Eleccions per a
funcionaris i jubilats. Que aquesta convocatòria se celebri en dia feiner
pot perjudicar uns col·lectius i beneficiar-ne altres. Entre els primers, els
treballadors i els autònoms (sobretot els falsos autònoms). Entre els segons,
funcionaris, jubilats i estudiants. No és tant una qüestió de ganes de
participar (tothom en té), sinó de possibilitats de fer-ho, de disponibilitat
horària. Entre els partits que podrien sortir perjudicats, C’s i ERC. Entre els
possibles beneficiats, el PSC i JxCat.
La importància de poder
quedar primer. Hi ha una part de l’electorat (considerable, i més en un
escenari de forta mobilització i incertesa) que acostuma a decidir el seu vot
en funció de qui té més possibilitats de guanyar. Voten a guanyador. És un
comportament estès, i afecta tots els espais ideològics, tot i que amb major
força als que estan menys significats (el “centre”). D’aquí la importància de
les enquestes. Serveixen per descartar partits i per conduir aquest “vot a
guanyador” cap a opcions concretes. Aquí C’s sembla clarament beneficiat. En
canvi, en el bloc independentista, aquest vot ho tindrà més difícil per
decidir-se.
C’s és un suflé?
Les estimacions de C’s tenen els peus de fang en més d’un aspecte. Part de
l’increment que se suposa als d’Arrimadas ve del PP. El problema és que el vot
popular a la majoria de les enquestes (per no dir totes) és molt escàs. Això fa
que el total de casos siguin molt pocs. Quan se’n calcula l’estimació, aquests
casos escadussers acaben multiplicats per molt. Aquest vot multiplicat de forma
forçada acaba engruixint les files de C’s. L’altre aspecte que podria estar
inflant artificialment els d’Arrimadas és un possible fenomen de
sobre-expressió de la intenció de vot. Passa sempre quan un partit està “de
subidón”.
Decisions davant la
mesa. Aquest cop hi haurà molt votant que acabarà decidint el seu vot
davant la taula on s’exposen les llistes. Hi ha molt vot sense decidir, més que
mai. I el panorama no ajuda a triar. L’oferta és diferent i variada i les
possibilitats de cada partit són inhòspites. D’altra banda, la gent es vota al
damunt. Resultat? Molts electors entraran al col·legi amb dues opcions al cap i
s’ho acabaran jugant als xinos davant les llistes. Aneu als centres de votació
i podreu veure’ls, palplantats davant la taula, fent pito pito. Els grups més
grans seran els que dubtaran entre ERC i JxCat i entre C’s i el PSC. I atenció
als que acabin agafant la butlleta dels Comuns creient que és la de Puigdemont
(o a la inversa).
Revenja. Part de
la mobilització que s’espera dijous ve d’un sentiment d’humiliació. A banda i
banda. Hi ha ganes de tornar-la. Part dels independentistes conceben aquesta
convocatòria com el partit de tornada de l’1-O i del 155. Se senten atacats,
ferits, i ara volen venjança. La mateixa que busquen alguns votants
anti-independentistes, que s’han sentit també atacats, silenciats i menyspreats
durant tots aquests anys. L’ànsia de venjança és un sentiment molt poderós,
però potser no és el més adequat per encarar una nova etapa.
L’error d’ERC,
vist com ha anat la campanya, va ser no deixar que Puigdemont convoqués les
eleccions el fatídic dijous 26 d’octubre. Si ho hagués fet, si Rufián hagués
perdut el mòbil, possiblement ERC tindria assegurada la victòria en aquestes
eleccions i no estaria patint com ara, veient que JxCat li escurça les
distàncies a cada enquesta. Junqueras va apostar i tot sembla indicar que va
errar. Se’n pot acabar sortint, però no amb l’avantatge que esperava.
El factor humà
també juga. La progressió de JxCat no pot explicar-se sense el 26-O.
Possiblement en aquell instant suprem, Puigdemont va decidir que, si se li
presentava l’oportunitat, li tornaria a Junqueras la mala passada. I tant que
li ha tornat!
L’altre error d’ERC va ser no vigilar l’esquena. La confiança és fatal i als republicans els
en sobrava. Van creure que podien moure’s amb comoditat per l’espai
independentista, perquè no creien que la llista de Puigdemont els pogués fer la
competència, menys entre el grup d’independentistes convençuts. ERC va apostar
per un discurs suau, abandonar la unilateralitat (“un invent de l’Estat”), i no
va veure que deixava en safata a JxCat el sector dur. Puigdemont ha estat molt
hàbil a conquerir aquest segment. El discurs del president legítim és imbatible
(i el millor, inatacable per part d’ERC). El resultat és inversemblant: els
durs dubten entre Puigdemont i la CUP, els moderats es decanten per Junqueras.
