La sorprenent elecció de Benoît Hamon per
encapçalar la candidatura socialista a les presidencials del proper maig a
França no hauria de sorprendre. És coherent amb una tendència general de cicle,
que abasta totes les democràcies i totes les tendències polítiques. Hamon tan
sols n’és l’últim (fins avui) exemple. Representa la victòria del rebel contra
l’aparell, contra la línia oficial del partit.
Hamon
s’ha erigit en els últims anys en la cara de la dissidència interna al PS
francès, el líder del grup de parlamentaris rebels (un centenar, poca broma),
que han votat en contra de la legislació “reformista” impulsada per Hollande i
Valls. La de Hamon, doncs, s’entén com la victòria de l’ala esquerra del PS
front a l’ala centrista que encarnava Valls, i que ara queda en mans del
dissident (ell també) Emmanuel Macron. En aquest sentit, Hamon se sumaria a la
llista on hi ha Corbyn i Sanders (que, malgrat no haver guanyat, va ser capaç
de posar-li les coses molt difícils a l’aparell demòcrata arrenglerat darrere Hillary
Clinton).
Ara bé, les victòries rebels no poden restringir-se
a l’espai de l’esquerra. Són arreu. Trump és un rebel, ens agradi o no. De fet,
hauria de ser el sant patró dels rebels, una mena de reencarnació de James Dean
(ja em perdonareu). És un personatge que s’enfronta a tothom, un outsider
de manual que va eliminant rivals mentre fa camí cap a la nominació
republicana, enfrontat als candidats més ben situats, als congressistes, a les
“velles glòries”, a l’aparell, als mitjans que nodreixen la base republicana
(l’enfrontament amb la totpoderosa Fox durant la campanya fou èpic). I
finalment, en un duel a mort amb l’establishment i el “tot Washington”
encarnat en Hillary Clinton, és capaç d’aconseguir la presidència dels Estats
Units, el cim del poder polític planetari.
L’èxit dels rebels només s’entén pel bloqueig i la
deslegitimació del sistema en aquesta eterna i extenuant post-crisi, que no
sembla tenir final. La rebentada del sistema nascut de la revolució
conservadora no ha trobat alternativa dins del sistema. El neoliberalisme és un
cadàver, però reté la corona per incompareixença d’adversari. No hi ha
alternativa, en això tenien raó els portaveus de capitalisme globalitzat. No
n’hi ha... dins del sistema, o des del sistema. De manera que l’única
possibilitat és que en sorgeixi una (o unes) des de fora del sistema. I això és
el que són els rebels, una esmena a la totalitat d’un sistema que apareix a
ulls de la majoria com incapaç de regenerar-se, de reformar-se.
Així, les eleccions (qualsevol elecció) es
converteixen en plebiscits entre l’establishment i els rebels, entre els
que defensen la bondat del statu quo i els que busquen la seva aniquilació.
Tots comparteixen una mateixa idea: el sistema s’ha esfondrat, però tothom fa
veure que segueix en peu, nosaltres assenyalarem l’emperador nu, desemmascarem
“la Gran Mentida”.
Aquesta idea pot resseguir-se en tots els discursos
rebels arreu del món, tant a Podemos com a Trump, i fins la CUP. L'autenticitat
front el cinisme, la veritat sense embuts contra la correcció política, la
desobediència front la injustícia. Aquests arguments tenen una enorme
potència mobilitzadora i combativa. L’argument de l’establishment,
en canvi, és reactiu, poruc, va sempre a la defensiva.
D'aquí que arreu també s'hagi imposat l'agenda
rebel, de vegades impulsada pels propis partits del sistema (clarament el cas
dels tories amb el Brexit), el que fa que les eleccions se celebrin en
el territori rebel: a França tot apunta que la campanya girarà al voltant de la
sobirania nacional i el paper de la Unió Europea, mentre que a Alemanya i a
Holanda la immigració i els refugiats (convenientment barrejats) en seran els
temes centrals.
foto: 20minutes.fr
