Operació Win win
Pedro Sánchez no podia deixar
passar l’oportunitat de presentar una moció de censura arran de la sentència de
la Gürtel. La jugada tenia poc risc i molts avantatges. Fins i tot si es perdia
situava Sánchez altre cop al centre de l’escena, després de mesos d’aïllament.
Però l’objectiu de la moció era més prosaic: els quatre-cents mil votants del
PSOE que, segons les enquestes, ara estarien disposats a votar C’s.
Recuperar aquest segment de vot
projectaria els socialistes al grup capdavanter, amb capacitat de disputar la
primera plaça a C’s i PP en els sondeigs. Això ho és tot. Si el PSOE no
aconseguia situar-se en posicions de victòria (tal i com li ha passat l’últim
any) el seu vot, sobretot la part moderada, es centrifugaria cap a C’s. Si, en
canvi, els socialistes se situaven en posicions capdavanteres, es podria
revertir el moviment. La clau de volta eren els quatre-cents mil.
La moció, doncs, pretenia situar
C’s en una tessitura difícil: si li donava suport faria president Sánchez, si
s’hi oposava estava enviant un missatge clar als votants del PSOE que ara
s’inclinaven per Rivera. Si aquests dubtaven, podrien tornar al PSOE i només
amb aquest petit moviment situar-lo en segona posició a poca distància del PP,
la justa per a què Sánchez pogués reclamar el suport del votant d’esquerra que
només vota quan hi ha possibilitats reals de guanyar.
Això si perdia. Si guanyava...
L’inèdit és el nou normal
Mai havia triomfat una moció de
censura... fins ara. El mecanisme de la moció està dissenyat per assegurar que
no hi haurà un buit en el govern, i alhora per protegir el president estant
contra l’aspirant. La dificultat d’aconseguir l’acord de la majoria absoluta
del Congrés per donar suport a un candidat alternatiu ha fet que
tradicionalment les mocions de censura s’hagin utilitzat com a mecanisme per
donar a conèixer l’alternativa, més que com una manera de canviar el govern...
fins ara.
Estem immersos en el “mai abans”.
Mai abans hi havia hagut tanta dispersió en el vot (el 2015 i el 2016). Mai
abans hi havia hagut un govern amb tant poc suport al Congrés (el de Rajoy i
ara el de Sánchez). Mai abans l’oposició havia guanyat tantes votacions contra
el govern al Congrés (al Senat les coses són molt diferents).
Tot allò que mai no havia passat,
i que ens feia afirmar categòricament que mai no podria passar, ara està
passant. Es necessita nou instrumental, i molta molta modèstia.
No hi ha res que uneixi més
que un bon enemic
L’altre nit a tv3 el professor
Culla assenyalava les similituds entre l’episodi de la moció de censura i
l’11M. Ambdós van fer fora el PP del govern per posar-hi els socialistes.
Ambdós de manera traumàtica, pel que té d’inesperat (tot i que, com bé
assenyalava Culla, aquest cop sense morts ni ferits).
El 2004 l’actitud del PP i
d’Aznar va fer quallar una coalició de votants que van optar pel vot al PSOE
com la millor manera de fer fora els populars. Era una coalició efímera i
diversa, unida per un sol objectiu. Aconseguit aquest, la coalició es va desfer
(el 2008 només en va quedar la part perifèrica, bascos i catalans, i el 2011 ja
no en va quedar res).
La coalició que ha votat Sánchez
és del mateix estil: efímera i agrupada amb l’únic objectiu de fer fora Rajoy.
Com el 2004, ha estat més la reacció del PP a la sentència del cas Gürtel que
la pròpia sentència, com en aquell cas fou la reacció del govern Aznar davant
dels atemptats que els propis atacs terroristes. I llavors com ara el govern
del PP ha anat acumulant mal estar fins a l’escena final.
És possible que el decantament
final per donar suport a la moció s’hagi produït, ara com fa catorze anys, per
l’actitud d’una representant del govern. En aquest sentit, el cop de gràcia a
Rajoy l’hauria provocat la compareixença de Maria Dolores de Cospedal a la
comissió d’investigació del Congrés dos dies abans del debat de la moció, de la
mateixa manera que la derrota del PP el 2004 la va provocar Angel Acebes i les
seves rodes de premsa (“hay dos lineas de
investigación”) els dies previs a l’elecció de 2004. L’altivesa de Cospedal
(“dígamelo en la calle”) va acabar de
confirmar que el PP no pensava assumir cap responsabilitat pel tema Gürtel. Les
raons per rebutjar la moció queien.
Govern llarg o govern curt?
La clau de volta del nou govern
Sánchez serà la durada. Si resulta un fracàs estrepitós tindrem eleccions
aquesta tardor (novembre?), si passa sense pena ni glòria es veurà abocat a
convocar amb les municipals (maig 2019). Resistir fins la tardor de 2019 serà
un èxit absolut. Esgotar la legislatura (estiu 2020) seria de traca i conga
ministerial pels jardins de la Moncloa.
De què depèn que Sánchez se’n
surti? D’una colla de factors, alguns que ja coneixem i altres que no sabem.
Dels primers, l’actitud del PP serà d’una oposició total. Aquí servirà el
record de la legislatura 2004-08: si Zapatero va arribar a la Moncloa en un
tren de rodalies, Sánchez ho ha fet de la mà de colpistes i terroristes. El
guió Hernando està descomptat. El PP bramarà contra el govern “il·legítim” des
del minut zero.