L’estratègia independentista durant tot el procés ha estat
la de saltar pantalles constantment.
Ara som a la del 155. La DUI ha quedat arraconada, per no dir totalment
oblidada (només la recorda Riera). Saltar pantalles de manera successiva i a
gran velocitat permet obviar les responsabilitats. Impedeix els temps morts,
que conviden a pensar i a reflexionar. La idea és que no n’hi hagi, de temps
morts. La convocatòria electoral, en aquest sentit, ha estat tot un regal. La
qüestió és mantenir a tothom en dansa permanentment. Que el ritmo no pare.
Aquesta estratègia permet que encara no sigui possible conèixer el preu que s'ha de pagar per assolir la independència. Aquesta és la qüestió fonamental, com deia Carles Castro. Si no se
sap què s’ha de pagar, tothom content. Perquè el dia que ens passin la factura
(ara que ja se sap que la independència "gratis total" és pura fantasia) és possible que més d’un la consideri massa elevada, es doni de baixa i
abandoni l’envelat. Hores d’ara encara no sabem quant ens costarà la
independència, o quant ens ha costat ja tot el “procés”, no només en termes
econòmics, sinó institucionals i també en termes “de país” (quant costarà
recosir? quant costarà refer les confiances? quant ens costarà tornar a tenir uns mitjans públics de tots?). No conèixer el preu manté unida
la parròquia. Això i la conga (com diria Casavella).
Tres dies frenètics
ens esperen entre el final de campanya i el dia de les eleccions. Espereu
qualsevol cosa. Si fos el director de campanya de Puigdemont (que no el sóc),
el faria aparèixer al míting final i (si fos possible) que el detingués in situ una parella de la guàrdia civil.
Això sol podria moure milers de vots en favor de JxCat. A més, Puigdemont
dominaria les notícies aquell dia, el dia de reflexió i el de la votació. El
trasllat als jutjats, el viatge a la presó, el primer dia de presidiari. Si ho
fa, pot guanyar. I guanyar ho és tot.
De vegades penso que tenim
sort de no ser americans. Si ho fóssim, l’anunci final d’ERC i JxCat el
protagonitzarien les dones i els fills dels empresonats i els que són a Brussel·les.
És un argument imbatible per als indecisos, que majoritàriament són dones. Sort
que no som americans.
La nit del 21 la gestió
de les expectatives serà clau. Els resultats seran importants, és clar,
però es llegiran en funció no tant del que va treure cadascú el 2015, sinó del
que les enquestes preelectorals li atorgaven. D’aquí que els que ara semblen
menjar-s’ho tot poden aparèixer com els perdedors de la nit (malgrat que hagin
obtingut un bon resultat), i els que superin les previsions puguin semblar els
grans guanyadors (malgrat que potser el seu resultat sigui raquític).
Les càbales que es fan sobre possibles majories (un joc inútil en unes eleccions amb tant vot
per decidir) no tenen en compte que potser el proper parlament no compta amb
135 diputats efectius. Hi ha deu candidats que o bé estan a la presó, o bé a
Bèlgica. Això fa baixar el total de diputats “efectius” a 125, i el llindar de la majoria absoluta als 63. És evident que els
empresonats diuen que renunciaran a l’escó, però no és tan senzill deixar-lo
quan t’han votat per ocupar-lo. Aquesta segurament serà la primera batalla de
la legislatura. Una nova pantalla per fer oblidar (potser) que no s’ha assolit
el 50% dels vots. Suma que segueix.
La partida es juga a tres
pistes simultàniament. La confecció d’una majoria al Parlament dependrà de
contrapartides al ple de l’Ajuntament de Barcelona, o de les expectatives d’algunes
forces al Congrés dels Diputats. Els partits no són lliures per decidir. L’aritmètica
és crucial (les coalicions que no arribin als 68, o als 63, no es faran), però
la decisió es prendrà en funció dels interessos dels partits no només al
Parlament, sinó a d’altres pistes del circ. Això és evident pels comuns, necessitats
de suports a Barcelona, i també per al PSC, que no posarà en risc el PSOE.
Bloqueig. Després
de les eleccions de 2015 vaig escriure que Catalunya estava gripada. I allà
segueix, i tot apunta que seguirà després del 21. Hi ha una majoria
independentista, però no és prou gran per tirar endavant el seu projecte de
forma unilateral. Ara bé, no hi ha cap majoria alternativa. Per tant, bloqueig.
A no ser que es trenqui la dinàmica de blocs enfrontats. Això podria haver
sigut possible amb el moviment d’ERC cap a la bilateralitat de començaments de
campanya. L’aparició fulgurant de Puigdemont, però, ha obligat els republicans
a endurir-se, de manera que avui l’entesa transversal és menys possible que fa
un mes. Ara bé, és l’única sortida. L’única. Repeteixo: l’única.
