Els resultat de
les eleccions a Galícia i Euskadi han dut a molts a donar per morta la nova
política, nascuda l’estiu de 2014 amb l’aparició fulgurant de Podemos en la
convocatòria europea.
Els resultats d’aquest
diumenge, amb l’esfondrament del vot de Podemos tant a Galícia com al País
Basc, haurien suposat el punt final d’un cicle de sis anys d’efervescència política,
des de la irrupció dels “nous” en l’escenari electoral, el seu triomf i
consolidació a les municipals i generals de 2015, i la seva decadència quatre
anys més tard, que acabaria en els últims compassos del cicle, aquest diumenge.
Igual que les
convocatòries de 2016 a Galícia i al País Basc van refermar la irrupció de
Podemos a l’escenari electoral, aquestes del 12 de juliol n’han constatat el declivi,
que ja venia anunciant-se en cadascuna de les conteses de l’any passat. En
ambdós territoris les dades són més que explícites: el 2015 les candidatures de
Podemos, sorgides aparentment del no-res, es van enfilar a les primeres
posicions. A Euskadi van ser la llista més votada a les generals de 2015 i
2016. A Galícia van desplaçar els socialistes a les generals i autonòmiques.
Quatre anys més
tard, la seva estrella declinava. Superats altre cop pels socialistes a les
generals i esfondrats a les municipals i autonòmiques. La primavera de la nova
política hauria durat cinc anys escassos.
Ara bé, assimilar
la nova política al vot a Podemos (i a Cs també) és una simplificació. La nova
política va més enllà dels resultats d’un(s) partit(s) concret(s). És una
manera de participar electoralment, diferent del vot convençut, persistent,
quasi fidel, d’ona llarga, que havia dominat l’escena electoral fins,
precisament, l’aparició dels nous partits.
La nova política
és l’expressió d’un nou elector, que té una manera de captenir-se electoralment
diferenciada dels electors antics. És un fenomen que va lligat al relleu
generacional, és a dir a l’emergència de les noves generacions crescudes en
democràcia, habituades a un ritme vital diferent, amb valors i actituds diferents.
És en aquest
sentit que cal dir que el que va passar diumenge no enterra la nova política, sinó
tot el contrari, n’és un exemple paradigmàtic. En el fons, no contradiu el que succeí
el 2015, no l’anul·la, el confirma. Demostra que la nova política segueix entre
nosaltres, que és ben viva.
L’ensulsiada de
Podemos, la fugida massiva dels seus votants, forma part de la lògica de la
nova política, no la contradiu. És un vot que actua mogut per la conjuntura,
sense lligams de fidelitat a cap organització. És un vot lliure, quer tria
entre les diferents opcions en funció de la capacitat d’aquestes per capturar
la seva atenció, per il·lusionar-lo. Si això no es produeix, si el votant no se
sent il·lusionat, seduït, per cap partit, recala a l’abstenció, a l’espera d’una
nova il·lusió, d’un nou moment de comunió (de subidón).
Aquest és un vot
de novetat, delerós per les coses noves, que trenquen la monotonia d’un
escenari polític que es percep com a fossilitzat, que no pertany als fills de
la democràcia sinó als seus pares. La cerca de noves coses, de propostes
diferents, transgressores fins i tot, és un dels motors d’aquesta nova política.
Però és una cerca constant, de tal manera que el que podia semblar nou i
trencador fa quatre anys ara ja ha quedat obsolet i ja no provoca el hype, les ganes, la sensació d’estar
fent quelcom important, de participar en una transformació radical. La nova
política és la dels fanàtics efímers, votants extraordinàriament convençuts,
entusiastes, però no fidels, no persistents.
D’aquí també la
seva extraordinària volatilitat. És un vot que tendeix a decidir-se a l’últim
minut i en funció d’elements inestables. Aquest cop a Galícia part del transvasament
de vot de En Marea al BNG s’ha anat produint, decantant, durant la campanya, i
especialment els últims dies.
La nova política no
ha desaparegut perquè és el vot del nostre temps, un producte de la societat
actual: ràpid, voluble, desencantat i alhora fascinat, acostumat a la tria
constant, hooligan momentani, que
busca l’autenticitat, la novetat i el trencament amb l’autoritat, més estètic
que de fons. Un vot que demanda una recompensa immediata i que no entén el compromís
més enllà de l’”aquí i ara”.
Les eleccions de
diumenge no són el rèquiem de la nova política. Al contrari, són la constatació
que està més viva que mai.
foto: elindependiente.com
foto: elindependiente.com
