Bloquejats

La política catalana viu en un temps mort, després de la tanda de conferències post 9N, que han deixat el duel particular entre Mas i Junqueras en empat. El primer en disparar va ser Mas, que va exposar el seu “full de ruta” en una concorregudíssima conferència. Avançament electoral només amb llista única dels independentistes, sense partits, elecció d’un parlament “ciutadà” amb un mandat fixat, d’any i mig, per gestionar un únic tema. Després, referèndum i noves eleccions. I per a què ningú no sospités, el president fins i tot va dir que podria anar l’últim de la llista i no el primer.

Una sortida audaç marca de la casa, que tenia com a únic receptor un Junqueras en hores baixes després del desplegament de Mas durant el 9N i el seu martirologi per la pàtria a base de querella de la fiscalia. Podria negar-se el líder d’ERC a acceptar la “generosa” oferta presidencial. Impossible. O no?

Davant del repte presidencial, Junqueras va sorprendre tothom fent una esmena a la totalitat al full de ruta de Mas. No a la llista única, no a la desaparició dels partits en el proper parlament, no a la limitació temporal de la legislatura. Junqueras va veure l’aposta presidencial i la va doblar. I fent-ho va deixar en evidència l’objectiu del full de ruta presidencial, que no és altra que el manteniment del govern de la Generalitat.

A partir de la conferència de Junqueras i el seu no rotund a les propostes de Mas, la situació ha quedat en un gèlid stand by. Alguna trobada, alguna filtració, declaracions i contradeclaracions, escrutini de cada gest i de cada ganyota, i poca cosa més. Des del govern asseguren que ens podrem menjar els torrons tranquils, que de moment no hi ha res.

I és que els desacords són diversos i no són petits. En primer lloc hi ha l’avançament electoral, que s’ha de decidir abans no acabi gener, si es vol que les autonòmiques siguin al març. La clau de volta és la llista. Mas vol llista única dels independentistes, perquè és l’única manera d’assegurar el tret i la presidència. Tot i el que diu, no deixarà passar l’oportunitat de tornar a ser president, i menys després de l’esforç desplegat abans i durant el 9N, que l’ha convertit a ulls de la majoria nacionalista en el líder del procés.

És cert que les enquestes ara li són més favorables que abans del 9N, és cert que la cessió de vot convergent a ERC sembla reduir-se a marxes forçades. Però la incògnita encara és massa gran per arriscar-se. Ja ho va fer el 2012 i va acabar com va acabar. Ara toca prudència. De fet, el 9N anava d’això, recuperar el ceptre del procés per assegurar-se que seguiria sent president. El no de Junqueras li trastoca els plans.

A Mas li quedaria un trumfo. Podria no dissoldre, però el cost seria gran. Amb només cinquanta diputats i amb una ERC fent d’oposició real, acusant-lo d’alentir el procés, i enmig d’un panorama amb l’ombra del “cas Pujol” planejant sobre CiU. Mala peça al teler. Ara bé, convocar eleccions sense tenir assegurada la victòria pot ser pitjor. Escenari clavat.

Però és que avançar o no avançar eleccions en funció de si hi ha pacte o no hi ha pacte amb ERC per la llista única no és l’únic desacord entre nacionalistes i republicans. De fet, és el menor. La discrepància de fons és sobre el procés mateix. Els temps marcats per Mas en la seva conferència el van trair. El termini d’un any i mig posava en evidència el pla presidencial, que passava per reforçar l’opció independentista no tant per a un procés accelerat cap a la secessió, sinó per jugar un paper potent en una possible reforma constitucional.

Sense explicitar-ho, Mas juga a l’escenari espanyol. Les eleccions generals, que s’han de fer en un any, obriran per nassos la negociació constitucional. Primer, perquè l’emergència de Podemos obligarà PP i PSOE a posar-s’hi seguint la lògica de que si no ho fan ells, els ho faran els de Pablo Iglesias (i serà pitjor, per als seus interessos). I segon, perquè en el cas hipotètic d’un triple empat entre PP, PSOE i Podemos (amb els socialistes segons en escons, gràcies al sistema electoral que castiga les províncies urbanes, on Podemos superaria el PSOE), un possible acord de governabilitat entre els dos partits “moderats” que mantingui Rajoy a la Moncloa haurà de portar aparellat l’obertura del “meló” constitucional (la carta que pot “vendre” el PSOE a canvi de possibilitar la investidura de Rajoy).

