Per què no hi aniré

He dubtat molt abans de decidir-me a publicar aquest escrit, sobretot a mesura que l’aire s’anava enrarint i la tensió pujava. Els últims dies m’he donat unes quantes raons per no fer-ho. Però al final he descobert que totes aquestes raons es resumien en una de sola: la por. He tingut por de publicar això, por a les conseqüències que em podia portar expressar obertament la meva posició, dir-la en veu alta, exposar els meus motius. No sóc una persona valenta, mai no ho he estat, però no puc admetre que el destí del meu país es jugui sobre el silenci, sobre la por a parlar, d’una part. No és aquest el país que vull.

Diumenge no participaré a la consulta organitzada pel govern de la Generalitat. No ha estat una decisió senzilla, m’he vist sacsejat com tothom en el remolí de declaracions i contradeclaracions, d’esdeveniments de tota mena que han marcat la història recent del nostre país. Tanmateix, un cop decidit confesso que cada cop estic més i més segur de les raons que m’han dut fins aquí.

No participaré en la consulta de diumenge perquè entenc que és una convocatòria dirigida exclusivament als independentistes, i com que jo no en sóc, no em sento convidat.

Perquè entenc que és un acte organitzat pels independentistes i això no m’ofereix cap garantia de neutralitat.

Perquè el que passarà diumenge és una excusa per continuar l’agenda política que mena a la declaració d’independència, un cop fracassat l’intent de les eleccions “plebiscitàries” de 2015. Entenc que l’1-O és un peatge que han de pagar per donar una pàtina democràtica a una decisió que ja tenen presa.

Perquè el resultat ja està decidit, perquè pràcticament tots els que volen la independència hi participaran (legítimament), de manera que el resultat final serà una victòria del sí, tot essent l’única incògnita el marge damunt del no, o gran o molt gran.

Perquè no vull col·laborar en el que crec que és una manifestació de part. Participant-hi només legitimaria el resultat i el procediment, ja que, com he dit abans, el resultat està decidit. No vull ser la comparsa necessària, el tonto útil.

Perquè no vaig participar en la consulta del 9N i no veig cap diferència entre aquella i aquesta, ambdues són crides partidistes que pretenen refermar una posició que no és la meva.

Perquè no penso seguir el joc d’aquells que diuen que si no participes ets còmplice del PP. D’una banda, és un trist argument per aconseguir suports, i de l’altra perquè considero que el que realment li fa el joc al PP és aquest enfrontament, que retro-alimenta als uns i als altres.

Perquè la convocatòria em fa escollir entre la independència i la dreta espanyola, i crec que a Catalunya afortunadament hi ha més opcions que aquestes dues.

Perquè no comparteixo la idea de democràcia de qui diu traïdor i feixista (o sediciós i colpista) a qui no pensa com ell.

Perquè em nego a validar amb la meva participació l’atropellament del Parlament de Catalunya perpetrat per la majoria independentista fa tres setmanes, saltant-se les mínimes normes democràtiques que creia que regien el meu país, aquelles que ara invoquen precisament els independentistes quan l’Estat carrega contra el govern de la Generalitat. No crec que sigui aquesta la manera de fer un nou país.

Perquè crec que els que se’ns proposa és una drecera, i les dreceres en política acostumen a dur a culs-de-sac. Els canvis polítics profunds requereixen temps i feina, i malgrat que sembli que ha passat molt temps des de 2012 (els temps accelerats són una il·lusió de moviment), em sembla que el procés no és prou madur per poder encarar una via unilateral a la independència. No hi ha hagut la paciència suficient per part dels independentistes per construir una majoria.

Perquè no crec que la convocatòria serveixi per arreglar res. Estic convençut (tristament convençut) que d’aquí el país en sortirà més afeblit i més dividit i crispat.

Perquè no estic del tot segur que a una part dels convocants els preocupi que el país surti d’aquí més afeblit i més dividit i crispat. Han preferit seguir amb el seu full de ruta abans d’alentir la marxa per recollir més gent.

Perquè sempre he cregut que la força del nostre país era la capacitat de construir amples consensos, plurals i diversos, on pràcticament tots ens sentíssim reconeguts. No sento que la convocatòria de diumenge respongui a aquesta mena d’acords. Més aviat és la sortida per la via directa d’una pulsió (legítima i molt nombrosa) que pren el nom de tot el país malgrat ser-ne només una part.

