va tornar a protagonitzar la diada, doncs, per sisè any consecutiu, però no totes les diades independentistes han estat iguals. Per al votant independentista és un fix al calendari, una mena de trobada anual, un acte d’agermanament on es retroben les famílies i els amics. Al votant independentista li serveix com a constatació de la seva força numèrica, i alhora com a constatació que el moviment manté intacta la seva capacitat de convocatòria.

Una altra cosa és l’efecte polític de les diades. Si comptem les set concentracions que hi ha hagut fins al moment (des de 2012), es poden fer dues llistes en funció de les repercussions que han tingut en l’escenari polític. En una llista podem col·locar les diades amb efectes polítics, i a l’altra les que no n’han tingut. En surten quatre a la primera llista i tres a la segona. Gairebé meitat i meitat.

Les diades “polítiques” han estat les de 2012, 2014, 2015 i 2017. La primera perquè va provocar l’avançament electoral d’aquell any, només dos anys després de començada la legislatura. El president Mas va voler recollir l’esperit d’una mobilització que va sorprendre els propis partits que l’havien convocada, amb l’objectiu d’assegurar-se una majoria que el “blindés” front a un PP que feia una any (desembre 2011) acabava d’assolir una amplíssima majoria absoluta al Congrés. El resultat ja el coneixem: CiU va perdre dotze escons, ERC en va guanyar onze i la CUP va entrar al Parlament amb tres.

El 2014 la concentració va ser el preàmbul de la consulta del 9 de novembre. Aquella fou la diada del “president, posi les urnes” de Carme Forcadell. L’efecte polític fou immediat. També ho va ser un any després, quan les forces independentistes van situar la diada com el tret de sortida de la campanya electoral de les primeres eleccions “plebiscitàries”, les de Junts pel Sí. També va tenir efectes la diada de l’any passat, que fou l’inici de la “tardor calenta” de la consulta del primer d’octubre i la declaració d’independència del 27.

Al costat d’aquestes diades amb efecte polític, les dels anys 2013, 2016 i l’actual es poden considerar diades “neutres” des del punt de vista polític. La del 2013 va servir per constatar que l’independentisme mantenia la capacitat de convocatòria de l'any anterior, tot desmentint les opinions interessades que el titllaven de soufflé. Fou (com totes) un èxit de participació i d’organització, però no va comportar un canvi significatiu en l’agenda política. I el mateix pot dir-se de la concentració de 2016, de nou un èxit de convocatòria, però que només va servir per constatar que l’independentisme seguia mobilitzat quatre anys després del 2012.

Veient la seqüencia de les set concentracions organitzades per l’independentisme s’observa una mena de lògica d’alts i baixos, si es consideren els efectes polítics de les diferents diades. A una diada amb resultat polític en segueix una de “neutra”, que va seguida per una de “política”, i així successivament. Com si, més enllà del manteniment de la capacitat de convocatòria, inalterable al llarg dels set anys, hi hagués una seqüència en forma d’onades. El moviment independentista només ha estat capaç de mantenir-se precisament perquè ha sabut (o no li ha quedat més remei) donar a la seva base incentius per mantenir-se mobilitzada. L’independentisme pot permetre’s una diada “neutra”, però no dues de seguides.

En aquest sentit la diada d’aquest any s'ha de considerar la ressaca de l’any passat. Ha estat una diada de retrobament després dels fets de la tardor de 2017. El votant independentista ha sortit al carrer com cada any, però aquesta vegada sense altre objectiu que sortir al carrer i constatar, per tant, que segueix sent un grup enorme, i enormement mobilitzat. Res més (i no és poca cosa). Els discursos previs del president Torra no han definit un horitzó clar, no hi ha eleccions a convocar, no hi ha un full de ruta definit. Reivindicació, commemoració i cap a casa.

2. Consensos i dissensos

La concentració d’aquest any ha servit, com deia, per testar l’estat de les coses en el món independentista, i en aquest sentit, s’ha posat en evidència una situació complexa. El bloc independentista mai no ha estat homogeni. És massa gran per ser monolític. Ara bé, sempre hi ha hagut una idea que aixopluga tots els membres del bloc, sense que les diferències (d’estratègia, de perspectiva) hagin emergit a la superfície. O com a mínim, no entre la base independentista. Històricament, hi ha hagut diferències entre les direccions dels partits, explícitament entre el món convergent i ERC, però aquestes no han penetrat en el votant.