En un escenari d’aquest tipus, on tot serà damunt la taula, Mas pot tenir la temptació de vehicular el “problema catalán” dins la discussió general, amb la idea d’assolir un status assumible, que pugui ser votat en el marc del referèndum constitucional. Què pot trigar un acord d’aquest tipus? Un any i mig, potser dos? Amb una majoria ampla i “ciutadana” (és a dir, sense partits que molestin el lideratge presidencial al parlament), Mas tindria les mans lliures per negociar a Madrid, i molt probablement el suport incondicional de l’establishment econòmic del país i el seu aparell mediàtic (i el propi de la Generalitat, això per descomptat).

Evidentment, aquest “full de ruta” no és el que té al cap Junqueras i possiblement per això, perquè va veure la jugada presidencial, va ser tan contundent en el seu no a l’oferta de Mas. A partir d’aquí, un i altre han quedat congelats amb les mans a les culates, com en un western. Mas sap que no pot convocar eleccions sense tenir assegurada la victòria, i això li dóna el botó nuclear a Junqueras, malgrat el que digui l’últim CEO. Però Junqueras no cedeix, no només perquè sap que difícilment tornarà a tenir una oportunitat tan clara per a ser president de la Generalitat, sinó perquè sospita (o més que sospita) que l’objectiu final que persegueix Mas no és ben bé el mateix que persegueix ell.

Com desllorigar aquesta situació? Complicat. Pot trobar-se un punt entremig entre la llista única de Mas i les dues llistes d’ERC? Podria. Es podria dibuixar un escenari de llista i mitja contra mitja llista. D’una banda, Mas i els moviments ciutadans per la independència (ANC, Òmnium i altres) i de l’altra ERC (o la part més grossa d’ERC). La clau seria als números. Si un escenari d’aquest tipus li assegura la victòria a Mas, podria tirar-lo endavant. Si les xifres no li quadren, seguirem bloquejats.

Tres opcions per passar un any

El proper dimarts el president Mas té previst anunciar-nos el futur polític que ens ha dissenyat, després de la ronda de contactes encetada just passat el 9N i d’uns quants dies de suspens, animats pel serial de la querella de la fiscalia.

El 9N va servir al president per recuperar la iniciativa política i per situar-se al mig de l’escenari, una posició privilegiada que li permet triar pràcticament sense lligams (pràcticament). El paper jugat per Mas des del 14 d’octubre fins al 9N estava calculat al mil·límetre per permetre al president assumir el rol de líder únic del país. Si a l’estratègia presidencial se li suma la impugnació d’última hora del govern central (instigada per l’operació púnica) i el tristíssim paper de Junqueras durant la votació del 9N (lligat a una taula mentre el president feia el seu passeig catòdic davant de tots els catalans), la jugada li ha sortit rodona a Mas. Ara té davant tres possibles escenaris.

El president ha de decidir si convoca o no eleccions, i si ho fa, si es presenta amb ERC o sense. Abans del 9N la hipòtesi de presentar-se sense els republicans era simplement impensable, però després del que ha passat és una opció factible, com a mínim digna de ser discutida.

Tot avançament electoral té riscos (que li preguntin a Mas, precisament), ara bé també pot tenir avantatges. Mas podria sospesar aprofitar l’onada del 9N i el seu recuperat paper com a líder del moviment (“el responsable d'obrir els col·legis sóc jo”). Per fer-ho comptaria amb l’inestimable ajut del govern central, entestat en convertir-lo en màrtir via querella de la fiscalia. Si finalment optés per dissoldre el parlament i convocar eleccions, podria seguir amb la idea inicial de fer unes “plebiscitàries”, és a dir unir totes les forces proconsulta en una sola llista. Això li garantiria la majoria, però al mateix temps l’obligaria a pagar peatge, principalment a ERC, que se sumaria a la llista amb condicions. Així, Mas encapçalaria de nou el govern, amb una majoria més que còmode que l’actual, però amb un full de ruta que no seria exclusivament el seu.