Irresponsables

Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut, tots som vençuts

Lluís Llach, Respon-me

En la setmana final abans de la convocatòria de l’1-O l’escenari no pot ser més desolador. Hem entrat en la fase de la destrucció mútua assegurada, però això enlloc d’aturar els contendents, els atia encara més. El paisatge després de la batalla serà un camp de runes, on Rajoy i Puigdemont seguiran barallant-se, com si no passés res, com si encara fos possible mantenir la il·lusió d’una victòria total sobre l’altre.

Hores d’ara l’única possibilitat que tenen els independentistes per “guanyar” passa per fer destruir l’autogovern. Només rebentant les institucions de la Generalitat seran capaços d’obtenir la majoria que han estat incapaços d’assolir mitjançant el diàleg i la negociació amb les forces catalanes no independentistes.

A l’altra banda, Rajoy i els seus s’apressen a donar satisfacció als independentistes, com a única via per mantenir el seu govern davant d’un Congrés on no tenen majoria, i per apuntalar un sistema que està caient a trossos, però que no tenen cap interès a reformar. Serà en va el seu intent. El sistema caurà. Trigarà més o menys, però caurà. Newton no s’equivoca.

Tots dos, els independentistes i el govern central, actuen irresponsablement. En democràcia, els dirigents polítics no només han d’actuar per acontentar els seus seguidors, sinó que també han de vetllar pel conjunt de la societat, pel país sencer. Un dirigent responsable és aquell que persegueix els seus interessos, però que sap aturar-se quan entén que la consecució d’aquests pot anar en contra dels interessos del conjunt de la societat. Sentit d’Estat, se’n diu. O consciència de país.

El dirigent irresponsable, en canvi, és aquell que és capaç de fer el que sigui per assolir el seu objectiu, per acontentar la seva parròquia, encara que això suposi passar per damunt dels drets dels que no són seus, dels que no li donen suport, o de les institucions que gestionen el bé comú.

Doncs bé, el país viu atrapat en el foc creuat de dues forces irresponsables, cegues davant la seva feblesa (o massa conscients d’aquesta), que no han dubtat a l’hora d’anorrear qualsevol oposició a la consecució dels seus objectius. Som presoners de dos governs que busquen reforçar-se sense renunciar, sense haver de fer ni un pas enrere. Dos moviments simultanis de rally-around-the-flag, que obliguen tothom a posicionar-se amb un o l’altre, que es retro-alimenten, generant dos remolins que amenacen amb empassar-s’ho tot.

L’independentisme és la força central a Catalunya des de 2012, però no ha aconseguit obtenir el gruix necessari a favor del seu propòsit d’independència unilateral per la via ràpida. Els resultats de les eleccions autonòmiques i generals de finals de 2015 van fer evidents els seus límits. Entre rebaixar les seves pretensions per augmentar la “base social” i llençar-se a tota màquina a una estratègia de tensió, van decidir-se pel segon. El resultat serà l’obtenció del suport necessari, possiblement, però pel mig hauran rebentat el Parlament i obriran les portes a la intervenció de la Generalitat, amb detenció del president i del govern inclosa. Els seus dirigents semblen disposats al martiri. El problema és que amb ells hi van les nostres institucions, els nostres drets i les nostres llibertats. Els de tots.

A Rajoy tampoc no li tremolarà el pols a l’hora d’intervenir la Generalitat. El guany s’ho val. Obtindrà una majoria de facto al Congrés, lligant curt el PSOE del díscol Sánchez (en això ajudaran els andalusos i els mitjans). Se li perdonaran per temps indefinit tots els Gürtels i totes les Púniques. Com a mínim fins que duri l’emergència nacional. La torna serà el desprestigi definitiu d’algunes de les principals institucions de l’Estat: la fiscalia, els jutges, el Constitucional. La trista democràcia espanyola quedarà congelada, garratibada, mentre va perdent peces, mentre la fatiga de materials es va fent cada dia més i més evident.

