Fa tres dies la Comissió Europea
va tirar enrere el projecte de pressupostos presentat pel govern d’Itàlia, i
automàticament el vicepresident Salvini va sortir a contraatacar, dient que la
Comissió no havia atacat un govern sinó “un pople” i amenaçant sense embuts
(marca de la casa, Salvini està en campanya permanent).
L’interessant de les seves paraules
fou (com sempre) l’argument que va utilitzar. Va dir que el no de la Comissió
als pressupostos és d’aquelles coses que fan “irritar” els italians (“sono cose che fanno irritare ancora di più gli italiani”). Va utilitzar l’expressió “irritar”. No va
parlar de la sobirania del parlament italià, no va plantejar una qüestió econòmica
sobre el paper del dèficit públic com a incentivador de la recuperació
econòmica (ho podria haver fet). Res d’això. Va parlar que la comissió havia “irritat”
els italians.
Més enllà de l’evident connotació electoral a pocs mesos de les eleccions
europees, les paraules de Salvini són una mostra (una més) d’una deriva que ha
pres tota la política, no només a Europa sinó a tot el món. Aquesta deriva és
la que porta de la fredor tecnocràtica a l’escalfament sentimental. La política
d’ara, la de la post-crisi, és una política sentimental, que busca la mobilització
de l’electorat no en base al contrast de projectes sinó a la incitació dels
seus sentiments, a la reacció sentimental d’un electorat que se sent enutjat o
ofès, agreujat, temorós, esperançat... En
política, els tecnòcrates han donat pas als demagogs, de la mateixa manera que
la creença en el progrés tecnològic ha deixat pas a la conspiranoia servida per
internet.
Certament, la
política sempre ha tingut un component emocional. En el fons la política,
sobretot la política democràtica (però no només ella), implica un flux de
confiança entre la ciutadania i els dirigents polítics, i aquesta confiança es
basa en bona part en emocions.
Ara bé, les
emocions són reaccions puntuals de gran intensitat, són esclats momentanis que
responen a accions externes, a reaccions a alguna cosa de l’exterior que ens
commou. Els sentiments, en canvi, no són això. Els sentiments no són un esclat
fugisser sinó una disposició profunda envers alguna cosa, que no depèn de l’acció
d’aquesta. El sentiment no és una reacció momentània sinó quelcom que ens
constitueix, que forma part de nosaltres, que ve de dins, per dir-ho d’alguna
manera.
Quan algú diu ara
que la política s’ha tornat emocional i ho critica dient que abans (quan?) era
racional (és a dir, segons aquests, millor), crec que comet un error de base.
La política sempre ha estat emocional. El canvi que s’ha operat en els últims
anys en la política no té a veure amb les emocions, sinó amb els sentiments. No
vivim en un estat emocional permanent, extasiats, reactius, en constant electro shock. No és això el que fa la
política d’aquests temps nostres. Ni tan sols el procés independentista ha
aconseguit mantenir en continu èxtasi la seva parròquia.
El que fa la
política ara és apel·lar a l’interior de cadascú d’una manera més profunda,
menys espasmòdica. La política s’infiltra en la bombolla autosuficient en la
que vivim cadascú de nosaltres per tocar aquella fibra interior, profunda, sentimental.
És una derivada del que anomenen la “política de la identitat”, que és meitat
derivada de l’individualisme radical de la nostra societat (la que neix el
1979) i meitat derivada de la crisi dels grans projectes polítics
omnicomprensius.
La nostra és una
societat d’individus amb els sentiments a flor de pell, que s’expressen com a
tals perquè es volen autèntics, únics. Evidentment que aquests individus s’agrupen,
formen part de projectes, però ho fan des d’aquesta individualitat radical, no
com quelcom que els ve donat sinó com quelcom que trien des de la seva
llibertat. La pertinença llavors és excessiva, vital, extrema, s’hi implica la
pròpia vida de la persona, és un compromís existencial.
La política el
que fa és adaptar-se a aquest nou context governat pels sentiments, per la seva
exposició constant. Les xarxes socials són, en bona part, grans abocadors de
sentiments, no d’informació o coneixement, que també, però menys. El trencament
de les fronteres de la privacitat ha inundat tots els aspectes de la societat d’ofesos
i d’agreujats, que passegen el seu interior com a bandera, com a expressió de
la seva individualitat, que no pot ser atacada.
El que fa la
política sentimental és prendre aquesta pornografia sentimental escampada per
tots arreu i utilitzar-la en benefici propi. Forçar els sentiments fins a
dur-los a un cul de sac impossible. Perquè els sentiments tenen una
característica fonamental, i és que són de fàcil inflamació però són molt difícilment
extingibles. Quan els sentiment són duts a l’extrem apareix la frustració, que
també és utilitzada políticament (que li diguin a Trump).
Si ens fixem, el
debat “tècnic” ha desaparegut pràcticament de la conversa política i ha estat substituït
per l’apel·lació sentimental, pel greuge o la reivindicació del que hom és o
del que hom se sent. Ara no es fan lleis, es fan decrets sentimentals,
pressupostos sentimentals. Tot apel·la a l’interior, tot pretén mobilitzar a
partir de l’interior: reivindicar la pròpia història (la personal o familiar),
ofendre’s, reparar greuges històrics que s’entenen com a personals (tot i que
hagin passat fa dos segles). Els sentiments, la reivindicació dels sentiments
(individuals o col·lectius) ho impregna tot.
Mireu si no l’enquesta
del CEO del gener. Es demana als entrevistats quins sentiments els van provocar
esdeveniments com la consulta del 1-O, la DUI o l’aplicació del 155. No se’ls
demana si consideren bé o malament aquests fets, o si hi estan d’acord o en desacord.
Se’ls demana si aquests esdeveniments els van provocar molta o poca ràbia, por,
orgull, vergonya o il·lusió. Pra demoscòpia sentimental.
Aquests són els
vectors de la política dels nostres temps davant la desaparició dels projectes,
de la sensació que no és possible un projecte diferent del que domina l’escena
des de 1979. Si no és possible confrontar propostes, confrontarem sentiments,
clans, tribus. És el signe del nostre temps. La victòria del ofesos.
El problema és que els sentiments
en si mateixos són l’antítesi de la política democràtica. No és possible
negociar sentiments, pactar sentiments: et canvio el 10% del meu greuge per un
15% de la teva por. Els sentiments es tenen o no es tenen, es combaten potser,
es comparteixen. Però no poden ser objecte d'acord o de pacte. L’exacerbació
sentimental com a base de l’acció política ens porta indefectiblement a la
confrontació, que és exactament on som.