Davant d’això, el president podria optar per una acció més arriscada: decidir que no vol pagar el peatge que li plantejaria ERC (possiblement un compromís per a una declaració unilateral immediata) i jugar-se-la sense els republicans. Aquest és un escenari que fa un mes es veia impossible. Després del 9N és viable, arriscat, però viable. En aquest cas, si guanyés, un Mas reelegit tindria les mans pràcticament lliures per fer el que volgués i per imprimir al procés el ritme que més li convingués.

L’adopció d’aquest escenari depèn d’una qüestió purament aritmètica: caldria veure si una llista presidencial sense ERC sumaria o no els vots necessaris. Si els àugurs presidencials ho veuen clar és possible que Mas se la jugui sense els republicans. En contra hi ha el record de l’infaust avenç electoral de 2012, a favor la possibilitat de guanyar sense hipoteques. Només caldria preparar bé el terreny, lligar curt l’ANC i Òmnium i qui sap si algun republicà reconegut disposat a sumar-se, confeccionar una llista potent i deixar Junqueras sol com un mussol, a mercè d’una campanya de desprestigi comme il faut que el pinti com un polític només interessat en guanyar les eleccions (quina ironia).

Ara bé, si el president no ho veu clar i de totes maneres no vol pagar el preu exigit per ERC per formar part de la “llista país”, hi hauria encara un tercer escenari. Consistiria en no dissoldre el parlament, aprovar els pressupostos gràcies al PSC i tirar milles. Els socialistes segurament no exigiran un pagament tant important com els republicans, perquè no disposen de cap element de pressió i estan molt més necessitats de “centralitat”. La maniobra no està exempta de risc, però permetria a Mas tenir les mans lliures de cara a futur. Quin futur? Quan parlem de no avançar les eleccions autonòmiques no estem parlant d’esgotar la legislatura (és a dir, eleccions la tardor de 2016). Estem parlant del novembre de 2015. D’aquí a un any just.

L’horitzó de Mas en qualsevol dels tres escenaris mira el novembre de 2015, quan s’hauran de celebrar les eleccions generals a Espanya. Fins llavors el tema català seguirà pràcticament igual, ningú no mourà peça. Per això, en part, a Mas l’interessa no lligar-se a un termini més curt (com el que l’imposaria ERC amb la DUI immediata). Rajoy necessita mantenir calent el “desafío catalán” perquè li dóna rèdits electorals, i perquè no pot fer altra cosa ara que ha vist que des de la dreta dura li reclamen que no baixi la guàrdia. Per tant, res de negociar abans de les generals. Canya al mono i a esperar que l’economia no trontolli i que Bárcenas segueixi mut.

Les generals hauran d'obrir finalment el meló de la reforma constitucional, perquè la irrupció de Podemos obligarà a PP i PSOE a actuar i deixar-se de gesticulacions. Alguna cosa hauran de fer si no volen que la tempesta se’ls endugui per davant. I aquí és on s’obra la maniobra lampedusiana de la salvació. I aquí és on entra la possibilitat de solucionar via pacte el “problema” català. Un nou consens (la segona transició, o la tercera), que consistirà en salvar la posició dels partits “del règim del 78” mitjançant una reforma constitucional, que inclourà elements de regeneració democràtica i que per nassos haurà d’incorporar el tema territorial. Aquesta és l’escletxa que busca Mas.

Dissoldre o aguantar, i si es dissol, anar amb ERC o sense. Ho sabrem dimarts. Però sigui el que sigui, els ulls del president estan mirant un punt. I aquest és la convocatòria general de 2015. Ens queda un any, doncs. Un any més. Un any encara.

9N: qui gestiona les dades?

Tal i com ha quedat plantejat després de la impugnació del primer 9N, el nou 9N serà una “V” amb urnes, és a dir una manifestació, que agruparà els partidaris de la independència més aquells que vulguin mostrar el seu suport a la votació. Serà una “V”, però amb la particularitat que es podran comptar els participants, a diferència de les últimes diades, on només va ser possible realitzar estimacions sobre la participació (i ja sabem els recomptes interessats i divergents que es donen a posteriori). Aquest cop, en canvi, serà possible comptar fins l'últim participant, i seran molts, i molts més arran de la impugnació promoguda pel govern central. Segons l’estimació de Gesop, feta abans de al impugnació, anirien a votar uns dos milions de ciutadans. Ara és molt possible que aquesta xifra hagi crescut fins els dos milions i mig o els tres milions. Un nombre important, més a prop del 40 que del 30% del total, potser.