Aquesta diada, però, ha posat en evidència fondes diferències entre les bases. Òbviament, s’han explicitat també consensos, que permeten mantenir el bloc unit a pesar de tot. Dos consensos, principalment: els presos i exiliats i el primer d’octubre. Aquests dos elements cohesionen el món independentista amb gran solidesa. No hi ha discussió. D’aquí que les darreres concentracions (i la diada n’és un exemple) hagin girat al voltant de la situació dels presos, que és un element no només aglutinador de l’independentisme sinó que li obre les portes d’altres espais (el dels comuns notòriament, com demostra Ada Colau lluint el llaç groc).

De tota manera, per sota d’aquest consens clar, apareixen les diferències. Diferències que es fan explícites arreu: al discurs de Paluzie, a les xarxes socials. Possiblement és la manca d’horitzó, la sensació que el moviment s’ha estancat després de l’accelerada de l’any passat, el que fa que part de la base independentista es pregunti “i ara què?” i no obtingui resposta, o n’obtingui vàries de contradictòries.

Mai abans la base independentista s’havia mostrat tan dividida sobre el que s’ha de fer a partir d’ara. L’estratègia de “fer república”, defensada per Puigdemont i la CUP front a una aproximació més pragmàtica per part d’ERC i altres sectors, aglutina una part de l’independentisme de base, però no tot. És el sector més actiu i més agressiu, sobretot contra aquella part del mateix independentisme que no segueix aquesta línia. Segons algunes dades podrien rondar el milió de votants, és a dir, al voltant de la meitat de tot el vot independentista.

A l’altra banda, el sector que no combrega amb l’estratègia dels durs, i que també suma prop d'un milió, pateix l’assetjament d’aquests i la manca de definició d’un horitzó a curt i mig termini. Aquest és el segment que, de forma reiterada, expressa que acceptaria una sortida negociada al conflicte i alhora manifesta una opinió crítica amb tot el que va passar després de la consulta de l’1 d’octubre, i especialment com va acabar la cosa. 

Segons l'enquesta del CEO sobre el context polític de gener, només el 45% dels que declaraven voler que Catalunya esdevingui un Estat independent creien que el nou govern de la Generalitat hauria de "seguir amb la via unilateral cap a la independència". Un 42% creia que el govern havia de "buscar un acord bilateral amb el govern central", i fins i tot un 6% considerava que havia d'abandonar el procés i participar a la reforma constitucional i del sistema de finançament.

Aquesta diferència tan marcada a la base és una novetat, però no vol dir que l’independentisme s’estigui trencant, ni molt menys. Participaran com un bloc monolític en les commemoracions del primer d’octubre i sortiran a manifestar-se a favor de la llibertat dels presos i del retorn dels exiliats. Però no més enllà.

3. Desig i realitat 

Més enllà de les mobilitzacions massives, les últimes setmanes han posat enm evidència un problema de fons de l’independentisme, una mena de miratge en el que ha viscut i que ara, aparentment, s’estaria esvaïnt. Ho va fer Joan Tardà al Congrés ("Si hay algún independentista ingenuo o estúpido que cree que puede imponer la independencia al 50% de catalanes que no lo son, es evidente que está equivocado") i el president Torra ho va rematar als matins de tv3 el dia següent, tot dient: “Em nego a acceptar que no tinguem la majoria social suficient”. 

Un dels errors de fons de l’independentisme aquests anys ha estat creure que el país al que legítimament aspirava ja era el país real. Només calia evidenciar-lo, treure’l a la llum. En aquest miratge “els catalans” volien la independència. Només una petita part, negligible, es negava a assolir “la llibertat”. La tasca dels dirigents polítics consistia simplement en donar forma a l’aspiració amplament majoritària del poble.

Possiblement la diferencia de fons dins de l’independentisme no sigui al voltant de l’estratègia a seguir els propers mesos, sinó (i això va al fons del fons, a l’essència, de la qüestió) sobre quin és el país realment existent, si el somiat per l’independentisme o l’expressat a les eleccions del passat desembre. Si el país és només el que es mobilitza (ho va dir Torra a la diada: “els catalans hem tornat a sortir als carrers”) o ho és també el que no surt al carrer, però que existeix.

El debat de fons a l’independentisme és aquest. I és un debat fonamental. Perquè ens hi juguem el país. Un debat entre els que no volen sacrificar el país que existeix al que ells volen i els que sembla que considerin que la independència val més que Catalunya.

foto: europapress.es