Tanmateix, seria injust penjar la llufa de la irresponsabilitat només a Rajoy i Puigdemont. Ells són els últims d’una cadena d’irresponsables, de dirigents que han preferit preservar els seus interessos a risc d’engegar a dida l’interès general. Una corrua de miops, de Maquiavels de pacotilla, els actes dels quals ens han dut fins aquí.

La reforma de l’estatut de Catalunya és un exemple força instructiu d’irresponsables. Artur Mas, per exemple, que va utilitzar la reforma estatutària com a hostatge per a què li perdonessin els pecats de CiU (al ple del Carmel de febrer de 2005, després que Maragall digués allò del 3%, Mas no va tenir cap problema a respondre al President: “entre vostès i nosaltres... hem de fer coses molt importants..., no ho oblidi”). També la va fer servir per rebentar el “tripartit”, proposant la inclusió d’articles que tensaven la relació entre ERC i el PSC (els famosos “drets històrics”). I acabant per pactar l’estatut definitiu amb Zapatero amb una única contrapartida: apartar Maragall de la presidència.

És clar que també es va comportar irresponsablement el PP, que va veure en la reforma estatutària catalana la manera d’erosionar el govern Zapatero. La voladura de l’estatut al Constitucional va tallar de soca-rel el vot socialista a Catalunya, fent pràcticament inviable una victòria socialista a les eleccions generals. Certament, per assolir el seu objectiu, el PP va incendiar el debat territorial, va trinxar el Tribunal Constitucional (l’estatut va ser sentenciat per nou dels dotze magistrats del TC, part dels quals tenien el mandat caducat, hi ha coses que cal recordar) i va llençar en braços de l’independentisme el gruix del catalanisme.

Els dirigents del PSOE no van quedar-se curts. Irresponsable va ser Zapatero amb el seu “apoyaré” en ple èxtasi mitinguero. I irresponsables van ser els dirigents que van veure en una sentència negativa contra l’estatut una bona ocasió per baixar-li els fums a un PSC que venia d’aconseguir vint-i-cinc diputats al Congrés a les generals de 2008. No se’ls va passar pel cap els efectes que tindria tot plegat sobre les possibilitats dels socialistes de guanyar unes noves eleccions, només hi van veure la manera de conservar el poder orgànic al PSOE.

No és d’ara, doncs, que els irresponsables ens governen. Ja fa més de deu anys que en patim la miopia i l’escenari actual no és sinó el resultat de tot plegat. Institucions deslegitimades i magrejades, solucions impossibles venudes com si fossin caramels, agitació continua, monòlegs consecutius, diàlegs de sords, mitjans de comunicació públics convertits en trinxera propagandística, una ciutadania sotmesa a constant ebullició, paraules gruixudes que es fan anar com l’aigua (traïdor, feixista, colpista) i una constant voladura de tots els espais de contacte. Un pòsit de descrèdit, desconfiança, recel i frustració.

Tot plegat per assegurar-se uns mesos més al govern, per garantir-se la pole a les properes eleccions, per amagar la brutícia sota la catifa, per aguantar la precària bastida, per a què ningú sàpiga que els emperadors (tots) van nus. Quan tot això passi, quan el país sencer rebenti i no ens quedi ni esma per recollir-ne els bocins, ens haurem de fer una sola pregunta: de debò que ha valgut la pena?

Relliscada a la recta final

El ple del parlament d’aquesta setmana deixarà un pòsit agredolç a les files de l’independentisme. Certament, s’han assolit els objectius d’aprovar tot l’arsenal legislatiu que ha de propiciar la convocatòria de l’1-O i la “transitorietat jurídica”, i com era de preveure, el govern central ha respost amb l’enviament al Constitucional dels acords adoptats per la majoria parlamentària catalana.

Tanmateix, la foto que n’està quedant no és ben bé la que volien els independentistes. El desenvolupament del ple ha deixat una imatge que trenca el seu relat. Ni tan sols la fotografia del consell executiu en ple signant el decret de convocatòria es va ajustar al guió previst, ja que es va haver de fer a mitjanit, sense la pompa que se li suposa a moments com aquest (res a veure amb la signatura de convocatòria del 9N, retransmesa en directe per tv3 amb una escenificació digna de jornada històrico-transcendent).