Tot i que fa de mal comparar (perquè els universos no són els mateixos), segurament hi haurà més participants que votants el 2012 de les forces que donen suport al 9N. CiU, ERC, ICV i les CUP van agrupar una mica més de dos milions de votants i el darrer baròmetre del CEO els suposa un resultat conjunt del 56% del vot vàlid, és a dir dos milions i escaig si es repetís la participació de fa dos anys. O sigui que qualsevol participació que depassi aquesta xifra serà un èxit. I aquest sembla assegurat gràcies a la impugnació i la suspensió del TC, que probablement mobilitzi més persones que les que es mostren disposades a votar a les forces sobiranistes. Així doncs, la clau del 9N serà la participació, i tot apunta que aquesta serà important. Els defensors de la independència tindran una mesura prou exacta de les seves forces, ja que les paperetes (malgrat les suspicàcies que genera una organització formada exclusivament per partidaris del sí+sí) seran comprovables.

Ara bé, el 9N no només serà un recompte de forces. La votació permetrà conèixer els participants, ja que per exercir el vot serà necessari la presentació del dni. Per tant, els organitzadors sabran el nom, cognoms i número d’identificació de tots i cadascun dels que participin a la votació. El 9N, doncs, permetrà la creació d’un enorme base de dades del nucli dur de partidaris i del cercle de possibles simpatitzants de l’opció independentista. En aquest sentit, afinarà més el que ja s’està fent amb la “gigaenquesta”, que també permet crear un registre d’acòlits (i de desafectes). 

L’interès del 9N no serà simplement numèric, sinó qualitatiu. Qui gestioni aquesta base de dades, amb el 40% del cens procliu a les tesis sobiranistes, tindrà a les mans una informació política preciosíssima, que seria tot un tresor per a qualsevol partit de cara a les properes eleccions. Aquí hi ha una derivada fonamental del procés participatiu. I la pregunta és: qui es quedarà amb aquesta base de dades? Qui guardarà les fitxes amb els perfils de més de dos milions de possibles votants? A les seves mans hi haurà una mina d’or, que permetria a qualsevol força política una campanya molt més directa i efectiva. És el somni de qualsevol director de campanya, poder comunicar-se directament amb els que ja saps prèviament que són proclius als teus plantejaments, i evitar el malbaratament de recursos que suposa una campanya general (que també apel·la a electors que no et votaran). 

Saber qui gestionarà aquest fitxer és clau per assegurar-se que aquesta magnífica base de dades no acabi en algun disc dur al quarter general d'una força política. Podem estar segurs que això no passarà? Poden estar segurs els votants del 9N que no estan participant sense saber-ho en el primer acte d’una campanya partidista?

foto: 324.cat

Maniobra de distracció

Estic mig convençut que el govern central no tenia la intenció d’impugnar el nou 9N en un principi. Les declaracions que havia fet mostraven sobretot menyspreu i en ridiculitzaven el format final. Ahir va anunciar per sorpresa que havia emprès el camí de la impugnació, demanant l’informe preceptiu al Consell d’Estat, que és el pas previ a elevar la impugnació al Constitucional. Per què aquest canvi? Doncs possiblement perquè ahir es va fer pública l'operació Púnica, que ha destapat una xarxa corrupta en el vèrtex de la qual hi hauria el delfí d’Esperanza Aguirre i secretari general del PP madrileny fins fa tres anys, Francisco Granados.

Quan semblava superat el tema de les targetes black de Bankia, al PP li esclata ara un nou cas de corrupció, amb ramificacions a diversos municipis, amb cinc alcaldes i un president de diputació imputats, que s’afegeixen al degoteig d'imputats derivat del “cas Bárcenas”, que no s’acaba de tancar (l'últim tot un exsecretari general, Ángel Acebes). A més, el que havia de ser el trimestre triomfal de la recuperació econòmica s’enfosqueix, per més que el ministre Montoro li posi voluntat tot pregonant a tort i a dret les bondats del seus pressupostos per a 2015.

