La discussió sobre la conveniència
o no de repetir les eleccions generals s’ha centrat, majoritàriament, en els
possibles resultats electorals d’aquests comicis, en els costos i els beneficis
per als diferents partits en termes de representació parlamentària, i de retruc
en les possibilitats que obriria la repetició electoral de conformar un govern,
és a dir de desllorigar el bloqueig en el que ens trobem des de les eleccions
del 28 d’abril.
Les enquestes (altre cop les
pobres enquestes) s’han alçat com els únics barems capaços de donar amb la resposta
a la pregunta de si caldria o no caldria repetir les generals. Ho han fet en tremes quantitatius,
és a dir, en funció de quina podria ser la conformació del Congrés que sortís d’aquesta
hipotètica repetició. Qui pujaria? Qui baixaria? I en funció d’això, a qui l’interessa
la repetició electoral? Quin en trauria benefici? I per damunt de tot, donaria una
majoria capaç de conformar un govern? Ens situaria, la repetició electoral, més a
prop de la sortida del túnel?
Les pobres enquestes especulen,
intenten definir un escenari aproximat al que podria acabar donant una nova
elecció el 10 de novembre. La majoria apunten les mateixes tendències, percentatge
amunt, percentatge avall. Els socialistes millorarien lleugerament els resultats d’abril,
també milloraria el PP després de l’ensorrada. A l’altra banda, UP, C’s i Vox
retrocedirien. Cap d’aquests moviments, però, sembla inapel·lable, ja que la majoria
se situen per sota del 5%. Tendències. Desplaçaments del vot lògics,
previsibles, que responen a una situació d’estancament que no se sap cap a on
acabarà evolucionant.
Per tant, en el moment que es
concreti de quin cantó cau la partida, les cartes es barallaran de nou. Si
finalment hi ha investidura i govern (del tipus que sigui) el més probable és
que es mantingui l’escenari actual a l’espera del que passi durant la legislatura. Si es confirma la
repetició electoral hi haurà moviments, impossible saber de quina magnitud,
però l’escenari canviarà i el que ara sembla clar no ho serà tant.
Quan això passi, no culpeu les
enquestes. Mai no han servit per saber què votarà la gent abans que aquesta
gent decideixi què votar. Mentre no se sàpiga del cert que es repeteixen les
eleccions no tindrem un dibuix clar del que pot passar el 10 de novembre. I
aleshores ja serà massa tard per fer-se enrere. Aquest és el drama del moment
actual. Si algú decideix llençar-se a la piscina ho haurà de fer sense estar
segur de trobar aigua.
La decisió sobre la repetició
electoral, doncs, implica costos. En escons i vots, en oportunitats, en
desgast. Però aquests són costos que es poden calcular (tot i que no preveure del tot). No serà fins la mateixa nit del 10 de novembre que podrem saber si la convocatòria electoral haurà estat un
encert o no, en funció dels escons que perdin o guanyin cadascuna de les forces.
Aleshores podrem blasmar els que ho van poder evitar i no ho van fer (i han
perdut vots i escons) i elogiar els que van triar la repetició electoral i han
millorat les seves posicions.
Però hi ha costos que només
podrem conèixer a llarg termini i que ens serà impossible de comptabilitzar. En percebrem l’ombra
a les enquestes d’aquí un any o dos, n’intuirem la presència al nostre entorn
immediat, a les converses de la gent. Aquests són els costos intangibles, aquells
que no apareixeran mai en el balanç, però que tenen més importància, en termes sistèmics,
que tots els escons que es guanyen o perden.
Perquè la democràcia no és un
sistema de sumes i restes, és una troca d’afectes entrellaçats, un subtil
equilibri de confiances, esperances i anhels entre ciutadans, partits i
institucions, que costa molt bastir però que és relativament fàcil enderrocar.
Quin efecte pot tenir una
possible repetició electoral en aquest sistema de fràgil estructura? És difícil
incorporar aquesta variable a l’equació, perquè no és mesurable, no són grams,
ni euros, ni vots, ni percentatges. Però hi són. Una repetició electoral per
força ha de minar la confiança en el sistema democràtic, en els actors que no
han sabut posar-se d’acord. Pot frustrar els anhels d’alguna part de l’electorat,
que havia optat a l’abril per una opció creient que es faria realitat. Pot
cremar les esperances futures de molts votants, que potser voten el 10 de
novembre, però que han vist fer-se fum les promeses. La repetició electoral pot
fer créixer el cansament, el desànim, el recel. I no només a l’esquerra.
Sentiments d’aquest tipus necessiten poca cosa per expandir-se per tot el cos
electoral, generant ciutadans descreguts, cínics, farts.
Algú guanyarà les eleccions si es
repeteixen. Algú farà govern, perquè, tard o d’hora, n’hi haurà. Algú perdrà,
algú possiblement renegui de l’opció triada i es doni cops de cap contra la
paret (o no, pot pensar que els electors són uns desagraïts o que no han entès res,
enzes). Tot tornarà a la normalitat amb una rapidesa sorprenent, ja veureu.
Però per sota, en el fons, més enllà de la crosta dura del dia a dia, hi quedarà
una ferida, un desencant boirós, un grinyol imperceptible de peces que no
acaben d’encaixar del tot.
Això també s’hauria de tenir en compte quan es
considera la possibilitat de repetir (un altre cop) les eleccions.