El ple del parlament havia de ser el tret de sortida de l’esprint final de l’independentisme cap a l’1-O. L’etapa decisiva, amb la diada com a primer punt àlgid que ha de marcar la velocitat sostinguda fins a la consulta. La benzina l’hauria de proporcionar el PP i els seus recursos al TC i al Tribunal de Comptes i l’actuació sempre sol·lícita del fiscal general (que val per un roto y un descosido: igual et presenta una querella exprés contra la mesa del parlament que es fa el suec amb els casos de corrupció dels populars).

No es pot dir que aquest tret de sortida de l’etapa final del procés els sortís per la culata, però en part va fer llufa. D’una banda, l’oposició va ser capaç d’allargar el ple sense que ni la majoria ni la presidència de la cambra sabessin aturar-ho. Flotava en l’aire una certa sensació d’improvisat, com si l’oposició hagués agafat la majoria amb el peu canviat, quan la sessió estava prevista des de feia mesos. L’actuació de la presidenta, clarament sobrepassada en alguns moments, va posar en evidència la majoria. Tenien previst passar el corró a tota velocitat per damunt de l’oposició, i aquesta va saber defensar-se a peu i a cavall, tot utilitzant els escassos (però efectius) recursos de què disposava.

L’estratègia de la minoria va esberlar la imatge d’un moviment eminentment democràtic enfrontat a un Estat autoritari i tirà que no permet la lliure expressió del poble sobirà. L’abús per part de la majoria dels mecanismes parlamentaris i el menyspreu al Consell de Garanties Estatutàries, als lletrats del propi parlament i als drets dels diputats dels grups de la minoria, no encaixen amb la idea d’un moviment que té en la defensa de la democràcia la seva raó de ser.

També va trontollar a la votació final l’ideal d’una majoria que té darrere tot el poble de Catalunya i que n’encarna la voluntat irreductible front a un Estat que vol coartar-la sigui com sigui. Sense deixar de ser cert això últim, el ple va evidenciar que una part del poble català no sembla estar gaire d’acord amb la proposta independentista. És una obvietat, però el relat independentista necessita obviar-la a favor de la fal·làcia sobre la “voluntat del poble”, de tot el poble, s’entén.

Evidentment tot això no tindrà cap efecte sobre l’electorat independentista, que entendrà el que ha passat al parlament com una baixesa de l’oposició (filibusterisme, diuen). El convenciment a prova de bomba dels prop de dos milions d’independentistes els blinda de qualsevol flaquesa, com blinda els convençuts de l’altra banda. Ambdós bàndols viuen en bombolles confortablement precitades de la perniciosa influència d’altres opinions, convenientment alimentats per mitjans que transmeten un discurs monolític i reconfortador.

El problema de fons, però, és que en el moment culminant els independentistes segueixen depenent de la participació d’altres per assegurar l’èxit de l’1-O. I a aquests altres no se’ls convenç amb proclames patriòtiques i endemàs rutilants. La clau per fer-ho és l’apel·lació a la democràcia, a la veu del poble front l’Estat opressor i autoritari. En el fons, l’independentisme pretén activar la màquina mobilitzadora més potent que ha existit mai a Catalunya: el vot antiPP, la vella estratègia del PSC que tan bons resultats li va donar els anys noranta i primers dos mil.

L’objectiu dels independentistes és que una part important de l’electorat “faci un Pisarello”, és a dir, que participi en l’1-O no tant a favor de la independència com contra el PP (el “sí crític” proposat pel primer tinent d’alcalde de Barcelona). Amb un milió de vots d’aquests (sumats als dos milions de convençuts) la participació passaria del 50% i l’1-O seria un èxit incontestable i políticament rellevant. Sense aquests, l’independentisme s’acostaria perillosament a la participació del 9N.

La clau que engega aquest mecanisme mobilitzador és la contraposició total amb el PP. Nosaltres el poble, ells l’Estat (els jutges, la policia). Nosaltres els demòcrates, ells els autoritaris (els que no deixen que el poble voti lliurement). És per això que el que ha passat al parlament aquesta setmana és perillós per a l’independentisme, perquè li dóna una imatge (sobretot entre els proclius de “fer un Pisarello”) que no el contraposa al PP, sinó tot el contrari: corró parlamentari, menyspreu a les institucions de control, patrimonialització dels mitjans, desdeny dels que no pensen com ells. Una relliscada just quan encarava la recta final.