L'escenari imaginat per Rajoy per al seu any electoral amenaça ruïna. El PP no s'acaba de desempallegar del fantasma de la corrupció i els oracles econòmics pronostiquen que està en marxa una nova recessió europea. Si l’economia no tira i l’ombra de la corrupció no acaba de desaparèixer, al PP només li queda un cartutx per afrontar amb certes garanties un cicle electoral transcendental: Catalunya.

Si en un principi Rajoy va optar per deixar que el que quedava de la consulta morís d’inanició, ara ha ordenat tornar a la càrrega. No crec que sigui perquè considera que el nou 9N sigui realment una amenaça (no ho és ja des que el president Mas el va convertir en una broma de si mateix), sinó perquè amb aquest moviment (i els que vindran: consell de ministres, recurs, Constitucional, suspensió) espera desplaçar part de l’espai que els mitjans pensaven dedicar a la corrupció i a les imputacions dels populars.

Aquesta nova impugnació està pensada, doncs, com una cortina de fum. La bona, la de debò, va ser l’anterior. Aquesta d'ara està concebuda com una maniobra de distracció al límit que doni al govern i al president una mica d’aire i els permeti aparèixer en positiu en els mitjans espanyols a un any de les generals (i a set mesos de municipals i autonòmiques). La recuperació econòmica igual no arriba, el PP pot ser que estigui podrit de corrupció, però Rajoy continua sent el campió de la unitat d’Espanya front al “desafío secesionista” i no li tremola el pols a l’hora de defensar l’ordre “constitucional”. Si el tema és l'economia, l'electorat centrista el podria abandonar; si és la corrupció, UPyD plantarà el cabàs per recollir els milers de votants del PP decebuts (com farà Podemos amb el PSOE); però si el tema és Catalunya, Rajoy encara tindria possibilitats, tot apel·lant a la defensa de la pàtria.

Aquesta maniobra de defensa tensa encara més la situació catalana, estreny encara més l’espai d’expressió d’una opció (l’independentisme) que hores d’ara és defensada per molts ciutadans de Catalunya, que es veuen novament abocats a un carreró sense sortida, fins i tot quan ja s’havia despullat el 9N de qualsevol rellevància jurídica. La situació catalana, amb aquesta nova impugnació (gratuïta), es fa més explosiva. Però això no sembla importar el president Rajoy i el seu govern, que actuen pensant exclusivament en la seva pròpia supervivència política. I ho fan a qualsevol preu.

Objectiu Junqueras

Jugada mestra. El president Mas ha aconseguit quelcom impensable fa només una setmana: d’una sola tacada, ha eliminat el perill del 9N al mateix temps que ha donat la volta al marc electoral que li augurava una derrota segura a les eleccions al Parlament. La jugada ha de passar per dret propi als anals de l’estratègia política. Mas ha passat de cadàver polític a líder de la pàtria, de seguir un guió que no era el seu a marcar el pas de tots els seus rivals, i de tenir perdudes les properes eleccions a ser el cap d’una “llista de país” que el més probable és que arrasi.

Mas ha passat d’estar lligat de peus i mans a ser ell qui lliga el seu principal rival. Ara és Junqueras qui està en una posició de feblesa absoluta. El seu marge de discrecionalitat per decidir si ERC se suma a l'estratègia presidencial s’estreny cada dia que passa. Dimarts va provar una posició intermèdia davant de l’anunci de Mas que enterrava el 9N i obria de bat a bat la porta a la convocatòria electoral, i dijous al Parlament va mostrar el seu costat dur al president (que s'hi va tornar festejant les CUP). Però el degoteig a favor de les tesis de Mas, culminat amb l’acte d’adhesió al president per part de l’ANC i Òmnium d’aquest diumenge, està fent el seu efecte i a Junqueras no li quedarà altra opció que formar part de la “llista presidencial”.