Un altre element fix, però
favorable per Sánchez: el sistema d’executiu reforçat. El nostre disseny
institucional es basa en la premissa de la garantia d’estabilitat, el que
atorga al govern un amplíssim marge de maniobra respecte del parlament. És el
que ha fet servir Rajoy des del 2016. A Espanya és possible governar
tranquil·lament sense gaudir de majoria parlamentària, ja que el govern té
moltes atribucions. S’han d’entendre en lògica 1978: es volia fer un sistema
que no deixés marge a la inestabilitat, al buit de poder. D’aquí que el govern
pugui sobreviure, fins i tot amb 85 diputats.
A més, el nou govern compta amb
una agenda de sortida definida per les majories que s’han produït al Congrés en
contra d’algunes de les lleis més impopulars del mandat Rajoy (llei mordassa,
LOMCE, elecció de la direcció de RTVE). En aquest sentit, Sánchez ja té una
part de la feina feta. I a més li pot servir per posar C’s contra la paret
(altre cop), ja que havia donat suport a algunes d’aquestes iniciatives quan
era el partit de la regeneració democràtica (abans de veure “sólo españoles”).
El principal problema pel nou
govern serà la pressió que poden exercir les expectatives que s’han posat en
ell. L’error de Sánchez seria el de Zapatero: voler fer
la revolució. No pot, li manquen els suports necessaris. L’eufòria del moment
no hauria de fer oblidar a Sánchez que la correlació de forces (la “vella dama”)
no ha variat. Si el nou govern no descarrila pot fer que es modifiqui en un futur
(prèvies eleccions?), però ara com ara la situació es manté pràcticament com
abans.
Catalunya, camp de mines
Això val primerament per Catalunya,
que és el punt feble del nou govern. Haurà d’anar amb peus de plom perquè aquesta
partida s’ha anat enrocant i emmetzinant. El nou govern obre una finestra que
no existia, però desfer el que s’ha fet no serà senzill. El vals català s’ha de
ballar en parella, compassant els moviments a Barcelona i Madrid, tot sabent
que un mal gest, un pas de més, pot esguerrar la dansa.
Amb la moció Berlin ha perdut,
tot quedant més aïllat del que estava. El PDeCat s’ha rebel·lat i s’ha situat
en la línia d’ERC dins del camp independentista, el que modifica substancialment
l’equilibri dins del bloc sorgit del 21D. Després de mesos de tempteig, tot
sembla indicar que els partidaris d’una certa “normalització” estan guanyant la
partida front els que voldrien mantenir la situació d’excepcionalitat. Però no
hi ha res guanyat encara. Ara comença el joc de debò, de fet. Caldrà fer
passes, dotar de substància les apel·lacions al diàleg.
Cada camp té un sector dur amb
capacitat de fer descarrilar la cosa. A Madrid el PP i C’s (i el “cazalla party” de mitjans i jutges) esperen
la patinada de Sánchez, les concessions excessives als independentistes, que rebentaria
el govern i conduiria a eleccions de forma immediata. A Barcelona, la pressió del
sector dur redueix el camp d’acció d’un Torra que podria transitar des de l’”excepcionalisme
carlí” al pragmatisme.
Tothom té pressa per veure avenços
(acostament de presos, alliberament, retorn dels fugitius) i això podria ser
fatal. Qualsevol pas s’ha de compassar. I caldrà mantenir el ritme. És una
dansa de llarg recorregut. No hi valen les dreceres i qualsevol pas en fals pot
dur l’oportunitat al precipici. Caldrà molta paciència i molt diàleg de sota
mà, tramar una xarxa espessa de relacions, de noves confiances. És possible
traslladar al Parlament la majoria a favor de la moció? Seria possible
configurar una majoria entre l’esquerra i una part de l’independentisme, que
deixés fora l’espanyolisme i la part de l’independentisme que defensa la
unilateralitat? Segurament ara mateix no, però en el mig termini podríem acabar
veient el sorgiment d’un transsumpte d’aquella “coalició del seny” que havíem intuït
(mig en broma) abans del 21D.
Comença una nova partida
El triomf de la moció de censura
ha canviat l’escenari. S’han barallat les cartes i es tornaran a repartir. Els
que semblava que ho tenien tot guanyat (C’s) ara han quedat descol·locats. Els
que vagaven com ànimes en pena ara s’asseuen al banc blau del Congrés. Tot està
per fer, però (malgrat que tot no és possible). Amb les noves cartes els jugadors
hauran de decidir què fan. Poden fer-ho bé o poden perdre bous i esquelles. El
que és segur és que la partida ha tornat a començar. El crupier ens ha esberlat
tots els pronòstics.
Ara, Sánchez i el PSOE podran treure
profit de la seva nova situació. El vot d’aquells que opten pel partit en el
govern els serà favorable i possiblement veuran tornar milers de votants que
els havien donat per morts, tant des de l’esquerra com des del centre. Les
enquestes els projectaran amunt, mentre que l’exuberància demoscòpica de C’s
empal·lidirà. Veurem què passa amb un PP en stand
by, pendent del congrés extraordinari que ha de triar el substitut (o
substituta) de Rajoy, amb Aznar disparant fum per evitar que la Gürtel li
enfonsi el llegat. Podemos s’haurà de resituar i haurà de decidir si juga a fer
d’aliat estable de Sánchez o es converteix en la seva mosca collonera.
A Catalunya també hi haurà
moviment, sobretot a l’interior del bloc independentista. L’arribada de Sánchez
al govern (o més aviat la sortida del PP) accentuarà les diferències entre els
que voldran aprofitar l’oportunitat de fer passes i els que es tancaran en banda.
L’empat inestable que ha viscut l’independentisme des del 21D podria trencar-se
definitivament si el PDeCat segueix sense fer cas a les trucades de Berlin. Aquí
també hi ha risc. Les enquestes demostren que es configura un bloc dur format
per la CUP i el sector d’obediència carlina de JxCat.
