Res de nou. Això que el català està a
la últimes té quelcom de cíclic. És un discurs que va apareixent de tant en
tant. El penúltim crit d'alerta va ser fa uns deu anys i llavors també el català
estava a punt de desaparèixer. Hom diria que la preocupació per la salut de la
nostra llengua i els discursos de mal averany sobre la seva supervivència tenen
una cadència temporal fixada. Però això no és ben bé així, no és un moviment
cíclic sinó en tirabuixó. Les polèmiques sobre la salut del català no són
idèntiques les unes de les altres. Aquest episodi d'ara no és igual al de fa
deu anys, malgrat que ho pugui semblar. Aquest cop es va un pas més endavant.
El que ha passat aquests dies, més
enllà d'estirabots d'enzes (les lletres de les cançons en castellà passen un
examen previ de la RAE?), és una mostra d'un pensament que es va afermant entre
el sector més dur de l'independentisme, aquell que considera que el país ja
està preparat pel monolingüisme. Ja en vam tenir una primera mostra amb el
manifest Koiné, que sota un discurs benèvol defensava sense embuts que el
castellà fos considerat una llengua de segona (quan no una llengua estrangera)
a Catalunya.
Les polèmiques d'aquesta setmana beuen
d'aquesta deu, i per tant no es poden considerar exabruptes d'il·luminats,
sinó la part més visible d'un discurs ben travat, d'una posició política amb
suficient gruix com per protagonitzar un programa de tv3. I no és nou. Alguns
dels arguments que apareixen a “Llenguaferits” ja havien estat exposats per
l'aleshores consellera de Cultura i actualment cap de files del grup parlamentari
de JxCat al Congrés, Laura Borràs, en una entrevista a Política&Prosa, on es
lamentava que el castellà fos dominant als “patis de les escoles”.
La idea de fons d'aquest sector és que
ja s'hauria acabat la necessària fase de convivència del català i el castellà a
Catalunya i ha arribat el moment de fer del català l'única llengua del país. Com
si s'hagués arribat a la fi d'una mena de “període de gràcia” que se'ls hauria
donat als castellanoparlants per “integrar-se” a la realitat lingüística
nostrada. Tots hem escoltat darrerament (o hem llegit a les xarxes socials)
clams que proclamaven que els que no han après català hores d'ara és perquè “no
es volen integrar”, i per tant (se sobreentén) no tenen dret a quedar-se.
Aquest canvi (que, insisteixo, no el
proposa una secta fanàtica minoritària sinó un sector del bloc dirigent del país)
suposaria la modificació més profunda en relació a la llengua dels darreres
cinquanta anys. En aquest temps, el català ha anat penetrant en el món
castellanoparlant per simpatia i mitjançant l'aprenentatge a l'escola. El
català, conscient de la seva feblesa (per no dir de la seva absència total)
entre els catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia, va anar fent-se
present a través de l'escola i la televisió. Però en cap cas en confrontació
oberta amb el castellà, o en competència amb aquest. Mai es va estimular l'ús
del català com a substitutiu del castellà. Entre altres coses, perquè el català
mai no podrà substituir el castellà. Per dos motius.
En primer lloc, perquè el castellà és
un idioma més potent que el català. Això és així, malgrat els pesi als koiné i als que s'estiren els cabells
quan senten el “cumpleanys” de Rosalía. Hi ha una mena d'il·lusió feliç en el
sector més radical de l'independentisme, que confon els seus desitjos amb la
realitat, o fins i tot que creu que en un termini relativament curt de temps
(“tenim pressa”) els seus desitjos acabaran convertits en radiant realitat.
Malauradament per a ells, el català és
una llengua de poca potència en relació a la llengua castellana. Això ho van
entendre perfectament els promotors de la immersió lingüística, i aquest
principi de realitat ha estat el que ha fet possible que avui el català,
aquesta llengua petita però tossuda, tingui una salut de ferro. Gràcies a
l'estratègia de penetració suau, amigable, avui tots els catalans i catalanes
de menys de quaranta anys saben parlar, llegir i escriure en català. Això pot
semblar poc per a alguns, però és moltíssim en termes històrics. És un immens
triomf del país, que ha aconseguit crear una societat pràcticament bilingüe,
gràcies a la implementació d'una estratègia gradualista, no de confrontació, a
través de l'escola i dels mitjans públics.
És cert que avui la força de tv3 per
atraure grans masses és menor, com ho és la força de totes les cadenes de
televisió tradicionals (en el cas de la pública catalana també es podria
considerar que el seu viratge ideològic dels darrers anys no ha facilitat la
seva penetració entre el públic que té el castellà com a llengua pròpia). També
és cert que l'escola com a agent socialitzador principal ha perdut força front
a noves vies de caràcter menys formal (xarxes socials). Aquests canvis precisament
desaconsellarien l'adopció d'una estratègia agressiva, perquè no hi ha eines
per dur-la a terme més enllà d'una mitjans públics que només escolten/veuen els
que ja parlen català i del DOGC.
I aquí ve l'altre motiu. No és només
que el català no es pugui imposar, és que no volem que s'imposi. El català no
pot ser mai una llengua d'imposició via DOGC. No només perquè no té la força per
fer-ho (és al·lucinant que els que assumeixen que no la té creguin que pot
imposar-se), sinó perquè els catalanoparlants no hauríem de voler imposar la
nostra llengua. I no només pel fet de saber com se les dóna la imposició d'una
llengua sobre una altra (mireu les dades sobre escriptura en català de bona
part de la generació de catalanoparlants educada en el franquisme), no només
perquè és impossible que el català s'imposi al castellà, sinó perquè sabem (o
ho hauríem de saber) que intentar imposar la llengua l'únic que faria és
rebentar el país.
Les dades ens diuen que hi ha tants
catalans que consideren la seva llengua pròpia el català com el castellà (44%
cadascun, amb un 9% que assenyala les dues per igual). De debò algú creu que la
meitat del país renunciarà a la seva llengua? És que ho van fer els
catalanoparlants durant el franquisme?
Al català li queda molt camp per córrer.
A la justícia, als mitjans, també en el seu reconeixement per part de l'Estat com
a llengua en situació d'igualtat amb el castellà i les altres llengües. Tot
això, però, no pot legitimar una ofensiva que només pot dur al conflicte dins
de Catalunya, un conflicte que hem aconseguit evitar durant cinquanta anys, un
període en el que el català ha esdevingut la llengua principal en molts àmbits
i ha aconseguit quelcom que als anys seixanta era una quimera: el bilingüisme
real de pràcticament tota la població, independentment de la seva llengua
materna.
Al català no el matarà que els nens i les nenes parlin
en castellà als patis de les escoles. No el matarà Rosalía. El matarà l'obsessió
d'aquells que creuen que ha arribat el moment de fer un país monolingüe.