La jugada és genial. Aquells que fa un mes i escaig convocaven més d’un milió de persones i reclamaven al president que no afluixés, s’han avingut sense cap problema a convertir el 9N en una simple celebració participativa i a fiar-ho tot a unes eleccions “plebiscitàries”, dissenyades exclusivament a evitar-li a CiU una derrota a mans d’ERC (que les europees ja van anticipar). Escac i mat. Junqueras ha de decidir entre ser el número tres de la “llista país”, darrera de Mas i Forcadell, o fer front a l’ostracisme i la persecució per part de l'aparell comunicatiu al servei de la Generalitat, que fins fa quatre dies l’aclamaven com el garant de la consulta. Ho va dir sense embuts Forcadell a l’acte de plaça Catalunya: qui no se sumi al carro serà considerat partidista. Missatge per al líder republicà: si no accepta formar part de la “llista país” serà el responsable d’impedir el triomf esclatant del moviment independentista liderat (coses veureu) per Mas.

El marge de Junqueras es fa més estret a mesura que el gruix del bloc del sí es decanta pel president, i la seva capacitat de condicionar Mas es redueix fins a casi desaparèixer. Si ERC no s’afegeix a la jugada presidencial li esperen temps difícils (potser divisions internes, potser un PI o una SI misteriosament renascuts). Així doncs, no li quedarà altra opció que incorporar-se, possiblement a canvi d’un vague compromís de Mas amb la DUI, que serà venut com una claudicació del president, per tal de salvar la cara a Junqueras davant dels seus i fer-los empassar que garanteixi que Mas segueixi com a president i que ERC deixi passar l’oportunitat de guanyar la Generalitat.

El calendari, a més, juga a favor de Mas. Si les eleccions són al febrer (com ha “imposat” Forcadell), la constitució del Parlament, l’elecció de president i la formació del nou govern ens situarà a les portes de les municipals, on ERC no podrà descavalcar de la llista conjunta. Després, vacances. Quan tornem estarem immersos en la precampanya de les generals, previstes pel novembre, on es presentarà novament la “llista país”. Tot plegat, la DUI pot esperar un any. Mentrestant, Mas i CiU seguiran al govern, i les possibilitats d’ERC per rellevar-lo probablement s’hauran marcit. Realment una jugada mestra. Mentre uns creien que la cosa anava d’èpica, resulta que Mas i CiU feien política.
 

foto: economiadigital.es

Per què Mas mata el 9N (i fa veure que no)

Ja estem, ja podem plegar. Hem arribat al final del recorregut del 9N tal i com l’havíem conegut fins ahir. Ahir va néixer un nou 9N, que malgrat el que diu i repeteix el president Mas no és el que s’havia plantejat fins ara, sinó que està plantejat com una sortida al cul de sac en què s’havia convertit l’aposta. Una sortida que permet a Mas mantenir viva la idea de la consulta (rebaixada, descafeïnada) i li garanteix (fins quan? en quina forma?) la unitat del nucli dur del bloc de partits pro-consulta. És a dir, el president i CiU compren temps, llencen la pilota uns metres més enllà i guanyen uns dies o unes setmanes més. A més, eviten el ridícul monumental de deixar caure el 9N sense més. Ara bé, s’acosten a la solució del problema d’origen? No gens, o no més que abans d’ahir o que fa un any.

Però és que aquest no és ja l’objectiu que guia l’acció presidencial en aquest tema, si és que mai ho va ser. Mas i CiU van entrar en aquest joc de la consulta menys per convicció que per interès. La patacada electoral de 2012 va posar els nacionalistes davant d’una realitat que fins aleshores havien sabut esquivar amb astúcia: l’esgotament de la seva estratègia política de peix al cove. Les del 2012 són les eleccions de la transformació definitiva del terreny de joc català. Des d’aquell moment CiU es queda sense full de ruta, com s’hi havia quedat el PSC dos anys abans. Als nacionalistes ja no els serveix el seu instrumental tradicional i decideixen manllevar el marc mental d’ERC, convertit des de llavors en la força que defineix la política a Catalunya.

L’adopció del marc mental republicà és visible en l’aposta per la independència de CDC a partir d’aquell moment, que culmina la presa del poder intern per part d’una nova generació de dirigents, més proclius al caixa o faixa que a la negociació versallesca i al sector negocis, majoritari fins llavors. El canvi de posició de CDC, però, no ve de la convicció sinó de la necessitat, i això és clau per entendre el que va passar ahir, perquè marcarà un límit infranquejable en l’estratègia nacionalista.

El marc mental en el que s’ha mogut ERC des de 1992 és clar. Per als republicans Espanya no existeix, en el sentit que no té res a dir sobre les decisions que es prenen a Catalunya. El capteniment dels dirigent d’ERC en els últims vint anys s’ha guiat per aquesta idea, com si Catalunya fos independent de facto. Així, en la negociació estatutària de 2005-2006, els republicans no van voler pactar al Congrés, amb l’argument que aquest només havia de validar el pacte assolit a la Ciutadella. En aquest mateix context, en canvi, CiU es va prestar a la negociació, bo i traient-ne un sucós rèdit en forma d’avantatge electoral, amb la sortida d’escena del president Maragall (oportunament empès pels seus companys de la direcció del PSC, tot s’ha de dir).

A diferència d’ERC, doncs, el nacionalisme conservador sempre ha tingut en compte l’escenari espanyol, compassant les accions a Madrid i a Barcelona per assolir el seu objectiu principal, per no dir únic: la conquesta, manteniment i retorn al govern de la Generalitat. És aquest objectiu el que guia l’acció de CDC en el seu canvi d’estratègia de 2012. No és tant que els nacionalistes hagin mudat de pell per tornar-se independentistes, és que necessiten pujar l’aposta per continuar al govern (i per tenir possibilitats de continuar-hi en el futur). Així doncs, en els dos últims anys CiU ha estat jugant en un camp de joc que no és el seu, seguint unes regles que no són les seves, amb l'objectiu de mantenir-se al govern. No ha estat per convicció que CiU ha liderat el moviment del 9N, sinó per interès.

La lògica del marc mental d’ERC, que els republicans segueixen sense complexes (perquè ells sí que ho fan per convicció profunda), porta indefectiblement a la DUI. Aquesta és l’estació final lògica del trajecte i ERC està disposada a arribar-hi, perquè és coherent amb la seva idea que Espanya no hi pinta res en el “problema català”. Ara bé, CiU no està disposada a endinsar-se en la terra incognita de la DUI, perquè no està segura que li proporcioni allò que vol, que és seguir al capdavant del govern de la Generalitat. És per això que el 9N ha arribat fins aquí i només continua transfigurat en fantasma, en una ombra del que havia de ser, en espantall que s’agita per demostrar que encara és viu, que tot segueix igual i que la llarga marxa continua. Res d'això, CiU ha arribat al final, ha anat tot al fons que li permetia el fet que no es creia de debò el camí que havia emprés des de la trista victòria de 2012. Possiblement esperava una mà salvadora just abans del precipici, un gest del govern central que li permetés reprendre el que encara és el seu adn polític (el pacte, el regat en curt, l’enyorat cove dels peixos). L’acord sobre la data i la pregunta podia entendre's com una invitació a moure fixa, però Rajoy no té cap incentiu per fer-ho, i ha deixat que CiU anés recorrent les estacions del seu calvari, enfonsant-se cada cop més a la ratera, a la seva pròpia trampa. Arribat al caire de l’abisme, el president Mas ha decidit no saltar, posant de manifest el caràcter instrumental de la seva aposta pel 9N.

Amb el seu gest, Mas guanya temps però posa en perill la continuïtat del bloc del sí+sí, perquè en fa evident les diferències internes (ICV ha agafat l’oportunitat al vol i ja ha saltat del carro). També posa en perill la ja malmesa salut electoral de CiU, perquè obre de bat a bat el seu territori a l’ofensiva d’ERC (“cap convergent no ens farà independents”). I fent-ho, posa en perill definitiu el ser de CiU, el seu preuat tresor, el govern de la Generalitat, perquè ara Mas es queda sense full de ruta. Ja no li és possible tornar al business as usual de CiU i tampoc pot anar més enllà en el camí que mena a la  DUI.

I amb tot això, el dinosaure segueix allà. Giragonses, trapezistes, jocs de mans, plebiscitàries... però seguim tenint un problema sense resoldre damunt la taula. De vegades sembla que la política (no només la catalana, ni només la nacionalista) s’entesta a parlar del “com” senzillament per amagar que és totalment incapaç de donar resposta al “què”.

foto: endirecto.lavanguardia.com